Aquesta foto...

Quantes vegades he vist publicada aquesta foto. Segurament perquè va ser un concert (de fet tres, però és com si fossin un de sol) que va passar a la història, però en canvi de documentació gràfica i àudiovisual en va quedar ben poca. Com han canviat els temps! El dia següent del Verges 2007 ja hi havia una vintena de vídeos penjats al YouTube. Del concert del gener del 76 al Palau dels Esports de Barcelona hi ha quatre fotos mal comptades i un fragment de "L'Estaca" enregistrat per a una pel·lícula amb pocs recursos.

No sé si aquesta foto pot ser exemple d'allò que una imatge val més que mil paraules. Les teves paraules valen molt, i sovint la imatge em sembla a mi que no l'has cuidada prou, o almenys no tant com d'altres cantants. Sigui com sigui és una imatge molt autèntica, molt d'aquells anys foscos sortint d'una llarga dictadura, però encara amb molts dubtes, pensaments emboirats, somnis i il·lusions per complir-se. Tot això - dubtes, pensaments, somnis i il·lusions - ho sembla reflectir la teva cara, i potser sigui motiu també pel qual aquesta foto s'ha reproduït tantes i tantes vegades, com a exemple d'un temps i d'un país. Què pensaves, Lluís, en aquest precís moment? Eres feliç? Estaves emocionat? Quina partitura miraven els teus ulls? Era al principi del concert? O potser tornant d'entre bambolines per a fer ja algun bis després d'una llarga ovació? Es tractava potser d'una de les habituals transicions d'aquells concerts en que anaves del piano a la guitarra i viceversa? O només t'havies aixecat per a saludar? I el fotògraf, on era? Es diria que es trobava tocant la cua del piano, un piano amb els budells a l'aire, ensenyant el seu interior, com tu mostraves els sentiments profunds amb les teves melodies i ens les feies entrar dins nostre.

Un instant d'un dia d'un mes de gener d'un 1976. Una data que com la d'ahir mateix ja no pot tornar, mai més, però que es pot recordar a través d'una simple foto, d'un moment captat, encara que sigui en un blanc-i-negre aspre. No hi ha música, no hi ha aplaudiments, no hi ha crits; els podem posar cadascú, ens els podem imaginar i podem tornar a aquell instant, a aquell dia que vas fer vibrar tants ulls i tantes veus.

Arbres

A més a més del mar, l'altre gran element de la Natura protagonista de les cançons de Lluís Llach són els arbres. Els arbres apareixen en tres portades dels seus discos ("Verges 50", "I amb el somriure, la revolta", "Verges 2007"), intuïts a la portada del "Viatge a Ítaca", en la contraportada a "Com un arbre nu", i al llibret interior del "I si canto trist".

I és que l'arbre li serveix com a metàfora fantàstica per a un munt d'arguments. Qui no ha vist en la seva vida arbres ben diversos, i que cadascun comporta una imatge ben diferent? D'arbres n'hi ha d'immensos, d'escarransits, de pelats i de frondosos, solitaris en un racó o formant un immens bosc, de fulles de formes i colors ben diversos, amb fruits petits o grossos, amb nius... Arbres cremant-se o arbres caiguts a terra, per la força d'una tempesta o per l'acció de l'home. I és que un arbre pot semblar d'allò més fort, i viure centenars d'anys, però al mateix temps ben fràgil i caure a terra en un obrir i tancar d'ulls. I ens donen ombra, i aliment, i fusta per a escalfar-nos i paper per a escriure o fer llibres que llegim.

I Llach, que això sap, ens els acosta amb imatges poètiques...
"... i així el seu arbre es desfulla en flor..." ("Darrera les muntanyes")

Com a racó de solitud...
"... com un arbre nu, com dibuix fet al vent..." ("Com un arbre nu")

Com a metàfores sobre l'esforç...
"... no esperem que l'arbre doni fruits sense podar-lo..." ("Cal que neixin flors a cada instant").
"... van caient arbres i quan es fosc pensa en la seva mainada..." ("Cop de destral")

L'arbre com el "jo", que vol conservar les seves arrels, o que està ple de desig...
"... i perquè l'arbre no fruita sense arrels..." ("I ara de nou")
"... i jo l'arbre assedegat que a la riba està esperant..."

L'arbre com a símbol de cor, de casa o de país...
"... jo tinc per tu un niu en el meu arbre..." ("Un núvol blanc")
"... l'arbre del meu desig creix allunyat dels horrors..." ("Vull somiar el demà")
"... i a dalt dels arbres més bonics hi niuen els amors ferits per un tren..." ("A l'estació")
"... a l'arbre sec un niu implores..." ("Jo sé")

Arbres com a riquesa en sí, però que deixen de ser-ho per accions inhumanes...
"... dels teus camps de pell bruna t'arrabassen els arbres..." ("Palestina")

Però també com a obstacle a superar si són a terra i ens impedeixen el pas...
"... més lluny dels arbres caiguts que ara ens empresonen..."("Ítaca")

O com a simple element de l'escenari on se succeeix la història...
"... m'amagava darrera d'un arbre..." ("Que feliç era, mare")
"... tots els arbres els contemplen i ni el vent mou el fullam..." ("Tomb d'atzars").

Interpretació de la portada de "Si véns amb mi"

Maria del Mar Bonet és l'autora de la portada del disc d'homenatge a Lluís Llach. I la interpretació que en faig d'aquestes tres palmeres és que són una representació d'ella, en Lluís Llach al mig, i la Marina Rosell, quan interpretaven el "Cant de l'enyor". Una manera de dir que a ell també se l'enyora, una manera de recordar-li un gran instant artístic que han passat junts... No hi veig pas egocentrisme per part de la Bonet, per voler "sortir" en la portada, sinó de reconèixer que al costat de Llach, i gràcies a la interpretació d'una cançó seva, va viure un dels seus moments artístics inoblidables. I ara que un conjunt de músics i cantants li dedica un disc, era el moment oportú de fer-li un dibuix com aquest, recordant, a més a més, una de les interpretacions que més seguidors del cantautor de Verges tenen gravades en la memòria.

Aquella nit al Camp Nou, després d'una breu xerrada, en Llach va dir a la Maria del Mar i a la Marina "anem?", convidant-les a pujar a l'escenari. Ara tots el conviden a que vagi amb ells, "si véns amb mi...".


 

De cara

Tot i aquesta timidesa que sempre sembla haver arrossegat Lluís Llach, i certa senzillesa i humilitat, sembla haver estat conscient de que era ell l'artista, l'autor de les cançons, i que més enllà a ningú no li corresponia, ningú no tenia l'obligació, de defensar la seva trajectòria. "Sí, jo sóc Lluís Llach, amb tots els meus defectes, però sóc jo, i sóc així. Què hi farem?", sembla haver-nos dit alguna vegada...

Per això no és d'extranyar que, com dèiem, a pesar de la seva humilitat, el seu rostre hagi ocupat gran part de les portades de discos que ha publicat. Potser també una certa manca d'idees? És probable. En més d'una ocasió ha declarat sobre les dificultats de trobar un títol a un disc que englobi una idea general per a unes cançons de temàtiques diferents entre elles. Jo hi afegiria també en la mateixa línia la manca de idees per a una portada global, tot i que aquí la culpa ja hauria de recaure més en el dissenyador gràfic.

I és que portades com la de "Com un arbre nu" o "I si canto trist..." poden estar tractades més o menys bé gràficament, però està clar que els títols del disc podrien ser uns altres ben diferents i en canvi les portades seguir essent les mateixes, perquè són d'allò més neutres. Es podria quasi dir el mateix, tot i que les caràtules ja em semblen més treballades, dels discos "I amb el somriure, la revolta" (en que, per cert, molt no somriu), "Somniem", i "Torna aviat". S'entén perfectament que aparegui en les portades dels directes, com en la del "Camp del Barça" o en la de "Ara i aquí", però en canvi en el "Ara, 25 anys en directe" prefereix aparèixer-hi estàtic, no actuant precisament en directe. També en directe és el disc enregistrat a l'Olympia, però prefereix potenciar-hi la seva imatge a París que no pas en un teatre en concret o actuant-hi; bé, és una opció, mentre que al disc del "Gener de 1976" està clar que ell està dalt l'escenari però el públic és el protagonista.

El súmmum del "hi ha d'aparèixer ell" és en la portada del disc "Verges 50", en que es seu rostre sembla un enganxat a una portada que ja hagués quedat prou bé sense ell. Tot i així, és una portada que m'agrada molt, ja que la seva cara està també dibuixada, com el paisatge, i com si respirés a fons els aires del poble. Una portada bonica i amb personalitat per a un disc que li va sortir de molt endins.

La portada del "T'estimo"... bé, potser que en parlem un altre dia, perquè necessita d'una anàlisi en profunditat. I per fi arribem als discos en que, apareixent-hi ell, hi juga una mica i estan més pensats i currats: "Rar", "Porrera", "9" i "Jocs". És des de "Un pont de mar blava" que sembla que Llach comenci a donar més importància a les portades i a la imatge, i en els quatre discs esmentats se'l veu actiu, no simplement posant, i "acompanyant" el títol del disc amb la seva actitud. Encara que el "Jocs" és la més fluixa de les quatre, s'hi veu un Llach amb un somriure precisament juganer, però la "l" que li baixa pel nas és realment horrible. En totes es veu un Llach somrient, amb ganes de viure, lluny d'aquell Llach tan rígid i seriós que apareixia a totes les càratules en que hi surt fins al disc "Ara".

Fonomusic

La discogràfica Fonomusic va ser la primera en agafar els antics vinils de Llach i convertir-los a la nova tecnologia, a disc compacte. I no ho podia fer pitjor. Els CD's de Fonomusic fan pena per totes bandes, semblen elaborats per quatre aprenents amb poques ganes de treballar, i això que estem parlant dels anys 90!

Mires el llom del disc, i què hi posa? "LLUIS LLACH CD-1090", "LLUIS LLACH CD-1092", i així anar fent... ni el títol del disc! Ho heu vist en cap altre lloc, això? Els llibrets s'emporten el premi d'or de les "xapuces": són el més simple que es podien arribar a fer, perdent totalment les imatges o el tractament que hi havia als interiors dels vinils, amb una cançó darrera l'altre en lletra negra i el fons blanc (tots els CD's iguals), i uns errors ortogràfics a les lletres en català esgarrifosos (mireu l'exemple de dalt, només un exemple dels molts que es podien haver agafat). En cap moment hi posa els músics que hi escoltem, enlloc hi ha l'any en què va ser enregistrat el disc (sí que hi ha l'any en que aquest es va editar a CD, o sigui que algú poc informat que d'aquí uns anys agafi, per exemple, el "Com un arbre nu" en "versió" Fonomusic es pensarà que és del 1991...).

I molta gent encara es pregunta: "però, el "Ara i aquí" no era un disc gravat en directe al Palau de la Música?" Doncs sí, però els senyors de Fonomusic van "aprofitar" les noves tecnologies per a pulir aquest disc i deixar-lo irreconeixible, eliminant els aplaudiments dels assistents, els comentaris de Llach, la versió instrumental de "L'Estaca"... dient literalment, atenció, que "tot això pertany a una altra època i ara ja no interessa". Sense comentaris. Un autèntic nyap i que quasi seria denunciable.

A tot això, però, caldria preguntar-se com és que Lluís Llach va vendre els drets dels discos a aquesta gent, com és que no va controlar tot això... Potser ja ho hem dit en alguna altra ocasió, però no està de més dir-ho que sovint Llach ha descuidat en excés la imatge de la seva pròpia obra.

El darrer disc es diu Ítaca

L'observació no és meva, però m'ha agradat molt. El darrer disc de cançons noves publicat per Llach porta per títol Ítaca. Sí, també es titula I. (i punt), però fixeu-vos-hi bé: una "i" i una taca, dóna per resultat Ítaca. O sigui que el cantautor ha volgut jugar amb la doble vessant: per un costat un punt i final d'una cosa que ha estat fent al llarg de molts anys, però per l'altra ell segueix a la recerca de la seva Ítaca. I crec que també ens convida a tots a seguir el viatge, "Més lluny, heu d'anar més lluny dels arbres caiguts...". Al cap i a la fi, com deia molt sovint en la presentació d'aquesta cançó, si mai creiem que hem arribat a Ítaca, o és que ens hem equivocat, o bé n'hem de buscar una altra. I això és el que ell ha fet amb aquest disc: potser ha arribat a una Ítaca, però al mateix moment ja té clar que comença un nou camí.

Se'ns dubte, una genialitat en la seva darrera portada, i observi's que fins i tot en els lloms es manté el mateix grafisme, aquesta I amb aquesta taca. I com es diu, "si non e vero, e ben trovato".

De bufandes i gorros

Lluís Llach sempre s’ha definit com una persona tímida, tret que no ha aconseguit treure’s de sobre ni amb el pas dels anys ni dels concerts. Potser és aquesta timidesa el que l’ha portat a “amagar-se” sovint darrera de vestimentes pròpies d’hivern, fins i tot fora de temporada.

Als anys 80 va popularitzar-se amb les bufandes. En moltes aparicions públiques la duia, així com en sessions fotogràfiques diverses. No recordo, però, que en portés als concerts. Quan mancava la bufanda, sovint el coll quedava cobert per un tremendo (com diria l’amic Monegal) jersei de coll alt.

La bufanda va anar quedant enrera, i ja a mitjans dels 90, aproximadament coincidint amb el seu trasllat a Porrera, va començar a aparèixer la seva imatge sota un gorro, que cobreix la manca de cabells. Diuen que els hi regala una seguidora seva d’Estrasburg. Al principi només el portava en determinats moments, però ha acabat la seva carrera donant la imatge que no se’l treu ni per a dormir. Ha estat motiu d’imitació i de comentari general aquesta seva peça, i com si volgués donar la raó als seus imitadors, quasi tots els últims concerts els ha fet amb el cap ben tapat. I quin efecte que fa: en alguna ocasió que l’he vist primer amb gorro i després sense, semblen dues persones diferents! I a mi, personalment, em fa molt més impacte amb el cap pelat, el veig més “artista”, i en canvi amb el gorro el veig com més proper, com si fos un que passava per allà i s’assegués darrera el piano...

El que sí que no el veureu mai és amb corbata. Segons ell mateix, la darrera vegada que se la va posar va ser pel casament del seu germà.

Interiors

Quan els discos eren LPs, hi havia molt més espai que ara amb els CDs per a treballar-se uns interiors ben bonics. I hi ha multitud d'exemples en la història de la música. Lluís Llach, al meu entendre, mai va cuidar excessivament els interiors dels seus discos, i la majoria són força "simplons", amb les lletres de les cançons i alguna que altra fotografia.

Però hi ha dues petites joies en la seva discografia, i que només per això val la pena conservar el vinil encara que ens comprem el disc compacte: els discos El meu amic el mar (1978), i Verges 50 (1980).

El meu amic el mar es presenta en forma de llibret amb fotografies de Toni Catany i Francesc Guitart, totes al voltant del mar, amb els seus reflexos de llums, algun ocell, persones banyant-se, barques, i sobretot onades.

El Verges 50 m'encantava mirar-lo de petit, tot anant-li donant voltes ja que, a l'obrir el disc, s'hi troba una mena de plànol tridimensional del poble amb els personatges i els espais que descriuen les músiques i les lletres del disc. Francesc Espluga n'és l'autor.

Però el més important de tot és que en tots dos casos els interiors serveixen de complement perfecte al més important del disc, les cançons. Mentre avança l'agulla, mirar aquestes fotografies o els dibuixos del Verges 50 t'endinsa encara més en l'obra, és un tot.