Quan sortia al mercat un nou disc de Lluís Llach passava força dies mirant, més o menys de reüll, més o menys fixament, els aparadors de les botigues de discos per veure si li hi posaven, en definitiva el cas que en feien, d'aquest nou treball. Una curiositat. No anava expressament a cercar les botigues, sinó que em venien de pas, i també era una manera de saber com tractaven en general la música cantada en català. Cal dir que les emprenyades eren freqüents? Amb rares excepcions, la immensa majoria de botigues no posaven mai a l'aparador el nou disc de Llach (almenys en els anys que jo ho mirava). Les preguntes que em venien al cap eren moltes: si això ho fan amb Llach, tot un nom propi al nostre país, i dels que ven més discos, sinó el que més, què deuen fer amb altres grups i cantants catalans? I certament: si a l'aparador hi havia 30 caràtules, ni una acostumava a ser d'un grup d'aquí...
Una nova prova de l'habitual autoodi en molta gent d'aquest país. Com ha costat que des de sectors que ho podien fer es recolzés mínimament la música que es feia i es fa aquí... Si nosaltres no potenciem la música en català, qui ho ha de fer? Qui l'ha de comprar? Però sobretot heus aquí una prova que la llibertat de mercat no sempre vol dir llibertat d'expressió. No en tinc ni idea de si és cert allò que he escoltat a vegades que les mateixes discogràfiques paguen a cadenes com l'FNAC i tantes altres per a que els seus llançaments se situïn en llocs destacats i visibles de les botigues, i es puguin escoltar durant setmanes en els auriculars. Molt m'imagino que en gran part deu ser cert, i de nou, per tant, es pot veure com llibertat de mercat i llibertat d'expressió o de possibilitats no van junts, perquè davant de fets com aquest les discogràfiques catalanes poques coses poden fer. El riure que em feia que després sortissin amos de botigues de discos queixant-se que Llach hagués venut primer el disc "Verges 2007" a través d'un diari que no a través dels canals habituals...
I és que, encara que sembli una tonteria, cada acte té la seva importància. Potser molts dels que llegiu aquest bloc teníeu molt clar quan sortia el nou disc de Llach i l'anàveu a comprar el primer dia. Però molta gent no viu amb Llach al cap encara que li agradi, i veure o no veure un dia el disc en un aparador pot ser la diferència entre que se l'acabi comprant o no.
Una nova prova de l'habitual autoodi en molta gent d'aquest país. Com ha costat que des de sectors que ho podien fer es recolzés mínimament la música que es feia i es fa aquí... Si nosaltres no potenciem la música en català, qui ho ha de fer? Qui l'ha de comprar? Però sobretot heus aquí una prova que la llibertat de mercat no sempre vol dir llibertat d'expressió. No en tinc ni idea de si és cert allò que he escoltat a vegades que les mateixes discogràfiques paguen a cadenes com l'FNAC i tantes altres per a que els seus llançaments se situïn en llocs destacats i visibles de les botigues, i es puguin escoltar durant setmanes en els auriculars. Molt m'imagino que en gran part deu ser cert, i de nou, per tant, es pot veure com llibertat de mercat i llibertat d'expressió o de possibilitats no van junts, perquè davant de fets com aquest les discogràfiques catalanes poques coses poden fer. El riure que em feia que després sortissin amos de botigues de discos queixant-se que Llach hagués venut primer el disc "Verges 2007" a través d'un diari que no a través dels canals habituals...
I és que, encara que sembli una tonteria, cada acte té la seva importància. Potser molts dels que llegiu aquest bloc teníeu molt clar quan sortia el nou disc de Llach i l'anàveu a comprar el primer dia. Però molta gent no viu amb Llach al cap encara que li agradi, i veure o no veure un dia el disc en un aparador pot ser la diferència entre que se l'acabi comprant o no.
