7 d’octubre de 2008

Amb el Barça hem topat


Una de les coses que, diguem-ne, no m'ha acabat d'agradar mai de Lluís Llach és la seva passió quasi cega pel Barça i el futbol. Mireu, què voleu que us digui? Sé que és (només) un esport, i que a vegades són coses, això de la passió esportiva, que es porten a la sang. Però em fot molt que una persona que sempre s'ha mostrat tan crítica amb tantes coses i amb tantes maneres de funcionar de la societat hagi estat incapaç de ser mínimament crítica (públicament, està clar) amb tot el que suposa el món del futbol avui en dia, aquesta bogeria de milions que van amunt i avall, el que arriben a cobrar quatre paios per donar puntades de peu a una pilota, i de l'atontament en general de molta gent davant de segons quins partits.

I que Llach és del Barça? Doncs perfecte, si ho trobo fenomenal! Fins i tot potser jo ho sóc. Però també en podria haver estat una veu més crítica, més en consonància amb idees que en altres àmbits ell sempre ha defensat, com ara el fet que, durant moltes etapes recents, pràcticament el primer equip no ha comptat amb jugadors catalans en les seves files, o la violència que en molts moments es vivia al Camp Nou per part de determinats sectos juvenils sense que cap directiva hi fes res (més aviat al contrari).

Posats a ser una persona que sempre ha defensat causes minoritàries i als més febles, hagués preferit un Llach que en un moment donat hagués trencat una llança a favor d'altres esports més petits, o que hagués tingut algun gest alguna vegada vers clubs tan catalans com el Barça (ja que fa sortir una fotografia seva en el disc del Camp Nou lluint una gorra del Barça, també se'n podria haver posat una del corresponent equip quan ha fet concerts als pavellons del Joventut de Badalona o del Granollers d'handbol, per posar uns exemples).

Però és clar, amb el Barça hem topat, la fe del poble català del segle XX i XXI, i amb aquesta mena de corrent de fons de molta intel·lectualitat catalana que va esclatar els anys 60 i 70 que tenen clar que un dels exemples de ser bon català és ser del Barça i, a més a més, fer-ho públic sempre que calgui. En això sí que hi ha front comú indestructible, i fins i tot Serrat i Llach s'entenen en aquest sentit.

6 comentaris:

floquet ha dit...

Hola, m'ha agradat topar-me amb aquest bloc dedicat a aquest genial poeta de paraules i música. No vaig poder ser a Verges, però encara recordo amb emoció el seu concert a l'Olympia de París a finals del 2006, va fer d'aquell teatre una petita Catalunya, sensible i nostàlgica per tots els catalans que voltàvem per París aleshores.

Antoniu ha dit...

Quan estàs enamorat, veus els defectes de la parella? Generalment no.
Amb el futbol passa el mateix, i encara que vegis els defectes la passió és tant forta que no els vols veure.

Anònim ha dit...

Doncs a mi em sembla molt bé!Què vols que hi faci!Ja està bé de llençar-nos pedres al damunt en temes o institucions catalanes.Crítica en deu fer però per a ell.
Mar

Joel i Marc: ha dit...

A veure,el futbol és molt criticable, però trobo que el Llach tampoc s'hi havia de posar (i menys si volia acostar-se al jovent) ja que no és un messies que ens ha de salvar a tots. és un cantat, amb lletres sobre política, però cantant.

no cal entrar en el futbol.

i, òbviament, no comparem omplir el Camp Nou amb un pavelló de bàsquet...


salut!
gorina.

materials ha dit...

I will pass on your article introduced to my other friends, because really good!
wholesale jewelry

Anònim ha dit...

Jo crec que lo del futbol és com una manera de compensar l´altra banda ,com donar-se un respir. Manuel Vazquez Montalbán seria un altre al que li passaba el mateix i també era una persona molt crítica i compromesa. Un abràs.
Maria