26 de desembre del 2008

Potser el desig


"Potser el desig" és possiblement la cançó més interessant del treball "I.". Llach recupera el que en podríem dir la "sexualitat sensual", un tema del que no ha defugit mai però que tampoc ha cultivat de manera freqüent, possiblement per allò de no espantar les iaies, i de no passar-se podent semblar barruer. Així, els seus dos grans exemples de lletres de sexualitat sensual són "Onades" i aquesta "Potser el desig". També més o menys s'hi podria incloure "Dibuix".

A diferència de la primera, a "Potser el desig" aprofita un tema tan humà com és la temptació, el desig sexual, en definitiva les ganes de fer servir allò que tenim entre les cames, per a tocar directament la petitesa de l'ésser humà. Res que inventi ell i que no hagués explicat ja en altres cançons, però segurament ho fa de manera més precisa i més poètica que mai: "curiós aquest humà que es pensa centre del món quan ni tan sols es reconeix". I també diu: "Tenim ressons tant secrets dins nostre
i massa sovint no en sabem quasi res, pensem que anem per un camí plàcid on tot és ben previst i res no ens corprèn, però arriba el desig de sobte i ens trenca els motlles dels membres i sentiments". Cert, ens pensem que som la pera, la mar d'importants, i un simple desig que no ens esperàvem ens pot fer trontollar una vida estable o ens trastoca tots els plans. Fins i tot a l'íntegre Llach, que així com a la cançó Geografia ens diu que "mai no em voldria esclau de res", ara ens reconeix que "sóc esclau del desig quan m'acosto a la teva pell".

L'acompanyament musical en aquest cas s'adiu molt amb la lletra. Una música bolera, un mig temps una mica arrossegat que va marcant l'ànsia del desig, i en que aquesta paraula, "desig", pren un constant protagonisme, pronunciant-la fins a set vegades i de la manera tan bé que sap fer ell aquestes "tx" finals. Dóna joc i importància a tots els músics que l'acompanyaven, primer amb unes bastonades de violoncel precioses, després amb la força de percussió, baix i guitarres, i amb el solo de saxo.

Als concerts aprofitava aquest tema per a fer una de les presentacions més boniques i alhora entranyables, perquè no estava malament veure un home del voltant dels 60 anys deixant-se portar per aquestes qüestions. I és que segurament quan perdem el desig, i no només el sexual, sinó també cap a molts altres aspectes de la vida, segurament estem començant a morir.

Quan el desig fa el seu camí a soles
i el cor no li pot fer senyal de cap llei,
sovint llavors entrem en les ombres
quan el cos voluptuós no es vol sotmès.
Curiós aquest humà que es pensa centre del món
quan ni tan sols es reconeix
i mentre tot això t'escric
sóc esclau del desig quan m'acosto a la teva pell.

Tenim ressons tant secrets dins nostre
i massa sovint no en sabem quasi res,
pensem que anem per un camí plàcid
on tot és ben previst i res no ens corprèn,
però arriba el desig de sobte
i ens trenca els motlles dels membres i sentiments,
m'agrada així deixar-me anar pels carrers del desig
quan m'ofrenes la teva pell.

Quan el desig no fa el camí a soles
i busca company en la solitud,
el cor naufraga en un mar d'angoixes
i el cos neguiteja sense aixopluc.
Desig de passió extrema
que ens neix al sexe d'un somni mai satisfet,
si ara puc dir-m'ho no es perquè tinc en tu aquest desig
que em fa esclau del meu sentiment.

Anem vestint un gest rutinari
Però arriba de sobte el desig.

8 de desembre del 2008

El públic de Llach: el fòrum del Cafè Antic


Una de les grans idees que va tenir Josep M. Vileu, l'autor de la pàgina web oficial de Lluís Llach, va ser la d'obrir un fòrum per tal que els seguidors "internautes" del de Verges es puguessin posar en contacte. Segurament ell devia ser el primer sorprès de la gran resposta que de seguida va tenir l'invent, i la constant arribada de missatges a la llista (com n'hi diuen) ininterrompudament, independentment que Llach estigués més o menys d'actualitat. Fins i tot a vegades un excés de correus electrònics i que feien que sovint algunes persones es donessin de baixa perquè no donaven l'abast...

Suposo que molts dels que llegiu aquest bloc esteu també en el fòrum del Cafè Antic, o hi heu estat algun temps, i per tant no m'extendré gaire més explicant quins temes s'hi han tractat, polèmiques, trobades que s'han organitzat, etc, entre d'altres coses perquè se'n podria fer tot un llibre. Però sí dir que en Vileu quan va obrir aquest espai de debat no s'imaginava pas les conseqüències que tindria per a molts dels que en un moment o altre s'hi van subscriure. Les coneixences entre alguns dels seus habituals contertulis ("lluïstaires") s'han fet molt intenses, i ja n'han sortit diversos aparellaments i d'altres relacions d'amistat ferma. Però independentment de les relacions personals que s'hi hagin pogut establir, col·lectivament mai s'ha perdut la raó de ser del grup, i les cançons i els concerts de Llach sempre són presents i en primera línia dels debats de la llista.

Han estat tantes les històries que ja ha comportat aquest punt de trobada... No conec gaires més fòrums, però dubto que l'ambient que es respira en el del Cafè Antic tingui gaires paral·lelismes.

El que sí m'ha vingut al cap en més d'una ocasió és el preguntar-me si Llach no ha tingut un grup diguem-ne més o menys organitzat i nombrós de seguidors (o fans, si ho voleu dir així, tot i que aquesta paraula sé que no agrada a molta gent) fins que no es va formar el del Cafè Antic. Els "lluïstaires" van començar a trobar-se i a anar a concerts de Llach de manera conjunta cap a finals de l'any 2000. Llach, per tant, ja portava més de tres dècades dalt dels escenaris, i amb un poder de convocatòria extraordinari. Per tant, m'extranyaria molt que des dels 70 fins al 2000 no hi hagués cap mena de grup de gent de diferents punts que el seguís arreu, que l'esperés sempre a l'acabar els concerts per a parlar amb ell, que fes trobades als voltants de Verges... és a dir, més o menys el que han estat fent molts dels membres del Cafè Antic aquests darrers temps, però en unes altres circumstàncies, i molts anys enrera. De ser així, on és ara aquesta gent? Els segueix agradant Llach? Hi ha algú d'entre els "lluïstaires" que això ho sap o en formava part i no ho vol explicar?

Certament, internet ha facilitat molt coses com aquesta, però a mi, repeteixo, em sorprèn que mai hi hagués hagut un grup de seguidors organitzats al voltant de Llach. Caldrà gratar una mica per veure què trobem...

2 de desembre del 2008

De nou la mort


Em deixeu en un dia com avui fer un escrit una mica més personal?

Durant força anys vaig viure una mena de lluna de mel amb la mort. Estava lluny, no s'acostava als meus, voltava segurament per altres paratges i no acariciava a persones estimades. Però fa ja un temps que no és així, que em ronda i que s'emporta familiars i amics amb qui he compartit tants moments... Fa pensar molt, la mort. Per als que ens quedem, és un parell d'hòsties ben donades que fan despertar de tanta tonteria per la que ens preocupem cada dia. Entenem que fem el que fem no tenim escapatòria, i que tots anirem a parar allà mateix. Però mentre no ens ve a buscar, hem de conviure amb els buits que van deixant persones que havíem conegut des que vam arribar al món, i que d'un dia per l'altre saps que ja no podràs donar-li la mà, que no podràs consultar-li els dubtes, explicar-li les penes, que no podràs recolzar el front a la seva espatlla ni sentir la seva escalfor.

Quan se'ns en va gent com en Joan Baptista Humet i en Mikel Laboa tornen a sortir tot de sentiments que tenim just sota la pell, perquè tots, sense remei, anem perdent gent que estimem. Jo no m'entristeixo tant com quan se m'envà algú proper, perquè, tot i fer aquest bloc, crec que no sóc gens mitòman, i primer hi poso tots aquells que conec personalment. Però, com deia, sí que tornen a remoure's coses, i de nou les idees de que tots aquells que coneixem, siguin família, coneguts o simplement gent que admirem per la seva música o la seva obra, se n'aniran anant, si no ho fem nosaltres abans.

A vegades he pensat en el dia que mori Llach. Pot semblar dur, però és així, ell mateix ens hi convida a pensar amb algunes de les seves cançons. Especulo sobre com m'assabentaré de la notícia, quin espai li dedicaran els informatius i els diaris, si la seva música aleshores haurà caigut bastant en l'oblit o bé s'haurà revaloritzat... Hi he pensat algun cop, com també pensava fa anys com em quedaria quan anunciés que es retirava, o en quin estat anímic estaria jo en el seu darrer concert... En fi, són coses que, agradin o no, arriben, que passaran els anys i vindrà l'adéu, com ell mateix diu, mentre encara que no ho vulguem el cor se'ns ha d'anar endurint amb els cops que anem rebent.

30 de novembre del 2008

Aprendre


Per a molts, aquesta és una de les millors lletres de Lluís Llach, i no seré jo qui els contradigui. Emmarcada dins d'un treball especialment esplèndid a nivell lletrístic com és "T'estimo" (1984), d'aquells que fan gran la figura d'un cantautor, "Aprendre" es pot considerar una cançó - bandera per a l'artista, ja que recull moltes de les idees força i pensaments que, a vegades separadament en d'altres temes, vol transmetre.

Tot i que el to de la cançó vol ser positiu ("res no acaba si tu no ho vols", "que el sol es pon sempre amb tornada"...), la veritat és que la base musical i la presència d'infants que maten, la tendresa que mor, la tristesa que és només un refugi... porten a que, si ja estàs una mica tocat, no sigui la millor audició per a enlairar-te de nou. Encara recordo quan, acabat de sortir el "Ara", a un amic que ho acabava de deixar amb la parella li vaig posar el vinil i, quan vam arribar a "Aprendre", em va preguntar si el volia acabar d'enfonsar... En tot cas, les frases clau queden al cap, penetren i ajuden quan les pots necessitar.

Aprendre. Un verb que Llach diu sovint que és un eix de la seva experiència vital. Una gran cançó; potser no és de les més fàcils d'entrar ja que no té estructura de tornada que es repeteix i que queda, com passa en el mateix treball amb "Amor particular" o "Tinc un clavell per a tu", però el clima que creava en els concerts era molt especial. Llàstima que caigués ben aviat en els directes la part en que Llach puja el to de la veu i fa com si se n'anés per les branques, i que de fet és un moment de trencament del ritme de la canço que, pel meu gust, hauria d'haver mantingut de manera semblant.

Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l’alba.
Aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.
Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.

Aprendre
que si un infant mata la meva mà no és massa estranya,
què n’és, de trist, si un infant mata enllà i aquí mor la tendresa.
Aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix
que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.

Aprendre
que en certesa res no tinc si no m’ho dónes.
A fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa.
Aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix.
Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.

Aprendre...


29 de novembre del 2008

Més sobre l'exposició "Llach a la plaça Reial"

El fotògraf Juan Miguel Morales m'envia aquesta nota de premsa en que ja es detallen totes les activitats paral·leles a l'exposició que tindrà lloc els mesos de gener i febrer a SETBA Zona d'Art de la plaça Reial. Apunteu-vos-ho a les agendes!

Lluís Llach va viure catorze anys al número 10 de la Plaça Reial de Barcelona, al mateix pis on actualment es troba ubicada SETBA Zona d’Art. Aquesta relació entre el cantautor i la galeria ha motivat l’exposició “Llach a la Plaça Reial”. La mostra recollirà 36 fotografies en blanc i negre, de les quals 5 són inèdites, i 11 textos. En total, un conjunt de 47 peces que representaran un viatge per la vida de Lluís Llach, des de la seva infantesa a l’Empordà fins a la seva retirada dels escenaris, alternant aspectes artístics amb d’altres de personals. Els autors de l’exposició són Juan Miguel Morales, fotògraf que ha seguit la carrera del cantautor, i el periodista Omar Jurado, també autors del llibre Món Llach del qual s’extraurà gran part del material de l’exposició. La inauguració de “Llach a la Plaça Reial” tindrà lloc el dijous 8 de gener i l’exposició es podrà veure fins el 13 de febrer de 2009.

A més de la mostra fotogràfica, estan programades un seguit d’activitats que permetran aprofundir en la figura del cantautor.

• 8 de gener – Inauguració de l’exposició.

• 15 de gener – Recital de poemes de Miquel Martí i Pol a càrrec de les actrius Pepa López i Carme Callol. Tot seguit, el cantautor Josep Tero interpretarà un poema musicat per ell mateix. L’acte serà presentat per la periodista de la revista ‘Enderrock’ Helena Morén.

• 22 de gener – L’escriptor Lluís Serrahima, autor de l’article “Ens calen cançons d’ara” publicat el 1959 a la revista ‘Germinabit’, explicarà els inicis del moviment de la Nova Cançó, els Setze Jutges i com Lluís Llach va introduir-se en aquest cercle. Seguidament, el jove cantautor Cesc Freixes parlarà del significat de ser cantautor ‘combatiu’ en l’actualitat i ens cantarà algunes de les seves peces. La periodista de l’Enderrock’ Helena Morén s’encarregarà de presentar l’acte.

• 29 de gener – Projecció de la pel·lícula documental “Llach: La revolta permanent” dirigida per Lluís Danés.

• 5 de febrer - Ens acompanyaran el periodista Joaquim Vilarnau, director del disc de versions de cançons de Lluís Llach “Si véns amb mi” (Picap), i el músic Manu Guix que interpretarà algunes peces del seu disc “Onze Llachs” (Blanco y Negro).

• 12 febrer – Subhasta d’una de les fotografies exposades en benefici del Casal d’Infants del Raval.

Totes les activitats tindran lloc a les 20 h a Setba Zona d’Art (Plaça Reial, 10, 1º, 2º. Barcelona).

28 de novembre del 2008

El TNC acollirà un concert d'homenatge a Humet amb Serrat i Llach com a caps de cartell

Com dic sovint, aquest no vol ser un bloc d'actualitat, que per a això ja hi ha altres mitjans. Però bé, tampoc en vull defugir del tot, o sigui que aquí adjunto la informació publicada pel diari "Avui" sobre el concert d'homenatge a Humet.

Per cert, per si algú no ho sap, avui divendres a la nit TV3 emet la pel·lícula "Salvador", amb banda sonora de Llach.

"Ens ha costat molt trobar una data lliure perquè tots els teatres de Barcelona estaven ocupats, però al final el Teatre Nacional de Catalunya, amb Sergi Belbel al capdavant, i totes les administracions catalanes, junt amb l'Ajuntament de Terrassa [d'on és Humet], s'hi han implicat i els estem molt agraïts". Amb aquestes paraules, Lluís Marrasé, promotor musical i cultural, expresident de l'Associació de Cantants i Intèrprets Professionals en Llengua Catalana (ACIC) i ara director artístic d'aquest concert que tindrà lloc el dia 16 de desembre a la sala gran del TNC, donava per acabat el primer capítol del que fa tot just un mes era una idea de la cantant Marina Rossell: organitzar un concert d'homenatge a Joan Baptista Humet, afectat d'un càncer d'estómac.
El concert es preveu com una trobada d'amics i companys de professió, cantants i músics que interpretaran un cançó pròpia i una altra d'Humet. Ja han confirmat la seva presència Joan Manuel Serrat, Lluís Llach -tocarà les dues peces al piano però no cantarà-, Marina Rossell, Maria del Mar Bonet, Guillermina Motta, Joan Isaac -que farà un preciós tema primerenc, Busco una flor-, Núria Feliu -recitant acompanyada al piano per Francesc Burrull-, Víctor Manuel, Ana Belén, Moncho, els membres de Pegasus, Sisa i Francesc Pi de la Serra. En l'acompanyament musical destaquen dos dels músics d'Humet, Joan Eloi Vila i Josep Maria Francino, mentre que la presentació anirà a càrrec de Xavier Graset. "Aquests són els confirmats, però encara s'hi poden afegir noves veus", deia ahir Marrasé.
A l'equip organitzatiu del concert s'hi ha afegit avui com a coordinador el germà de Joan Baptista, Agustí Humet. Marrasé destaca que es tracta d'un concert benèfic en què tota la recaptació serà per a la família d'Humet -les entrades es començaran a vendre a mitjans de la setmana que ve i costaran entre 20 i 30 euros-. "És important ressaltar que tothom s'hi ha implicat en cos i ànima i que cap dels participants cobrarà res, i això és una cosa que emociona".
Paral•lelament, Pablo Herrero, excantant de Los Relámpagos, està intentant muntar un segon concert a Madrid, però, com a Barcelona, el problema és disposar d'un local amb dates lliures.
Joan Baptista Humet, conscient de l'allau de respostes rebudes es mostrava emocionat fa una setmana en una entrevista a l'AVUI: "M'ha sorprès moltíssim la resposta de la gent, que està donant validesa al que he fet a la meva vida. No et pots imaginar la dosi d'autoestima que això suposa per a mi".

23 de novembre del 2008

Serveix, la cançó?

Crec que era Bob Dylan que deia que la guitarra era el seu fusell amb el qual "matava" els senyors de la guerra. També hi ha qui considera una cançó com una gota d'aigua, que sembla poca cosa, però una gota darrera l'altra i amb molta paciència acaba erosionant o transformant completament la roca més dura.

Jo, permeteu-me que tingui els meus dubtes d'aquest poder de la cançó, i sigui més pessimista. Certament una cançó ens pot fer pujar a dalt de tot, o enfonsar-nos en una profunda tristesa, o evocar-nos escenes molt diverses... Però no és això al poder de la cançó que em refereixo aquí. Més aviat potser hauria d'haver preguntat si les lletres de les cançons realment serveixen per a millorar l'ésser humà, per a transformar la societat... I aquí estan els meus dubtes.

Quan veig i escolto seguidors de Lluís Llach amb un discurs completament xenòfob i fins i tot racista; o quan parlo amb gent que li agrada Llach que per res del món acceptarien, ja no la independència, si no ni tan sols una consulta popular per saber què vol aquest poble... Jo ho sento molt però no ho acabo d'entendre. Està clar que la qüestió no és creure en tot el que diu Llach només perquè t'agradin les seves cançons, ni pensar exactament com ell en tots els temes. No, és clar que no. Però tampoc veig com hi ha persones que puguin corejar o almenys cantar amb passió segons quines cançons, i després la seva actitud davant la vida sigui completament distant d'allò que canta aquell que tan admiren, o del que ells mateixos han taral·lejat tantes vegades. Penso si tots plegats no tenim distorsions dins del nostre cervell no descobertes encara per la comunitat científica. El cas més evident és el del famós columnista neofeixista del diari Avui, que sembla mentida les barbaritats i bajanades que arriba a escriure (evidentment en molts casos només per a provocar, perquè el que diu no s'ho creu ni ell) i després es declara un fan total de Llach.

En fi, doncs el que dèiem, que si ni tan sols entre les persones que segueixen i se saben de memòria determinades cançons els efectes positius de les lletres no són clars, imagineu-vos en aquells que "passen" completament de la cançó, diguem-ne, compromesa. No, no tinc gens clar que la cançó serveixi de gaire res, almenys a nivell global, com tampoc cap pel·lícula, obra de teatre, o llibre. És molt difícil canviar la gent per a bé; cap a pitjor és infinitament més fàcil.

Foto: Quadre de Michael Morris.

17 de novembre del 2008

Llach, Serrat i Raimon seran al recital per Humet



NÚRIA MARTORELL - EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 16 de novembre de 2008
BARCELONA

L'homenatge al cantautor Joan Baptista Humet compta amb un nou impuls al saber-se que també s'hi incorporen Lluís Llach, Joan Manuel Serrat i Raimon. Que aquests tres tòtems de la cançó coincideixin en un escenari resulta especialment insòlit, i més des de la retirada de Llach, que per cert no cantarà, però tocarà al piano una peça seva i una altra de l'homenatjat. L'última vegada que van coincidir va ser el 20 de juny de 1994, a l'Auditorium de Palma de Mallorca, en suport a un altre company afectat també de càncer, Guillem d'Efak (Guinea Equatorial, 1929-Mallorca, 1995). La disponibilitat de tots tres és total --s'ha d'esperar que quadrin les agendes--, i l'únic que queda per ultimar és el dia (cap a la segona quinzena de desembre) i el recinte: el Palau no té dates lliures i demà segurament se sabrà si serà al Gran Teatre del Liceu o el teatre Tívoli.
La notícia del delicat estat de salut de l'autor de peces com "Gemma", "Clara", "Hay que vivir" i "Terciopelo" ha propiciat que cada vegada més artistes se sumin a un espectacle que compta amb més incorporacions recents: la cantant Núria Feliu, Francesc Burrull --pianista, compositor i arranjador de Llach i Serrat, entre altres--, i Joan Eloi Vila, el guitarrista de Buenafuente i músic amic d'Humet des que va formar part de la seva banda. Noms que s'han de sumar a la llista inicial: Marina Rossell, Maria del Mar Bonet, Moncho, Joan Isaac, els integrants de Pegasus (Josep Mas Kitflus, Max Sunyer, Rafael Escoté i Santi Arisa) i Ana Belén i Víctor Manuel.

"VAIG SER TELONER DE LLACH"
El mateix Humet afirma que està "il.lusionadíssim" amb aquest recital i recorda com va sorgir el seu anhel per la música: "Als 15 anys em vaig comprar una guitarra a Xàtiva amb els diners que guanyava teixint i el meu avi, que era músic aficionat i va fundar la banda de Navarrés, em va ensenyar a tocar-la. De seguida em van sortir cançons, però molt depressives. Als 18 anys, a través de l'aleshores mànager de Serrat, Lasso de la Vega, vaig participar en un concert de Serrat i Bonet al teatre Recreo de Terrassa --explica--. Em vaig plantar allà i vaig cantar tres peces".
Després va recórrer acompanyat pel seu pare al radiofonista Salvador Escamilla, que li va retreure que les seves lletres fossin "tan tristones". I una vegada refet el repertori, va demanar una audició a Núria Batalla i Joan Molas (llavors mànagers de Llach). "Vaig trucar a la porta i m'hi vaig trobar un senyor mig adormit, que m'assegurava que no hi eren. Va resultar que era Llach, que a més s'oferia a fer-me la prova. ¡Quina vergonya! Em vaig posar a cantar i ell vinga prendre notes. I quan vaig acabar em va deixar anar: '¿Quan vols començar a cantar amb mi?' Vaig ser el seu teloner durant dos anys meravellosos. Fins que el 1971 una discogràfica es va interessar per mi i vaig treure els meus tres primers singles". Humet sap que no està sol.

15 de novembre del 2008

Lluna



"Lluna" és una cançó trista. Llach intenta, en moltes de les seves cançons, tot i parlar de situacions difícils o injustes, acabar donant un to optimista i positiu. A "Lluna" no sé si se n'acaba de sortir. I és que només cal veure tot el seguit de mots que conformen el tema: llàgrima, pàl·lid, lament, pobresa, penombra, desesper, fred, fam, vergonya, angoixa, rancors... Ja només començar ens diu que la lluna passa entre un núvol (que a mi m'encanten, però que són símbol de foscor, de llum que s'amaga), i un xiprer (l'arbre que abunda als cementiris, l'arbre dels morts). Vaja, que no seria per a posar-la en un ball de festa major... Això sí, com a tot el disc, la lletra esta cuidadíssima, endevinant un Llach més poeta que lletrista.

"Lluna" és la cançó "del mig" de les cinc que conformen el disc "Astres" (1986), i ve a ser com una aturada, un repòs, cinc minuts de reflexió sobre els temes tristos i sempre presents al nostre món, enmig d'un treball que en general té força ritme.

Els arranjaments, perfectes, denoten també angoixa en la cançó, mentre que Llach fa tota una nova demostració de recursos vocals, acostant els greus als registres del darrer fragment del "Campanades".

És curiós veure com sembla que els gustos vagin per barris, ja que a França tinc la sensació que aquesta cançó és molt estimada i coneguda entre els seguidors de Llach, mentre que a Catalunya no crec que sigui ni de llarg de les populars.


I la lluna, que passava
entre un núvol i el xiprer,
una llàgrima vessava al mar serè.

Quan l’infant que la mirava,
somniant-la un fanalet,
va sentir el murmuri pàl·lid
d’un lament:

"La pobresa... mai...
la pobresa... mai!"

"En el meu vogar celeste
m’ha obsedit el seu atzur
i mestrejo la penombra per als seus ulls,

que la llum no els escarneixi
amb llur propi desesper
precisant perfils al fred, la fam,...

La pobresa... la vergonya..."

"Seré còmplice en l’angoixa,
confident d’anhels nocturns
i confort del seus rancors en la quietud.

Seré alè per a la revolta,
seré empar dels seus recels
i mirall del seu despit per l’univers,

la pobresa... mai!"

I la lluna, que passava
entre els segles i els teus ulls
una llàgrima vessava per...

12 de novembre del 2008

Carta a la web oficial



Amic Josep M. Vileu,

No et conec personalment, ni sé a què et dediques, si això de les webs és la teva feina o només una afició. Pel que he pogut anar sabent, la web oficial de Lluís Llach que tu vas fer va ser iniciativa teva i amb molta voluntat i d'una manera totalment desinteressada. Només per això ja cal agrair-te el gran esforç i les hores que hi pots haver invertit.

Dit això, però, i espero que des de la humilitat més absoluta i intentant fer una crítica constructiva, només preguntar-te: no creus que la web té algunes mancances importants, o bé fins i tot que necessita un canvi d'imatge? Pot sonar pedant que ho digui jo, que també faig un bloc dedicat a Llach, i que segur que conté molts errors i moltíssimes coses millorables. T'ho dic només com a seguidor de Llach, i a més una cosa és un bloc, que és totalment personal, i l'altra la pàgina web oficial d'un cantant que, em sembla, s'hauria de cuidar una mica perquè de segur que hi deu haver moltes visites a diari d'arreu del món.

Amb l'article que hi ha de fa temps de l'Antoni Bassas, ja s'explica prou a una persona que no ho sàpiga i descobreixi ara Llach que el cantant es va retirar dels escenaris ara fa un any, i tot el que va envoltar aquell comiat? Però sobretot el que no entenc és que, una cosa que crec que deu ser força senzilla, com és afegir les lletres de les cançons, s'ha quedat totalment aturat, quan només et resten introduir les del disc "I." i la de "Verges 2007". I ho tindríem complet! Ve a ser com estar a punt d'arribar al cim de l'Everest i baixar de nou al camp base perquè dius que et ve de gust un suc de taronja...

Bé, tot això t'ho dic també perquè durant mesos va estar "penjat" el rètol dient que la web estava en reformes, però ara ja ha desaparegut l'anunci i la web segueix força igual... Entenc que tothom té la seva feina, els seus problemes, etc., però jo des d'aquí t'ho volia comentar, perquè crec que millorar la web oficial és fer un bé a la difusió de l'obra de Llach, i sé que hi estàs d'acord. Per això t'animo a fer-ho!

Gràcies per tots els anys de Llach virtual, i rep una cordial salutació.

Atentament,

Miner.

7 de novembre del 2008

Enric Casasses


Què té a veure el poeta Enric Casasses amb Lluís Llach? Doncs malauradament ben poca cosa. Ja he expressat en més d'una ocasió que em sabia greu que Llach no hagués posat música a més poemes, ja que sempre que ho va fer se'n va sortir molt bé i va ser clau per a popularitzar lletres precioses. Que ho va fer de manera habitual als anys 70, però una vegada va trobar Martí i Pol ja es va plantar i, com aquell qui diu, no es va fixar en res més. Miquel Martí i Pol, evidentment, fantàstic, i les creacions entre ambdós estan en l'altar de la producció del de Verges. Però ho podria haver combinat amb d'altres excel·lents autors...

No gaires mesos abans d'anunciar la seva propera retirada, va confessar en una entrevista que li agradaria musicar algun poema d'Enric Casasses. Vaig obrir uns ulls com unes taronges: sóc un fervent admirador de la poesia de Casasses, i a més a més trobo que hagués servit per connectar l'obra llaquiana, ni que fos simbòlicament, amb tot un sector del nostre país que des dels anys 60 ha tingut molt de pes, aquest espai de persones segurament tan "progres" com els Llach, Serrat i companyia, però que es mouen en un ambient molt més alternatiu, més "underground", que se'n diu. I d'aquest sector, Enric Casasses n'és un dels principals exponents, i malgrat tenir quasi la mateixa edat que Llach (va néixer l'any 1951), el seu esperit diguem-ne hippie el fa connectar de seguida amb generacions molt joves. És tota una experiència escoltar-lo recitar els seus propis poemes, i no sé si algú dels que em llegiu l'ha pogut veure anant de gira compartida amb els instruments de joguina de Pascal Comelade.

Tot això pensava quan sentia a Llach dir que potser musicaria Casasses. Malauradament, ja no hi va ser a temps, o potser ho va provar i no se'n va acabar de sortir, aneu a saber. Potser hagués triat aquest poema, que precisament es titula "Cançó", ja musicat per algú altre, però que val tan la pena.

L'amor ho cura tot i no et fas vell,
és perfecte contra els grans,
la sífilis del cervell
i la tristor de les mans.
L'amor, que juga a daus amb la fortuna,
cura de tot, menys de mirar la lluna.

L'amor, la pedra, l'esguard de l'esfinx,
l'estrella que guia el foll,
els yangs amagats als yins,
l'orgull que plega el genoll
i som iguals, que val tant l'un com l'una
i no ens manem, prô ens pot manar la lluna.

L'amor, la cara oculta de la mort,
fa moure veles i vents,
és tan fluix que no n'hi ha gens,
qui sap si en té, d'amor, o si en dejuna?
L'amor és déu...!?
L'únic déu és la lluna!

1 de novembre del 2008

I si Llach fossin dos Llachs?


Avui pot ser una bona data per a explicar aquesta teoria, que no deixa de ser una nova "anada de bola" meva, i per tant preneu-vos-la com el que és.

No sé si heu sentit alguna vegada la història que Paul McCartney va morir, i que, per a que The Beatles continuessin la seva exitosa carrera, van cercar a corre-cuita un nou cantant que se li assemblés i va prendre el seu nom i lloc dins del grup. Des d'aleshores, no van parar de deixar pistes dins dels discos en aquest sentit. En teniu àmplia informació en aquest bloc: www.paulisdead.es.

Doncs bé, hi ha un moment en la carrera de Llach que també es produeix un trencament ben estrany, un canvi important i que als que no estem bé de la xaveta ens porta a pensar que Llach va morir o desaparèixer en alta mar, i a partir d'aquell moment "un altre" Llach va ocupar el seu seient.

L'any 79 Llach publicava el disc "Somniem", amb algunes lletres ben impròpies d'una persona de 30 anys, com "Vida", amb clares referències a la mort, i algunes altres que ben bé es poden considerar un testament per al seu públic, com la que dóna nom al disc. És en aquell moment que Llach declara estar cansat, no sentir-se satisfet amb la seva feina, i pensa molt seriosament en retirar-se. Explica que, per a "meditar-ho", se'n va uns mesos amb vaixell pel Mediterrani. És ben curiosa "l'atmosfera" amb que envolten sempre aquestes "vacances" els seus biògrafs. Mirem quin llenguatge usa Víctor Mansanet al llibre "Alè de revolta":

"Va voler fer una catarsi, escoltar la veu de la pitonissa que cadascú porta dins seu, acudir a Sòcrates per descobrir la veritable proporció de la seva vida. Solcà la Mediterrània amb el veler que s'havia comprat." (...) "Del Mediterrani estant, Llach va visitar els seus particulars paradisos perduts, inclosa l'illa d'Ítaca, l'Arcàdia i la Riviera italiana".

Al llibret que acompanya aquest treball en la col·lecció que, no fa gaires mesos, va editar "La Vanguardia", Lluís Marrasé parla així del creuer:

"I del llunyà viatge astral per Saturn als tan estimats, per Lluís Llach, dominis de Posidó. Travessant la Mediterrània, el català arribava l'1 de setembre de 1979 a la costa italiana de Ligúria (...)".

Efectivament, després d'un temps de fer-se a la mar i que el gran públic el perdés de vista, Llach apareix a Itàlia per a recollir un premi, el Luigi Tenco de San Remo. I ho fa amb un posat diferent, que poc a veure té amb el de la portada del disc "Somniem" (atenció, encara no editat en aquell precís moment, però sí que ja estava tot enregistrat i fetes les fotos corresponents. Tampoc deixa això de ser curiós: a l'abril acaba de gravar el disc, però aquest no surt fins passat l'estiu...), amb molt menys cabell al cap però molt més als braços i al pit. Sembla un Llach més madur, diferent, però ningú no en comenta res a la premsa... Curiós aquest Llach que va fins a Itàlia a recollir premis, quan mai li ha agradat acudir a aquesta mena d'actes ni reconeixements, i a més a més diu que gràcies a aquest premi (???) va veure clar que havia de seguir cantant. Insòlit.

Es publica el 1980 el nou treball, el mític "Verges 50". Ja no és només un problema de físic: la diferència de veu entre el Llach de "Somniem" (i tot l'anterior) i el de "Verges 50" (i tot el posterior) és més que evident. És clar que tot pot ser degut a la millora de les tècniques d'enregistrament, però mentre fins ara Llach havia tingut una veu com més greu i profunda, a partir del 80 percebem una veu més aguda i més fina, i fins i tot amb una millor vocalització. Del disc sorprèn la seva cara A, totalment instrumental, una novetat absoluta en la seva producció, potser com volent que no es percebés en tantes cançons la diferència de veu, mentre que quan comença a cantar ho fa amb un tema amb una lletra com si hagués tornat a néixer, "Els meus ulls aquí".

"Quan el vent és l’antic amic
que davalla muntanyes per poder-te dur el seu bes
i en l’amor és brau i en el joc fidel
penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí.

Quan el mar és l’antic amant
que et penetra les roques i amara la teva pell
i en l’amor és brau i en el joc fidel
penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí".


En algunes entrevistes, Llach (el "nou" Llach) ha fet servir la història, sense que vingués gaire al cas, que és molt bonic ser el centre d'atenció de milers de persones, però que, quan per exemple, t'enfrontes a la mar ben sol, o t'espabiles per a cargolar bé el cargol que ha caigut, o estàs perdut...

El nostre Llach, és possible, va desaparèixer a alta mar, potser en l'illa d'Ítaca, un estiu de l'any 79, tip de concerts, entrevistes, i de no tenir aquella intimitat que tant enyorava. Potser van ser els seus mànagers, no només per a poder seguir vivint amb la feina que feien, sinó també sabent el símbol en que s'havia convertit Llach, que van fer els corresponents "càstings" per a triar el nou Llach, i al que van suggerir que el primer disc que edités fos d'amor a la seva terra, per tal de "demostrar" que era el mateix Llach, empordanès, de Verges, i no el que realment era que aneu a saber a quina ciutat va néixer...

La lletra de "Vida", la seva intensitat només comprensible com a profecia o com a experiència vital molt propera, no pot ser més que un anunci del que passaria poc temps després:

"...o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.
Mentre tot això m’arriba,
que a la força ha d’arribar-me,
potser tingui temps encara
de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge..."

"...per favor tanqueu la porta
i fugiu de l’enyorança
d’una veu que ja s’apaga.
Que a mi no m’ha de fer pena,
que a mi no em farà cap pena..."

"Si la mort ve a buscar-me,
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d’ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d’anar-me’n,
i si amb ella he d’anar-me’n,
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu viatge..."


Quina veu s'apagava? Si estava en plenes facultats vocals! I no l'estava abandonant gens el públic, com també diu a la cançó, sinó tot al contrari, omplia a tots els recitals!

I "Darrera les muntanyes" a priori està dedicada a l'exili, però el darrer paràgraf és prou evident si el llegim en la clau que exposem aquí:

"Darrera les muntanyes
visc la incertesa del meu destí,
però el camí que jo faci
enllà dels vespres us trobarà.
Adéu terres germanes,
canteu-me fort, que us vull sentir".




29 d’octubre del 2008

Espurnes de bellesa (2)



- Posar per nom "Aigua de llum" al vi dedicat a Martí i Pol.

- La primera vegada que em vaig acostar a tu per a que em signessis un llibre.

- La màgica tornada de "Cançó a Mahalta".

- Escoltar per primera vegada "Temps i temps" en uns bisos fa molts anys, quan ja marxàvem del concert.

- Veure centenars de persones en un teatre de Madrid cantant amb tu en català.

- Haver-me donat tantes coses a la vida i tants amics, i tu sense saber-ho.

- Ballar "I amb el somriure, la revolta".

- "I - per - què sé que vosaltres anireu més lluny que jo".

- El fum que t'envoltava al Mercat de les Flors en la presentació de "Astres".

- Que fos capaç de compondre la millor cançó que he fet mai just després de tocar un munt de peces teves.

26 d’octubre del 2008

Exposició "Lluís Llach - Plaça Reial"


El gran fotògraf Juan Miguel Morales em fa arribar el cartell d'aquesta exposició que es podrà veure a principis del proper any a la zona d'art Setba de la plaça Reial de Barcelona. Tot i que encara resten algunes setmanes per a la inauguració, és bo que es vagi sabent. Morales es pot considerar el "fotògraf oficial" dels darrers anys de trajectòria artística de Llach, i li ha fet al de Verges moltes fotografies que es poden observar als llibres "Món Llach" i "Lluís Llach sempre més lluny", i que, tot i que no en tinc gaire més informació de la que hi ha al cartell que podeu veure, de ben segur seran les que s'exposaran a la plaça Reial.

Aquesta cèntrica plaça de Barcelona és l'indret de la capital catalana que més s'identifica amb Llach. Com ja dèiem en una altra post, tot i que Llach sempre ha estat molt gelós de la seva intimitat, no ha tingut cap problema en explicar mai on residia i tot el seguit de sensacions que li comportava aquest entorn vital. I a la plaça Reial hi va viure força temps, en va parlar en diverses entrevistes, va deixar entrar càmeres a casa seva, i alguna cançó en fa referència clara, com "Un cor a Barcelona".

Veurem, doncs, aquesta exposició amb molt de gust i interès, ja que Llach ha permès a Morales moltes fotografies en situacions singulars o curioses que cap altra fotògraf ha aconseguit. El cartell ja n'és un bon exemple.

23 d’octubre del 2008

L'estaca, quaranta anys


L'any 1968 Lluís Llach publicava una cançó que es deia "L'estaca". Poca cosa queda per a explicar d'aquest tema, més que res preguntar-se una vegada més el perquè unes cançons arriben a tenir tantíssim èxit i popularitat, i d'altres en absolut. I en aquest cas no estem parlant de ràdios que punxessin tot el dia el tema gràcies als diners que hi aboquen les discogràfiques, ni molt menys. És més: sembla ser que la discogràfica en qüestió no tenia pas gaire confiança en aquest tema, i per això el va posar a la cara B d'aquells petits vinils de quatre cançons.

Però aquí la tenim, com a cançó en català més versionada de tots els temps i en més idiomes diferents, un autèntic himne per als catalans, per als lluitadors antifranquistes, i per a molts col·lectius de molts països ben diversos. Himne també de l'equip de rugbi USAP de Perpinyà, i motiu d'enfadament per part de Lluís Llach quan va saber que els policies l'havien taral·lejat durant una manifestació que van convocar, i diuen que fins i tot l'Aznar la xiulava un dia baixant d'un avió...

Cançó prohibida durant temps, i motiu de moments explosius i inoblidables en molts dels seus concerts, va fer bé de no posar-la en el repertori habitual durant la majoria de la seva carrera. Si ell preferia cantar altres peces seves en tenia tot el dret, i també per tal que molts incrèduls s'adonessin que aquell que hi havia dalt l'escenari havia fet infinitat més de coses bones a més a més de "L'estaca". Tot i que ni així ha pogut evitar que encara algun columnista recentment afirmés que Llach havia estat vivint de "L'estaca" al llarg de tota la seva carrera; la incultura musical, i general, no té límits, i més entre la gent que presumeix de ser de dretes.

Segurament en parlarem en d'altres ocasions, de "L'estaca", en aquest bloc, i per tant per avui prefereixo anar-ho deixant aquí. Més que res volia recordar que "L'estaca" ja ha fet quaranta anys, tot i que no ho haureu sentit quasi enlloc perquè és clar que perquè els mitjans parlin de tu t'has de muntar tu mateix la festa, com per exemple va fer Raimon amb l'aniversari de "Al vent" al palau de Sant Jordi. Si no, els periodistes són bastant incapaços de treure res que se surti del guió previst i de les notes de premsa que reben cada dia.

Per molts anys a "L'estaca", i que segueixi essent símbol de lluites per la llibertat.

18 d’octubre del 2008

Joan Amèric

El cantautor d'Alzira Joan Amèric pot sentir-se orgullós de ser l'únic al qual Llach ha produït un disc. L'anormalitat pròpia d'aquest nostre país va portar a aquesta situació: Amèric feia anys que es movia damunt dels escenaris, però no hi havia manera que cap discogràfica s'interessés per la seva obra i li proporcionés la possibilitat d'un bon productor que polís els seus temes. Va haver de ser Lluís Llach, amb qui havia coincidit en diverses ocasions precedint-lo en els seves actuacions, qui va assumir de manera quasi voluntària l'ajudar-lo a enregistrar el treball, produint-li les cançons i per tant fent-li arranjaments. Llach va declarar posteriorment que ho havia fet ben bé per a ell, però que descartava totalment convertir-se en habitual de les produccions musicals, considerant-les una feina molt dura i esgotadora, segons va dir.

Per això, el primer disc d'Amèric, "Tornar a l'aigua" (1989), sona tan Llach. Realment n'havia de ser el seu relleu: la seva veu sensual, la manera de compondre, els tempos en els ritmes... Llach encara li va donar un altre impuls versionant una cançó seva en el disc "Torna aviat", "La idea podria enamorar-te", una versió, però, com ja vam comentar fa un temps, excessivament arrossegada i que segurament ni supera l'original.

Era, a més, el temps en que havia esclatat amb força l'anomenat "rock català", i els vídeoclips de Joan Amèric es barrejaven en els programes amb els de Sopa de Cabra, Sau o Lax 'n' Busto. Van ser uns mesos en que vam semblar encantats de conèixer-nos i comprovar que en la nostra llengua es podia fer i vendre de manera força massiva sense cap mena de problema música de la dita "moderna", fins que ja se'n van encarregar prou uns quants de desacreditar dia sí i dia també aquesta nova fornada d'artistes i escampar mentides o mitges veritats de com havien aconseguit omplir grans recintes.

Amèric, en part, també va ser víctima de la baixada sobtada del boom de la música en català dels anys següents; però no només això, sinó que també va ser un més dels molts cantautors catalanocantants que, una vegada "omplerts" els Setze Jutges, i per molta qualitat que tinguessin, no hi va haver manera de poder mantenir una carrera de llarga durada, estable, i, en definitiva, amb suficient quòrum de públic per a poder seguir dalt dels escenaris. És ell, però també els Tero, els Isaac, Escala, i d'altres amb certs moments d'èxit però també excessivament passatgers, com Tomeu Penya o fins i tot Marina Rossell.

En definitiva, que Amèric va treure al mercat tres discos més: "Escala de colors" (1992), "Ànima, diari de les hores blaves" (1995), i "Obert" (2000), i cada disc amb cançons destacables, però cada vegada més amb la sensació (parlo de mi) que menys mitjans de comunicació i menys públic li feien cas.

Des del canvi de mil·leni, doncs, que no ha tret cap treball, però se l'ha vist darrerament més actiu del que ho va estar durant molts anys, i per tant de ben segur no es pot descartar algun retorn proper.

7 d’octubre del 2008

Amb el Barça hem topat


Una de les coses que, diguem-ne, no m'ha acabat d'agradar mai de Lluís Llach és la seva passió quasi cega pel Barça i el futbol. Mireu, què voleu que us digui? Sé que és (només) un esport, i que a vegades són coses, això de la passió esportiva, que es porten a la sang. Però em fot molt que una persona que sempre s'ha mostrat tan crítica amb tantes coses i amb tantes maneres de funcionar de la societat hagi estat incapaç de ser mínimament crítica (públicament, està clar) amb tot el que suposa el món del futbol avui en dia, aquesta bogeria de milions que van amunt i avall, el que arriben a cobrar quatre paios per donar puntades de peu a una pilota, i de l'atontament en general de molta gent davant de segons quins partits.

I que Llach és del Barça? Doncs perfecte, si ho trobo fenomenal! Fins i tot potser jo ho sóc. Però també en podria haver estat una veu més crítica, més en consonància amb idees que en altres àmbits ell sempre ha defensat, com ara el fet que, durant moltes etapes recents, pràcticament el primer equip no ha comptat amb jugadors catalans en les seves files, o la violència que en molts moments es vivia al Camp Nou per part de determinats sectos juvenils sense que cap directiva hi fes res (més aviat al contrari).

Posats a ser una persona que sempre ha defensat causes minoritàries i als més febles, hagués preferit un Llach que en un moment donat hagués trencat una llança a favor d'altres esports més petits, o que hagués tingut algun gest alguna vegada vers clubs tan catalans com el Barça (ja que fa sortir una fotografia seva en el disc del Camp Nou lluint una gorra del Barça, també se'n podria haver posat una del corresponent equip quan ha fet concerts als pavellons del Joventut de Badalona o del Granollers d'handbol, per posar uns exemples).

Però és clar, amb el Barça hem topat, la fe del poble català del segle XX i XXI, i amb aquesta mena de corrent de fons de molta intel·lectualitat catalana que va esclatar els anys 60 i 70 que tenen clar que un dels exemples de ser bon català és ser del Barça i, a més a més, fer-ho públic sempre que calgui. En això sí que hi ha front comú indestructible, i fins i tot Serrat i Llach s'entenen en aquest sentit.

5 d’octubre del 2008

'Salvador', la banda sonora




La música composta per a la pel·lícula "Salvador" (2006) és, de llarg, la millor banda sonora que ha fet Lluís Llach al llarg de la seva carrera. Tampoc és que n'hagi fet gaires: tot i el seu talent, compondre obres d'aquest estil comporta de ben segur molt de temps i feina, i segurament, per a tenir una continuïtat en aquest camp, hagués hagut d'estar alguna temporada fora dels escenaris o sense enregistrar un disc "clàssic" cada dos anys, coses que sembla que mai li van interessar.


Però tornem a "Salvador". En les melodies s'hi respira Llach: la tendresa de "Merçona", preciosa, és marca de la casa. Però en peces més "rock", com "Detenció en negre" o "Detenció en blac" també s'hi pot reconèixer la manera de compondre de Llach. A la darrera i lacrimògena part final de la pel·lícula és on apareix el Llach clàssic, grandiloqüent, amb violins a punta pala: "Salvador descansa", "L'adéu", "El cementiri es desvetlla", i, sobretot, "Salvador", conformen un clima que ja el voldrien haver-lo tingut molts dels millors directors cinematogràfics. La peça "Salvador", que també és la que acompanya els crèdits de l'inici de la pel·lícula i que ja et situa en l'ambient adequat des de bon començament, va jugant amb tonades del "I si canto trist", cançó que va compondre precisament en el seu moment per l'assassinat a Puig Antich, i que al mateix temps li serveix per a clicar l'ull al seu públic habitual i que ja coneixia aquesta cançó. És l'únic moment durant la pel·lícula que apareix la veu de Llach. Un "I si canto trist" que serveix per a acomiadar el film, amb una nova versió impressionant, actualitzada, trepidant, i plena de ràbia, acompanyat en les veus per Miquel Gil, i amb noves clicades d'ull als seus seguidors, ja que també deixa escapar unes melodies de "Astres", com dient: "en el moment que va morir Puig Antich, va néixer una nova estrella per a guiar-nos".

El disc, que s'hauria d'haver venut a milers, compta a més a més amb les altres cançons que es poden escoltar al llargmetratge de Huertas: des de Moustaki fins a Cohen, Dylan, Demis Roussos o Pau Riba. Segurament cançons massa evidents, massa "típiques" dels progres del moment, però que certament devien ser les que escoltava Salvador abans que el feixisme acabés amb ell. El que ja no tinc tan clar és si és un encert anar intercal·lant fragments de diàlegs de la pel·lícula entre cançó i cançó.

És una vergonya que Llach no s'emportés el Goya per aquesta banda sonora, i li donessin a Alberto Iglesias per l'aburridíssima i poc original música de "Volver", demostrant així la "Academia del Cine" que potser en saben molt de cinema, però de música no en tenen ni idea. I reflectint-se una vegada més les dues espanyes (que no són exactament les que deia Machado), ja que mentre a Catalunya la pel·lícula va servir per a reobrir un intens debat sobre l'assassinat de Puig Antich, i el film es va emportar tota mena d'elogis i reconeixements (també crítiques, és clar, però al menys se'n parlava), a Espanya només estaven que no c... amb el seu "Volver" i tornaven, una vegada més, a tancar els ulls a fets com els que van acabar amb Salvador Puig Antich.

30 de setembre del 2008

Maitia, nun zira?

Del tot, del tot, sembla que Lluís Llach no s'ha retirat. S'acaba de publicar un disc del brillant acordionista i compositor basc Kepa Junkera en que el de Verges hi fa una intervenció ben sorprenent: cantant en euskera! Si no falla el reproductor de la pàgina web, en aquest moment l'heu d'estar escoltant. El disc, com tots els de Junkera, és altament recomenable, però aquest encara més pel nivell de les col·laboracions que hi ha, entre d'altres el protagonista d'aquest bloc.

Que en gaudiu!

Maitia, nun zira?
Nik ez zaitut ikusten
ez berririk jakiten
nurat galdu zira?
Hala kanbiatu da
zure deseina?
Hitz eman zenereitan
ez behin, bai berritan
enia zinela!
Ohikua nauzu
ez nauzu kanbiatu
bihotzian beinin hartu
eta zu maitatu.
Aita jeloskor batek
dizu kausatu.
Zure ikustetik
gehiago mintzatzetik
hark nizu pribatu.


On ets, estimada?
No et veig
ni tinc notícies teves,
potser t'has perdut?
potser ha canviat
el teu designi?
Em vas prometre
una i altra vegada
que eres meva.

Soc la de sempre,
no he canviat,
el meu cor
va decidir estimar-te a tu.
Un pare gelós
és el responsable de tot.
Ell em priva
de veure't
i parlar amb tu.

27 de setembre del 2008

Companys, no és això



Contundent i polèmica cançó la que tancava el disc "El meu amic el mar" (1978). Diuen que molts "companys" es van cabrejar amb Llach, i el van posar a la llista negra. I és que la lletra és clara i transparent com l'aigua, directa i amb metàfores evidents, i convertint Lluís Llach una vegada més en la veu del poble que, tres anys després de la mort del dictador, veia com moltes coses per les que havia lluitat, en les que havia somniat, per les que havia plorat de dolor, seguien sense fer-se realitat, i amb el desencís afegit que molts dels "companys de viatge i de lluites" de temps enrera ara es baixaven els pantalons i donaven per bones coses increïbles. I així seguim encara avui, amb crims d'Estat que no han estat jutjats, amb una constitució aprovada a punta de fusell i que s'ha convertit en la Bíblia per a retallar un munt de llibertats individuals i col·lectives, amb ministres i secretaris franquistes que encara es troben en llocs de responsabilitat...

Sí, no és gens extrany que molts s'enfadessin amb Llach, perquè ja sabem que les veritats ofenen, i molts es pensaven que allò de "cantautor protesta" només havia de ser aplicable contra les dictadures, i no per a d'altres circumstàncies. I el més trist de tot és que la cançó "Companys, no és això" segueixi sent vigent. Independentment d'això, deu ser el títol de cançó en català que més s'ha usat en articles de premsa (no necessàriament per a qüestions polítiques, també quan un equip de futbol no rutlla, per exemple), tot i que són (som) molts els que canviem sovint el títol: situem el "companys" al final de tot, o el verb el posem en passat (tal i com comença la cançó)...

Musicalment, potser Llach ni ho sap però va fer servir cadències molt semblants al "Can't help falling in love with you" de l'Elvis Presley (paranoies meves, de segur que no hi esteu d'acord). Són tres estrofes amb la mateixa melodia i acords, fàcils de taral·lejar (és un himne), però a mesura que avança la cançó cada vegada és més contundent per la força de les paraules i per la incorporació d'una coral, recurs utilitzat en diverses ocasions en la seva discografia (un dia podem fer un article sobre això). Diuen que Llach ja tenia enllestit el disc quan, de la nit al dia, va decidir escriure i enregistrar aquest tema, i certament poc té a veure amb les altres cançons que el precedeixen, perquè totes tenen el nexe d'unió, d'una manera o altra, del mar, i aquesta en canvi se serveix a part. Tot i així, l'estat d'ànim de Llach sí que ja es deixa notar en d'altres moments del disc, sobretot a "Camí cap al nou cant", en que el rerafons no deixa de ser el mateix que a "Companys, no és això".

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.

25 de setembre del 2008

Lluís Llach, alè de revolta


Si no heu llegit mai cap biografia sobre Lluís Llach, no comencéssiu pas per la titulada "Lluís Llach, alè de rovalta". Escrita pel periodista Víctor Mansanet i publicada ara fa deu anys per l'editorial La Màscara, més que una biografia el volum és un tractat sobre els esdeveniments històrics de les darreres dècades del segle XX. Dit d'una altra manera: aprofitant que Llach estava per allà i d'alguns temes en va fer cançons, l'autor s'explaia a gust a fer un llibre d'història.

En aquest sentit, l'històric, el totxo no està malament, està ben documentat i pot servir per a informar a molts que no recorden o no van viure els fets que s'expliquen. El problema és que la biografia de Llach acaba convertint-se en quasi secundària o una excusa, i jo al llegir-lo em vaig trobar amb un llibre que no va complir amb el que jo m'esperava al veure'n la portada, el títol i demés. No hi ha gaire cosa nova sobre els seus inicis que no trobéssim anteriorment en altres biografies del de Verges, la resolució fotogràfica està poc cuidada (totes les fotos en blanc-i-negre i, en general, la lectura es fa poc amena), i per exemple al final de tot que hi ha un capítol titulat "Tal com el veuen", en que diversos (no gaires) personatges parlen de Llach, la poca varietat dels personatges triats és total: o estan en el camp de la música o són escriptors.

Suposo que la idea de l'autor sí que era bona, la de contextualitzar les cançons de Llach, explicar el perquè d'aquella cançó o d'aquell disc en aquell moment. Però, com dic, la història acaba ofegant les vivències de Llach, i a més a més tampoc tantes cançons seves de cada disc estan relacionades amb fets històrics generals concrets, sinó que, com sabem, té moltíssimes cançons d'altres temàtiques, o de lluita i combat però sense necessàriament referir-se a un succés concret.

En definitiva, sempre és bo que vagin apareixent llibres amb Llach com a protagonista, però com deia només començar, si no n'heu llegit mai res no agafeu aquest volum en primer lloc.

23 de setembre del 2008

Tocant els baixos

Llach sempre s'ha acompanyat de molt bons músics dalt l'escenari, alguns d'esplèndids, d'altres excel·lents. El més habitual era que s'envoltés d'un quintet o d'un sextet, això sí, amb una varietat de combinacions d'instruments força àmplia segons el que li convenia. En casos excepcionals, com per exemple la gira de "Un pont de mar blava", l'equip va augmentar força, mentre que en èpoques com les del "Nu" es va quedar ben sol amb el piano.

Però avui volia escriure una mica sobre els baixistes de Lluís Llach, ja que considero que el baix i el contrabaix són instruments força desagraïts perquè no estan fets per a prendre gaire el protagonisme de cara al públic ni elaborar-hi solos espectaculars i amens a l'oïda. És més un instrument per a dotar d'un ritme continu la cançó i per a omplir-la, i per això, ¡com es nota quan no hi és! Llach sempre ha cuidat molt la part musical del baix, i penso que per les seves formacions han passat alguns dels millors baixistes que ha donat mai aquest país, molts cultivats en l'àmbit del jazz, i la majoria amb una versatilitat gens fàcil, que tant prenien el baix elèctric (alguna vegada de sis cordes), com el contrabaix, amb l'arc o sense aquest. Quico Rodríguez, Eduard Altaba, Jordi Portaz o Marc Prat són només alguns d'aquests baixistes sensacionals.

Sempre recordaré, ja fa bastants anys, quan li "vaig fer" escoltar el "Viatge a Ítaca" a una persona molt propera, a casa seva. El seu equalitzador tenia la part de baixos molt pujada, i la veritat és que l'equip en sí sonava la mar de bé. Asseguts al sofà, vam al·lucinar de valent del que arribava a fer el baix en la versió original de "Ítaca", i tots dos vam convenir que sigui aquest un instrument que sovint passa desapercebut.

Feu-ne la prova, poseu els baixos ben amunt dels vostres aparells, i deixeu-vos portar per com es toquen els baixos en els discos de Llach.

A la foto, Marc Prat, el darrer baixista de Lluís Llach.

19 de setembre del 2008

L'escola


En un munt d'entrevistes, Llach ha parlat (o li han preguntat) per la seva etapa escolar i d'infantesa. No és extrany, ja que, si ens hi fixem, és l'única època de la vida de Llach que en podríem dir "no pública", en la que ell era una persona "anònima". Encara no fets els 19 anys ja va començar a pujar dalt dels escenaris i ja no en va baixar fins quasi els 59... Per tant, coneixem bé a què es va dedicar durant 40 anys, sabem què pensa, què ha fet, lògicament conservant la seva vida íntima, però no li ha importat explicar d'altres activitats amb les que ha combinat la música, com el tema dels vins o anar a navegar... Els únics anys en que no va estar sota la mirada de la societat i de les càmeres van ser amb prou feines dues dècades de la seva vida. Mirant-ho així, es pot entendre que hagi expressat la seva voluntat de recuperar un anonimat que quasi mai ha tingut.

I a més a més l'escola que va viure Llach estava ben immersa en la metodologia franquista, i això li serveix per a explicar moltes coses, de l'època, de l'ambient, de l'educació. També ja maneres de ser seves, com que no anava al pati a jugar sinó que es quedava al piano de paret tocant peces. Va estar internat, i després va viure una experiència universitària en la que no se'n va acabar de sortir amb els estudis.

Però per tal com s'expressa està clar que l'escola el va marcar. Un dels temes instrumentals del seu disc "Verges 50" és precisament "L'escola", una simpàtica melodia a la que després va posar lletra (ell i Martí i Pol) per al "Germanies", i que precisament cantaven diverses corals infantils (l'única col·laboració infantil de la seva extensa discografia). Diu que li agrada sortir a la seva terrassa de Porrera i escoltar els nens de l'escola; però al mateix temps, algun cop que li han preguntat sobre el fet de tenir fills, s'ha mostrat molt escèptic. Tot i que en més d'un programa de televisió s'ha fet la broma de que si mai es publica una revista de premsa rosa en català, una de les primeres notícies que hi apareixeran serà "Tot sobre el fill secret de Lluís Llach".

16 de setembre del 2008

... i somriures


Doncs no, Llach no és un cantant trist. Almenys no si només mirem el nombre de cançons en que hi apareixen plors. Perquè en la mateixa proporció hi fa sortir també riures i somriures. O sigui, almenys en aquest sentit és equidistant: ara riuen, ara ploren. A diferència de les llàgrimes, però, quasi tots els somriures són humans. Només en un parell de casos no és així:

... i ella riu tendrament (la Lluna) compartint els secrets... ("Embruix de Lluna")
... somriu la nit mentre veu que avança... ("Una il·lusió")

Els infants, per sort, somriuen més que no pas ploren:

... que darrera el somrís d'un infant sempre hi ha l'esglai d'algú que ens deixa... ("Mai no sabré)
... que m'agrada el somrís d'un infant vora el mar... ("I si canto trist")
... que el riure net dels infants faci el seu repòs ben feliç!... ("Sol")

Llach en primera persona també riu, encara que sigui per ironia o sarcasme:

... això sí que em fa petar de riure... té la gràcia d'un somrís ben fet... ("La mula sàvia")
... i així em fas somriure, així em fas somriure, així em fas somriure, així... ("Véns")

També la Madame i qui cerca en Quítero:

... riu, riu, i res no diu... ("La Madame")
... i tu riuràs, tu somniaràs, seràs quasi com en Quítero ("En Quítero")

Però, sobretot, riuen o demana que riguin aquell o aquells als que es dirigeix en la cançó:

... però un somriure teu em faria un sant amb la feina acabada... ("Tinc un clavell per a tu")
... m'agrada el riure dels teus ulls... buscant recer en el teu somriure... ("I amb el somriure, la revolta")
... si en un racó del teu somriure em fas un lloc petit per mi... ("Vaig i vinc")
... tens un secret al somriure que és un ensurt pel somni plàcid dels omnipotents... ("Un no sé què")
... així ho canta el dibuix lluminós que hi ha en el teu somriure... ("Veritat i mentida")
... no em cal el cos et prenc sols el somriure... ("Al teatre")
... t'he vist com sempre a l'estació, somriure net, avui de nou... ("A l'estació")
... ni que només fos per riure junts la mort... ("Cant de l'enyor")

A "A cara o creu", però, l'alegria no se'n surt:

... vols somriure i tens un plor...

I també riuen terceres persones, protagonistes d'històries que ens explica:

... si trobessin el somriure, si el recel no els separés... ("Tomb d'atzars")
... i el riure clar dels que dins del cor... ("La Lira")

Llàgrimes i somriures. A vegades la diferència entre estar enfonsat i estar a dalt de tot. A vegades no, a vegades plorem d'alegria o riem per no plorar. En tot cas, expressió de sentiments humans, i sentiments que s'expressen en les cançons de Llach.

13 de setembre del 2008

Llàgrimes...



Fa alguns dies dèiem que la pluja era quasi inexistent en les cançons de Lluís Llach. En canvi, un verb que s'hi assembla molt, "plorar", sí que és molt present en les seves lletres.

Potser tenen raó els que diuen que Llach és un cantant trist, ja que ningú se salva de plorar en els seus temes. Plora la gent gran:

... és vell, prou que ho sent, cada instant que plora... ("A la taverna del mar").

Ploren els homes i les dones:

... ma llibertat, ma llibertat, només per a tu l'home està plorant... ("Ma tristesa")
... l'home s'ajup i plora, la ràdio encara sona... ("Somni")
... no mira endarrera, no vol plorar... ("Se'n va content")
... potser sigui aquest el darrer plor que escolti el vent... ("Una il·lusió")
... la mare plora, mare marona... ("Marona")
... no ploris més, noieta, noieta... ("Res no ha acabat").

Junt amb els infants, tots plorem:

... els ulls que ens ploren pel plor de tants infants... ("I ara de nou").

Ens salten les llàgrimes com a societat i com a poble:

... pel que vàrem plorar tants anhels... ("Companys, no és això")
... l'espasme del plor, l'alfabet del crit... ("A força de nits")
... rebutjo un món que plora aquestes penes... ("Tendresa").

Tristesa per la duresa d'alguns moments de la vida:

... sé que això és un adéu on no hi manquen plors... ("A cavall del vent")
... vols la vida i l'has jugada, vols somriure i tens un plor... ("A cara o creu")
... sense cap més tresor que la raó dels que ploren?... ("Campanades a morts").

Però també plora la terra i la Natura:

... jo et grataré, terra, fins fer-te sang, vull saber si saps plorar... ("Cant miner")
... i així el seu arbre es desfulla en plor... ("Darrera les muntanyes")
... plora el vent i ens sagna el cor... ("Al Cafè Antic")
... trepitjades terres que heu plorat amb fills el dret d'existir... ("Encara")
... sé que si sento el plor de l'ocell quan vola... ("Jo sé").

I fins i tot elements, d'entrada, inanimats:

... ploren els trens... ("Els trens de Kosovo")
... vaixell que plores igual que plora el meu... ("Vaixell de Grècia")
... sabessis bé com ploren les paraules... ("Sabessis bé).

Tot plegat, un mar de llàgrimes, tot i que en cap cançó plora el mar, i això, tractant-se de Llach, ja és prou excepcional.