El darrer vinil

Era l'any 1992 i jo feia ben poc que tenia una cadena de música nova, que incorporava reproductor de CD's però també tenia tocadiscos. En aquell moment va sortir un disc doble i en directe de Llach: "Ara, 25 anys en directe". Vaig acostar-me a la botiga de discos habitual, i vaig mig escandalitzar-me de veure que el disc en versió CD també era doble, i que valia al voltant de 4.000 pessetes. En vinil valia poc més de la meitat. En aquells moments ens deien que, com que era un invent nou, això del CD, i encara no n'hi havia prou demanda, els preus eren cars, però que en poc temps baixarien. Com ens prenen el pèl...

No m'imaginava que el CD apartés del mercat tan ràpid el vinil. Tampoc entenia que, per a escoltar el mateix, s'hagués de pagar quasi el doble. I digueu-me antiquat o el que vulgueu, però encara ara em sedueix l'encant i el lleuger crec-crec de l'agulla damunt el disc. Total, que com us podeu imaginar vaig comprar el "Ara, 25 anys en directe" en vinil. Aquest va ser el darrer disc en aquest format que vaig comprar, i avui, com amb la col·lecció de "La Vanguardia" adquiria per primera vegada aquest disc en CD, m'ha vingut aquest record al pensament.

Reconec que haver de girar el disc cada quart d'hora, i més si el disc és doble, causa cert cansament, i segurament per això no és dels discos que més he escoltat. O sigui que amb el vostre permís me n'hi vaig, a veure com em sona en suport digital.

Infants

Per al dia de Nadal crec que s'escau parlar dels infants. Se'n podria fer una tesi sencera, ja que aquest és un dels termes més usats per Llach en les seves cançons: prop de 30 textos seus contenen la paraula "infant" (en algun cas "infantar"), i encara un parell més la paraula "nen". Intentaré però resumir molt.

És prou clar que dins del concepte "infant" es reuneixen molts dels adjectius que a Lluís Llach li agrada remarcar, o li agrada de transmetre en les seves cançons. Dins dels ulls d'un infant hi ha la tendresa, la innocència, la puresa, la veritat, la sensibilitat, l'amor... Però també "infant" com a ésser més indefens en les guerres, en la violència, com aquell que menys culpa té i és el que rep. També "infant" com a ésser entremeliat, juganer, que tira pel dret sense pensar-s'ho dues vegades. I finalment també "infant" com a futur, com a món que ha de seguir existint, i com a humà que espera dels adults actuals un comportament digne per a ell poder tenir un futur també digne.

No és poca cosa. I sovint sembla que Llach ens reclami també una certa mirada d'infant, veure el món sense tanta competitivitat, tants interessos econòmics, tantes desconfiances. Ell mateix es vol veure a vegades com un infant: "...malgrat la meva barba sóc infant en la mirada...", ens canta a "Vida", o "...que amb avarícia d'infant voraç aplego en l'equipatge..." ens diu a "Alè".

És, però, segurament, en la relació horrible infant - guerra - mort pel que aquest terme és més recordat en les seves cançons. Quan a "Cançó sense nom" crida "...on vas quan ja l'infant no vol jugar perquè el carrer vessa de sang..." és difícil que la pell no es posi de gallina. A "Aprendre", la frase també sentida de "...que n'és de trist si un infant mata, enllà i aquí mort la tendresa...". L'estrofa que va afegir a "El cant dels ocells", per a recordar els infants orfes de Bòsnia, i en el mateix sentit els "...jocs d'infant pel seu vell llom...", al tema "Mare Marona".

El punt culminant de tot plegat és "Infant de Beirut", l'única peça que titula amb la paraula "infant" i emmarcar-la en un context molt concret. És per mi una cançó molt trista, i on es fan evidents algunes de les coses exposades aquí.

No sé prou bé si era tristesa
o el dolor antic d´uns ulls d´infant.
Però, per un moment, del món va ser el retrat
aquella imatge d´un infant de Beirut.

El fràgil braç, tendra tragèdia
brandant fusell; mort i bandera.
El cos menut i bru perdent-se en la ciutat,
un ninxol anònim per l´infant de Beirut.

Al cel hi té els déus del "napalm"
i el tro infernal d´ocells de plata,
en l´horitzó només, l´exili sempre amarg,
bressol i tomba per un infant de Beirut.

Morir a Beirut, morir a Mathausen,
el mateix foc en temps distants,
mirall glaçat d´un món on ja ningú respon
als ulls immòbils d´un infant de Beirut.

Mai no em voldria esclau...

Després de caure molts anys en l'oblit, la cançó "Geografia" va prendre una força inusitada en la darrera gira de Llach. La va situar en un lloc tan privilegiat com és la cançó que obria els recitals (i per tant també el seu darrer recital), i a més a més la va recuperar per al seu últim disc i va decidir que fos la cançó que el tanqués, i per tant serà ja per sempre (si no s'ho repensa) el darrer tema seu en un disc d'estudi.

Segurament "Geografia" necessitava d'una segona oportunitat. Publicada l'any 1988 en un disc amb el mateix nom que, ni de llarg, passarà a la història com un dels seus millors treballs, Llach es trobava, després de l'esclatant "Astres" en la línia de recuperar de nou la cançó melòdica i de durada breu, però que s'allunyés en quant a sonoritat del que havia fet tant en els anys 70, com en els 80 amb "Maremar" i "T'estimo". I es va quedar a mig camí, no només en el tema "Geografia" sinó en tot el disc. No és estrany que durant molt de temps ni una sola de les cançons d'aquell disc no formés part del seu repertori.

I en aquesta segona oportunitat "Geografia" té nous vestidets i pren un aire més fresc i contundent. Està acaronada per l'entrada a poc a poc dels instruments, i Llach hi introdueix algunes petites varietats en la melodia que l'enriqueixen. Ja en la versió original, la construcció melòdica que segueix recorda la de "Amor particular", amb unes estrofes força lentes i arrossegades, i unes tornades que van creixent tant en ritme com en força com en sons aguts.

En quant a la lletra, jo la trobo molt bonica, tot i que excessivament breu (podria haver introduït a la segona tornada alguns canvis respecte a la primera) i plena de referències al seu viatge a Ítaca, de nou clucades d'ullet al públic, a l'ésser humà com a centre de les seves passions, l'amor com a força motriu... A ell li agradava presentar-la com un mapa de carreteres, i per tant desplegava aquest mapa sobre l'escenari i a partir d'aquí ja anava dedicant cançons a cadascun dels temes exposats només començar el concert.

Mai no em voldria esclau de res
i encaro percaço l’anhel
que tenaçment em fuig.

Sempre fidel al mateix gest
que em fa senyal d’un obsessiu camí.
Mai no em voldria esclau.

Però deutor d’amor ho seré de grat,
que m’obliga el batec d’un cor generós.
Ser deutor feliç dels qui em són amics,
que a les seves mans tinc l’únic país meu.
I deutor lleial de la gent d’arreu,
dels qui conec només l’alè fratern.
Així és la geografia del meu cor.

Lliure només em puc donar
i lliure sols puc prendre el que tu em dons.
Mai no em voldria esclau...

Però deutor d’amor ho seré de grat,
que m’obliga el batec d’un cor generós.
Ser deutor feliç dels qui em són amics,
que a les seves mans tinc l’únic país meu.
I deutor lleial de la gent d’arreu,
dels qui conec només l’alè fratern,
així és la geografia del meu cor...

La Marató de TV3

Aquest proper diumenge, hores i hores de la televisió nacional catalana estaran dedicades a la solidaritat. I és que, a una setmana i escaig del Nadal, sempre arriba la Marató de TV3. Dotzenes d'artistes hi prenen part, però aquest any el més probable és que n'hi falti un d'habitual: Lluís Llach.

Tinc una opinió sobre la Marató bastant diferent de la d'en Llach, però en aquest tema la meva opinió és el de menys i per tant anem a parlar de la relació d'en Llach amb la Marató de TV3. Hi va començar col·laborant més o menys una vegada cada dos anys. Curiosament (o no), semblava que s'alternessin ell i en Serrat: un hi anava un any, i l'altre, el següent. Així va ser fins a finals dels 90, quan Llach comença a fer bandera de la Marató i hi comença a participar en cada edició, i en parla fins i tot als concerts.

El punt més àlgid d'aquesta intensa relació va arribar el 16 de desembre de 2001: Llach hi va interpretar una cançó feta expressament pensant en el programa, "Fabià", que encara no estava enregistrada i que la va presentar amb el títol de "Perquè arriba la llum", bromejant uns moments sobre aquest títol ja que dos dies abans hi havia hagut una gran apagada a Catalunya (les coses no canvien gaire...). Aquell 2001, en que a més a més se celebraven els 10 anys de la Marató, l'edició estava dedicada a la Sida, i aquesta era una malaltia que havia afectat a gent propera a Lluís Llach, com el director de teatre Fabià Puigserver, amb la qual cosa la lletra d'aquesta cançó és força intensa. Al cap de quatre anys, el tema també es va recollir en el primer disc de la Marató de TV3.

També va ser bonica l'entrevista que li van fer com a convidat tot parlant de Miquel Martí i Pol, al costat de la seva vídua, del futbolista (ara entrenador) Josep Guardiola, i del periodista Xavier Grasset. Després Llach es va aixecar i va interpretar al piano "Roses blanques", com un cant a l'amistat.

Sens dubte Llach ha tingut uns darrers anys de carrera artística molt marcats per les malalties i morts d'amics i familiars, com ho demostren molts dels temes dels darrers treballs, i d'alguna manera a la Marató hi abocava aquest sentiment, hi cantava sempre en rigurós directe des de molt endins, i transmetent la seva solidaritat i el seu desig de pal·liar el patiment d'aquells que patien alguna malaltia i dels que són prop d'ells.

La crosta nacionalista

Des que tinc raó de ser, crec que puc comptar amb els dits de les mans les vegades que he vist alguna actuació musical d'algú que s'expressés en llengua catalana en una cadena de televisió d'àmbit estatal, incloent-hi les dues públiques, que paguem entre tots i que se suposa que són de tots els espanyols. Cada aparició d'algun cantant o grup que s'expressa català és vista, ara i fa vint anys, amb una total excepcionalitat, i així es recorda també amb el pas del temps: "recordes la penosa entrevista que li va fer Miguel Bosé a Llach al programa 'El séptimo de caballería'?", "Vas veure aquell any que a La 2, a partir de les 12 de la nit, van fer un reportatge sobre els 25 anys de carrera de Lluís Llach?". Quasi que m'atreviria a dir que en les darreries del franquisme hi va haver més aparicions de cantants cantant en català (o en gallec o en euskera) a TVE que no pas en democràcia, bàsicament pel ressò i la repercussió que va tenir en el seu moment la Nova Cançó, i potser amb filtres i censures i tot el que vulgueu, però és que ara ni això. Grups i cantants més moderns que a Catalunya han venut milers de discos i s'han fet d'allò més populars, són del tot desconeguts a Espanya, ningú els ha convidat a cap plató de televisió, ningú els entrevista en cap diari que s'editi al centre peninsular...

No és d'extranyar que en els seus concerts a Madrid i a d'altres llocs d'Espanya Lluís Llach digués sovint que el fet de que vagi gent a veure'l "és un miracle". S'ha amagat conscientment i consistentment des dels mitjans públics espanyols tot allò fet en les llengües peninsulars no castellanes, usant un nacionalisme espanyol molt evident, governés qui governés. Una crosta nacionalista que no s'ha pogut arrencar o millor curar mai.

Vehicles terrestres (o Llach només va en tren...)

Està prou clar que el mar és l'espai perfecte per a Llach, i en les seves cançons es fa uns tips d'anar en barques, barquetes i vaixells. En canvi, per terra, quasi no hi va. A les seves lletres hi són inèdits els cotxes, les motos o les bicicletes... Tan sols els trens hi apareixen esporàdicament, en casos molt concrets, però en un parell de temes com a motor total de la cançó.

Què tenen els trens que no tenen els altres vehicles? Segurament el fet de ser mitjans de transport molt més socials, en que hi trobes gent tan diversa, no només dins el tren sinó també a les estacions, a les andanes... Hi ha trajectes de tren que poden ser d'allò més curts, i n'hi ha d'altres que poden ser de moltíssimes hores. El tren et permet parlar amb el que tens davant, llegir, dormir, aixecar-te i anar cap aquí i cap allà... El poc que ocupa la via fa que puguin circular per espais naturals que no poden travessar autopistes o carreteres, i els passatgers poden badar contemplant aquests paisatges... I també tenen una altra cosa important: el pes de la història. El tren com a vehicle en que es van transportar tantes i tantes víctimes de la guerra... A més a més, és una paraula monosil·làbica, de les que agraden a Llach, que es pot posar fàcilment a qualsevol frase...

Malgrat tot això, com dèiem, tampoc són gaires els casos en que el tren pren presència a les lletres llaquianes. La cançó "A l'estació" és la que tracta més el tren com a element més "popular", més proper, perquè en canvi "Els trens de Kosovo" ens reporten a allò que dèiem: els horribles trens de les guerres. Hi ha un home envellit que a "Se'n va content" s'enfila a un tren per a deixar enrera un passat, mentre que a "Un cinema paradís, si us plau", en Keaton va dalt d'un tren que fumeja, fumeja...

No sabem si Llach recuperaria alguna d'aquestes cançons per a una nova gira i hi afegiria algun irònic comentari sobre els molts problemes recents d'algunes línies de tren... Sembla que no ho sabrem perquè Llach diu que vol deixar de fer de Llach, i ni declaracions no fa. No veu que veus com la seva segueixen fent molta falta.

Premsa rosa

"Si hagués volgut vendre la meva intimitat hagués pogut ser ben escandalosa"; "M'he sentit molt respectat per part de la premsa". Són només dues frases agafades a l'atzar de Lluís Llach en relació al respecte a la seva vida íntima i personal per part dels mitjans de comunicació. Certament, ha gaudit d'un respecte en aquest sentit, guanyat a pols, és clar, com pocs, i és que si no vols pols no vagis a l'era. De tant en tant ha deixat anar alguna que altra indirecta sobre qui era la seva parella en aquell moment, si és que aquesta persona era coneguda o famosa, però més com un gest cap a la normalitat que no pas en el sentit de vendre cap exclusiva, en absolut.

Llach sempre s'ha allunyat molt dels actes públics, dels "cóctels" de famosos que van a lluir vestits o parents. Això li ha comportat una certa fama d'esquerp o de "borde", i de fet això de viure en un poble allunyat de la créme de la créme i que per sortir d'allà cal molta paciència per a entomar tancats revolts, li deu haver anat de conya com a excusa per a no assistir a mil i una festetes. Almodóvar no és l'únic que no va a recollir guardons. En té tot el dret i això ha fet que ningú el jutgi per gaires més coses que la seva feina artística o el seu posicionament polític.

A vegades fins i tot penso que un dels motius pels que Llach no ha volgut mai fer carrera en castellà (o en francès, tant se val) és perquè a Catalunya s'ha sentit molt respectat i molt a gust i, per tal com és, se li hagués fet una muntanya fer-se "massa conegut" a segons quins llocs. Mireu per exemple el que li va passar a Andreu Buenafuente: després d'anys de ser conegut a Catalunya sense que mai ningú es fiqués amb la seva intimitat, al cap de poc temps de fer-se famós a Espanya ja apareix en una revista una foto seva ensenyant el darrere...

Bé, i per què escric avui tot això? Home, primer perquè aquest bloc pretén parlar de la figura de Llach des de diferents vessants, com a artista i també com a persona, sempre respectant-lo, evidentment. I després perquè he vist que ja han estat diverses les persones que han entrat al bloc després d'haver posat en el cercador Google paraules de cerca com "parella de Lluís Llach", o "qui és la parella de Lluís Llach", o "és Llach homosexual". Doncs bé, que sàpiguen, si llegeixen aquest article, que aquí sempre s'ha respectat la seva intimitat.

Amb el respecte de sempre

Article de Josep M. Espinàs per a "El Periódico de Catalunya", edició del 23 de març de 2007.

Estimat Lluís Llach: has decidit que s'han acabat els recitals, i jo m'ho crec. Atenció: vull dir que m'ho crec, que ho hagis decidit. Però no veig tan clar que efectivament pleguis. Moltes vegades decidim una cosa que després no podem complir. Fixa't que he escrit "no podem".
Perquè estic convençut que manem sobre nosaltres mateixos molt menys del que ens pensem. No no- més és el cervell el que dicta ordres. Hi ha altres forces que lluiten per imposar-se.
Penso en el teu cas, en algú que ha anat treballant anys i anys amb exigent continuïtat, amb la pràctica d'un ofici que no és estrictament un ofici, sinó que s'ha convertit en una "manera d'estar en el món", com em sembla que va dir algú. Potser dubto que t'aturis perquè jo també he exercit un ofici, fins avui, i tot i la meva edat no m'imagino que decideixi deixar-lo. Potser un dia serà l'ofici, el que em deixarà a mi, però això és una altra cosa.
No et demano que expliquis les teves raons, ni he vist que les hagin recollit els mitjans de comunicació. Seria impertinent preguntar-te el perquè. El perquè de debò només el pot saber un mateix, i sovint ni un mateix el sap. Per això, si no es tracta de raons inapel.lables, com l'esfonsament físic, jo no em fiaria de cap raó que poguessis donar. Perquè les raons per fer alguna cosa, o per no fer-la, van i vénen, guanyen i perden amb una rapidesa imprevisible.
Evidentment, sí que ets capaç de fixar una data per abandonar els escenaris, com alguns fumadors programen quin dia deixaran de fumar. Com que tu no fumes, potser creus que trencar amb una addicció és fàcil. Penso que t'equivoques. Adreçar-te cantant, durant 40 anys, a un públic --a un poble-- i veure com t'escolta, com aplaudeix --no tan sols les teves cançons, sinó la teva existència--, estic segur que és una droga fantàstica, vull dir boníssima, però que difícilment accepta l'abstinència.
Hi ha qui ha dit que tu "no pots" plegar. Aquesta devoció és d'agrair, i és comprensible, i t'ha de satisfer legítimament, però, i ara parlo en general, cap admirador pot prohibir la llibertat de la persona admirada, i menys encara si és estimada. L'autèntic afecte es caracteritza pel respecte.
O sigui, estimat Lluís, fes el que creus que has de fer. I si demà creus que has de fer una altra cosa, endavant.
Una abraçada.

Molta teca

No era la meva intenció que aquest bloc fos una font d'informació d'actualitat. Donades les circumstàncies, amb Llach retirat dels escenaris, creia que només parlaria del passat, i ben poc del present i del futur. Segueix sense ser l'actualitat la finalitat d'aquest bloc sobre Lluís Llach, però tampoc en podem defugir quan hi ha tanta teca i tanta novetat, que, d'altra banda, de ben segur ja heu sentit o llegit en d'altres llocs.

El proper dilluns 3 de desembre es posa a la venda "Si véns amb mi", el disc d'homenatge a Llach. Temps tindrem per a parlar de quines versions ens agraden més o menys, de quins intèrprets hi trobem a faltar... De moment, si sou impacients, podeu escoltar-ne una bona mostra a IcatFM, ja que al programa Delicatessen d'aquest passat dimarts li van dedicar tot l'espai -i, per cert, amb comentari inclòs per part del presentador, l'Albert Puig, sobre aquest humil bloc. Moltes gràcies!-. També ja hi ha penjat al YouTube un vídeo de la Maria del Mar Bonet interpretant Penyora en un concert.

El mateix vespre de dilluns es presenta oficialment el disc a la sala Luz de Gas de Barcelona, amb la presència d'alguns dels artistes que surten al disc, i amb la interpretació dels seus temes.

L'espectacle Tranuites Circus va guanyar dilluns un premi Butaca, com a millor espectacle "d'altres disciplines", mentre la pel·lícula Salvador, amb la banda sonora de Llach, s'emportava un altre Butaca com a millor pel·lícula catalana de l'any 2006. Recordem que aquests premis són per votació popular.

Però a Madrid no es queden enrera aquesta setmana, ja que s'hi presenta al Centre Cultural Blanquerna la traducció castellana del llibre "Lluís Llach, sempre més lluny", de Juan Miguel Morales i Omar Jurado, i al mateix centre es projecte la pel·lícula Llach, la revolta permanent.

Doncs sí, tornem a tenir una setmaneta d'allò més llaquiana. Vès qui ho havia de dir!

El bandoler, cançó molt autoversionada

"El bandoler" és un dels temes que més vegades apareix en la discografia de Llach. Hi juga, és clar, el fet que és un dels més antics (1967), però també que és una cançó amb ritme, amb certa espectacularitat, i que li ha permès amb facilitat "posar-hi nous vestidets", com a ell li agrada de dir.

I això que va estar molts i molts anys en que no en va gravar cap versió, i jo diria que tampoc la interpretava mai en directe. Eren aquells anys en que Llach semblava renegar molt dels seus primers temes, no només amagant "L'Estaca", sinó també les altres cançons dels inicis que s'havien fet més conegudes, com "La gallineta", "La Madame" i "El bandoler". Així trobem que des del disc de l'Olympia (1973) fins al de "Ara, 25 anys en directe" (1992) no hi ha cap enregistrament de "El bandoler".

Una de les coses més sorprenents d'aquesta cançó és la repassada de dalt a baix que en va fer de la lletra, transformant l'any 73 de manera considerable la versió primera, un fet, per sort, que no va repetir en quasi cap cançó més (perquè si no haguéssim parat tots bojos). Aquesta és la lletra original de "El bandoler", que ha anat desapareixent de llibres i de tot arreu:

Era el segle XIX,
el seu nom Joan Serra
bandoler per vocació,
el seu mot: “en Lapera”.

Li agradava la sang
ben fresca i ben nova
per ferides brollant
i embrutint la roba.

Se sentien cridar
a les víctimes boges
per la por i el dolor
“pietat, pietat!”

- No em mateu!
Jo tinc dos fills i una esposa.
Us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga!

- No em mateu!
Us demano per ma mare.
- Reseu l’últim “crec en Déu”.
- Pietat, pietat!

I poc a poc
va clavant-li punyalades,
el seu mot era “en Lapera”,
bandoler per vocació.

L’endemà
davant la Verge del Carme
hi ha un home que està pregant
de dos ciris encén la flama.

I així,
per camins i muntanyes
se senten els forts crits
de la gent que en Lapera mata.

- No em mateu!
Jo tinc dos fills i una esposa.
Us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga!

- No em mateu!
Us demano per ma mare.
- Reseu l’últim “crec en Déu”.
- Pietat, pietat!

I altra cop
la Verge té una plegaria
i per l’ànima d’un mort
dos ciris ja tenen flama.

Però en Joan Serra
avui ja no ha tingut sort
dos soldats l’han agafat
i ara resta entre barrots.

I tothom de bon matí
veu la forca preparada,
en Lapera dóna un crit
es la última plegaria.

- Quan jo sigui ben mort
i penjat de l’alta forca
i defalleixi mon cor
i m’aneu a posar a la fossa
que algú resi una plegaria
davant la Verge del Carme
i que dos ciris tinguin flama.

Ningú ho va fer.

Certament era una cançó molt llarga, amb repeticions i reiteracions. Potser sí que li feia falta una repassada. I a l'Olympia, amb gran força i enmig d'ovacions, la va interpretar així:

Era el segle XIX,
amb el nom d'en Joan Serra
es coneix un bandoler
per tothom en "La Pera".

Li agradava la sang,
i el xiprer encara recorda
tots els crits que allà han pregat:
"pietat, pietat".

No em mateu,
que tinc dos fills i una esposa,
us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga.
No em mateu,
us demano per ma mare!
—Reseu l'últim "Crec en Déu".
—Pietat, pietat.

L'endemà de bon matí,
davant la Verge del Carme,
de genolls està pregant
i a dos ciris encén la flama.

Però altre cop surt del bosc
un gemec que el vent escampa
i el botxí no escoltarà:
"pietat, pietat".

Però, Joan Serra,
avui t'ha mancat la sort,
dos soldats t'han pres ben fort
i ara estàs entre barrots.

L'endemà de bon matí
veu la forca preparada,
en "La Pera" dóna un crit,
és l'última pregària.

Quan jo sigui ben mort
i penjat de l'alta forca
i defalleixi mon cor
i m'aneu a posar a la fossa,
que algú resi una pregària
davant la Verge del Carme
i que dos ciris tinguin flama.

Ningú no ho va fer...

La versió de l'any 92 correspon molt a l'estil que destil·lava Llach en aquells anys, diguem que va "tornaaviatzar" el tema, i demostrava que, malgrat els anys, continuava fent molt creïbles les dues veus. Finalment, Feliu Ventura li va demanar d'incorporar-la al repertori de la gira conjunta, i mentre Llach feia la veu greu, el de Xàtiva anava a pels aguts.

Com que és una cançó prou coneguda de Llach, no m'enredo a explicar-ne gaires coses més. Va ser trencadora en el seu moment, i encara ara he escoltat poques coses que se li puguin comparar.

Interpretació de la portada de "Si véns amb mi"

Maria del Mar Bonet és l'autora de la portada del disc d'homenatge a Lluís Llach. I la interpretació que en faig d'aquestes tres palmeres és que són una representació d'ella, en Lluís Llach al mig, i la Marina Rosell, quan interpretaven el "Cant de l'enyor". Una manera de dir que a ell també se l'enyora, una manera de recordar-li un gran instant artístic que han passat junts... No hi veig pas egocentrisme per part de la Bonet, per voler "sortir" en la portada, sinó de reconèixer que al costat de Llach, i gràcies a la interpretació d'una cançó seva, va viure un dels seus moments artístics inoblidables. I ara que un conjunt de músics i cantants li dedica un disc, era el moment oportú de fer-li un dibuix com aquest, recordant, a més a més, una de les interpretacions que més seguidors del cantautor de Verges tenen gravades en la memòria.

Aquella nit al Camp Nou, després d'una breu xerrada, en Llach va dir a la Maria del Mar i a la Marina "anem?", convidant-les a pujar a l'escenari. Ara tots el conviden a que vagi amb ells, "si véns amb mi...".


 

Més notícies sobre "Si véns amb mi"

Sembla ser que l'aparició del disc "Si véns amb mi" serà més imminent del que ens pensàvem, ja que ja s'ha fet pública la portada i el llistat de tots els autors que hi participen i cançons que hi interpreten. La veritat, independentment de l'oportunisme comercial que sempre poden tenir aquesta mena de discos, el cert és que pot ser un plaer escoltar molts d'aquests artistes versionant Llach.

Aquest serà el contingut del doble CD:

1.Penyora (Lluís Llach) *Maria del Mar Bonet
2.Si arribeu (Lluís Llach) *Pedro Guerra
3.Que feliç era, mare (Josep Maria Llach - Lluís Llach) *Marina Rossell
4.La casa que vull (Joan Salvat-Papasseit - Lluís Llach) *Miquel Gil
5.Jo també he dormit a l'alba (Lluís Llach) *Adrià Puntí
6.Laura (Lluís Llach) *Roger Mas
7.Onades (Lluís Llach) *Silvio Rodríguez
8.Venim del nord, venim del sud (Lluís Llach) *Joan Amèric
9.Vida (Lluís Llach) *Joan Isaac
10.Despertar (Lluís Llach) *Manu Guix
11.Greziako Itsas-Ontzia (Lluís Llach) *Gorka Knörr
12.Amor particular (Lluís Llach) *Sílvia Comes
13.Madame o [Ningú no sabia el seu nom] (Lluís Llach) *Albert Fibla
14.Roda (Lluís Llach) *Túrnez & Sesé
15.A la taverna del mar (Kavafis - Lluís Llach) *Josep Tero
16.Around mury (Lluís Llach) *Jean-Michel Jarre. Extret del DVD Solidarnosc Live (Warner, 2005)
17.Que tinguem sort (Lluís Llach) *Pomada. Extret del llibre-CD 15 anys MMVV (FNAC, 2003)
18.Nube blanca (Lluís Llach) *Ana Belén. Extret del disc 26 canciones y una nube blanca (CBS, 1989)
19.Aprile 74 (Lluís Llach) *Alessio Lega.
20.Cançó d'amor (Lluís Llach) *Zizi Possi. Extret del disc Asa Morena (Polygram, 1982)
21.Silenci (Lluís Llach) *The Walkabouts. Extret del disc Train Leaves at Eight (Glitterhouse Records, 2000)
22.La luna (Lluís Llach) *Catherine Ribeiro. Extret del disc Vivre Libre (Alby WMD, 1995)
23.Jeszcze (Lluís Llach) *Zespel Reprezentacyjny
24.Cançó a Mahalta (Màrius Torres - Lluís Llach) *Muhel. Extret del disc Siluetes (Picap, 2003)
25.A cavall del vent (Lluís Llach) *Paco Muñoz. Extret del disc La meva terra (PM Produccions, 2005)
26.Escriu-me aviat (Lluís Llach) *VerdCel
27.La meva terra (Lluís Llach) *La tresca i la verdesca
28.La gallineta o [Cançoneta] (Lluís Llach) *Inadaptats. Extret del disc Prou propietat (Capità Swing, 1995)
29.El bandoler (Lluís Llach) *Kumbes del mambo. Extret del disc Catxondeio (ReDiscus!, 2007)
30.Companys, no és això (Lluís Llach) *Mesclat. Extret del disc Manilla (DiscMedi, 2004)
31.Com un arbre nu (Lluís Llach) *Gerard Quintana. Extret del disc Les claus de sal (Música Global, 2004).

Si véns amb mi

Ja anem sabent més coses del disc de tribut a Llach que es publicarà ben aviat. Aquesta és la notícia que surt al "Diari de Girona".

DDEG, GIRONA La discogràfica Picap distribuirà properament el disc d´homenatge a Lluís Llach titulat "Si véns amb mi". Llach fa uns mesos va decidir oferir el seu darrer concert -celebrat a Verges- i tal com diu ell «deixar de fer de Lluís Llach».
"Si véns amb mi" és un homenatge a l´autor i a l´artista a través dels seus companys i amics d´arreu del món que interpreten a la seva manera les cançons de l´empordanès. Una visió diferenciada i amb la personalitat de cada un d´ells li dóna una nova dimensió a cada una de les obres.Un primer CD amb versions inèdites presenta la interpretació de Penyora a càrrec de la Maria del Mar Bonet, que a més ha realitzat la il·lustració de la portada, unes palmeres fetes amb l´ungla sobre sorra. Pedro Guerra, Silvio Rodríguez, Adrià Puntí i Miquel Gil participen en el disc, igualment com Marina Rossell, en Roger Mas, Joan Isaac, Josep Tero, Joan Amèric, Túrnez & Sesé, Gorka Nnörr, Manu Guix i altres. Un segon CD amb versions ja existens, algunes de prou conegudes com la de l´Ana Belén Nube blanca i d´altres de desconegudes pel gran públic, com la que fa l´italià Alessio Lega d´Abril 74, Jean-Michel Jarre de l´Estaca, la brasilera Zizi Possi de Cançó d´amor, la francesa Catherine Ribeiro de Lluna, els Pomada de Que tinguem sort, Zéspol Reprezentacyjny d´Encara o Inadaptats de La gallineta entre d´altres, conformen el doble àlbum. Segons ha informat l´empresa discogràfica Picap, aquest és un disc que dóna l´autèntica visió internacional del cantant de Verges.

De cara

Tot i aquesta timidesa que sempre sembla haver arrossegat Lluís Llach, i certa senzillesa i humilitat, sembla haver estat conscient de que era ell l'artista, l'autor de les cançons, i que més enllà a ningú no li corresponia, ningú no tenia l'obligació, de defensar la seva trajectòria. "Sí, jo sóc Lluís Llach, amb tots els meus defectes, però sóc jo, i sóc així. Què hi farem?", sembla haver-nos dit alguna vegada...

Per això no és d'extranyar que, com dèiem, a pesar de la seva humilitat, el seu rostre hagi ocupat gran part de les portades de discos que ha publicat. Potser també una certa manca d'idees? És probable. En més d'una ocasió ha declarat sobre les dificultats de trobar un títol a un disc que englobi una idea general per a unes cançons de temàtiques diferents entre elles. Jo hi afegiria també en la mateixa línia la manca de idees per a una portada global, tot i que aquí la culpa ja hauria de recaure més en el dissenyador gràfic.

I és que portades com la de "Com un arbre nu" o "I si canto trist..." poden estar tractades més o menys bé gràficament, però està clar que els títols del disc podrien ser uns altres ben diferents i en canvi les portades seguir essent les mateixes, perquè són d'allò més neutres. Es podria quasi dir el mateix, tot i que les caràtules ja em semblen més treballades, dels discos "I amb el somriure, la revolta" (en que, per cert, molt no somriu), "Somniem", i "Torna aviat". S'entén perfectament que aparegui en les portades dels directes, com en la del "Camp del Barça" o en la de "Ara i aquí", però en canvi en el "Ara, 25 anys en directe" prefereix aparèixer-hi estàtic, no actuant precisament en directe. També en directe és el disc enregistrat a l'Olympia, però prefereix potenciar-hi la seva imatge a París que no pas en un teatre en concret o actuant-hi; bé, és una opció, mentre que al disc del "Gener de 1976" està clar que ell està dalt l'escenari però el públic és el protagonista.

El súmmum del "hi ha d'aparèixer ell" és en la portada del disc "Verges 50", en que es seu rostre sembla un enganxat a una portada que ja hagués quedat prou bé sense ell. Tot i així, és una portada que m'agrada molt, ja que la seva cara està també dibuixada, com el paisatge, i com si respirés a fons els aires del poble. Una portada bonica i amb personalitat per a un disc que li va sortir de molt endins.

La portada del "T'estimo"... bé, potser que en parlem un altre dia, perquè necessita d'una anàlisi en profunditat. I per fi arribem als discos en que, apareixent-hi ell, hi juga una mica i estan més pensats i currats: "Rar", "Porrera", "9" i "Jocs". És des de "Un pont de mar blava" que sembla que Llach comenci a donar més importància a les portades i a la imatge, i en els quatre discs esmentats se'l veu actiu, no simplement posant, i "acompanyant" el títol del disc amb la seva actitud. Encara que el "Jocs" és la més fluixa de les quatre, s'hi veu un Llach amb un somriure precisament juganer, però la "l" que li baixa pel nas és realment horrible. En totes es veu un Llach somrient, amb ganes de viure, lluny d'aquell Llach tan rígid i seriós que apareixia a totes les càratules en que hi surt fins al disc "Ara".

Lorquiana

Lluís Llach va participar l'any 1986 en un disc d'homenatge al genial poeta Federico García Lorca. No en va, es complia mig segle des que el feixisme el va assassinar, i Llach va voler ser present al disc col·lectiu titulat "Poetas en Nueva York" amb l'adaptació al català de l'andalús, "Norma y paraíso de los negros", que precisament apareixia en segon lloc en el llibre "Poeta en Nueva York".

No devia ser fàcil l'adaptació a una altra llengua d'un poema de Lorca i a més a més que les paraules encaixessin amb les melodies, però Llah se'n va sortir prou bé. Enmig d'un univers d'excel·lents i històrics cantautors d'arreu, encapçalats per Leonard Cohen i el seu magnífic "Take this waltz", la cançó de Llach no queda pas en segon terme, sinó que llueix plena de força i de vida.

Va ser la primera i única vegada que Llach va traduir i musicar un poeta de fora del territori de parla catalana. I crec que, absurdament, ell va menystenir sempre aquesta composició, que no vaig sentir mai tocar-li en directe, i que hagués estat un luxe que, almenys, a la gira del "Poetes", l'hagués posada damunt l'escenari. Una autèntica llàstima, perquè la va compondre en l'època en que evolucionava cap als sons que ens va oferir al disc "Astres", i es nota, i de segur que amb el pas dels anys hagués pogut treure molt de suc a aquest tema, que ell va titular "Els Negres (Norma i Paradís), amb nous vestidets i moltes percussions.

Aquí va el poema original de Lorca, dels anys 1929 - 1930, i tot seguit la traducció de Lluís Llach.

Odian la sombra del pájaro
sobre el pleamar de la blanca mejilla
y el conflicto de luz y viento
en el salón de la nieve fría.

Odian la flecha sin cuerpo,
el pañuelo exacto de la despedida,
la aguja que mantiene presión y rosa
en el gramíneo rubor de la sonrisa.

Aman el azul desierto,
las vacilantes expresiones bovinas,
la mentirosa luna de los polos.
la danza curva del agua en la orilla.

Con la ciencia del tronco y el rastro
llenan de nervios luminosos la arcilla
y patinan lúbricos por aguas y arenas
gustando la amarga frescura de su milenaria saliva.

Es por el azul crujiente,
azul sin un gusano ni una huella dormida,
donde los huevos de avestruz quedan eternos
y deambulan intactas las lluvias bailarinas.

Es por el azul sin historia,
azul de una noche sin temor de día,
azul donde el desnudo del viento va quebrando
los camellos sonámbulos de las nubes vacías.

Es allí donde sueñan los torsos bajo la gula de la hierba.
Allí los corales empapan la desesperación de la tinta,
los durmientes borran sus perfiles bajo la madeja de los caracoles
y queda el hueco de la danza sobre las últimas cenizas.


Odien l’ombra de l’au
sobre la plenamar de la galta blanca
el conflicte de llum i vent
en el saló de la neu freda.

Odien la sageta sense cos
el mocador exacte de l’arreveure
l’agulla que manté pressió i rosa
en el carmini rubor del somriure.

Estimen el blau desert
les vacil·lants expressions bovines
la mentidera lluna polar
la dansa corba de l’aigua en la riba.

Amb la ciència del rastre i del tronc
omplen de nervis lluminosos argila
i patinen lúbrics per aigua i sorres
tastant l’amarga frescor de llum mil·lenària saliva.

És pel blau cruixidor
blau sense un cuc ni una petjada dormida
on els ous de l’estruç eterns es queden
i deambulen intactes les pluges ballarines.

És pel blau sense història
blau d’una nit sense temor de dia
blau on el nu del vent va trencant
els camells somnàmbuls del núvols buits.

Allà és on somnien els torsos sota la gola de l’herba.
Allà els corals emanen la desesperança de la tinta.

La llum de nou mil llumins

Algú de vosaltres hi era? Jo, malauradament, era "massa jove". Però llegint les paraules de Conxa Millan, en el llibre de Víctor Mansanet "Alè de revolta", me'n puc fer una idea del que es va viure aquelles tres nits al palau dels Esports.

Nit per al record.
Nit per assaborir-la de mica en mica,
gent, molta gent,
amics, molts amics,
rialles, aldarull, cridòria.
Ulls, molts ulls
esbrinant l'horitzó
a la recerca
d'altres companys.
Mans, moltes mans
que alçades tremolen
amb gest entranyable.

A poc a poc
les llums s'esblamen,
la ciutadella curulla,
s'hi fa silenci,
i així va començar.

Els raigs dels reflectors
reverberen intensament
damunt l'heroi
d'aqueixa nit.
Els aplaudiments rabiosos
ofeguen la veu d'en Lluís.
De sobte
el silenci, el cant, la llum,
la llum de nou mil llumins
il·luminen l'estança.
La llum de nou mil llumins
fan una llum inexpressable,
i una i altra vegada
la llum de nou mil llums
fent-hi fantasia
fins a la fi
d'aquella nit inesborrable.

Conxa Millan
Nit del 15 de gener de 1976.

Teatre Principal, 8 de novembre de 1998

El teló es tanca, i ningú el pot tornar a separar. Amb experiència, decideixes agafar els músics i portar-los al davant, ben arran del precipici, a poc més de dos metres de la primera filera. I aleshores es produeix un d'aquells moments màgics dels teus concerts: com si d'un grup d'esplai es tractés, seieu al mateix terra de l'escenari i, amb en Jordi a un costat, la Laura a l'altra, i la companyia al voltant, cantes un parell de cançons. M'imagino un foc de camp encès enmig, i que formo part del teu grup d'amics.

Tot i ser diumenge tarda i portar ja tota una setmana seguida de recitals, no et fa res donar-te amb aquests gestos. Dues hores i mitja de concert, i com si res. Al Jordi se li va la bola i rasca amb més força del compte l'acústica, però tots dos feu un gest de complicitat i somrieu. El públic embogeix, i ni amb el mecanisme de la cortina espatllat et deixem plegar.

Demanes a un tècnic d'escenari que aguanti la cortina perquè vols tornar a seure al piano. Ell abraça la cortina, tu acarones les tecles i comences a cantar "Vinyes verdes vora el mar". Miro expressament en Martí i Pol, a pocs metres, i fa un somriure d'orella a orella. És feliç escoltant-te. Jo també, molt. Tot i que no la interpretes sencera per no fer patir més el noi encortinat, i potser la teva gola, que dos dies després ha de tornar a estar a punt per a fer feliç, per a fer somriure, tots i cadascun dels que ocuparan la gran platea pendents de tu, quan s'obri de nou el teló.

Joan Molas, les confessions d'un mànager

De tots els extres que hi ha al DVD de la pel·lícula "Llach, la revolta permanent", no us perdeu l'entrevista al que durant molts anys va ser el mànager de Llach, Joan Molas. L'home fa un balanç amb perspectiva i des de l'experiència de tot plegat, i sembla tenir ganes d'explicar moltes coses que, ves per on, tot i ser una de les persones més properes a Lluís Llach durant temps i temps, potser ningú li havia preguntat encara.

Un dels apartats de l'entrevista ho diu prou clar: "Confessions". Molas ens parla d'alguna anècdota o aspecte poc conegut de la carrera de Llach, però també parla de la feina del productor i mànager, i ho fa des d'un punt de desencís. No pas perquè Llach el "tractés" malament, sinó perquè li correspon una feina que sovint ningú et reconeix, perquè "l'artista" no ets tu si no per al qui treballes, i és el que s'endú tots els aplaudiments, reconeixements, etc. I la frase "quan més important és l'artista, menys important és la feina del mànager, perquè la feina ja ve sola" la trobo d'allò més sensata.

Molas, junt amb la seva companya Núria Batalla, van tenir un pes decisiu en l'èxit de Lluís Llach, i no només a Catalunya sinó també per a la "carrera internacional" forzosa, a l'hora de fer mans i mànigues per a que no censuressin les cançons, l'organització de concerts històrics... Després del Camp Nou, que va ser un gran somni assolit i la culminació d'una etapa, i després de moltíssimes hores i caps de setmana d'anar a remolc de l'artista (no sé com la gent pot aguantar tant en una feina com aquesta), Joan Molas va decidir deixar el management, però penso que amb molta satisfacció de tot el que havia treballat.

La sala Apolo

A la sala Apolo de Barcelona Llach hi va oferir, en la darrera part de la seva carrera, diverses tongades de concerts. Aquest espai a mi sempre em va produir contradiccions, i encara me les produeix. Entenia que Llach volgués oferir concerts en llocs originals, diferents, fora dels circuits tradicionals, però... calia martiritzar el seu públic d'aquella manera?? Sovint, per les seves declaracions, sembla que l'únic que el feia patir dels assistents als seus concerts és que l'entrada no els costés gaire cara... Ja, però: i una certa comoditat? I un "arribar just de temps perquè no tens altre remei" sense que això suposi no veure absolutament res del concert? I unes certes "condicions atmosfèriques" dins la sala? La calor, en determinats moments, era insuportable. Crec que demanar aquests mínims no és ser un "pijo", no?

I és que aquesta és una sala més de ball que no pas de concerts, i les cadires eren d'allò més incòmodes, de plàstic, mal posades, molts llocs sense bona visibilitat, les entrades (en ple segle XXI!) no eren numerades... Els músics quasi no hi cabien dalt l'escenari, ni el públic a baix. Només acabar el concert, les cadires s'amuntegaven i a fora ja esperaven tot ple de "nengs" per a entrar-hi. Entenc que Llach vulgués anar de hippy - progre, però no calia descartar del seu recital, amb aquesta elecció de l'espai, tot un seguit de gent amb problemes físics, fos per edat o el que fos, o putejar tothom que volia veure alguna cosa a fer hores de cua davant l'entrada?

Que ho fes una vegada, d'acord; però que ho repetís i ho repetís, amb l'excusa que allà encara "se sentien les olors de les vedets", i que oferia proximitat, què voleu que us digui. Jo l'encant al lloc no li vaig trobar per enlloc, i que hi fes algun concert, d'acord, però que hi presentés per exemple l'espectacle "Poetes" ho vaig trobar francament empobridor. Que bonic podia haver estat l'ambient del "Poetes" per exemple a l'antic teatre Lliure, o perquè no més cap a l'estiu al teatre Grec...

El Projecte Ítaca, més lluny

Sembla ser que ens quedarem sense Projecte Ítaca. Possiblement alguns es van precipitar a anunciar-ho quan encara es tractava d'un projecte en estat molt embrionari, i fins i tot posaven la data del setembre passat com a inici dels concerts.

Segurament van estar empesos per l'eufòria momentània i el bany de masses que van generar l'adéu de Llach, una darrera febrada social al voltant de la carrera d'aquest artista, creient que hi havia una gran demanda per a que algú seguís interpretant els seus temes en directe. I res més lluny de la realitat: les febrades tal com vénen, se'n van, i tot i que Llach ja tindrà per sempre el seu nom escrit en lletres d'or en la història de la Música, la veritat és que la gent gira molt ràpid full, l'actualitat passa depressa, i tot està massa saturat com per a estar pendents gaire temps d'una sola persona, d'un sol artista. Què ràpid l'oblidarem...

Una mica com el que em va passar a mi amb aquest bloc: el vaig iniciar amb tota la bona intenció pensant que hi havia molta gent amb ganes de comentar coses sobre en Llach, les seves cançons, la seva música, les seves idees... I la veritat és que sovint em decepciona el poc "feed back" que rebo; no interessa en Llach? quina part de culpa en tinc jo? Em pregunto a voltes...

Disculpeu aquesta "autoreferència", que tenia necessitat de fer, i que algun dia tindré necessitat d'ampliar, perquè m'he trobat en aquest temps amb coses que no m'esperava gens.

Tornant al Projecte Ítaca. Sembla ser que problemes personals, i l'inici d'altres projectes per part dels músics van allunyant molt la possibilitat de que veiem ni un sol concert. Jo, tan de bo m'equivoqués, el veia abocat al fracàs. A veure si hi som a temps de que em contradiguin i els veiem pujar a l'escenari i triomfant.

La poesia dels teus ulls

M'agrada deixar-me portar per la musicalitat de "La poesia dels teus ulls", una balada clàssica en que Llach deixa respirar molt la música; cosa extranya en les seves cançons, ja que quasi sempre vol omplir espais amb la veu. Potser és perquè en aquest disc va posar ell pràcticament tots els instruments?

És una cançó juganera, parla de que no sap com escriure una lletra per a uns ulls que el tenen encisat, i és el que va fent; la música acompanya aquest joc, repetint des de mitja cançó i amb més presència en el darrer fragment un "nananananana" que sembla sortit d'un pianet de joguina o d'una capsa de música, i que és com la burleta simpàtica d'un infant. I tot plegat envoltat de mar, de mediterraneitat...

I en el fons no deixa de tenir un rerefons real, ja que Llach ha expressat en moltes ocasions que s'ha sentit molt limitat com a lletrista, i que això li fa sovint ràbia, no poder expressar amb paraules tot el que vol dir.

Aquest exercici que fa amb la lletra té algun altre paral·lelisme, com ara amb la cançó "Bon senyor", en que també parla de la lletra que està fent.

En canvi, a cap altra cançó, ni anterior ni posterior, li hem sentit parlar de fades; el que més s'hi acosta, el que més usa, són els déus, fins i tot en aquell mateix disc ("Què diran els déus si aturem el pas...").

En canvi, pel que fa a la música... Txas, txas - txas, txas, txas - txas... un ritme molt marcat amb el clavecí, un Llach amb ganes d'experimentar amb instruments nous, potser la manera que veia de seguir-se renovant i seguir evolucionant. Txas, txas - txas... Fins que arriba aquella "... la teva mirada..." en que dóna pas a la música que va repetint la melodia, i me l'imagino aixecant-se del clavecí i marxant mentre el públic l'apladeix per l'excel·lent cançó, i els músics que segueixen tocant. I dic "imagino" perquè diria que no li he sentit mai en directe.

I acabant així el disc "El meu amic el mar" (1978), perquè està clar que aquesta és la darrera cançó d'aquest disc conceptual, ja que "Companys, no és això" és com un apèndix, com un afegitó que res té a veure amb les altres set cançons que la precedeixen.

Molt sovint, quan ve la nit,
se m’emporta una fada:
la bellesa dels teus ulls
- negre intens sobre mar blanca -
sempre incerts a la mirada.
I així, gelós, vaig desfent
cançons que m’acostin a ella. Però...

La poesia dels teus ulls
sé que no la podré escriure,
cada vers que jo trobés
en el paper se’m moriria
del dolor de no ser prou fidel.

Però sé que no m’he de cansar
de buscar aquell llenguatge amic
que m’acosti a la poesia dels teus ulls,
malgrat que no la pugui escriure,
però així lluitaré amb mi,
esperant sempre una albada,
àvid de sorprendre la teva mirada.

Espurnes de bellesa (1)

- El públic cantant sol "Que tinguem sort" quan comprova que no faràs cap bis a la "Tríada".

- Les segones veus a "Si ens queda la cançó".

- Martí i Pol mirant el públic des de l'escenari mentre interpretes la cançó "Roda".

- Cada nota del violí a "Marçona".

- El cinquè "que jo" al "Amor particular" del darrer concert.

- "Hola Lluís, com estàs?"

- La llum i les estrelles de la plaça de Verges mentre hi interpretes "Astres".

- El piano cantant "Més lluny" mentre la contorsionista s'intenta encabir en la maleta.

- "Si ho sabessis, si ens veiessis".

- El punteig de guitarra de la Laura a "Un núvol blanc".

Tranuites, Tranuites, Tranuites!

Si a nivell de concerts llaquians amb gran ressò mediàtic els anys 70 van estar marcats pels concerts al palau dels Esports de Barcelona, els 80 pel concert del Camp Nou, i els 90 per la doble ració de "Un pont de mar blava" al palau de Sant Jordi, el segle XXI hauria d'haver tingut dues potes, en dos espectacles diferents però amb certs paral·lelismes: la "Tríada" i el "Tranuites Circus". Però els mitjans de comunicació acaben destacant sempre aquelles concentracions de grans masses; tan se val si el concert no va complir les expectatives, si a la majoria no els va agradar, o el que fos: el cas és que allí s'hi van reunir tants milers de persones, i això és el que compte.

I, és clar, aquest no era el cas dels dos espectacles que he esmentat, i van tenir molt menys ressò mediàtic del que haurien merescut, ja que ambdós van tenir lloc durant diversos dies al Teatre Nacional de Catalunya, en una sala gran d'aforament destacat però en cap cas és un gran estadi.

Deixem els preliminars i penetrem en el tema. "Tranuites Circus" és la millor posada en escena que mai han tingut les cançons de Lluís Llach. És un espectacle absolut, amb una màgia molt especial, comparable a la que en el seu moment va tenir "Antaviana" de Dagoll Dagom. Reconec que m'hagués agradat que Llach hagués interactuat una mica més amb els acròbates i actors, que en alguna altra cançó s'hagués aixecat del piano per a fer alguna cosa especial, i no només en el tema d'obertura. Això, i el fet que potser hauria pogut durar una miqueta més de l'hora establerta, van ser els únics peròs que vaig trobar a un espectacle fenomenal, per l'ambientació, la il·luminació, el missatge que volia transmetre, el vestuari, i molt especialment els arranjaments de les cançons. Llach estava que se sortia, i el fet de poder interpretar algunes peces només al piano, sense haver-les de cantar, feia que es pogués centrar en l'instrument i ens oferís belles armonies.

Llach ja havia declarat feia força temps que li agradaria fer un espectacle relacionat amb el circ. Per tant, cal agrair a Lluís Danés que prengués la idea i la portés a escena, però hauria d'haver quedat més clar que la idea inicial era del mateix Llach. Marta Carrasco - per als que no la coneguin recomano anar a veure algun espectacle seu - posa el seu saber al servei de les cançons, i aporta la seva personalitat especialment en els moviments dels personatges en temes com "Tinc un clavell per a tu" o el pupurri de cançons enllaçades mentre la parella de rics s'afarta de menjar.

"Tranuites Circus" és una de les millors cireretes que se li podia haver posat a les darreries de la carrera de Lluís Llach, ja que a més la filosofia que transmet es basa en una de les seves màximes: "Hi ha una altra manera de viure, segur!". I cal que la somniem, perquè "depenent de la qualitat dels nostres somnis, així viuran els nostres néts".

De números n'hi ha de realment apassionants; tot i que és cert, com va dir algun crític, que la majoria no són d'una gran dificultat (jo ja us dic que jo no en sabria fer ni un, està clar...), la veritat és que estan molt ben trobats, travats amb la música, tenen ritme, no es fan ni llargs ni curts, i alguns sí que tenen certa espectacularitat. A més a més, tot i que tots juguen en una divisió semblant, la varietat també és present: des de l'erotisme cabareter de "Com un arbre nu", fins a les acrobàcies de la Fura, passant per l'angoixa interpretada a "Un himne per no guanyar" o el número de la ballarina amb els cistells als peus, i la força i ràbia de "I ara de nou", en el, possiblement, número més arriscat.

Si no vau poder anar al TNC, de veritat que el DVD que acaba de sortir és prou fidel al que s'hi va veure i viure. Però caldria que aquest espectacle, que devia comportar hores i hores de feina, tornés damunt l'escenari. Si Llach ha de tornar a trepitjar l'escena, que sigui per a tranuitar!

Llach, homenatjat als Premis Octubre

Notícia del diari El Punt, dimecres 24 d'octubre de 2007.

Ni tan sols s'ha fet la preceptiva convocatòria de premsa per a informar dels actes i els convidats de la setmana cultural que cada any se celebra al voltant dels premis literaris. Fonts d'ACPV asseguren que la direcció de l'entitat està tan capficada en la campanya de defensa de les emissions de TV3 al territori valencià que potser s'han «oblidat» un poc dels Octubre. Uns guardons literaris que enguany es caracteritzaran per la sobrietat si atenem les novetats que es donen a conèixer des de la web de l'entitat.

El primer fet destacable és la substitució del tradicional sopar de lliurament dels premis per un acte a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC), seu d'ACPV, que inclou el reconeixement dels premiats seguit d'un còctel. Aquest sopar ha estat un referent en la vida cultural valenciana, en què es reunien polítics, escriptors, esportistes, músics i periodistes de tot l'àmbit lingüístic. La cita serà ineludible igualment, però les travesses que es feien a les taules per saber el nom de l'homenatjat o dels premiats ja no es faran perquè no seran una incògnita. L'organització ha informat que enguany s'han presentat 95 originals a les cinc categories en què es divideixen els premis Octubre. Al premi Andròmina de narrativa s'han presentat 22 originals; al Joan Fuster d'assaig, 11; al premi Vicent Andrés Estellés de poesia, 20; al premi de teatre, 15, i finalment, al premi Ramon Barnils de periodisme d'investigació, 27 treballs. Els diferents jurats han avançat la qualitat dels textos que han seleccionat i dels quals coneixerem el resultat final aquest dissabte a la nit.

HOMENATGE A LLACH

El que ja es coneix és el nom de la persona homenatjada, que en aquesta edició serà Lluís Llach, qui enguany ha donat per acabat el seu viatge pels escenaris de tot el món. L'homenatge vol reconèixer la trajectòria professional i cívica de l'artista i la persona; una trajectòria de quaranta anys marcada per la sensibilitat, la coherència i la fermesa pel compromís amb la cultura catalana i el país.

Una altra de les novetats d'enguany és la retallada que hi ha hagut en la setmana cultural que es fa al voltant dels premis. El congrés històric, que l'any passat es va dedicar a la Guerra Civil, ha desaparegut. També han estat eliminades les conferències, que l'any passat van tractar temes com ara el dret civil valencià i els documents sonors de la II República. La resta de congressos es mantenen, però amb una durada de tres dies a l'OCCC. En el congrés de mitjans de comunicació es debatrà sobre els reptes de la llibertat d'expressió i la qualitat de la informació avui, que la censura i la persecució de periodistes, en les seues formes més rústegues o subtils, continuen vives. En aquesta cita destaca la conferència inaugural de Romà Gubern, que du per títol Molta informació i poca qualitat. El XX Encontre d'Escriptors està centrat en el 300 aniversari de la batalla d'Almansa, episodi de la història dels valencians que suposà la l'entrada del País Valencià en un estat de postració política i cultural sense precedents. El XIII Congrés de Pensament debatrà una qüestió sempre d'actualitat: la creació social de la memòria.

Lluitadors

Ahir al Palau de Sant Jordi, se'm va fer de nou present la teoria de que, gràcies a uns quants, a uns pocs, s'han aconseguit els avenços i els guanys que s'han aconseguit. Els que érem ahir al Sant Jordi no som ni millors ni pitjors que els que no hi eren, però sí que vam decidir dedicar part del nostre temps a fer visible el que crec que és una reivindicació molt justa i que clama al cel. Mentrestant, centenars de milers de compatriotes preferien quedar-se escarxofats al sofà de casa, mirant com quatre milionaris gastaven benzina i neumàtics, cap d'aquests, per cert, català.

Déu n'hi do la gent que hi havia al Sant Jordi, però, què voleu que us digui, quan veig que un acte com el d'ahir, no només pel que reivindicava sinó també per la presència de primeres espases de la cançó catalana, no provoca cues quilomètriques per assistir-hi i revenda d'entrades, a mi el meu país em provoca certa tristesa.

Però tornem al principi. Quan per fi tornin tots els papers, molts dels que ahir no van fer el mínim esforç per estar al Sant Jordi també se n'alegraran. Però hauran de saber que això no ha estat un acte diví del cel, sinó que hi ha gent i entitats lluitant de fa anys perquè això sigui així i es restitueixi aquesta injustícia.

A les darreries del franquisme, molts es van jugar el físic i moltes altres coses per a fer visible que hi havia gent que volia una democràcia, que hi havia una oposició al règim, i que lluitava per a canviar les coses. Gràcies a aquests, que en el seu moment la "gent bé" els devia titllar de radicals, peluts, vàndals i aneu a saber quants adjectius més, gràcies a aquests, deia, molts dels que no van moure mai el cul del sofà avui en dia gaudeixen de la democràcia.

Llach, des de la seva professió, també va lluitar, i molt, i també va col·laborar amb la seva lluita a establir una democràcia. Per això, molts que diuen pestes de les cançons de Llach, a molts que no els agrada, molts que el critiquen, no ho saben però en el fons també li estan profundament agraïts pel seu cant. I, per cert, ahir se'l va trobar a faltar.

I un Nobel de la Pau per a Llach?

Ha passat 40 anys de la seva vida cantant contra les guerres, contra la misèria, contra el plor desesperat dels infants, a favor de la llibertat, en contra de l'esclavatge i de les dictadures, a favor de la llibertat d'expressió, en contra del racisme i de la xenofòbia, per la pau, per l'amor, per un demà amb més llum per a tots els oprimits, siguin països o persones...

És difícil saber l'impacte real d'una cançó en la societat. Però estic segur que, com deia aquell, cada cançó és com una gota d'aigua, que sembla que no faci res, però una darrera l'altra fins i tot pot anar moldejant la roca més dura. Segurament una sola pel·lícula té, en un primer moment, més repercussió que un grapat de cançons, sobretot si la fa qui la fa, i no demanis als vells de l'Acadèmia que es moguin gaire del sofà de casa per atorgar premis; no tenen gaires ganes de gratar, de buscar. Han estat també vençuts pels mèdia. Però arribarà algun dia, espero, o n'estic segur, en que es farà justícia veritable amb tots aquells que durant el segle XX i part del XXI han conscienciat pobles sencers amb les seves cançons, amb les seves lletres i amb la seva sensibilitat, que ens ajuden a ser millors i a reflexionar sobre el que passa i el que ens envolta, i que provoquen una mica de mala consciència, ni que sigui una mica, a uns quants (no cal dir noms). Espero, desitjo, que algú des del seu sofà també se'n recordi d'ells, tard o d'hora.

A la taverna del mar

Després d'una primera cara amb una força descomunal, la cara B del vinil "Campanades a morts" corria el risc de quedar en l'oblit, de ser composta per unes cançons fetes per a omplir i prou. Res més lluny de la realitat. Només descendir l'agulla, se senten uns compassos commovedors, a ritme de vals, però un vals trist, fet en to menor, per a ballar poc a poc. És "A la taverna del mar", i obre la fenomenal cara B. Era l'any 1977.

Llach recorre de nou a Kavafis. Ja ho ha fet sovint, això de musicar poetes a ratxes. I després de l'èxit de "Viatge a Ítaca" no era d'extranyar. Això sí, quan es va "casar" amb Martí i Pol, allà es va quedar.

Sovint no saps explicar per què una cançó t'agrada tant. Jo "A la taverna del mar" la trobo brutal. Aquella força en la tornada, però també la melodia encertada; i la lletra, una lletra que ens parla del pas del temps, de la soledat a la tercera edat, la pèrdua de la bellesa, la tristor per no haver aprofitat el moment (carpe diem!)... i sobretot, de l'homosexualitat. Perquè el vell està sol perquè ha hagut d'amagar la seva homosexualitat tota la vida, no ha gosat, el seu entorn no li ho ha permès. Molts temes, i tots molt importants, en ben pocs versos.

Així, la cara B del disc és un cap-i-cua, dues cançons de temàtica molt semblant l'obren i la tanquen, l'una amb un llenguatge diguem-ne més purament poètic i existencialista, i l'altra ("Cançó d'amor") amb un llenguatge més de cantautor, més planer i més modern.

"A la taverna del mar" és retrat en estat pur. T'imagines el vell, t'imagines la taverna, i t'imagines fins i tot el diari que té al davant. Penso molt en aquests versos, moltes vegades quan torna a ser l'hora d'acostar-se de nou al mar perquè arriba la calor, però més quan ja comences la recollida de la temporada. O quan passejant per S'Agaró et sorprèn un restaurant que porta aquest nom, "La Taverna del Mar", i penses "mira que n'és de bonic, aquest restaurant", i t'hi vols quedar a dinar però veus que la butxaca no està per a aquests escamarlans.

Piano vibrant, melodia embriagadora, bona versió també al disc "Nu", i en d'altres gires amb el violoncel de l'Anna Comellas donant cops directes al cor.

A la taverna del Mar hi seu un vell
amb el cap blanquinós, deixat anar;
té el diari al davant perquè ningú no li fa companyia.

Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos,
sap que el temps ha passat sense cap goig,
que ja no pot donar l’antiga frescor d’aquella bellesa que tenia.

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
És vell, prou que ho sent cada instant que plora.
És vell, i té temps, massa temps per a veure-ho.
Era, era quan era ahir encara.

I se’n recorda del seny, el mentider,
com el seny que li va fer aquest infern
quan a cada desig li deia "demà tindràs temps encara".

I fa memòria del plaer que va frenar,
cada albada de goig que es va negar,
cada estona perduda que ara li fa escarni del cos llaurat pels anys.

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota...

A la taverna del Mar hi seu un vell
que, de tant recordar, tant somniar,
s’ha quedat adormit damunt la taula.

Luis Llach no está en el pesebre

Article publicat al diari "El Mundo", signat per Antonio Burgos, l'1 de novembre de 1998.

No sé si Pujol pasará a la Historia de España, pero a la Enciclopedia Catalana de la Cultura Española, desde luego. Tampoco sé si en el palacio de la plaza de San Jaime hay galería de retratos de presidentes de la Generalidad. Ni importa. Los españoles tenemos en la memoria visual el mejor retrato de Pujol, el que le hizo Albert Boadella. Ese Atlas tamaño cadete que sostiene en sus espaldas la pesada bola del mundo. Pujol está en la Historia del Teatro y ahora, en la Historia de la Canción. Luis Llach ha grabado una obra maestra sobre Pujol. En concreto, sobre el chófer de Pujol: "L´Estanislau anant a Palau". El monólogo de Pujol con su chófer no lo mejora ni Shakespeare con la calavera de Hamlet: "Fa calor enmig de la gent,/peró a Palau tenim la fresca del talent..."

Como suele ocurrir con Cataluña, el hecho diferencial de la canción del chófer de Pujol producirá el clásico agravio comparativo en las otras autonomías. Bono querrá que le escriban unas jotas manchegas a su chófer, no va a ser menos que Estanis. Gallardón querrá un chotis de Olga Ramos a su chófer. Chaves pedirá a sus cantaores de plantilla que monten un cuadro flamenco por bulerías sobre su chófer. Pero esas obras de teatro, esas canciones, nos demuestran que en Cataluña hay una resistencia civil a la Cultura del Pesebre que el resto no existe. Boadella y Llach demuestran que pesebre, en Cataluña, es sólo el belén, el nacimiento. Que hay artistas no sometidos al pesebre. El día que Miguel Bosé cante un rock sobre el chofer de Aznar empezaré a creer que aquí hay una cultura no domeñada por las subvenciones y creadores no amarrados a la estaca de TVE.

Noms propis a les cançons

Potser pel seu afany constant de fer les cançons el més universals possibles, o que tothom se les pugui fer seves, o potser perquè sempre s'ha mostrat molt gelós de la seva intimitat, el cas és que, de les moltes lletres de Lluís Llach, més aviat a poques hi trobem algun nom propi. Podria semblar el contrari, ja que algunes peces seves de les més conegudes, com "L'estaca" o "El bandoler", tenen protagonistes amb noms, com són l'avi Siset i en Joan Serra, respectivament. També una altra cançó molt famosa dels seus inicis, "Irene", porta un nom propi, si bé després aquest nom no apareix en cap moment de la cançó. Com passaria molts anys més tard, amb un tema titulat "Fabià", però que després no surt citat. Un cas ben diferent del de "Laura", aquesta sí citada en la cançó diverses vegades, i també a "Roses blanques".

Trobem altres noms de dona: la vella Winnie, en el tema que porta el mateix títol; Maria, a la cançó "Nin non", dedicada a la seva mare; o Pilar, a les acaballes del disc "Porrera".

Molt llunyanes queden aquelles cançons titulades "En Quítero", o "Damunt d'una terra", amb un tal Maurici com a protagonista. Més endavant va "fer servir" personatges prou coneguts per tothom: Allende ("Amor que m'ets amic"), Charlot (l'únic, junt amb Laura, que apareix en dues cançons, a "Bambolines" i a "Un cinema paradís, si us plau"), o Reagan i Andròpov ("Fills d'Hiroshima"). Però l'autèntic número 1 en aquest camp és el tema "Esquizoclub": hi apareixen Sting, Verdi, Tracy Chapman, Tom Waits, el seu músic Rabi, i uns personatges més anònims, la Roser i en Ferrusol. Amb permís de "Un cinema paradís, si us plau": Laurel, Paulette Godard, Grouxo, i el ja comentat Charlot. Aquestes dues cançons són autèntiques galeries de personatges, junt amb dues més: "Una finestra al mar", en que hi surten l'Antònia, en Samir, en Ianis, i la Nena (Venetsanou), i "L'Estanislau anant a palau", amb Ramon, Miquel, Josep i Estanis.

He trobat dues vegades en que se cita a ell mateix pel seu nom: a "La mula sàvia", quan diu "Lluís cal fotre el camp", i a "Vell és tan bell", "Hola Lluís, com estàs?". En Sergi de "Al Cafè Antic", l'Eudald de "Ens veiem a Folegandros", o en Joan de "La mula sàvia", són noms de persones desconegudes per a la majoria del seu públic, però properes a ell. En canvi, en Ponza de "Et deixo un pont de mar blava" i "Ulisses", i la Verge d'Ocaña de "Un cor a Barcelona" ja formen part d'una altra esfera.

9

El disc "9" (1998) és per mi el darrer gran disc d'estudi i de cançons de Llach, l'últim en que cap gran part del disc el compon alguna revisió o reversió de temes anterios, com sí passaria al "Jocs" i al mateix "I."

A "9" hi veig un Llach que musicalment vol acostar-se a l'esperit de "I si canto trist" (1974), Evidentment, doncs, no suposa el treball una evolució o canvi estilístic en sí, com es poden considerar tants altres discos com "Astres" o "Un pont de mar blava", però sí que és un treball fruit d'una maduresa molt marcada a l'hora de fer cançons de tres minuts, envoltat d'un equip de gent de prestigi i solvència contrastada com Jordi Armengol a les guitarres i a la producció, o Nacho Lesko i el malaurat Joan Trayter a pianos i teclats. Així, aconsegueix un disc fresc i amb sonoritat excel·lent, que es podria ben bé encabir dins un pop acústic. "Una finestra al mar" és una delícia, el primer senzill i una de les poques cançons dels darrers anys que va compondre amb guitarra, i no amb piano, a prop d'una finestra que al davant, de mar, res de res. Però "Penyora", la segona cançó, és del disc la que em té el cor robat. Ja havia usat la melodia per a la banda sonora de la sèrie "La forja de un rebelde", però la cançó té molta més força; és l'única del disc que no té una dedicatòria expressa, si bé es pot ben interpretar que és un tema força autobiogràfic i dedicat a la persona de la qual estava en aquells moments pres.

No tot són flors i violes, però, i en aquest bloc sempre intento dir les coses tal i com les penso. Tres cançons les trobo molt fluixes: "Novembre", "Junts" i "L'Estanislau anant a palau". M'agrada, en canvi, la força i originalitat d'estil i lletra de "Véns", la tendresa de "Tendresa", que segurament ha passat a ser la cançó més coneguda del disc, i la manera d'acabar el disc, amb la bonica "La joia". "Un cinema paradís, si us plau" és veïna de carrer amb "Véns", per l'originalitat i la manera d'interpretar-les.

La portada del disc és força divertida, però l'interior es podria haver cuidat una mica més. Pel que fa al títol, ja entenc que costa de posar un nom a un disc amb cançons tan diverses, però potser s'hi podria haver "matat" una mica més. Tot i que crea un joc subtil amb l'anterior treball, "Nu" (1997), perquè només afegeix al títol una lletra i, en ambdos casos, el grafisme de les lletres fa que el nom es pugui llegir de la mateixa manera girant el disc.