Josep M. Flotats

Lluís Llach sempre s'ha sentit molt a prop de la gent del teatre. Ell mateix ha afirmat en alguna ocasió que tenia més amics en aquest camp artístic que no pas en el de la música, i s'ha vinculat especialment amb tot allò que envoltava el teatre Lliure de Barcelona. D'entre les amistats amb actors coneguts va donar fruits especialment dolços la que va mantenir amb Josep M. Flotats.

Flotats és l'exemple d'actor amb personalitat molt forta i, per a molts i sobretot especialment durant els 80, considerat com el número 1 de l'escena catalana. La seva interpretació de Cyrano de Bergerac (1984) és especialment inoblidable, i era per aquells anys que era coneguda la seva amistat amb Llach. D'alguna manera, es tractava de dos tótems del país que dominaven l'escena, l'un en el camp de la música i l'altre en el camp del teatre. Però Flotats representava molt més, representava aquella mirada que, cap a França i sobretot cap a París, sempre han tingut sectors artístics de la societat catalana. Possiblement per la proximitat d'aquest país però sobretot, és clar, per la seva potència cultural. Un contacte i vinculació que es dóna ja al segle XIX, que pren especialment rellevància amb els nostres pintors avantguardistes del segle XX, i del que el teatre català i la Cançó en són hereus. Al meu entendre, aquesta mirada cap a París s'ha anant fonent, sigui perquè ja no els tenim tant a envejar, sigui perquè França ja no és tan capdavantera en moviments artístics.

No és estrany que fos en el pis de Flotats a França que Llach descobrís un poema de Martí i Pol que començava amb uns versos que deien "Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic i em poso a apedaçar...". D'immediat Llach li va fer llegir el poema al seu amic Flotats, i va tenir clar, a l'hora de fer el disc "I amb el somriure, la revolta" (1982) que la primera part l'havia de recitar el prestigiós actor. Es feia visible així una combinació de tres "cracks" en tres àmbits diferents de la cultura catalana: Llach com a cantautor, Flotats com a actor, i Martí i Pol com a poeta. Una combinació d'un nivell excels i difícilment comparable amb gaire res que s'hagi fet en aquest país.

Sobreactuat per molts, amb una força extraordinària per a molts d'altres, el cas és que el recitat de Flotats dels versos del "Ara mateix" han fet que milers de persones se'ls sàpiguen de memòria i fins i tot els recitin imitant l'accent o l'entonació de Flotats. El que va passar anys més tard amb tot el tema del TNC i tot plegat ja són figues d'un altre paner...

Més informació:
http://unblocsobrelluisllach.blogspot.com/2008/05/amor-particular.html

'Gener de 1976', disc en directe preferit

Per mi no hi ha hagut sorpresa. El disc de "Barcelona. Gener de 1976" té una força i energia fora de mida. És un treball que reflecteix molt bé un temps i un país, i a més a més en un moment dolcíssim a nivell compositiu i interpretatiu de Llach. Més que un disc són sentiments, veus entretallades per l'emoció, crits de revoltes... No sé si a vegades diem molt a la fresca que ens agradaria tornar a aquells anys, o haver-los viscut. Sí, segur, ho diem molt sense pensar-ho gaire, perquè eren moments d'incerteses, i encara d'exiliats, i de por, però, és clar, també moments d'il·lusió col·lectiva i de resorgiment de les veus apagades.

El segon lloc ja estava més disputat, i precisament entre els dos extrems més extrems: la majestuositat del Camp del Barça, i la intimitat i recolliment d'un disc com "Nu". Finalment s'ha imposat el primer, potser per allò que acaba tirant el "jo hi era", o perquè agrada a més gent, i punt.

Gràcies a tots els que participeu en les enquestes. Sé que no serveixen de gaire res, però és una manera més per a que participeu en el bloc i expresseu les vostres opinions.

Sabeu que podeu proposar preguntes, suggerir temes i tot el que vulgueu!

PD: Poques imatges que hi ha d'aquell concert del 76, i sembla ser que al YouTube han tret el vídeo que hi havia. Per això il·lustro l'article amb aquesta presentació que algú ha fet per al YouTube.

'Salvador', la banda sonora

La música composta per a la pel·lícula "Salvador" (2006) és, de llarg, la millor banda sonora que ha fet Lluís Llach al llarg de la seva carrera. Tampoc és que n'hagi fet gaires: tot i el seu talent, compondre obres d'aquest estil comporta de ben segur molt de temps i feina, i segurament, per a tenir una continuïtat en aquest camp, hagués hagut d'estar alguna temporada fora dels escenaris o sense enregistrar un disc "clàssic" cada dos anys, coses que sembla que mai li van interessar.

Però tornem a "Salvador". En les melodies s'hi respira Llach: la tendresa de "Merçona", preciosa, és marca de la casa. Però en peces més "rock", com "Detenció en negre" o "Detenció en blac" també s'hi pot reconèixer la manera de compondre de Llach. A la darrera i lacrimògena part final de la pel·lícula és on apareix el Llach clàssic, grandiloqüent, amb violins a punta pala: "Salvador descansa", "L'adéu", "El cementiri es desvetlla", i, sobretot, "Salvador", conformen un clima que ja el voldrien haver-lo tingut molts dels millors directors cinematogràfics. La peça "Salvador", que també és la que acompanya els crèdits de l'inici de la pel·lícula i que ja et situa en l'ambient adequat des de bon començament, va jugant amb tonades del "I si canto trist", cançó que va compondre precisament en el seu moment per l'assassinat a Puig Antich, i que al mateix temps li serveix per a clicar l'ull al seu públic habitual i que ja coneixia aquesta cançó. És l'únic moment durant la pel·lícula que apareix la veu de Llach. Un "I si canto trist" que serveix per a acomiadar el film, amb una nova versió impressionant, actualitzada, trepidant, i plena de ràbia, acompanyat en les veus per Miquel Gil, i amb noves clicades d'ull als seus seguidors, ja que també deixa escapar unes melodies de "Astres", com dient: "en el moment que va morir Puig Antich, va néixer una nova estrella per a guiar-nos".

El disc, que s'hauria d'haver venut a milers, compta a més a més amb les altres cançons que es poden escoltar al llargmetratge de Huertas: des de Moustaki fins a Cohen, Dylan, Demis Roussos o Pau Riba. Segurament cançons massa evidents, massa "típiques" dels progres del moment, però que certament devien ser les que escoltava Salvador abans que el feixisme acabés amb ell. El que ja no tinc tan clar és si és un encert anar intercal·lant fragments de diàlegs de la pel·lícula entre cançó i cançó.

És una vergonya que Llach no s'emportés el Goya per aquesta banda sonora, i li donessin a Alberto Iglesias per l'aburridíssima i poc original música de "Volver", demostrant així la "Academia del Cine" que potser en saben molt de cinema, però de música no en tenen ni idea. I reflectint-se una vegada més les dues espanyes (que no són exactament les que deia Machado), ja que mentre a Catalunya la pel·lícula va servir per a reobrir un intens debat sobre l'assassinat de Puig Antich, i el film es va emportar tota mena d'elogis i reconeixements (també crítiques, és clar, però al menys se'n parlava), a Espanya només estaven que no c... amb el seu "Volver" i tornaven, una vegada més, a tancar els ulls a fets com els que van acabar amb Salvador Puig Antich.

I ara què en fem, d’aquest noi?

Diversos missatges al meu correu m’informen de la polèmica que ha sorgit sobre els “Onze Llachs”, i en alguns casos també em demanen que n’informi o en digui quelcom en aquest bloc. Gràcies a tots. Ho podeu llegir aquí: http://onzellachsmes1lagravaciooriginal.blogspot.com/

La veritat és que alguna cosa n’havia sentit, i ja esperava que tard o d’hora se’n sabessin més detalls. No deixa de ser un tema una mica rar i encara amb molts interrogants oberts, que esperem que, tal com promet el senyor Ignasi Teixidó, es vagin esclarint. Fins a quin punt aquell disc enregistrat fa més de 10 anys va ser obra d’Ignasi Teixidó, i fins on obra de Manu Guix? Com és que si Teixidó hi va posar tots els diners i la producció, Guix unilateralment va poder decidir que no es publiqués? Què deia exactament el contracte que, suposo, devien signar, i que per tant ha de ser la clau de si Guix va actuar sobre allò establert en el contracte o no?... Siguin quines siguin aquestes respostes, entenc perfectament l'enfadament de Teixidó si és que ell va tenir la idea original, s'ho va estar currant, i a sobre en va posar diners, i ara veu com Guix publica el disc sense ni tan sols esmentar-lo en cap entrevista.

El que està clar és que Manu Guix no és aigua clara. Amb la seva joventut i ja té massa punts foscos en la seva biografia. Ja la seva sortida de la companyia El Musical Més Petit, amb la que anava recollint èxits, va ser estranya i sembla ser que donada per un problema d’ego. La sensació amb el pas del temps és que a aquest noi se li van pujar els fums de ben jovenet de tants elogis com va rebre, i a partir d’aquí ha volgut aconseguir una carrera en solitari d’èxit a qualsevol preu, fins al punt de prendre part de la famosa acadèmia d’OT. La seva boca massa grossa l’ha delatat massa sovint: recordo com en una entrevista va comentar que el seu somni era tenir una casa amb piscina i jardí (perfectament respectable, però que després no vagi fent cançons sobre la pobresa i el que costa aixecar-se...); algunes de les declaracions que va fer sobre Llach tampoc van ser gens lluïdes... Ha tret el disc amb versions de Llach després d’haver fracassat totalment amb dos discos de temes propis, i, després del que ara es va sabent, sembla com si es tractés d’un as a la màniga que es guardava per si tenia moments de sequera en la inspiració o no li anaven bé els temes propis, com així ha estat. Que passava alguna cosa rara també es veia amb la seva web: quan més hauria d'estar en funcionament, entreu-hi per veure com la té! I amb el bé que s'ha acceptat el disc, i no ha fet ni gira de concerts ni res de res. Tot plegat força peculiar.

Jo he defensat el treball de Manu Guix sobre Llach perquè musicalment m’agrada, el trobo interessant, i perquè crec que sempre està bé versionar Llach si es fa ben fet, i més si això permet fer arribar les seves cançons a públics que habitualment no l’escolten. Una altra cosa és Manu Guix com a persona, que en això no m’hi volia posar, però que evidentment la cosa no pinta gaire bé, tot i que, com deia abans, caldrà saber més detalls de tot plegat.

Per cert, que no em desagrada gens com sonen les cançons de Llach en anglès!

La petitesa del país

I, com sempre, l’autoestima d’aquest país per la seva cultura, pels seus artistes i fins i tot per les seves polèmiques està sota mínims. Que jo hagi vist, cap diari s’ha fet encara ressò d’aquest tema, ni tan sols els més “nostrats” (corregiu-me si algú ho ha vist publicat en algun lloc), i per tant si no arriba a ser per l’invent dels blocs encara seria l’hora que ningú en sabria res. Diaris que després es faran ressò de qualsevol denúncia de plagi o petit conflicte entre artistes nordamericans o de qualsevol altre punt del món, o entre discogràfiques, però que no diuen res quan passen coses molt més a prop, a casa nostra; i estem parlant d’un disc de versions sobre l’artista que, cantant en català, ha venut més discos de tota la història, i sobre el disc en català que més discos i descàrregues porta aquest any. No sé si Ignasi Teixidó s’ha dirigit o no als mitjans de comunicació del país, però està clar que aquests, sobre aquest tema, n’haurien d’informar.

Un disc de contrastos

"Somniem" (1979) està quedant com un dels discos més poc convencionals de l'àmplia discografia llaquiana. I això, parlant de Lluís Llach, un cantautor que no ha parat de renovar-se i d'intentar trobar noves sonoritats per a les seves cançons, no és poca cosa. Però jo més aviat el definiria com un disc de grans contrastos, en que la sorpresa és una constant, i que va arribar en un moment molt concret de la seva carrera.

Després de publicar treballs tan impactants i considerats conceptuals com "Viatge a Ítaca", "Campanades a morts" i "El meu amic el mar", difícilment el de Verges podia tornar a un disc de cançons senzilles i de cantautor "pur", com ho havia estat "I si canto trist" abans de tota aquesta producció. S'hagués considerat que feia un pas enrera. A més a més, Llach va fer el disc pensant en la seva retirada - va estar un any sense pujar als escenaris -, i això també va marcar les seves lletres.

Dins de tota aquesta rarera, el disc inclou algunes de les joies en majúscula de la seva discografia. "Vida" és la que més s'ha popularitzat, i sens dubte una de les millors lletres de la seva trajectòria, però a "Dibuix" hi trobem Llach en estat pur, el que es deixa anar i el que envolta a qui l'escola, i "Cançó d'amor a la Llibertat" és una peça injustament oblidada pel mateix Llach als concerts, i diria que per gran part dels seus seguidors. "Criatura dolcíssima" ens descobreix el Joan Fuster poeta, i té el seu ganxo la melodia composta. Però a partir d'aquí arriba l'altra cara de la moneda, aquells temes que han fet passar aquest treball a la història com a rar. A dalt de tot del podi, "La mula sàvia", considerada per a molts la pitjor cançó de Llach, i una demostració clara que a l'hora de fer cançons iròniques o satiriques va quedar sempre una mica coix; "Darrera les muntanyes" és un tema lentíssim, d'aquells que fan que molts considerin Llach un cantautor avorrit. I els punts se'ls marquen els temes que obren i tanquen el disc, i que creen divisió en les opinions; "Encara" recupera com a leiv motive el "Venim del Nord, venim del Sud..." que tanta fortuna havia fet en el disc anterior, però amb uns jocs de veus contundents i com si es tractés d'una marxa. Mentrestant, "Somniem" és una manera ben impactant de cloure el disc, tot un seguit de principis més recitats que cantats, de manera contundent, i que va in crescendo com una tempesta, fins que arriba de nou la calma.

Un disc, però, que cal escoltar perquè segurament és dels més profunds de Llach i en que hi trobem tot un ventall de temàtiques i d'estils que no es troben en cap altre treball. Segurament Llach no seria Llach si no hagués tret "Somniem", encara que per a ben pocs sigui el seu disc de referència del de Verges.

Parlavà

Aquí també és a casa i també el temps
hi transcorre lentíssim, entre dubtes,
plàcids enyors i algun escadusser
somni que els dies dallen, implacables.
Tant se val aquell rastre que vaig perdre,
sense saber-ho, una tarda llunyana,
embadalit com una criatura,
i tant se val aquesta fosca absència
que se m'entortolliga a les entranyes.
Tant se val tot. Aquí també és a casa.

Fragment de Suite de Parlavà, Miquel Martí i Pol.

És curiós com Lluís Llach sempre ha estat molt gelós de la seva intimitat, però en canvi ha tingut pocs problemes per a explicar a quins pobles residia, en quines cases... Per poc que se seguís la seva trajectòria, sabem, perquè ell mateix ho explica en entrevistes, que ha residit a Verges, a Parlavà, a Porrera, a la plaça Reial de Barcelona, al port Olímpic de la capital catalana... Potser és pel seu amor per l'entorn, per les seves ganes d'agrair als veïns la manera com l'han acollit i respectat sempre, o perquè ens vol fer més entenedores moltes de les seves lletres, aneu a saber.

Dels llocs on ha residit, però, Parlavà és l'únic que es va quedar sense disc dedicat o com a mínim cançó. Possiblement no hi va haver el moment, tot i que a Parlavà Llach hi va treballar de valent, sobretot per al disc "Torna aviat", i en certa manera li va servir per a recuperar una mica la inspiració. A Parlavà va ser on es va anar gestant una relació d'amistat més profunda amb Miquel Martí i Pol, que donaria els seus nombrosos fruits durant la dècada dels 90, i que per al mateix poeta va ser importantíssim: la seva estada al mas de Llach va propiciar la redacció dels poemes de "Suite de Parlavà", llibre altament recomanable.

I aquesta connexió amb el territori, amb l'entorn, Llach sempre l'ha volgut exterioritzar i compartir. No va parar fins fer realitat el desig que les cançons del "Verges 50" van sonar a la plaça del seu poble, tot i les dificultats que això suposava; també va ser sonada la presentació del disc "Porrera" al camp de futbol d'aquest poble del Priorat. I potser no es coneix tant, però també va ser multitudinària, la presentació del "Torna aviat" a Parlavà. Hi van assistir prop de 2.000 persones - en un poble que té uns pocs centenars d'habitants -, i va comptar amb la presència del mateix cor que participava al disc; va ser un concert d'aquells que els que hi van assistir tenen emmarcat, i a més a més Llach amb la seva habitual generositat va fer donació de la recaptació al poble, per a una pista esportiva.

La seva marxa cap a Porrera, però, va trencar en part aquesta intensa relació que s'havia començat a donar amb Parlavà, tot i que hi va continuar anant i ell mateix va declarar en més d'una ocasió que "és el lloc on realment m'agrada estar".

Brillants Onze Llachs

Primer disc que un cantant de manera íntegra dedica a versionar Lluís Llach. Manu Guix ha agafat onze cançons del de Verges i les ha fet ben bé a la seva manera. I el resultat, tot i que no perfecte, és molt brillant. Per fi algú versiona Llach de manera contundent, pensada i ben treballada, fent-se les cançons completament seves i pensant que, tot i tractar-se d'un personatge històric, mític, o el que n'hi vulguem dir, els seus temes es poden tergiversar i retocar, jugar amb ells, com al mateix Llach li agradava fer.

Manu Guix aconsegueix un so molt propi i al mateix temps, en la majoria de composicions, se segueix traspuant la saviesa musical de Llach. M'agraden les versions que són això, versions, i no còpies mimètiques de l'original. Però també he de dir que entenc que una versió ha de conservar el rerafons del tema del que parteix, perquè si no és una cançó completament nova. Per això penso que Guix s'equivoca amb temes com "Roda" o "Al teatre". En aquesta segona l'escabatxinada és total, i ambdues són temes completament nous. Sort n'hi ha que tenen una primera estrofa en que Manu Guix copia l'original, perquè si no ni se sabria que ho són. Fins i tot algun malpensat creu que es tracta de músiques que ja tenia compostes, i que va cercar la lletra de Llach que li anava millor al que ell ja havia fet.

En canvi, clava "Per un tros del teu cos", "A cavall del vent", "Vida" i "A força de nits". Perfectes, res a dir-hi, sonen modernes, canviades, agradables, encisadores a la seva manera. No canvien en excés "Un núvol blanc", "Amor particular" i "País petit", però les interpreta fantàsticament bé i en moments els dóna nova vida. Segurament, i com va dir en una entrevista, deu trobar que aquestes peces ja són tan perfectes que no els calen gaires arranjaments més. "Que tinguem sort" no m'acaba de convèncer del tot, si bé s'ha versionat ja tant - fins i tot el mateix Llach - que comença a ser difícil de fer-li canvis que realment valguin la pena. I curiós el tema de "Despertar": el mateix Guix la va incloure fa uns mesos al disc col·lectiu "Si véns amb mi", i al veure el títol a "Onze Llachs" ja m'esperava trobar-hi la mateixa gravació. No obstant, i en un gest que demostra de nou que no ha fet aquest disc per a cobrir l'expedient sinó que se l'ha currat, el jove cantant ha estat prou bo per a fer dues versions completament diferents d'aquesta cançó, tot i que he de dir que m'agrada més la de l'homenatge col·lectiu.

I és clar que la tria és molt personal, i que Llach té tantíssimes cançons que tothom hi trobarà a faltar aquesta o l'altra. Però en el meu cas deixeu-me dir que no entenc com no s'ha atrevit amb "El jorn dels miserables", que l'hi hagués anat com anell al dit. Potser ens sorprendrà amb aquesta, o alguna altra cançó, en els concerts? Estaria bé que fos així.

'I si canto trist', el seu millor disc de cançons

Parlar de "I si canto trist" (1974) és fer-ho - sempre al meu entendre - del millor disc de cançons de Lluís Llach, i possiblement un dels millors treballs de la dècada dels 70 de tot Europa. En aquest treball, Llach explota definitivament com a cantautor melodista, amb unes peces que sonen netes i equilibrades, i sobretot amb unes harmonies que ja han passat a la història, i això és perquè per molt que transcorrin anys mai avorreixen i sempre ve de gust taral·lejar-les i escoltar-les.

A "I si canto trist" s'hi desenvolupa el Llach cantautor, que arriba a una primera maduresa creativa, tot i la seva joventut. El disc és prou uniforme en quant a sonoritat i ús d'instruments, però al mateix temps variat, perquè va del crit de ràbia gospelià de "El jorn dels miserables", al folk - pop enganxós de "Que tinguem sort" i "Si arribeu", a ritmes mediterranis amb "Vaixell de Grècia", o a la balada amorosa de "Onades". No oblida tampoc l'estil que es podria considerar el propi de la cançó - protesta, com a "Silenci" i a "I si canto trist", mentre que posa música preciosa als poetes, amb "Cançó a Mahalta", plena de sensibilitat, i "La casa que vull", amb to més rítmic. Tota una amalgama de peces genials, i que a més a més temàticament serien l'avantsala del gran eix que és "Ítaca", un any més tard. Què ens expressen, si no, les lletres de "Si arribeu" o "Que tinguem sort"? Doncs moltes idees que després ens diu a "Ítaca".

Els gustos són molt personals, però el que és objectiu és que difícilment trobareu cap concert de tota la seva carrera (a partir de l'any 74, és clar) en que no hi interpretés com a mínim una cançó del "I si canto trist", cosa que no es pot dir de cap altre disc. També és objectiu que, en conjunt, aquest ha estat el seu treball més versionat; només cal veure el doble disc que va sortir aquest Nadal homenatjant-lo, i les hi trobareu quasi totes, les cançons.

És un disc que expressa l'anima llaquiana més profunda, el Llach en estat pur, el que hagués estat "l'estil Llach" si no hagués estat una persona tan inquieta i amb tantes ganes d'evolucionar sempre musicalment i cercar noves sonoritats. Un disc que dóna ganes d'escoltar en qualsevol moment, i que va enganxar - ja quan va sortir, però el curiós és que també ha estat porta d'entrada de moltes generacions futures - a un munt de gent des del primer moment, que només escoltar-lo una vegada es van convertir en seguidors de Llach.

Un Llach molt 'guitarrero' a l'Olympia

Essent Llach molt més pianista que no pas guitarrista, pot sorprendre com en els seus primers treballs la presència de la guitarra tocada per ell mateix és tan contundent. Hi ha dues explicacions per aquest fet: l'una és que sobtava que un cantautor - protesta de l'època es presentés darrera d'un piano, era molt més habitual la guitarra; i la segona explicació és el simple fet de la logística: portar un piano dalt d'un escenari era molt més complicat que no pas una guitarra, també econòmicament. I no només això: en cas que s'hagués de córrer a mig concert davant la policia, era més fàcil emportar-se la guitarra a coll que no pas el piano!

En tot cas, un altre dia ampliarem la dicotomia entre el Llach de tecla i el Llach de corda. Encara que el piano també tingui cordes, ja ens entenem. Aquesta introducció era només per comentar que el disc "Lluís Llach a l'Olympia", enregistrat en directe en aquest teatre de París el 21 de gener de 1973, i editat el mateix any (en versió diferent a França i a Espanya), és de llarg el disc més "guitarrero" de Llach. I les guitarres hi sonen la mar de bé, amb molta força, i amb versions que superaven les originals enregistrades bàsicament gràcies a la contundència de les guitarres de Llach i de Laura: "El bandoler", "Aquell vaixell", "Com un arbre nu"...

Però de sobte apareix com un miratge una cançó nova i que, a més a més, està interpretada amb la suavitat d'un piano, i també amb una viola. Es tracta de "Novembre 72". Tot i que hi apareixen els aplaudiments del públic al principi i al final, és molt fàcil malpensar i considerar que aquesta peça la devia gravar en estudi i la va incloure enmig del directe, de manera molt semblant al que va fer molts anys més tard amb la cançó "Vaig i vinc". "Novembre 72", enmig de la contundència guitarrística del disc de l'Olympia, trenca esquemes, i al ser una cançó nova fins i tot pot considerar-se com una declaració d'intencions, ja que a partir d'aquest disc sí que ja trobem un Llach molt més abocat al piano que no pas a la guitarra, tant en els estudis com dalt dels escenaris.

Ens acaba de desconcertar del tot, però, una segona cançó tocada al piano: "Jo també he dormit a l'alba". Sens dubte, aquesta cançó necessita de piano. Però aleshores: van portar expressament a dalt l'escenari un piano per a interpretar-hi només una, o màxim dues, cançons? O és que aquesta també la va enregistrar a l'estudi? Són d'aquelles anècdotes o dubtes que queden per a la història dels enregistraments discogràfics, ja que molt probablement ni el mateix Llach se'n recorda de com va anar tot plegat...

El darrer vinil

Era l'any 1992 i jo feia ben poc que tenia una cadena de música nova, que incorporava reproductor de CD's però també tenia tocadiscos. En aquell moment va sortir un disc doble i en directe de Llach: "Ara, 25 anys en directe". Vaig acostar-me a la botiga de discos habitual, i vaig mig escandalitzar-me de veure que el disc en versió CD també era doble, i que valia al voltant de 4.000 pessetes. En vinil valia poc més de la meitat. En aquells moments ens deien que, com que era un invent nou, això del CD, i encara no n'hi havia prou demanda, els preus eren cars, però que en poc temps baixarien. Com ens prenen el pèl...

No m'imaginava que el CD apartés del mercat tan ràpid el vinil. Tampoc entenia que, per a escoltar el mateix, s'hagués de pagar quasi el doble. I digueu-me antiquat o el que vulgueu, però encara ara em sedueix l'encant i el lleuger crec-crec de l'agulla damunt el disc. Total, que com us podeu imaginar vaig comprar el "Ara, 25 anys en directe" en vinil. Aquest va ser el darrer disc en aquest format que vaig comprar, i avui, com amb la col·lecció de "La Vanguardia" adquiria per primera vegada aquest disc en CD, m'ha vingut aquest record al pensament.

Reconec que haver de girar el disc cada quart d'hora, i més si el disc és doble, causa cert cansament, i segurament per això no és dels discos que més he escoltat. O sigui que amb el vostre permís me n'hi vaig, a veure com em sona en suport digital.

Interpretació de la portada de "Si véns amb mi"

Maria del Mar Bonet és l'autora de la portada del disc d'homenatge a Lluís Llach. I la interpretació que en faig d'aquestes tres palmeres és que són una representació d'ella, en Lluís Llach al mig, i la Marina Rosell, quan interpretaven el "Cant de l'enyor". Una manera de dir que a ell també se l'enyora, una manera de recordar-li un gran instant artístic que han passat junts... No hi veig pas egocentrisme per part de la Bonet, per voler "sortir" en la portada, sinó de reconèixer que al costat de Llach, i gràcies a la interpretació d'una cançó seva, va viure un dels seus moments artístics inoblidables. I ara que un conjunt de músics i cantants li dedica un disc, era el moment oportú de fer-li un dibuix com aquest, recordant, a més a més, una de les interpretacions que més seguidors del cantautor de Verges tenen gravades en la memòria.

Aquella nit al Camp Nou, després d'una breu xerrada, en Llach va dir a la Maria del Mar i a la Marina "anem?", convidant-les a pujar a l'escenari. Ara tots el conviden a que vagi amb ells, "si véns amb mi...".


 

Més notícies sobre "Si véns amb mi"

Sembla ser que l'aparició del disc "Si véns amb mi" serà més imminent del que ens pensàvem, ja que ja s'ha fet pública la portada i el llistat de tots els autors que hi participen i cançons que hi interpreten. La veritat, independentment de l'oportunisme comercial que sempre poden tenir aquesta mena de discos, el cert és que pot ser un plaer escoltar molts d'aquests artistes versionant Llach.

Aquest serà el contingut del doble CD:

1.Penyora (Lluís Llach) *Maria del Mar Bonet
2.Si arribeu (Lluís Llach) *Pedro Guerra
3.Que feliç era, mare (Josep Maria Llach - Lluís Llach) *Marina Rossell
4.La casa que vull (Joan Salvat-Papasseit - Lluís Llach) *Miquel Gil
5.Jo també he dormit a l'alba (Lluís Llach) *Adrià Puntí
6.Laura (Lluís Llach) *Roger Mas
7.Onades (Lluís Llach) *Silvio Rodríguez
8.Venim del nord, venim del sud (Lluís Llach) *Joan Amèric
9.Vida (Lluís Llach) *Joan Isaac
10.Despertar (Lluís Llach) *Manu Guix
11.Greziako Itsas-Ontzia (Lluís Llach) *Gorka Knörr
12.Amor particular (Lluís Llach) *Sílvia Comes
13.Madame o [Ningú no sabia el seu nom] (Lluís Llach) *Albert Fibla
14.Roda (Lluís Llach) *Túrnez & Sesé
15.A la taverna del mar (Kavafis - Lluís Llach) *Josep Tero
16.Around mury (Lluís Llach) *Jean-Michel Jarre. Extret del DVD Solidarnosc Live (Warner, 2005)
17.Que tinguem sort (Lluís Llach) *Pomada. Extret del llibre-CD 15 anys MMVV (FNAC, 2003)
18.Nube blanca (Lluís Llach) *Ana Belén. Extret del disc 26 canciones y una nube blanca (CBS, 1989)
19.Aprile 74 (Lluís Llach) *Alessio Lega.
20.Cançó d'amor (Lluís Llach) *Zizi Possi. Extret del disc Asa Morena (Polygram, 1982)
21.Silenci (Lluís Llach) *The Walkabouts. Extret del disc Train Leaves at Eight (Glitterhouse Records, 2000)
22.La luna (Lluís Llach) *Catherine Ribeiro. Extret del disc Vivre Libre (Alby WMD, 1995)
23.Jeszcze (Lluís Llach) *Zespel Reprezentacyjny
24.Cançó a Mahalta (Màrius Torres - Lluís Llach) *Muhel. Extret del disc Siluetes (Picap, 2003)
25.A cavall del vent (Lluís Llach) *Paco Muñoz. Extret del disc La meva terra (PM Produccions, 2005)
26.Escriu-me aviat (Lluís Llach) *VerdCel
27.La meva terra (Lluís Llach) *La tresca i la verdesca
28.La gallineta o [Cançoneta] (Lluís Llach) *Inadaptats. Extret del disc Prou propietat (Capità Swing, 1995)
29.El bandoler (Lluís Llach) *Kumbes del mambo. Extret del disc Catxondeio (ReDiscus!, 2007)
30.Companys, no és això (Lluís Llach) *Mesclat. Extret del disc Manilla (DiscMedi, 2004)
31.Com un arbre nu (Lluís Llach) *Gerard Quintana. Extret del disc Les claus de sal (Música Global, 2004).

Si véns amb mi

Ja anem sabent més coses del disc de tribut a Llach que es publicarà ben aviat. Aquesta és la notícia que surt al "Diari de Girona".

DDEG, GIRONA La discogràfica Picap distribuirà properament el disc d´homenatge a Lluís Llach titulat "Si véns amb mi". Llach fa uns mesos va decidir oferir el seu darrer concert -celebrat a Verges- i tal com diu ell «deixar de fer de Lluís Llach».
"Si véns amb mi" és un homenatge a l´autor i a l´artista a través dels seus companys i amics d´arreu del món que interpreten a la seva manera les cançons de l´empordanès. Una visió diferenciada i amb la personalitat de cada un d´ells li dóna una nova dimensió a cada una de les obres.Un primer CD amb versions inèdites presenta la interpretació de Penyora a càrrec de la Maria del Mar Bonet, que a més ha realitzat la il·lustració de la portada, unes palmeres fetes amb l´ungla sobre sorra. Pedro Guerra, Silvio Rodríguez, Adrià Puntí i Miquel Gil participen en el disc, igualment com Marina Rossell, en Roger Mas, Joan Isaac, Josep Tero, Joan Amèric, Túrnez & Sesé, Gorka Nnörr, Manu Guix i altres. Un segon CD amb versions ja existens, algunes de prou conegudes com la de l´Ana Belén Nube blanca i d´altres de desconegudes pel gran públic, com la que fa l´italià Alessio Lega d´Abril 74, Jean-Michel Jarre de l´Estaca, la brasilera Zizi Possi de Cançó d´amor, la francesa Catherine Ribeiro de Lluna, els Pomada de Que tinguem sort, Zéspol Reprezentacyjny d´Encara o Inadaptats de La gallineta entre d´altres, conformen el doble àlbum. Segons ha informat l´empresa discogràfica Picap, aquest és un disc que dóna l´autèntica visió internacional del cantant de Verges.

De cara

Tot i aquesta timidesa que sempre sembla haver arrossegat Lluís Llach, i certa senzillesa i humilitat, sembla haver estat conscient de que era ell l'artista, l'autor de les cançons, i que més enllà a ningú no li corresponia, ningú no tenia l'obligació, de defensar la seva trajectòria. "Sí, jo sóc Lluís Llach, amb tots els meus defectes, però sóc jo, i sóc així. Què hi farem?", sembla haver-nos dit alguna vegada...

Per això no és d'extranyar que, com dèiem, a pesar de la seva humilitat, el seu rostre hagi ocupat gran part de les portades de discos que ha publicat. Potser també una certa manca d'idees? És probable. En més d'una ocasió ha declarat sobre les dificultats de trobar un títol a un disc que englobi una idea general per a unes cançons de temàtiques diferents entre elles. Jo hi afegiria també en la mateixa línia la manca de idees per a una portada global, tot i que aquí la culpa ja hauria de recaure més en el dissenyador gràfic.

I és que portades com la de "Com un arbre nu" o "I si canto trist..." poden estar tractades més o menys bé gràficament, però està clar que els títols del disc podrien ser uns altres ben diferents i en canvi les portades seguir essent les mateixes, perquè són d'allò més neutres. Es podria quasi dir el mateix, tot i que les caràtules ja em semblen més treballades, dels discos "I amb el somriure, la revolta" (en que, per cert, molt no somriu), "Somniem", i "Torna aviat". S'entén perfectament que aparegui en les portades dels directes, com en la del "Camp del Barça" o en la de "Ara i aquí", però en canvi en el "Ara, 25 anys en directe" prefereix aparèixer-hi estàtic, no actuant precisament en directe. També en directe és el disc enregistrat a l'Olympia, però prefereix potenciar-hi la seva imatge a París que no pas en un teatre en concret o actuant-hi; bé, és una opció, mentre que al disc del "Gener de 1976" està clar que ell està dalt l'escenari però el públic és el protagonista.

El súmmum del "hi ha d'aparèixer ell" és en la portada del disc "Verges 50", en que es seu rostre sembla un enganxat a una portada que ja hagués quedat prou bé sense ell. Tot i així, és una portada que m'agrada molt, ja que la seva cara està també dibuixada, com el paisatge, i com si respirés a fons els aires del poble. Una portada bonica i amb personalitat per a un disc que li va sortir de molt endins.

La portada del "T'estimo"... bé, potser que en parlem un altre dia, perquè necessita d'una anàlisi en profunditat. I per fi arribem als discos en que, apareixent-hi ell, hi juga una mica i estan més pensats i currats: "Rar", "Porrera", "9" i "Jocs". És des de "Un pont de mar blava" que sembla que Llach comenci a donar més importància a les portades i a la imatge, i en els quatre discs esmentats se'l veu actiu, no simplement posant, i "acompanyant" el títol del disc amb la seva actitud. Encara que el "Jocs" és la més fluixa de les quatre, s'hi veu un Llach amb un somriure precisament juganer, però la "l" que li baixa pel nas és realment horrible. En totes es veu un Llach somrient, amb ganes de viure, lluny d'aquell Llach tan rígid i seriós que apareixia a totes les càratules en que hi surt fins al disc "Ara".

9

El disc "9" (1998) és per mi el darrer gran disc d'estudi i de cançons de Llach, l'últim en que cap gran part del disc el compon alguna revisió o reversió de temes anterios, com sí passaria al "Jocs" i al mateix "I."

A "9" hi veig un Llach que musicalment vol acostar-se a l'esperit de "I si canto trist" (1974), Evidentment, doncs, no suposa el treball una evolució o canvi estilístic en sí, com es poden considerar tants altres discos com "Astres" o "Un pont de mar blava", però sí que és un treball fruit d'una maduresa molt marcada a l'hora de fer cançons de tres minuts, envoltat d'un equip de gent de prestigi i solvència contrastada com Jordi Armengol a les guitarres i a la producció, o Nacho Lesko i el malaurat Joan Trayter a pianos i teclats. Així, aconsegueix un disc fresc i amb sonoritat excel·lent, que es podria ben bé encabir dins un pop acústic. "Una finestra al mar" és una delícia, el primer senzill i una de les poques cançons dels darrers anys que va compondre amb guitarra, i no amb piano, a prop d'una finestra que al davant, de mar, res de res. Però "Penyora", la segona cançó, és del disc la que em té el cor robat. Ja havia usat la melodia per a la banda sonora de la sèrie "La forja de un rebelde", però la cançó té molta més força; és l'única del disc que no té una dedicatòria expressa, si bé es pot ben interpretar que és un tema força autobiogràfic i dedicat a la persona de la qual estava en aquells moments pres.

No tot són flors i violes, però, i en aquest bloc sempre intento dir les coses tal i com les penso. Tres cançons les trobo molt fluixes: "Novembre", "Junts" i "L'Estanislau anant a palau". M'agrada, en canvi, la força i originalitat d'estil i lletra de "Véns", la tendresa de "Tendresa", que segurament ha passat a ser la cançó més coneguda del disc, i la manera d'acabar el disc, amb la bonica "La joia". "Un cinema paradís, si us plau" és veïna de carrer amb "Véns", per l'originalitat i la manera d'interpretar-les.

La portada del disc és força divertida, però l'interior es podria haver cuidat una mica més. Pel que fa al títol, ja entenc que costa de posar un nom a un disc amb cançons tan diverses, però potser s'hi podria haver "matat" una mica més. Tot i que crea un joc subtil amb l'anterior treball, "Nu" (1997), perquè només afegeix al títol una lletra i, en ambdos casos, el grafisme de les lletres fa que el nom es pugui llegir de la mateixa manera girant el disc.

Maremar

Va ser després de treure al mercat Maremar (1985) que Lluís Llach va omplir el Camp Nou. De fet, aquell concert, si s'hagués celebrat en qualsevol altre lloc més "modest", no hagués estat altra cosa que la presentació d'aquest disc a Barcelona. Vol dir això que gràcies a Maremar Lluís Llach va gaudir dels moments de popularitat més alts mai tinguts?

El que està clar, i ho diuen les xifres, és que Maremar no és pas el seu disc més venut. Però Llach en aquells moments va enllaçar, en escassament 14 mesos, dos discos de concepció molt semblant, Amor particular i Maremar, amb vuit cançons cadascun (dues cares amb quatre temes), i que reunien un seguit de peces que el van situar de nou en primera línia i que van traspassar generacions.

Al costat d'això, d'aquests "grans èxits", certament algunes cançons menors i que fins i tot grinyolaven una mica. Però centrem-nos només en el disc Maremar. Les dues cares, A i B, són del tot diferents. La primera és per a emmarcar-la, la segona és molt més fluixa. Ell mateix ho ha explicat moltes vegades: després de la mort de la seva mare va quedar un cert temps com desorientat, sense poder compondre res, fins que es va deixar anar i li van sortir quasi seguides les quatre cançons que formen la primera cara del disc: la que dóna nom al treball, a més a més de Cant de l'enyor, Nin non, i Un núvol blanc. Potser Nin non és l'única que va quedar de seguida una mica més en segon pla, però les altres tres han estat una constant de les seves gires (el Cant de l'enyor, a causa dels jocs de veus, sempre que s'ho ha pogut manegar d'alguna manera), i sobretot Un núvol blanc m'atreviria a dir que és de les seves peces més conegudes i apreciades. La lletra i la melodia són "de pell de gallina".

A la cara B els temes ja són més diversos. A l'estació és una peça curiosa dins la seva carrera, si a la lletra ens referim, i amb una base rítmica força pop. En canvi Mai no sabré sembla guardar paral·lelismes amb temes com Infant de beirut o Aprendre; Només per a tu és una cançó d'amor molt despullada i melòdica, però ni de bon tros de les seves millors en aquest camp; i No és una manera contundent de tancar el disc, com ja ho havia fet, per exemple, a Somniem, i que també es pot semblar temàticament a peces com Companys, no és això, però en aquest cas amb l'entrada a l'OTAN com a rerefons.

En tot cas, Llach va encadenar dos bons discos de cançons després de la desorientació que havia suposat I amb el somriure, la revolta, i abans de sorprendre tothom una vegada més amb el canvi radical de registre d'Astres. El músic i arrenjador Manel Camp i Lluís Llach es trobaven en la maduresa de la seva col·laboració, i diríem que a Maremar trobem Llach en estat pur, sense grans "invents" ni músiques grandiloqüents, sinó el Llach de les cançons "normals" però intenses.

Porrera

A Porrera no hi viu ni millor ni pitjor gent que a altres llocs. Però Lluís Llach hi va trobar allí, enmig del Priorat, la seva particular Ítaca, possiblement en uns moments complicats de la seva vida hi va establir la seva residència (més) permanent, i hi va fer molt bones amistats. El que sí hi va veure de seguida va ser la dificultat d’aquelles persones per a tirar endavant, i com la població se n’anava cada vegada més. S’hi va voler vincular tant, i es va sentir tant atret per l’adusta comarca del Priorat, que hi va iniciar un negoci de vins, i, el que és més important per als seus seguidors i per als amants de la bona música, va fer un disc mestre amb la població com a excusa.

Estimo aquesta terra
com un amant fidel i ardent,
aquesta terra meva
que cada jorn m’encén i em pren,
pell a pell ens compartim,
cos a cos ens aprenem
i el desig ens manté vius els somnis.

Llach ens feia partícips a tots en l’any 1995 de la seva Ítaca del moment. El disc és una obra clau de la seva discografia, però que injustament va quedar relegada a segon terme per darrera de Un pont de mar blava i per la seva proximitat temporal amb aquesta. I és que Un pont havia rebut tants elogis que semblava que no es pogués anar més enllà, i en Un pont hi va jugar molt la potència de l’escenografia i el fet d’omplir dos palaus Sant Jordi. Ep!, que també és un disc fenomenal, un dia en parlarem, però per a mi Porrera està un graó per damunt.

A Porrera (de fet el disc es diu Porrera – Món, però el "Món" queda un pèl amagat), Llach ens parla, a través d’allò local, del més universal: l’amor a la terra pròpia, la soledat i l’amistat, la natura, els conflictes d’arreu a través dels núvols que passen per les teulades del poble... Tot plegat farcit dels magnífics versos de Miquel Martí i Pol en el que, per mi, és el cim, el màxim d’eficàcia, en les col·laboracions entre ambdós. Les descripcions detallades, els racons que es descriuen i que es poden seguir perfectament en qualsevol visita a Porrera, estan al millor nivell de qualsevol dels escriptors que han descrit gustosament la nostra terra, com el mateix Josep Pla, amb la dificultat afegida d’estar encabides en músiques.

Quan d’esquena al Molló
la Mort baixa pel Cortiella,
sota el pont dels records
jo l’espero sense presses,
i li parlo de mi,
si ho sabessis, si ens veiessis,
quan em vol jo la prenc
i ballem lentament
per les aigües del temps.

El disc té un so perfecte. La varietat musical, a pesar de que les cançons estan entrellaçades, va dels sons d’orquestrina a les noves tendències, passant pel pop suau i la balada acústica. És també en aquest cas la culminació a molts anys de feina amb Manuel Rabinad i Jordi Armengol, que signen la producció del disc. La versatilitat dels músics es feia ben present en l’espectacle en directe, un goig per als sentits.

La cançó que em té ben embruixat és Embruix de Lluna, però al principi no em podia treure del cap Al Cafè Antic, Tomb d’atzars té una força commovedora, i Núvols fa posar la pell de gallina.

Passen els núvols talment com antics vaixells
i miren les dones i els homes
barquetes sense timó ni orça.

En definitiva, per a mi un dels seus tres millors discos de la seva extensa obra, i del que en parlarem més.