5 d’octubre de 2008

'Salvador', la banda sonora




La música composta per a la pel·lícula "Salvador" (2006) és, de llarg, la millor banda sonora que ha fet Lluís Llach al llarg de la seva carrera. Tampoc és que n'hagi fet gaires: tot i el seu talent, compondre obres d'aquest estil comporta de ben segur molt de temps i feina, i segurament, per a tenir una continuïtat en aquest camp, hagués hagut d'estar alguna temporada fora dels escenaris o sense enregistrar un disc "clàssic" cada dos anys, coses que sembla que mai li van interessar.


Però tornem a "Salvador". En les melodies s'hi respira Llach: la tendresa de "Merçona", preciosa, és marca de la casa. Però en peces més "rock", com "Detenció en negre" o "Detenció en blac" també s'hi pot reconèixer la manera de compondre de Llach. A la darrera i lacrimògena part final de la pel·lícula és on apareix el Llach clàssic, grandiloqüent, amb violins a punta pala: "Salvador descansa", "L'adéu", "El cementiri es desvetlla", i, sobretot, "Salvador", conformen un clima que ja el voldrien haver-lo tingut molts dels millors directors cinematogràfics. La peça "Salvador", que també és la que acompanya els crèdits de l'inici de la pel·lícula i que ja et situa en l'ambient adequat des de bon començament, va jugant amb tonades del "I si canto trist", cançó que va compondre precisament en el seu moment per l'assassinat a Puig Antich, i que al mateix temps li serveix per a clicar l'ull al seu públic habitual i que ja coneixia aquesta cançó. És l'únic moment durant la pel·lícula que apareix la veu de Llach. Un "I si canto trist" que serveix per a acomiadar el film, amb una nova versió impressionant, actualitzada, trepidant, i plena de ràbia, acompanyat en les veus per Miquel Gil, i amb noves clicades d'ull als seus seguidors, ja que també deixa escapar unes melodies de "Astres", com dient: "en el moment que va morir Puig Antich, va néixer una nova estrella per a guiar-nos".

El disc, que s'hauria d'haver venut a milers, compta a més a més amb les altres cançons que es poden escoltar al llargmetratge de Huertas: des de Moustaki fins a Cohen, Dylan, Demis Roussos o Pau Riba. Segurament cançons massa evidents, massa "típiques" dels progres del moment, però que certament devien ser les que escoltava Salvador abans que el feixisme acabés amb ell. El que ja no tinc tan clar és si és un encert anar intercal·lant fragments de diàlegs de la pel·lícula entre cançó i cançó.

És una vergonya que Llach no s'emportés el Goya per aquesta banda sonora, i li donessin a Alberto Iglesias per l'aburridíssima i poc original música de "Volver", demostrant així la "Academia del Cine" que potser en saben molt de cinema, però de música no en tenen ni idea. I reflectint-se una vegada més les dues espanyes (que no són exactament les que deia Machado), ja que mentre a Catalunya la pel·lícula va servir per a reobrir un intens debat sobre l'assassinat de Puig Antich, i el film es va emportar tota mena d'elogis i reconeixements (també crítiques, és clar, però al menys se'n parlava), a Espanya només estaven que no c... amb el seu "Volver" i tornaven, una vegada més, a tancar els ulls a fets com els que van acabar amb Salvador Puig Antich.

1 comentari:

Maurette ha dit...

Para mí ha sido oportunisimo leer esto ensayo sobre Salvador, pués hace muy poco tiempo una nueva amiga de la 'llista llachiana' me ha mandado como regalo el cd de la película. En verdad he bajado la película por internet y fué de hecho impactante verla y compartir todo aquel clima de dolor, duda, miedo, tristeza, revolta.
La música de Salvador es my interesante, incluso el registo de las canciones que hacian parte de la banda sonora de aquellos tiempos complejos y al mismo tiempo "vivos" con el entusiasmo que habia en el aire, de creer, de luchar, de existir mismo.
Yo comparto contigo una cierta duda sobre la inclusión de los diálogos; después de ver la película, sobretodo, creo que los diálogos no contribuyen para una mejor percepción del contexto, en el disco isoladamente.
Devo decir, todavia, que ho una predilección por la banda sonora de "Les Voleurs D'Enfants", en termos exclusivamente musicales. Es obvio que la de Salvador tiene una forza increíble, movida seguramente por el tema y objecto del film. Aunque las dos sean profundamente distintas y provoquen reacciones igualmente distintas, yo me inclino más para la banda de "Les Voleurs...", sin dejar de sentir profundamente la belleza/tristeza de la banda de Salvador.
Pero tu texto me ha ayudado mucho a comprender mejor no solo la música de la película, como todo lo que la envuelve. Graciès!
Abraçades
Maurette