21 de setembre del 2010

19 d’abril del 2010

Un homenatge a Lluís Llach reunirà estrelles musicals de tot el món

Notícia extreta de www.elperiodico.cat, del 19 d'abril de 2010. A la foto, Llach amb Sílvia Pérez Cruz.

NÚRIA MARTORELL
BARCELONA

Quan Lluís Llach va anunciar el seu comiat dels escenaris, va dir que a nivell creatiu només li quedava pendent una promesa que li va fer al poeta i amic Miquel Martí i Pol: acabar la cinquena peça de la integral, Arrels d’univers (que se sumaria als anteriors treballs conjunts Ara mateix, Un pont de mar blava, Porrera i Germanies). Però la salut del desaparegut escriptor va empitjorar i el projecte no va poder materialitzar-se. Fins ara. Els pròxims 15 i 16 de juliol es podrà escoltar la cançó en l’espectacle batejat amb aquest nom, en què participaran artistes de la talla de Jane Birkin, Ute Lemper, Pedro Guerra, Concha Buika, Dulce Pontes, Enrique Morente, Chano Domínguez i Sílvia Pérez Cruz.
Aquest macroconcert s’emmarca en el Festival de la Porta Ferrada (en coproducció amb Project) i agafarà el testimoni a la iniciativa que va
posar en marxa l’any passat sota l’epígraf de Visions de la Mediterrànea. El director serà Lluís Danés, que aclareix: «És un tribut, més que homenatge, que se’m va encarregar donant-me carta blanca». La llista de convidats no està tancada. I de moment també hi han confirmat la participació Nena Venetsanou (la cantant grega que va cantar amb Llach a Un pont de Mar Blava), així com Mouss & Hakim.

VERNÍS POÈTIC / Donada la polifacètica vena artística de Danés, hi haurà números circenses, de dansa i projeccions. Molt d’impacte visual. I un vernís poètic per a un muntatge que concep com «una banda musical». Però, ¿qui serà l’elegit per abordar Arrels d’univers? «És una peça polifònica i no està decidit. De fet, tampoc desvelaré quina peça interpretarà cadascú, només que Lemper cantarà en anglès Amor particular. Mantindrem coses en secret perquè siguin una sorpresa i el Lluís ho disfruti així com espectador».
L’elecció de Danés per part del festival no és gratuïta. Fa anys que col·labora amb Llach primer com a escenògraf i després com a director d’escena i del documental Llach: la revolta permanent, i junts van donar contingut a obres com Tranuites Circus i Llits. Precisament va ser buscant material per a aquest últim xou que Danés va escoltar Arrels d’univers. «I quan em van trucar del festival vaig pensar que podria ser bonic recuperar aquesta melodia inèdita. I no només això, que fos l’eix de l’obra, fer jo una altra arrel d’univers a partir de la seva filosofia».

RESPECTE A LES DIFERÈNCIES / Danés avança que es tracta d’«un cant a les petites cultures, a la importància del país petit en aquest món globalitzat, de les llengües, de les maneres d’actuar en tots els nivells, des de la política fins a la sexualitat. Perquè hi hagi un univers hi ha d’haver arrels. Llach sempre diu que un bosc amazònic des de dalt és com una taca verda compacta, però a sota hi ha troncs que la subjecten. I sense tots aquests troncs diferents no existiria». El director recorda que Llach «ha cantat a les diferències, a les lluites i les revoltes, a l’amor i a l’amor diferent». I per això vol obrir i tancar el recital amb Arrels d’univers. «Entremig s’aniran descobrint les versions dels seus clàssics en llengües i formes diferents, però el llenguatge és universal».
La idea de convidar-hi artistes estrangers li sembla «oportuna i bonica» ja que Llach li ha cantat a tot el món. L’escenografia serà molt circense. «Serà com visitar una carpa de circ abandonada que el Lluís va deixar en un lloc entre el cel i la terra, per això a dins hi ha hagi un bosc d’escales, envoltat d’estrelles». I afegeix que «primeres espases del circ i la dansa» apareixeran contínuament.
La direcció musical recaurà en Carles Cases, «creador de moltes bandes sonores i responsable de la producció de Llach a Astres i Maremar, de manera que 20 anys després tornen a trobar-se». Cases s’encarregarà «tant dels arranjaments per a una orquestra com de dirigir una banda de deu músics i els acompanyants dels participants». En total, s’interpretaran «més de 20 cançons, però també músiques que Llach va escriure per al cine o músiques sense veu i lletres recitades».
Finalment, «podrien ser 15 els cantants convocats». I cada un d’ells amb el seu particular vincle amb Llach. «Jane Birkin, per exemple, el va veure actuar a París i entre ells hi ha una admiració mútua. I Ute Lemper, arran d’aquesta última trobada, vol gravar peces seves».

12 de gener del 2010

Que passaran els anys i vindrà l’adéu, com així ha de ser...


Quina certesa més immensa, aquesta frase! Us n’adoneu? Totes aquelles persones que ens envolten, tota aquella gent que ens estimem, arribarà un dia que serà el darrer en que les veurem, que marxaran... si és que no marxem nosaltres primer. I no parlo només de la mort, també de comiats, de motius pels quals l’atzar fa que ja mai més et creuis en el camí...

Que certa, aquesta frase, i que ben posada en el rovell de la cançó! Un gran poeta no només ha de saber d’aquelles que has d’agafar el diccionari per conèixer el seu significat. Un gran poeta també ha de situar frases properes en el moment oportú, que toquen la fibra, que t’hi sents plenament identificat. I si a sobre se’t queden gravades en la memòria i et vénen al cap en moments clau de la teva vida, aleshores, el poeta, ja fa el ple, ja és complet. No sé si a vosaltres us ha passat, penso que a més d’un/a segur que sí, però aquest vers, en concret aquest vers, m’ha vingut i revingut en moments emocionals molt intensos. Que passaran els anys i vindrà l’adéu, com així ha de ser...

Una certesa, passaran els anys i vindrà l’adéu. Decepció, tristesa, melangia, el que es vulgui. I aquest “com així ha de ser” que és perfecte, que ens dóna la mesura del que som, que no podem lluitar contra segons què i per tant ens ho hem d’agafar tal com és, tal com se’ns dóna, i per això mateix aprofitar-ho plenament, viure-ho intensament, potser fins i tot pensant que cada moment pot ser el de l’adéu, el darrer, carpe diem. És també allò que cantava aquella? “Como si fuera esta noche la última vez”?

Que tristos són els comiats, els finals, i en canvi quina força interior ens acaben donant, com ens fan viure la vida a flor de pell. Una vegada acabada una història és quan es pot fer balanç, l’hora de valorar, de recordar, sobretot, les coses bones, el que t’ha ensenyat. Quan fem un viatge molt intens, de molts dies, sovint no gaudim prou del que veiem, del que vivim, perquè el mateix cansament i l’acumulació d’experiències noves ens ho impedeixen. És quan hem tancat el viatge, una vegada reposats, que recordem, revivim, les meravelles que vam veure, i les gaudim.

Que tristos, però que importants, són els comiats per a la nostra vida. Com així ha de ser.