31 de gener del 2008

Anem a publicitat


Per la seva manera de pensar, Llach s'ha intentat allunyar el màxim possible de tot allò relacionat amb el que en podríem dir la publicitat de productes comercials, els anuncis i tot això. Tant ell com les seves cançons, que al cap i a la fi una cosa és l'extensió de l'altra. No sempre se n'ha sortit, però, i d'històries n'hi ha algunes.

Ja fa molts anys, als inicis de TV3, la Generalitat va fer un anunci amb la musiqueta de fons del "Cal que neixin flors a cada instant". No era la composició original, era una versió només instrumental, i no recordo gaire exactament quina idea "venia" l'anunci... Algú hi pot aportar una mica de llum?

Sé també que una botiga de roba va fer servir una imatge de Llach sense demanar-li permís per a publicitar una marca concreta de texans. Diuen que quan el de Verges ho va saber va fer retirar la seva imatge d'immediat.

Tampoc té gaires bons records de les campanyes electorals. Un federació catalanista va agafar allò del "més lluny, hem d'anar més lluny" de fons per als seus espots a televisió. Evidentment Llach es va posar com una moto i es van veure obligats a canviar-ho.

Ara bé, anunci que hagi sortit ell, només en sé d'un. Va ser de la revista "El temps", no fa gaires anys, i al costat del "Pitxi" Àngel Alonso, exfutbolista i exseleccionador de la selecció nacional catalana. Llach sempre s'ha vist molt implicat en tot allò que podríem definir com la cultura catalano-valenciana, i tot el que ha hagut de patir i està patint un sector de gent per a poder tirar endavant els seus projectes. La revista "El temps" és dels pocs mitjans de comunicació que creu fermament i sense amagar-se'n en la idea dels Països Catalans, i que a més a més es ven de manera força equitativa per tot el territori de parla catalana. I Llach i Pitxi Alonso representaven o representen molt bé la implicació en aquests Països Catalans, per la seva trajectòria, declaracions, etc. Lluís Llach va ser entrevistat molt sovint en aquesta publicació, i no m'extranyaria gens que l'anunci fins i tot l'hagués fet desinteressadament.

Llach ha estat coherent pel que fa al tema de la publicitat. De ben segur que ofertes per a posar la seva música a anuncis no n'hi han faltat. Però si deia que ni li agradava fer vídeoclips de les seves cançons perquè tothom s'hi imaginés els personatges o paisatges que vulgués, imagineu-vos si li podria haver agradat gaire que una música o cançó seva passés a identificar-se amb una marca de refresc o de cotxe!

18 de gener del 2008

Cançó de rem i de vela (n. XII)


Preciosa cançó, encert en la melodia donada a una encisadora lletra de Josep M. de Segarra. "Cançó de rem i de vela (n. XII)", el tema que tancava la cara A de "El meu amic el mar", és una altra d'aquelles peces que no se sap ben bé per què Llach va deixar guardada en un calaix, i no va treure ni per a la gira del "Poetes". Possiblement perquè un dels encants està en les segones i terceres veus que hi va incloure, però que hagués pogut simular amb instruments o amb la cantant Odette quan aquesta l'acompanyava. O potser perquè és una cançó molt "guitarrera", i durant molts anys Llach va agafar molt poc la guitarra en directe.

Té sensualitat i erotisme, i almenys a mi em pren totalment, sento i tot el so de les onades, la frescor de la sorra de la platja, i veig el capvespre damunt el mar. És com una germana de "La poesia dels teus ulls", a l'altra banda del mateix treball.

Tot i que ell la va discriminar, crec que aquest tema anirà quedant, i així va quedar demostrat, per exemple, quan va ser l'única cançó seva que va sonar a l'acte inaugural de la darrera Fira de Frankfurt.

Vaig trobar a faltar, en la darrera producció llaquiana, més temes com aquest, versionant grans poetes i grans poemes, perquè la lletra és mitja cançó, i que no només Martí i Pol fos el seu poeta de referència i li fes els textos a mida.

Entre les barques quan passa l’amor,
no duu la fúria de crits ni besades,
l’amor que passa a la vora del mar,
és blau verdós i flexible com l’aigua.

Perquè a la platja hi arribi l’amor,
hem de tenir una miqueta de calma,
i una gavina pel cel adormit,
una gavina i un aigua ben blava.

L’amor que passa a la vora del mar,
vol que tot just es bellugui la barca,
vol a la vela una mica de vent,
però té por de sentir les onades.

Vol una galta que es deixi besar,
però que hi posi una certa recança;
l’amor que es viu a la vora del mar
és un amor de molt poques paraules.

Entre les barques quan passa l’amor,
no vol ni plors ni gemecs ni rialles,
l’amor que passa a la vora del mar
és un sospir que batega com l’aigua.

15 de gener del 2008

La visió d'en Jap

El 25 de març de 2007 en Jap publicava aquesta vinyeta al diari "El Punt".

12 de gener del 2008

Un sol play-back


Que jo sàpiga, Lluís Llach només ha fet un play-back en un programa de televisió en tota la seva carrera artística. Poc després va reconèixer que no s'hi va sentir gens còmode, i que intentaria que no li ho tornessin a demanar. Va ser amb "El bandoler", en un programa de la Lloll Bertran si no recordo malament, i en la versió del "Ara, 25 anys en directe", que en aquells moments estava presentant.

O sigui, que a sobre que no estava gens acostumat a fer play-backs, a més a més va triar una cançó especialment difícil per a fer-lo, ja que havia de fer veure que posava cara de veu greu, i després de veu aguda, i a sobre estava enregistrada en directe... Realment, va ser bastant desastre la interpretació!

Per sort, ara els programes en general cuiden molt més les actuacions musicals, i les interpretacions en directe han guanyat molt terreny als famosos play-backs. Tot i així, Llach tampoc ha fet excepcionals actuacions a la televisió quan només hi ha cantat una cançó, ja que és un artista que sempre va escalfant la veu a mesura que avança el recital, i també la combinació amb els músics, la comunicació amb el públic, etc. Sens dubte, però, mil vegades millor en directe que enregistrat!

10 de gener del 2008

Cançó de Nadal per a ningú


Quan Llach, sovint, en entrevistes, renegava de les seves primeres cançons, o deia que les seves primeres lletres eren horribles, sempre em venien al cap temes com "Cançó de Nadal per a ningú". Certament aquesta cançó, de l'any 1967, queda molt i molt lluny del millor Llach i per sort per a tots dubto que l'hagi interpretada mai en directe. És una cançó segurament feta "a lo ràpid" per a un disc col·lectiu que es titulava "El Nadal no té 20 anys", i que posteriorment es va afegir al recopil·lari "Els èxits de Lluís Llach".

La lletra és de rima fàcil, i vorejant la demagògia, amb metàfores que no arriben a cap lloc. Intenta baixar a la quotidianitat d'un dia de Nadal, amb termes com "botella de xampany", o "Missa del Gall", però descobrim que Llach no està fet per a descriure qotidianitats, que li va molt més la poètica, la imaginació, la boira, la metàfora. La música encara deixa més que desitjar, l'entrada espanta, el final es perd, i fa un allargament de consonants al final d'alguns versos que, amb el pas del anys, quasi provoca la rialla, com quan diu "Missa del Galllllllllll".

Això sí, ens fa veure que fa 40 anys, vès per on, com ara, ja es debatia que si el Nadal era massa consumista, que si mentre uns ens atipem d'altres es moren de gana... O sigui que el Nadal, o bé el Món, sempre ha estat igual i segurament seguirà igual.

Sé que en un lloc lluny
potser algú hi haurà
que avui no obri
la botella de xampany.

Sé que en un lloc lluny
potser algú pensarà
que en altres racons
hi resten boques amb fam.

Però serà tan estranya gent
la que dubtarà un moment
per donar la mà
al que no és germà.

I els que amb gran soroll
volem fer un nou món
avui, aquesta nit direm no.

I pels que l'avui
és com el passat
tampoc trauran la seva mà.

I els que mudats
anem a "Missa del gall"
no resem amb altra cara
que no cal.

Fora de l'església
hi han homes ben cecs
la nostra boira els hi tapa
el camí del vent.

Però serà tan estranya gent
que amb la torxa cremi el vent
per donar la llum
entre tot el fum.

I els que hem cridat
tots som ben iguals
avui tancarem junts la porta.
I demà vindrà un nou despertar
ningú tindrà la cara roja.

Però sé que en un lloc lluny
potser algú hi haurà
que al veure'm digui,
calla, ningú ha escoltat.

8 de gener del 2008

Llach, Aute, Cohen

Article de Francesc – Marc Álvaro, publicat a “La Vanguardia” el 25 de març de 2007.

Lluís Llach dice que se retira de los escenarios y nosotros asumimos, finalmente, que nunca más hablaremos de los jóvenes en primera persona. El de Verges, con su decisión, el muy puñetero, nos ha puesto de cara a la evidencia: debemos admitir que, en el mejor de los casos, estamos adentrándonos en la selva oscura del poeta infernal y que nos parecemos, peligrosamente, a esos hombres y mujeres que aparecen en las fotos de nuestros padres, tiempo en huida hacia la segunda parte del partido. Pero a lo mejor Llach se lo repiensa y vuelve, quien sabe. También Leonard Cohen se metió a monje budista unos años, y, luego, retornó al follón para seguir creando y cantando esas canciones que cortan por ambos lados. Mejor así. Nosotros envejecemos un poco menos si las voces permanecen. Dio excelente prueba de ello Luis Eduardo Aute en el intenso concierto que ofreció en el Auditori la noche del pasado miércoles. Ahí estaba el tipo que ha escrito, probablemente, las mejores canciones de amor en castellano de los últimos cuarenta años y ahí estábamos nosotros, haciendo un chequeo a nuestra sombra.

Llach, Aute y Cohen están en la foto. Podrían estar otros tres u otros diez. Estos tres han construid estancias donde hemos ido a parar queriendo y sin querer, solos y acompañados. Llach es el descubrimiento de épicas y líricas de formación, el viaje iniciático que crea el mapa, tardes de verano en las que todo estaba por suceder y las palabras no pesaban. (…) Tenemos tres voces que mezclan nuestras edades y nos construyen tanto como nos reconstruyen, nuestra identidad pasa por sus palabras y sus notas, de tal modo que acabamos convertidos en personajes de sus obras. Creemos conocer a esa Suzanne “takes you down to her place near the river” y podríamos cruzar siempre “un pont de mar blava” o esperar sentados hasta que sean “las cuatro y diez”. Cuando mucha gente – por estos pagos – trata de amoldar su vida a un plan estratégico o trata de convertirse en ejemplo virtuoso para libro de autoayuda, algunas canciones son una impertinencia. A Dios gracias. Y son útiles para atravesar ese bosque donde no funciona el teléfono móvil y donde, una vez perdidos, nadie puede jamás localizarte. Salvo tú mismo, con riesgo de encontrarte.

Jean Baudrillard, apóstol de la posmodernidad que nutrió nuestras mocedades de vértigos fractales y simulacros seductores, se ha muerto antes que nuestros poetas. Esto permite pensar que no tenía mucha razón cuando escribió que a través de la “retroacción de los acontecimientos escapamos de nuestra propia muerte”. Nada de eso. Me quedo con unos versos de Cohen, entresacados del poemario “Libro del anhelo”: “Está la verdad que vive / Y la verdad que muere / No sé cuál es / Así que da igual”. Precisamente el estrecho territorio entre las verdades que mueren es el país de las canciones que podemos habitar (que son siempre pocas), allí donde debemos echar el ancla para no fundir-nos con los acontecimientos y podernos explicar a nosotros mismos sin caer en la autoparodia, la autoindulgencia o la autolesión. Por eso Llach, Aute y Cohen (o los que ustedes quieran) consiguen amarrar nuestra identidad disuelta en miles de fragmentos de color diverso. Démosles – modestamente – gracias por ello.

Cantó Llach en Verges este pasado fin de semana y la mayoría lo vimos y escuchamos por televisión. Algunos afortunados estuvieron presentes. Se ha dicho que es un adiós del artista, o un hasta luego. En realidad, es cada hijo de vecino el que, con la excusa de la retirada de Llach, dice “adiós” a algunas cosas, o “hasta luego”, o “hasta más ver”, o “bon vent i barca nova”, o… Se apagan los focos que iluminan el escenario pero no es Llach el que se larga, somos nosotros los que vamos achicando no sé exactamente qué de nuestros días. Son materiales de derribo mezclados con trastos y algunos tesoros que, por descuido o por encono, tiramos al contenedor. Estábamos sujetos a la ilusión de un fin que nunca llegaría – Baudrillard dixit – pero siempre hay un momento para echar el cierre y hacer limpieza. Debemos borrar datos del disco duro, debemos dejar espacio libre para lo que venga. Para cuando sea imprescindible aprender nuevas canciones, las últimas quizá. Para cuando miremos otra vez las viejas fotografías y, con un poco de suerte, seamos idénticos a nuestros abuelos.

Nunca seremos más jóvenes que nuestras canciones, hay que asumirlo. Es parte del pacto no escrito que suscribimos al dejarnos burlar por esos fantasmas ajenos que pájaros como Llach, Aute o Cohen nos meten en el cuerpo a fuerza de años, discos y conciertos. Y no es prudente encargar exorcismos, pues los demonios – agazapados incluso dentro del iPod – se rebotan, y entonces se multiplican a gran velocidad. Su capacidad de mutación y resistencia los hace invencibles, implacables señores de nuestros tiempos muertos. Ellos saben el secreto: crees que es una canción la que te salva, pero no; eres tú el que salvas todas las canciones.

7 de gener del 2008

El cicle llaquià

Una de les (moltes) peculiaritats de Lluís Llach era la seva confecció del calendari de concerts. El més habitual de cantants i grups és: tancar-se per a preparar un disc, enregistrar-lo, entre que surt i no surt gravar vídeoclips i coses així, i un cop ja està a la venda fer una gira d'uns pocs mesos per a presentar el treball en directe.

Almenys en els darrers anys, Llach no donava descans als seus concerts. Podia estar enregistrant un treball i aquells mateixos dies tenir compromesos diversos concerts. Enllaçava unes gires amb altres sense parar. I sempre es donava com a descans el mes d'agost, com un "treballador normal", en que també donava vacances a l'oficina de manejament, i s'embarcava habitualment en el seu vaixell cap a les illes gregues. També per Nadal s'agafava uns pocs dies per a intentar estar amb els seus. Per tant, tot i tenir una feina que a priori suposa uns horaris i un calendari diferents dels més habituals, sempre va intentar que aquesta no la devorés i fer vacances quan la majoria dels mortals també en feien, i així donar-ne també als músics, tècnics, etc. Tota una declaració de principis de que per a ell la música era molt important, però que també tenia d'altres coses en la vida, i que calia cuidar-les.

També he pensat sovint que això de fer gires d'onze mesos ho feia per a mantenir-se en forma i donar el màxim de sí, és a dir, que en el fons un concert li servia per a preparar el següent, físicament sobretot. Pot agradar Llach o no, però ningú no pot negar que les seves actuacions suposaven per a ell una gran despesa d'energies, per com s'entregava amb la veu i els moviments en les cançons, haver d'estar tocant al mateix temps el piano, i fer concerts (en pocs casos actuals ho veureu) que acabaven superant fàcilment les dues hores de durada. Sincerament, no m'imagino gaire Llach calçant-se un xandall i anar a córrer pels revolts de Porrera (no dic que no vagi a caminar, per exemple, però no crec que fes una preparació física específica per a afrontar les gires), i per tant la seva manera de mantenir l'energia i la veu en condicions era no fer llargues aturades. Alguns dels seus seguidors patien i tot quan veien que en grans ciutats, i ja ben entrada la cinquantena, feia una, dues o tres setmanes pràcticament seguides d'actuacions. Però resulta que això precisament li anava molt bé.

I potser és per això que ara molts el troben (trobem) tant a faltar. Perquè la seva presència dalt dels escenaris era una constant tot l'any, no s'estava llargues temporades sense fer concerts, i si se'n tenien ganes era relativament fàcil, fent uns quants quilòmetres, d'anar a veure'l i escoltar-lo qualsevol mes.