25 d’octubre de 2007

Tranuites, Tranuites, Tranuites!

Si a nivell de concerts llaquians amb gran ressò mediàtic els anys 70 van estar marcats pels concerts al palau dels Esports de Barcelona, els 80 pel concert del Camp Nou, i els 90 per la doble ració de "Un pont de mar blava" al palau de Sant Jordi, el segle XXI hauria d'haver tingut dues potes, en dos espectacles diferents però amb certs paral·lelismes: la "Tríada" i el "Tranuites Circus". Però els mitjans de comunicació acaben destacant sempre aquelles concentracions de grans masses; tan se val si el concert no va complir les expectatives, si a la majoria no els va agradar, o el que fos: el cas és que allí s'hi van reunir tants milers de persones, i això és el que compte.

I, és clar, aquest no era el cas dels dos espectacles que he esmentat, i van tenir molt menys ressò mediàtic del que haurien merescut, ja que ambdós van tenir lloc durant diversos dies al Teatre Nacional de Catalunya, en una sala gran d'aforament destacat però en cap cas és un gran estadi.

Deixem els preliminars i penetrem en el tema. "Tranuites Circus" és la millor posada en escena que mai han tingut les cançons de Lluís Llach. És un espectacle absolut, amb una màgia molt especial, comparable a la que en el seu moment va tenir "Antaviana" de Dagoll Dagom. Reconec que m'hagués agradat que Llach hagués interactuat una mica més amb els acròbates i actors, que en alguna altra cançó s'hagués aixecat del piano per a fer alguna cosa especial, i no només en el tema d'obertura. Això, i el fet que potser hauria pogut durar una miqueta més de l'hora establerta, van ser els únics peròs que vaig trobar a un espectacle fenomenal, per l'ambientació, la il·luminació, el missatge que volia transmetre, el vestuari, i molt especialment els arranjaments de les cançons. Llach estava que se sortia, i el fet de poder interpretar algunes peces només al piano, sense haver-les de cantar, feia que es pogués centrar en l'instrument i ens oferís belles armonies.

Llach ja havia declarat feia força temps que li agradaria fer un espectacle relacionat amb el circ. Per tant, cal agrair a Lluís Danés que prengués la idea i la portés a escena, però hauria d'haver quedat més clar que la idea inicial era del mateix Llach. Marta Carrasco - per als que no la coneguin recomano anar a veure algun espectacle seu - posa el seu saber al servei de les cançons, i aporta la seva personalitat especialment en els moviments dels personatges en temes com "Tinc un clavell per a tu" o el pupurri de cançons enllaçades mentre la parella de rics s'afarta de menjar.

"Tranuites Circus" és una de les millors cireretes que se li podia haver posat a les darreries de la carrera de Lluís Llach, ja que a més la filosofia que transmet es basa en una de les seves màximes: "Hi ha una altra manera de viure, segur!". I cal que la somniem, perquè "depenent de la qualitat dels nostres somnis, així viuran els nostres néts".

De números n'hi ha de realment apassionants; tot i que és cert, com va dir algun crític, que la majoria no són d'una gran dificultat (jo ja us dic que jo no en sabria fer ni un, està clar...), la veritat és que estan molt ben trobats, travats amb la música, tenen ritme, no es fan ni llargs ni curts, i alguns sí que tenen certa espectacularitat. A més a més, tot i que tots juguen en una divisió semblant, la varietat també és present: des de l'erotisme cabareter de "Com un arbre nu", fins a les acrobàcies de la Fura, passant per l'angoixa interpretada a "Un himne per no guanyar" o el número de la ballarina amb els cistells als peus, i la força i ràbia de "I ara de nou", en el, possiblement, número més arriscat.

Si no vau poder anar al TNC, de veritat que el DVD que acaba de sortir és prou fidel al que s'hi va veure i viure. Però caldria que aquest espectacle, que devia comportar hores i hores de feina, tornés damunt l'escenari. Si Llach ha de tornar a trepitjar l'escena, que sigui per a tranuitar!

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Totalment d'acord. El tranuites era un espectacle ple de bellesa i emoció. Llàstima que durés tan poc, jo l'es tornaria a veure de bon grat.
dolors

Anònim ha dit...

La vaig anar a veure 2 cops i ho tornaria a fer.Falten espectacles com aquest.Fantàstic!
Mercè.