5 de novembre de 2009

Vaig i vinc


M'agrada molt el so - i, per què no?, també el soroll - d'aquesta cançó. Quan es va acabant el disc en directe 'Ara', mentre la gent marxa, s'escolta com els espectadors van comentant la jugada, i ell, com si no gosés molestar, agafa el piano i algun músic que encara té ganes de bufar una mica, i ens fa tota una declaració de principis. Un tema que baixa fins a les tenebres amb notes molt greus, i al mateix temps s'enfila amb força als cims, per dir-nos que no, que no se'n va, que potser ara arriba, però que, sigui com sigui, ens deixa llum a la finestra per si ens venç l'enyor. Sabia ja de la seva greu malaltia quan va escriure aquests versos? És molt probable. Algunes vegades que li vaig sentir cantar en anys posteriors no ho va fer mai amb la mateixa intensitat, amb la mateixa veu de certa preocupació i resignació de quan la va enregistrar. Però el que n'acaba sortint és un gran cant a la vida - un més! -, i a l'essència, al record, i als racons que podem trobar per mantenir vives a les persones que ja no podem besar.

Serà tan fàcil de partir
d’entre els llençols d’aquesta vida,
sempre és tan fàcil de partir,
creuar lleuger a l’altre riba,
suaument lliscar cap a la fi,
molt més enllà de l’ombra blava
i sens gest dir l’últim sí
al res ignot que espera encara.

Està tan lluny de mi partir
quan en la calma posseeixo
els màgics verds, d’aquest país
que em diu qui sóc,
i per què sento,
i enjogassar-me en el seu pit
infant amant que encara envejo.
Està tan lluny de mi partir
que ni he pensat en el que deixo.

I no t’estic dient que me’n vaig,
ans al contrari, potser ara arribo:
pren fort la meva mà
i no la deixis quan m’allunyi...
no la deixis mai.

Sé tan a prop el meu partir
que et deixo llum a la finestra
per si així et creus que sóc aquí,
quan l’enyor venci
els teus vespres;
tossudament dir-te que sí,
que val la pena si segueixes.
Sé tan a prop el meu partir
que ni el acords no em posseeixen.

Mai no me n’he d’anar d’aquí
si en un racó del teu somriure
em fas un lloc petit per a mi
on no d’estorbi el teu viure.
Ho escoltes bé? Jo sóc així
i t’encomano el meu pervindre:
que no me n’he d’anar aquí
mentre m’alenis molt endintre.

6 de octubre de 2009

Descans


Tot el que comença algun dia ha d'acabar. O com a mínim fer un punt i... Fa temps que no em puc dedicar com voldria a aquest bloc, i em sap greu, però per escriure el primer que se'm passi pel cap només "per ser-hi", prefereixo donar un descans a tot plegat, tancar els ulls i escoltar la música. Ara mateix no puc torbar-me engalanant aquest raconet, i no dic que no hi pugui tornar a escriure, però almenys en els propers temps serà complicat.

Endarrera queden dos anys i mig i 181 posts en que he intentat parlar una mica, reflexionar, sobre diversos aspectes de la carrera artística de Lluís Llach. El fet musical, que és el que sempre més m'ha interessat, per davant d'altres, com el polític o altres afeccions i aspectes de la seva vida. Suposo que no cal dir-vos que queden moltes, moltíssimes, coses en el tinter, perquè la carrera de Lluís Llach ha estat llarga i intensa, però bé, de moment haurem d'ajustar la porta. Moltes gràcies a totes i a tots els que heu entrat per aquí, i sobretot als que heu deixat comentaris que sens dubte han enriquit el lloc.

Que tingueu molta sort!


Foto: Pere Formiguera, per a l'exposició Ulls clucs.

22 de juny de 2009

Lluís Llach, no ho facis!



Article d'Empar Moliner al diari 'Avui', 19/06/2009.


Llegeixo en aquest diari que Lluís Llach tornarà a compondre per a l’espectacle Llits, de Lluís Danés, que s’estrenarà al TNC. Fa dos anys que el músic estava retirat. Estic molt amoïnada.

No és que em sàpiga greu que Lluís Llach torni a fer música. Al contrari. Però, la qüestió és: si ho fa, tindrà temps de seguir fent vi?

Què més voldria jo que fer un article de burla sobre un cantautor transformat en viticultor, que inverteix els calés a fer vins de noms poètics i gust ulcerant que no compra ningú? Però, per desgràcia, no puc. Els seus vins són magnífics.

No conec de res Lluís Llach. No en sóc amiga (perquè si ho fos ja hauria tastat aquest vi d’edició limitada que fa “per als amics”). No tinc accions al seu celler (ja m’agradaria). Al contrari, sempre que faig propaganda del seu vi, algú em retreu que parli de vins “mediàtics”. I per què no, si són bons?

Dels tres que fa (Embruix, d’uns 18 euros, Idus, d’uns 35, i Vall Llach, d’uns 63) el meu preferit és l’Idus, que trobo que és el més representatiu del Priorat. En algun restaurant de Barcelona, com Hisop, tenen l’Embruix i en algun altre, com el Lasarte, el Vall Llach. Com que el preu no és broma, val la pena que un dia s’estiguin de sortir a sopar i se’l prenguin a casa. Jo ho faig sovint.

No el tenen a tot arreu, però sí als cellers especialitzats com Lavínia o Celler de Gelida. (Jo no el compraria en uns grans magatzems on no saps si l’hauran tingut en un camió a 40 graus.) Si no, l’empresa que el distribueix (Idees, de Vic, que també ven tot d’objectes de disseny que val la pena veure) te’l porta a casa. Espero que Lluís Llach recapaciti. Si li sembla que no podrà amb tot, que es concentri en el vi i ja escoltarem discos seus. Hi ha altres cantants que també fan vi, però dolent, que es poden quedar la feina.

16 de juny de 2009

LLITS, un espectacle de Lluís Danés amb música original de Lluís Llach

Nota de Lluís Danés.

Justificació completa Del 17 de desembre de 2009 al 3 de gener de 2010
Sala Gran del TNC (Teatre Nacional de Catalunya)

Una producció del TNC i Santamandra / Andréas Claus

amb la col·laboració del CAER (Centre d’Arts Escèniques Reus)

LLITS, un espectacle de Lluís Danés
amb música original de Lluís Llach i moviment de Mar Gómez

Llits és la NOVA CREACIÓ del director de teatre i cinema LLUÍS DANÉS, amb una banda sonora creada per a l’ocasió pel músic i compositor LLUÍS LLACH i moviment de la coreògrafa MAR GÓMEZ, que s’estrenarà a la Sala Gran del TNC el proper mes de desembre (del 17 de desembre de 2009 al 3 de gener de 2010)

Llits és una producció del TNC i Santamandra / Andréas Claus amb la col·laboració del CAER.

Després de l’èxit de crítica i públic de l’espectacle Tranuites Circus que es va poder veure fa dues temporades al TNC, Llits serà una nova col·laboració de LLACH amb DANÉS i la primera composició original del cantant de Verges després de la seva retirada dels escenaris ara fa dos anys.

L’equip artístic del muntatge el completa OLIVIER ROUSTAN (coach de circ) i BORJA PENALBA (productor musical). El muntatge ja compta amb dues intèrprets confirmades: la cantant LÍDIA PUJOL i la clown i música ALBA SARRAUTE

Llits és un espectacle que fusiona el teatre visual, la música, la dansa i el circ per narrar la història d’un personatge, de qualsevol de nosaltres, a través dels LLITS que ha habitat al llarg d’una vida: el llit on naixem, el bressol on escoltem el primer conte, la llitera d’adolescent, el llit on descobrim el sexe, el llit del matrimoni i la intimitat compartida, el llit del malalt, el llit infidel, el jaç del sense sostre, el llit dels somnis, el llit de la soledat, el llit on morim...

Un muntatge creat per a TOT TIPUS DE PÚBLIC, ja que desenvolupa un llenguatge artístic molt obert mitjançant una sèrie d’imatges poètiques i oníriques de gran bellesa visual. No deixa de ser una excusa per parlar, un cop més, de la condició humana: de les nostres grandeses i misèries, de les nostres frustracions i debilitats, de la nostra força i capacitat per tornar a inventar-nos constantment, de la nostra fragilitat.

12 de juny de 2009

Desfogant-me / Desfogant-se


Assassins! Assassins de raons, assassins de vides!!

Reagan, mal actor. Andròpov, policia. Mals actors, mal teatre, mal públic, teló!

Mireu-los com van, neofatxes de sempre, neofatxes per sempre, neofatxes globals!

Si cal, conviurem la misèria, però ha de ser sense engany, dignament,
prou d’amenaces innobles amb la fam i el tronar dels canons.

On vas quan ja l'infant no vol jugar perquè els carrers vessen de sang i ets tu qui l'omples?

La gallina ha dit que no, visca la Revolució!

VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.

Fort, fort, cop de destral, la fusta vella tallar-la cal.

Cridem qui som, i que tothom ho escolti!

... perquè avui és l'hora de poder lluitar pel que volem ser!

Ni els lladres de somnis que incapaços com són del demà que ens encisa
fan llur mediocritat, mercadejant fracàs, en nom de realisme.
No trobaran perdó!

Qui va vèncer? Qui del llit s'aixeca amb el dret d'anar pel carrer sense tenir por?

En Maurici sap què fer, trobarà als companys i sortirà al carrer.

Ah!, si sabéssim, poguéssim, cremar els seu caus...

Ja us ho fareu si arribeu tard, que no em moureu del meu forat!

Quanta ràbia que tinc, potser cal ser gos des d'ara;
quanta ràbia que tinc i no vull pas oblidar-la.

1 de juny de 2009

Un buit immens


Quan trec tots els CD's de Lluís Llach de la prestatgeria per a reordenar-los o mirar-me'ls - també em passa amb els vinils, i en part igualment amb les cintes de casset - hi queda un forat immens. Amics que a vegades vénen al meu pis i es miren la meva discografia encara em pregunten: "com és que tens tants CD's de Lluís Llach?". Simplement, doncs perquè ha estat un cantant que ha tingut una trajectòria llarga i per tant ha tret molts discos al mercat. Està clar que això ara no es porta, o la gent no hi està acostumada, els grups tenen una mitjana de vida de set anys, i molts cantants troben serioses dificultats per a mantenir una carrera llarga, per a que les discogràfiques els donin recolzament disc rere disc, i més tal com s'ha posat la cosa de la pirateria i tot plegat. Però en darrer terme si això passa, almenys en gran part, és perquè el públic tampoc té paciència, o sempre reclama carn tendra i nova, noves veus. Molts et diuen: "jo de Llach em vaig quedar en el 'Campanades'", d'altres encara pitjor: "Jo em vaig quedar en 'l'Estaca'". I penses: per què?? Si t'agradaven tant aquelles cançons, com és que no hi vas seguir fruint, aprenent-te noves tonades, noves melodies? Això no voldria dir en cap cas deixar d'escoltar nous artistes, altres cantants... Com dic, es veu que no es porta...

Però se me n'està anant molt la bola! Jo no sé si per a mi aquest buit que queda en el prestatge si trec la discografia llaquiana és el buit semblant que queda en mi des que va deixar de cantar, o que quedaria en mi si de cop i volta em prohibissin d'escoltar mai més cap més disc del de Verges. La música té un poder especial, i marca molts moments de la vida. Certament hi ha pel·lícules sense bandes sonores, però les que la tenen ben feta, caram com impacte i com dóna encara més vivència a les imatges! D'alguna manera la nostra vida també és una pel·lícula i hi ha molts moments en que la música hi és imprescindible; amb la família o amb amics ens hem fet un tip de cantar o escoltar Llach en moments importantíssims. Si Llach no hagués existit, què hagués sonat en aquells instants? Haguessin tingut la mateixa força aquells minuts? Quan et deixa un amic i sona el "Viatge a Ítaca", quan a la mare li fas una adaptació de "Un núvol blanc", quan en un casament sona el "Que tinguem sort"... És difícil explicar amb paraules, i és complicat imaginar el buit immens que hi podria haver en la meva vida, com en la de molta altra gent, si Llach no s'hagués assegut davant d'un piano.

27 de maig de 2009

Tata



Des del primer moment va ser una cançó oblidada, sepultada pel seu propi autor. I en canvi la seva melodia és preciosa, elaborada, tendra. El problema és que el disc "Geografia", al que pertany, la cançó "Tata", és un disc d'impàs, on Llach no acaba de trobar els instruments adecuats que han d'acompanyar les seves cançons, o diguem que queda a mig camí del canvi que vol realitzar, com fa molt més evident al "Torna aviat", i sobretot al "Ara. 25 anys en directe".

Però a més sembla com si gran part del públic de Llach no li accepti segones parts o repeticions de fórmules. No conscientment, esclar. Com si ens tingués tan acostumats a novetats, a sorpreses, a evolucions estilítiques, etc., que quan mínimament es repeteix, ho apartem. I és que "Tata" vol assemblar-se massa a "Un núvol blanc". Les dues són cançons dels anys 80, les dues pertanyen a discos, diguem-ne, de cançons "normals", les dues són unes balades tendres amb una tornada que es repeteix i que va agafant força, les dues tanquen la primera part del disc, l'una està dedicada amb molta estima a la seva mare i l'altra igualment però a la dona que li va fer de mare durant els seus estudis a Barcelona... Són massa el mateix, i com que la segona no supera la primera, doncs ens quedem amb l'original.

No obstant, repeteixo que em sembla preciosa la melodia de "Tata". Si per a alguna alguna gira hi hagués treballat uns bons arranjaments estaríem parlant potser no d'una obra mestra però sí d'una peça seva molt més coneguda. D'altra banda, es tracta d'una lletra molt descriptiva, plena d'imatges d'un matí assoleiat d'una Barcelona de fa quatre o cinc dècades, i com no, del mar acaronant la platja. Potser "tieteja" una mica en la manera de parlar del personatge, i això tampoc hi juga a favor. Bé, en tot cas, a mi em va agafar molt fort al llarg d'un estiu, diria que fins i tot em va ajudar, i, què més se li pot demanar a la música, no?

El teu cabell és un niu blanc on s’encalma el temps
i en cada rull hi dorm el gest d’un ahir viscut,
només els ulls més tendres, els més nets,
sabran mirar el teu secret.

El segle i tu éreu infants al carrer del Mar,
ell va jurar-te, enamorat, morir amb el teu temps,
tu a canvi li faries un món millor...
agulla, fil, i el teu cor,
agulla, fil, i

el teu cor,
la casa a prop del mar oberta al sol
i a l’ombra del record
vas brodant un destí millor
la casa a prop del mar oberta al sol.

T’has vestit sempre amb la bondat
pel fred dels humans
el temps ha dibuixat joiells a la teva pell
i si és diumenge
mudes els teus ulls
amb el record de l’amat...

El segle i tu sereu demà al carrer del Mar
et veurà hermosa amb els teus anys, sempre enamorat
sabent que has fet el món tant més bonic...
agulla, fil, i el teu cor
agulla, fil, i

el teu cor,
aquest rellotge antic de suau batec
que mesura la tendresa
i diu l’hora de l’amor més dolç.
Aquest rellotge antic de suau batec.

6 de maig de 2009

61


Que els gaudeixis amb la teva gent propera, i fes bondat amb la veu per si mai tens ganes de tornar-nos a cantar alguna cosa.

Per Molts Anys!

5 de maig de 2009

País petit


"País petit" (1980) té molts dels ingredients de les cançons que perviuen per sempre. Per mi és dels seus millors temes. Ho és tant per la lletra com per la música. Aquesta segona té una base pop, amb tres estrofes i una tornada que es repeteix en tres ocasions, és enganxosa i molt versionable - el mateix Llach n'ha fet variacions ben variades. M'agrada el so estripat però al mateix temps suau de la guitarra, i em sabia greu quan, durant molts i molts anys, el va eliminar en els directes.

Però és en la lletra on hi trobem l'excel·lència, aquestes metàfores tan ben trobades, potser un xic fàcils, sí, però molt poètiques, visuals, efectives, entendridores. "El meu país és tan petit que sempre cap dintre del cor si és que la vida et porta lluny d'aquí...", ens diu, i , buff!, només amb això ja tenim atrapades totes aquelles persones que, pel motiu que sigui, han hagut de marxar a viure lluny, i més encara, totes aquelles que algú proper ha hagut de marxar lluny .

"... que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist", magnífic, i a més a més és cert, perquè, com Llach explica en d'altres cançons, sigui quin sigui aquest nostre país petit, ens creiem el centre del món i no som ni un gra de sorra en un desert per a l'Univers.

"... sempre em sabré malalt d'amor pel meu país", quina declaració de principis més bonica, des de la tendresa absoluta, l'amor a la terra, sense anar en contra de cap altre petit país, ni tan sols diu si aquest amor està per davant o per darrera d'altres amors...

"... que des de dalt d'un campanar sempre es pot veure el campanar veí", tot i que això no és una veritat absoluta, al seu Empordà s'hi acosta, i cert és que tenim un país en que, a diferència de molts altres territoris, els pobles i ciutats pràcticament arreu es toquen l'un amb l'altre. I malgrat aquesta frase, i això és important per a una cançó, no cal ser de l'Empordà, ni català, per a fer-te aquesta lletra plenament teva, adaptar-la a la teva realitat, al teu petit tresor, a l'espai minúscul que ens pertoca, i, com que la cançó també és petita, guardar-la dins del cor i posar-la al coixí, arran d'orella, quan la necessitis.

El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d’aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a adormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.


Fotografia: http://zel-aramateix.blogspot.com


27 de abril de 2009

Llach: 'L'única sortida que hi veig és la independència'



Extret de www.anoiadiari.cat.


Cultura dilluns, 27 abril 2009. 10.45h

La Sala es va omplir ahir de gom a gom per a escoltar les opinions del cantant Lluís Llach. Centenars de persones van assistir a la xerrada que va mantenir amb l'escriptor Antoni Dalmau, a qui li va reconèixer que, en vista de la situació actual del país, 'l'única sortida que hi veig és la independència'. Llach i Dalmau van encetar així la primera de les 'Converses a La Sala', que també duran a Igualada la directora de la CCMA, Mònica Terribas, i el president del Barça, Joan Laporta.

Llach va traçar un paral·lelisme entre ell mateix i el filòsof Xavier Rubert de Ventós, del qui va dir que, després d'anys de mirar de fer pedagogia, va arribar un moment en que es va declarar partidari de la independència. 'Tinc 60 anys, només me'n queden 10 per a veure resultats', va dir. Malgrat confessar-se de tradició àcrata i de reconèixer que es mira les estructures estatals amb certa prevenció, va opinar que, si Catalunya vol continuar existint, ja no té espai dins l'Estat espanyol, sinó que se n'ha de construir un de propi. Opina que la transició va ser una magnífica oportunitat, la primera en un grapat d'anys, perquè els diferents pobles de l'estat compartissin un projecte ibèric comú, però l'oportunitat s'ha malbaratat.

Va criticar el conjunt de la classe política actual, a qui considera incapaç de reconduir la situació de Catalunya, però també va dir que renunciava a entrar en política ('sóc massa primari', va etzibar). Tot amb tot, no va tancar la porta a col·laborar en nous projectes que consideri positius per al país. Així mateix, es va lamentar que, en la seva joventut, podia acusar els partits socialdemòcrates de 'reformistes', mentre que ara 'ja no serveixen ni per a reformar, com a molt per a gestionar'.

Llach va dir sentir-se commocionat 'd'assistir a l'esfondrament del sistema' neocapitalista actual. Va assenyalar els tres personatges que, des del seu punt de vista, han estat els responsables de la situació actual de crisi econòmica, política i moral: Reagan, Tatcher i Joan Pau II. Des del seu punt de vista, tots tres es van encarregar d'anihilar el sistema social sorgit després de la II Guerra Mundial. Però no els culpa només a ells, sinó que també opina que l'esquerra no va estar a l'alçada de les circumstàncies quan li va tocar entomar el relleu: des del socialisme grec als casos de corrupció de Felipe González, l'esquerra europea no va saber respondre com hauria calgut. Això va fer que al cap de poc temps ressorgís la dreta més dura, que ha dut el conjunt de la societat occidental a un punt de no-retorn.

El cantant de Verges va reiterar que no tornaria als escenaris. Diu que se'n va retirar per poder viure 'amb plenitud' l'última etapa de la seva vida, gaudint de 'la normalitat' i sense la 'cuirassa' de l'èxit; va explicar a bastament la seva experiència com a viticultor del Priorat i va evocar multitud de records de la seva vida (els concerts a l'Olympia de París, la col·laboració en una pel·lícula de Mastroianni, la seva infància a Verges i el contrast amb l'arribada a la Universitat...).

24 de abril de 2009

Molta llum (i 4)


Et deixo un ram de preguntes
perquè t’emplenin els dits de llum
com la que encén l’esguard
dels infants de Sidó.
(Et deixo un pont de mar blava)



Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.
(Jo hi sóc només si tu vols ser-hi)



Però serà tan estranya gent
que amb la torxa cremi el vent
per donar la llum
entre tot el fum.
(Cançó de Nadal per a ningú)



…com aquests meus ulls, que sovint obliden
que encara hi ha llum per adreçar la vida.
(Despertar)



Que el teu pit contra la mar,
que els teus ulls contra la llum
són només el senyal de la teva
primavera i que encara no tens por del teu orgull.
(Sol)



Si tu no hi ets les coses no van bé
i no em serveix obrir el llum.
(Torna aviat)



Però tu i jo podem ser llum pels que lluiten...
(Fabià)



Pel pendent d´aquesta llum
que en els sentits decobreix la seva bellesa...
(Lentament comença el cant)



Però aquesta llum dels teus ulls
omple de fars l´horitzó,
i encega els llops que cada nit vigilen
la llibertat encadenada lliure...
(Un no sé què)



... m’has deixat encendre estels de llum dins dels teus ulls...
(Verges 2007)

17 de abril de 2009

Molta llum (3)


Segueixo viatge pel mar de l´afany,
buscant l´amor amic perdut
quan tempestes de corbs esquinçaren la llum.
(Amor que m’ets amic)


Per la vella carretera
entre esclats de llum i mel
hi ha dos homes que caminen
amb la fosca dintre seu.
(Tomb d’atzars)


Fem cinema mut a la finestra
i som tants milers que cada nit seiem al galliner del món.
ens treuen la llum donant "l´electra"
que així puguem veure els cretins de llavis fins i cors garrins.
(Un cinema paradís, si us plau)


Perquè has obert alguna llum
amb les espurnes dels teus ulls
i aquest somriure màgic.
(Véns)


Una llum, una llum, una llum
ens crema els ulls...
(Tossudament alçats)


No hi haurà desert ni buit
si amb dits de vent recollim tanta llum dispersa...
(Lentament comença el cant)


L’espai ple de llum
on s’emmiralla el mar... el mar... el mar.
(Et deixo un pont de mar blava)


Corren els trens, la llum de la pobra gent, pobra,
fa senyal d´un camí basardós i tenaç d´una Europa en plena nit.
(Els trens de Kosovo)


Com l’encís diferent
d’un demà ple de força i llum,
pels camins costeruts
s’aprèn el goig de viure
(Embruix de lluna)


Obre els ulls: som el cos;
tanca els ulls: som l'esperit,
som la llum del sol, de la nit la foscor.
(Com un arbre nu)

10 de abril de 2009

Molta llum (2)


Tot el que et dic no té sentit si sóc dempeus
però és clar com la llum del mar si remo a la barca...

(I tanmateix)






Però ja saps que cada dia
té el seu temps de llum i dol...
(A cara o creu)





...que la llum no els escarneixi

amb llur propi desesper
precisant perfils al fred, la fam...

(Lluna)






Disset anys només

i tu tant vell;
gelós de la llum dels seus ulls,

has volgut tancar ses parpelles...
(Campanades a morts)






Astre d'amor,

mestre de la llum,
llavi rogent d'alba en foc,
per qui amb afany visc i sóc.

(Sol)




Quan la plaça té son
queden només les faroles

que mandroses fan la llum...
(Un cor a Barcelona)



Tot era buit de mar i de perfum,

tot eren platges de miratge i fum,
com una estranya
llum esperada
que encén els ulls només un sol instant...
(Canto l’amor)







En el màgic color dels teus ulls,
hi he posat el desig dels meus ulls

i com una petjada, quan minvava la llum,
va quedar una cançó.

(Som tu i jo)





Com un gran ram
de roses blanques

el teu record que m´acompanya,
de tanta llum et sóc deutor

que em sobra espai i em sobra tarda

(Roses blanques)





Sé tan a prop el meu partir
que et deixo llum a la finestra
p
er si així et creus que sóc aquí,

quan l´enyor venci els teus vespres.
(Vaig i vinc)

2 de abril de 2009

Molta llum (1)

Neixen les albes
quan amb els teus ulls obres la llum.
(Astres)






M'agrada el riure dels teus ulls
on el reflex d'una llum
em sembla un far a la marina...

(I amb el somriure, la revolta)



Junts, junts, sempre junts,

així ho diran cada capvespre,
mentre la llum del seu llitet
no és la de cap estrella.

(Junts)






Tens un clavell per a mi
que a voltes tinc pena al cor
i tristesa als ulls
i em sembla tan difícil un poc de llum.
(Tinc un clavell per tu)


Mireu-me els ulls per creure
en el demà que teniu als dits,
sense la llum
dels meus ulls clars
no hi haurà per ningú
cap demà.
(Mireu-me els ulls)





Però vindran
els nostres atletes que esperem fa temps
i ompliran l'ample horitzó amb llum de dignitat.
(Al carrer dels quatre llits)





Diré adéu als amors

que m´han acompanyat

tant se val si han sigut

ombra, llum, plany o goig...
(Quan l’onada em durà a la platja dels morts)



...tu eres llum, eres por, eres pau i foscor
ara dolç o amargant, ara fràgil diamant.
(Novembre)





Qui sinó tots
-i cadascú per torna-
podem crear des d'aquests límits d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota veu ressoni?
(Ara mateix)



Quan tancarem les llums d´aquesta escena
és que tindràs un lloc per mi...
(Al teatre)

31 de març de 2009

Debilitat


Moltes vegades, massa vegades, m'he sentit així de malament, retornant a la crua realitat després de viure instants en un núvol. Massa vegades se'm fa de nit al cor.

Quan els mots només són
la impotència dels mots,
tot sovint fem cançons
que ens deslliuren un poc,
però, a la fi, retornem
amb el darrer acord.

Quan el cos només és
la impotència del cos,
tot sovint amb l'amor
donem tants de tresors,
però, a la fi, retornem
amb el darrer petó.

Quan la por només és
la impotència en la por,
tot sovint somniem
que la pau és això,
però, a la fi, retornem
quan rebem l'últim cop.

Foto: José Molina Pascual

29 de març de 2009

Lo cirerer


El cirerer que dibuixa Llach a través de l'expressivitat musical del segon tall del disc "Porrera" no és un cirerer en flor. Sembla més aviat un cirerer nu, despoblat tant del blanc com del vermell. És un cirerer solitari enmig del fred, on el pagès hi repenja un moment el cos per a donar descans a la feina. No per això menys bell, no per això menys entranyable. De fet, la música, en gran part en forma de cànon, arriba al fons de l'ànima, és intensa, emocional, i que en definitiva ens porta enmig d'una natura dura, un punt àrida, i en que l'home s'hi troba sol; perdut en aquesta natura, lo cirerer hi és present, i podem recordar, a través d'ell, que tot i que ara (en el moment de la música) no presenta el seu millor aspecte, no falta gaire per a que llueixi una imatge preciosa, amb les seves flors blanques, i més endavant amb la seva vermellor d'aquells fruits que tant agraden.

3 de març de 2009

Bona cara al mal temps



No era gaire amant dels llarguíssims discursos que feia Llach entre cançó i cançó, sobretot perquè el fet d'anar a més d'un i de dos concerts per gira portava a que ja et sabies totes les bromes i anècdotes de memòria. De totes maneres, cert era que en alguns dels seus monòlegs hi deia coses, idees, que et podien marcar tant o més que no pas les mateixes cançons. I aquests darrers dies he pensat especialment en una d'aquestes idees, quan, abans de presentar el tema "I amb el somriure, la revolta", comentava sovint que precisament el que volen els nostres enemics és veure'ns emprenyats, o tristos, i que les seves victòries eren les nostres derrotes. Que ells se sentien eufòrics quan observàvem com ens deprimiem quan les coses els anaven bé. I d'aquí que amb els somriures es puguin fer revoltes.

I és cert. Res té a veure la força que es té, com et sents de bé el cos, quan vas amb un somriure d'orella a orella en comparació amb quan estàs compungit. Penso en segons quin dirigent polític el feliç que seria si sabés que jo, que penso com penso, estic emprenyat només d'escoltar-lo, i per tant el millor és prendre-s'ho amb molt d'humor, i en tot cas enfotre-se'n una mica de tot plegat, però sobretot d'ell.

I en diumenges una mica negres, en que es produeixen segons quins resultats electorals, o que ja t'aixeques malament amb el so d'una ràdio que anuncia la mort d'un actor collonut (fins aviat, Pepe), penses que el millor remei és precisament aquest, somriure, i tirar endavant, amb el cap alt. Gràcies, Lluís.

1 de març de 2009

Només per a tu



"Només per a tu", la penúltima cançó del disc "Maremar" (1985) és pot considerar una composició llaquiana 100%. Trobem en ella una estructura que es repeteix en molts temes del de Verges, ell sol al piano, una cançó despullada de grans artificis, en que predomina el preciosisme de la melodia, amb el piano fa uns acords arpegiats i uns acompanyaments senzills però efectius, i els instruments de corda que entren per a reforçar l'harmonia i en moments per a repetir la melodia de la veu. A Llach li encantava aquesta combinació de piano i corda - en molts casos violoncel, en d'altres violí, però sovint també guitarra, i a vegades en combinacions -, ja que són composicions senzilles - per a ell, és clar -, però que de seguida arriben si al darrera hi ha una bona melodia.

El problema que veig en aquest tipus de composicions és que ell mateix, al costar-li menys de fer-les que d'altres, les devia menystenir. "Només per a tu", com tantes altres cançons compostes d'aquesta manera, no n'era una excepció i ben poques vegades la va tocar en directe, fora de la gira del "Maremar". D'altres cançons del mateix estil, tot i ser precioses, van córrer la mateixa sort, i només les interpretava en moments molt puntuals: "Novembre del 72", "La joia", "Un himne per no guanyar", "Infant de Beirut", "Cançó d'amor"... D'altres sí que van tenir llarga vida dalt dels escenaris, com "Laura" o "Tendresa".

La causa que jo dedueixo és la següent: a Llach li encantava fer nous vestits per a les seves cançons, nous arrenjaments, difícilment en dues gires diferents cap cançó sonava igual. I això és molt més fàcil d'aconseguir en cançons que parteixen d'una instrumentació treballada, amb diversos elements, que no pas d'una cançó que parteixi de només piano i un altre instrument. Difícilment s'entendria, o si més no sonaria extrany, que de cop i volta Llach interpretés "La joia", per posar un exemple, amb baix, bateria, guitarra... En definitiva, com que a Llach li aburria interpretar una cançó igual que estava enregistrada al disc, i aquestes cançons esmentades avui permeten poca modificació, les cantava poc, i llestos!

En quant a la lletra de "Només per a tu", la veritat és que tot i que té frases que enganxen, no és de les més aconseguides de Llach. En part moltes de les coses que hi diu són bastant comunes de les cançons d'amor, i repeteix recursos seus molt constants com el del vaixell, el mar, la llibertat... És clar, ja ens agradaria a qualsevol mortal escriure una lletra com aquesta dedicada a la persona estimada, però dins la seva extensa producció no crec que sigui del millor per la seva simplicitat. El primer paràgraf expressa pràcticament la mateixa idea que anys més tard reflectiria a la cançó "Penyora".

Amor, t’estimo, i tant t’estimo
que en l’amor meu ets mesura.
Tu has obert límits al meu vol,
que amb serenor declinava,
i avui em crec prop de la plenitud,
només perquè me la imagines tu.
Amor t’estima tant i tot l’amor meu.

I buscaré només per a tu,
amb la ignorància de sempre,
paraules dites pels amants
des de l’albada dels segles,
i per l’engany del meu amor creuré
reinventar el llenguatge a cada gest.
Engany d’amor i veritat de l’engany.

Amor d’etern recomençar,
que empenys la meva aventura,
que proa et fas del meu vaixell,
quan la mar veus embranzida,
en qui allibero antiga esclavitud,
per qui confesso aquesta servitud.
Amor esclau i llibertat de l’amor.

26 de febrer de 2009

Aparadors


Quan sortia al mercat un nou disc de Lluís Llach passava força dies mirant, més o menys de reüll, més o menys fixament, els aparadors de les botigues de discos per veure si li hi posaven, en definitiva el cas que en feien, d'aquest nou treball. Una curiositat. No anava expressament a cercar les botigues, sinó que em venien de pas, i també era una manera de saber com tractaven en general la música cantada en català. Cal dir que les emprenyades eren freqüents? Amb rares excepcions, la immensa majoria de botigues no posaven mai a l'aparador el nou disc de Llach (almenys en els anys que jo ho mirava). Les preguntes que em venien al cap eren moltes: si això ho fan amb Llach, tot un nom propi al nostre país, i dels que ven més discos, sinó el que més, què deuen fer amb altres grups i cantants catalans? I certament: si a l'aparador hi havia 30 caràtules, ni una acostumava a ser d'un grup d'aquí...

Una nova prova de l'habitual autoodi en molta gent d'aquest país. Com ha costat que des de sectors que ho podien fer es recolzés mínimament la música que es feia i es fa aquí... Si nosaltres no potenciem la música en català, qui ho ha de fer? Qui l'ha de comprar? Però sobretot heus aquí una prova que la llibertat de mercat no sempre vol dir llibertat d'expressió. No en tinc ni idea de si és cert allò que he escoltat a vegades que les mateixes discogràfiques paguen a cadenes com l'FNAC i tantes altres per a que els seus llançaments se situïn en llocs destacats i visibles de les botigues, i es puguin escoltar durant setmanes en els auriculars. Molt m'imagino que en gran part deu ser cert, i de nou, per tant, es pot veure com llibertat de mercat i llibertat d'expressió o de possibilitats no van junts, perquè davant de fets com aquest les discogràfiques catalanes poques coses poden fer. El riure que em feia que després sortissin amos de botigues de discos queixant-se que Llach hagués venut primer el disc "Verges 2007" a través d'un diari que no a través dels canals habituals...

I és que, encara que sembli una tonteria, cada acte té la seva importància. Potser molts dels que llegiu aquest bloc teníeu molt clar quan sortia el nou disc de Llach i l'anàveu a comprar el primer dia. Però molta gent no viu amb Llach al cap encara que li agradi, i veure o no veure un dia el disc en un aparador pot ser la diferència entre que se l'acabi comprant o no.

9 de febrer de 2009

Josep M. Flotats


Lluís Llach sempre s'ha sentit molt a prop de la gent del teatre. Ell mateix ha afirmat en alguna ocasió que tenia més amics en aquest camp artístic que no pas en el de la música, i s'ha vinculat especialment amb tot allò que envoltava el teatre Lliure de Barcelona. D'entre les amistats amb actors coneguts va donar fruits especialment dolços la que va mantenir amb Josep M. Flotats.

Flotats és l'exemple d'actor amb personalitat molt forta i, per a molts i sobretot especialment durant els 80, considerat com el número 1 de l'escena catalana. La seva interpretació de Cyrano de Bergerac (1984) és especialment inoblidable, i era per aquells anys que era coneguda la seva amistat amb Llach. D'alguna manera, es tractava de dos tótems del país que dominaven l'escena, l'un en el camp de la música i l'altre en el camp del teatre. Però Flotats representava molt més, representava aquella mirada que, cap a França i sobretot cap a París, sempre han tingut sectors artístics de la societat catalana. Possiblement per la proximitat d'aquest país però sobretot, és clar, per la seva potència cultural. Un contacte i vinculació que es dóna ja al segle XIX, que pren especialment rellevància amb els nostres pintors avantguardistes del segle XX, i del que el teatre català i la Cançó en són hereus. Al meu entendre, aquesta mirada cap a París s'ha anant fonent, sigui perquè ja no els tenim tant a envejar, sigui perquè França ja no és tan capdavantera en moviments artístics.

No és estrany que fos en el pis de Flotats a França que Llach descobrís un poema de Martí i Pol que començava amb uns versos que deien "Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic i em poso a apedaçar...". D'immediat Llach li va fer llegir el poema al seu amic Flotats, i va tenir clar, a l'hora de fer el disc "I amb el somriure, la revolta" (1982) que la primera part l'havia de recitar el prestigiós actor. Es feia visible així una combinació de tres "cracks" en tres àmbits diferents de la cultura catalana: Llach com a cantautor, Flotats com a actor, i Martí i Pol com a poeta. Una combinació d'un nivell excels i difícilment comparable amb gaire res que s'hagi fet en aquest país.

Sobreactuat per molts, amb una força extraordinària per a molts d'altres, el cas és que el recitat de Flotats dels versos del "Ara mateix" han fet que milers de persones se'ls sàpiguen de memòria i fins i tot els recitin imitant l'accent o l'entonació de Flotats. El que va passar anys més tard amb tot el tema del TNC i tot plegat ja són figues d'un altre paner...