Maitia, nun zira?

Del tot, del tot, sembla que Lluís Llach no s'ha retirat. S'acaba de publicar un disc del brillant acordionista i compositor basc Kepa Junkera en que el de Verges hi fa una intervenció ben sorprenent: cantant en euskera! Si no falla el reproductor de la pàgina web, en aquest moment l'heu d'estar escoltant. El disc, com tots els de Junkera, és altament recomenable, però aquest encara més pel nivell de les col·laboracions que hi ha, entre d'altres el protagonista d'aquest bloc.

Que en gaudiu!

Maitia, nun zira?

Nik ez zaitut ikusten

ez berririk jakiten

nurat galdu zira?

Hala kanbiatu da

zure deseina?

Hitz eman zenereitan

ez behin, bai berritan

enia zinela!

Ohikua nauzu

ez nauzu kanbiatu

bihotzian beinin hartu

eta zu maitatu.

Aita jeloskor batek

dizu kausatu.

Zure ikustetik

gehiago mintzatzetik

hark nizu pribatu.

On ets, estimada?
No et veig
ni tinc notícies teves,
potser t'has perdut?
potser ha canviat
el teu designi?
Em vas prometre
una i altra vegada
que eres meva.

Soc la de sempre,
no he canviat,
el meu cor
va decidir estimar-te a tu.
Un pare gelós
és el responsable de tot.
Ell em priva
de veure't
i parlar amb tu.

Companys, no és això

Contundent i polèmica cançó la que tancava el disc "El meu amic el mar" (1978). Diuen que molts "companys" es van cabrejar amb Llach, i el van posar a la llista negra. I és que la lletra és clara i transparent com l'aigua, directa i amb metàfores evidents, i convertint Lluís Llach una vegada més en la veu del poble que, tres anys després de la mort del dictador, veia com moltes coses per les que havia lluitat, en les que havia somniat, per les que havia plorat de dolor, seguien sense fer-se realitat, i amb el desencís afegit que molts dels "companys de viatge i de lluites" de temps enrera ara es baixaven els pantalons i donaven per bones coses increïbles. I així seguim encara avui, amb crims d'Estat que no han estat jutjats, amb una constitució aprovada a punta de fusell i que s'ha convertit en la Bíblia per a retallar un munt de llibertats individuals i col·lectives, amb ministres i secretaris franquistes que encara es troben en llocs de responsabilitat...

Sí, no és gens extrany que molts s'enfadessin amb Llach, perquè ja sabem que les veritats ofenen, i molts es pensaven que allò de "cantautor protesta" només havia de ser aplicable contra les dictadures, i no per a d'altres circumstàncies. I el més trist de tot és que la cançó "Companys, no és això" segueixi sent vigent. Independentment d'això, deu ser el títol de cançó en català que més s'ha usat en articles de premsa (no necessàriament per a qüestions polítiques, també quan un equip de futbol no rutlla, per exemple), tot i que són (som) molts els que canviem sovint el títol: situem el "companys" al final de tot, o el verb el posem en passat (tal i com comença la cançó)...

Musicalment, potser Llach ni ho sap però va fer servir cadències molt semblants al "Can't help falling in love with you" de l'Elvis Presley (paranoies meves, de segur que no hi esteu d'acord). Són tres estrofes amb la mateixa melodia i acords, fàcils de taral·lejar (és un himne), però a mesura que avança la cançó cada vegada és més contundent per la força de les paraules i per la incorporació d'una coral, recurs utilitzat en diverses ocasions en la seva discografia (un dia podem fer un article sobre això). Diuen que Llach ja tenia enllestit el disc quan, de la nit al dia, va decidir escriure i enregistrar aquest tema, i certament poc té a veure amb les altres cançons que el precedeixen, perquè totes tenen el nexe d'unió, d'una manera o altra, del mar, i aquesta en canvi se serveix a part. Tot i així, l'estat d'ànim de Llach sí que ja es deixa notar en d'altres moments del disc, sobretot a "Camí cap al nou cant", en que el rerafons no deixa de ser el mateix que a "Companys, no és això".

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.

Lluís Llach, alè de revolta

Si no heu llegit mai cap biografia sobre Lluís Llach, no comencéssiu pas per la titulada "Lluís Llach, alè de rovalta". Escrita pel periodista Víctor Mansanet i publicada ara fa deu anys per l'editorial La Màscara, més que una biografia el volum és un tractat sobre els esdeveniments històrics de les darreres dècades del segle XX. Dit d'una altra manera: aprofitant que Llach estava per allà i d'alguns temes en va fer cançons, l'autor s'explaia a gust a fer un llibre d'història.

En aquest sentit, l'històric, el totxo no està malament, està ben documentat i pot servir per a informar a molts que no recorden o no van viure els fets que s'expliquen. El problema és que la biografia de Llach acaba convertint-se en quasi secundària o una excusa, i jo al llegir-lo em vaig trobar amb un llibre que no va complir amb el que jo m'esperava al veure'n la portada, el títol i demés. No hi ha gaire cosa nova sobre els seus inicis que no trobéssim anteriorment en altres biografies del de Verges, la resolució fotogràfica està poc cuidada (totes les fotos en blanc-i-negre i, en general, la lectura es fa poc amena), i per exemple al final de tot que hi ha un capítol titulat "Tal com el veuen", en que diversos (no gaires) personatges parlen de Llach, la poca varietat dels personatges triats és total: o estan en el camp de la música o són escriptors.

Suposo que la idea de l'autor sí que era bona, la de contextualitzar les cançons de Llach, explicar el perquè d'aquella cançó o d'aquell disc en aquell moment. Però, com dic, la història acaba ofegant les vivències de Llach, i a més a més tampoc tantes cançons seves de cada disc estan relacionades amb fets històrics generals concrets, sinó que, com sabem, té moltíssimes cançons d'altres temàtiques, o de lluita i combat però sense necessàriament referir-se a un succés concret.

En definitiva, sempre és bo que vagin apareixent llibres amb Llach com a protagonista, però com deia només començar, si no n'heu llegit mai res no agafeu aquest volum en primer lloc.

Tocant els baixos

Llach sempre s'ha acompanyat de molt bons músics dalt l'escenari, alguns d'esplèndids, d'altres excel·lents. El més habitual era que s'envoltés d'un quintet o d'un sextet, això sí, amb una varietat de combinacions d'instruments força àmplia segons el que li convenia. En casos excepcionals, com per exemple la gira de "Un pont de mar blava", l'equip va augmentar força, mentre que en èpoques com les del "Nu" es va quedar ben sol amb el piano.

Però avui volia escriure una mica sobre els baixistes de Lluís Llach, ja que considero que el baix i el contrabaix són instruments força desagraïts perquè no estan fets per a prendre gaire el protagonisme de cara al públic ni elaborar-hi solos espectaculars i amens a l'oïda. És més un instrument per a dotar d'un ritme continu la cançó i per a omplir-la, i per això, ¡com es nota quan no hi és! Llach sempre ha cuidat molt la part musical del baix, i penso que per les seves formacions han passat alguns dels millors baixistes que ha donat mai aquest país, molts cultivats en l'àmbit del jazz, i la majoria amb una versatilitat gens fàcil, que tant prenien el baix elèctric (alguna vegada de sis cordes), com el contrabaix, amb l'arc o sense aquest. Quico Rodríguez, Eduard Altaba, Jordi Portaz o Marc Prat són només alguns d'aquests baixistes sensacionals.

Sempre recordaré, ja fa bastants anys, quan li "vaig fer" escoltar el "Viatge a Ítaca" a una persona molt propera, a casa seva. El seu equalitzador tenia la part de baixos molt pujada, i la veritat és que l'equip en sí sonava la mar de bé. Asseguts al sofà, vam al·lucinar de valent del que arribava a fer el baix en la versió original de "Ítaca", i tots dos vam convenir que sigui aquest un instrument que sovint passa desapercebut.

Feu-ne la prova, poseu els baixos ben amunt dels vostres aparells, i deixeu-vos portar per com es toquen els baixos en els discos de Llach.

A la foto, Marc Prat, el darrer baixista de Lluís Llach.

L'escola

En un munt d'entrevistes, Llach ha parlat (o li han preguntat) per la seva etapa escolar i d'infantesa. No és extrany, ja que, si ens hi fixem, és l'única època de la vida de Llach que en podríem dir "no pública", en la que ell era una persona "anònima". Encara no fets els 19 anys ja va començar a pujar dalt dels escenaris i ja no en va baixar fins quasi els 59... Per tant, coneixem bé a què es va dedicar durant 40 anys, sabem què pensa, què ha fet, lògicament conservant la seva vida íntima, però no li ha importat explicar d'altres activitats amb les que ha combinat la música, com el tema dels vins o anar a navegar... Els únics anys en que no va estar sota la mirada de la societat i de les càmeres van ser amb prou feines dues dècades de la seva vida. Mirant-ho així, es pot entendre que hagi expressat la seva voluntat de recuperar un anonimat que quasi mai ha tingut.

I a més a més l'escola que va viure Llach estava ben immersa en la metodologia franquista, i això li serveix per a explicar moltes coses, de l'època, de l'ambient, de l'educació. També ja maneres de ser seves, com que no anava al pati a jugar sinó que es quedava al piano de paret tocant peces. Va estar internat, i després va viure una experiència universitària en la que no se'n va acabar de sortir amb els estudis.

Però per tal com s'expressa està clar que l'escola el va marcar. Un dels temes instrumentals del seu disc "Verges 50" és precisament "L'escola", una simpàtica melodia a la que després va posar lletra (ell i Martí i Pol) per al "Germanies", i que precisament cantaven diverses corals infantils (l'única col·laboració infantil de la seva extensa discografia). Diu que li agrada sortir a la seva terrassa de Porrera i escoltar els nens de l'escola; però al mateix temps, algun cop que li han preguntat sobre el fet de tenir fills, s'ha mostrat molt escèptic. Tot i que en més d'un programa de televisió s'ha fet la broma de que si mai es publica una revista de premsa rosa en català, una de les primeres notícies que hi apareixeran serà "Tot sobre el fill secret de Lluís Llach".

... i somriures

Doncs no, Llach no és un cantant trist. Almenys no si només mirem el nombre de cançons en que hi apareixen plors. Perquè en la mateixa proporció hi fa sortir també riures i somriures. O sigui, almenys en aquest sentit és equidistant: ara riuen, ara ploren. A diferència de les llàgrimes, però, quasi tots els somriures són humans. Només en un parell de casos no és així:

... i ella riu tendrament (la Lluna) compartint els secrets... ("Embruix de Lluna")
... somriu la nit mentre veu que avança... ("Una il·lusió")

Els infants, per sort, somriuen més que no pas ploren:

... que darrera el somrís d'un infant sempre hi ha l'esglai d'algú que ens deixa... ("Mai no sabré)
... que m'agrada el somrís d'un infant vora el mar... ("I si canto trist")
... que el riure net dels infants faci el seu repòs ben feliç!... ("Sol")

Llach en primera persona també riu, encara que sigui per ironia o sarcasme:

... això sí que em fa petar de riure... té la gràcia d'un somrís ben fet... ("La mula sàvia")
... i així em fas somriure, així em fas somriure, així em fas somriure, així... ("Véns")

També la Madame i qui cerca en Quítero:

... riu, riu, i res no diu... ("La Madame")
... i tu riuràs, tu somniaràs, seràs quasi com en Quítero ("En Quítero")

Però, sobretot, riuen o demana que riguin aquell o aquells als que es dirigeix en la cançó:

... però un somriure teu em faria un sant amb la feina acabada... ("Tinc un clavell per a tu")
... m'agrada el riure dels teus ulls... buscant recer en el teu somriure... ("I amb el somriure, la revolta")
... si en un racó del teu somriure em fas un lloc petit per mi... ("Vaig i vinc")
... tens un secret al somriure que és un ensurt pel somni plàcid dels omnipotents... ("Un no sé què")
... així ho canta el dibuix lluminós que hi ha en el teu somriure... ("Veritat i mentida")
... no em cal el cos et prenc sols el somriure... ("Al teatre")
... t'he vist com sempre a l'estació, somriure net, avui de nou... ("A l'estació")
... ni que només fos per riure junts la mort... ("Cant de l'enyor")

A "A cara o creu", però, l'alegria no se'n surt:

... vols somriure i tens un plor...

I també riuen terceres persones, protagonistes d'històries que ens explica:

... si trobessin el somriure, si el recel no els separés... ("Tomb d'atzars")
... i el riure clar dels que dins del cor... ("La Lira")

Llàgrimes i somriures. A vegades la diferència entre estar enfonsat i estar a dalt de tot. A vegades no, a vegades plorem d'alegria o riem per no plorar. En tot cas, expressió de sentiments humans, i sentiments que s'expressen en les cançons de Llach.

Llàgrimes...

Fa alguns dies dèiem que la pluja era quasi inexistent en les cançons de Lluís Llach. En canvi, un verb que s'hi assembla molt, "plorar", sí que és molt present en les seves lletres.

Potser tenen raó els que diuen que Llach és un cantant trist, ja que ningú se salva de plorar en els seus temes. Plora la gent gran:

... és vell, prou que ho sent, cada instant que plora... ("A la taverna del mar").

Ploren els homes i les dones:

... ma llibertat, ma llibertat, només per a tu l'home està plorant... ("Ma tristesa")
... l'home s'ajup i plora, la ràdio encara sona... ("Somni")
... no mira endarrera, no vol plorar... ("Se'n va content")
... potser sigui aquest el darrer plor que escolti el vent... ("Una il·lusió")
... la mare plora, mare marona... ("Marona")
... no ploris més, noieta, noieta... ("Res no ha acabat").

Junt amb els infants, tots plorem:

... els ulls que ens ploren pel plor de tants infants... ("I ara de nou").

Ens salten les llàgrimes com a societat i com a poble:

... pel que vàrem plorar tants anhels... ("Companys, no és això")
... l'espasme del plor, l'alfabet del crit... ("A força de nits")
... rebutjo un món que plora aquestes penes... ("Tendresa").

Tristesa per la duresa d'alguns moments de la vida:

... sé que això és un adéu on no hi manquen plors... ("A cavall del vent")
... vols la vida i l'has jugada, vols somriure i tens un plor... ("A cara o creu")
... sense cap més tresor que la raó dels que ploren?... ("Campanades a morts").

Però també plora la terra i la Natura:

... jo et grataré, terra, fins fer-te sang, vull saber si saps plorar... ("Cant miner")
... i així el seu arbre es desfulla en plor... ("Darrera les muntanyes")
... plora el vent i ens sagna el cor... ("Al Cafè Antic")
... trepitjades terres que heu plorat amb fills el dret d'existir... ("Encara")
... sé que si sento el plor de l'ocell quan vola... ("Jo sé").

I fins i tot elements, d'entrada, inanimats:

... ploren els trens... ("Els trens de Kosovo")
... vaixell que plores igual que plora el meu... ("Vaixell de Grècia")
... sabessis bé com ploren les paraules... ("Sabessis bé).

Tot plegat, un mar de llàgrimes, tot i que en cap cançó plora el mar, i això, tractant-se de Llach, ja és prou excepcional.

Lluís Armstrong

Després de tres anys de retirar-se de l'alta competició, el set vegades guanyador del Tour de França, Lance Armstrong, possiblement el millor ciclista de la història, acaba d'anunciar que tornarà a les grans curses. Ho farà de manera totalment desinteressada, sense guanyar un duro / euro / dòlar, però amb un objectiu molt clar: seguir utilitzant la seva imatge pública, com ja va fer, per a conscienciar a la gent en la lluita contra el càncer, i sobretot demostrar als que el pateixen que hi ha possibilitats de sortir-se'n, i no només això sinó a més a més ser els millors en les seves feines. És probable que no guanyi més tours (té 37 anys i poc o molt ha de notar la falta de ritme de competició), però allà vol estar.

Els amants de la cançó també coneixem un gran contrarellotgista que va anunciar la retirada fa uns quants mesos, que va estar molts anys a dalt de tot, i que era portaveu de moltes causes dels més desafavorits i dels pobles i cultures petites. Potser que s'emmiralli, per una vegada, en un nordamericà. No cal treure un disc cada any, no cal fer un o dos concerts per setmana. Però, per què no seguir competint en un "segon" nivell? Per què no de tant en tant fer una cosa segurament tant antiga com la mateixa Humanitat, com és cantar i fer música? I per què no seguir sent un referent per a aquesta nostra societat que, sovint, em sembla que tota ella pateix una malaltia dolenta? Seria tot un detall que Llach tornés a pedalar i ens arrossegués amb ell per a superar els ports més difícils.

Irene

Diuen que quan estàs tan ocupat estimant plenament una persona no escrius perquè ja li expresses directament a ella tot el que sents, ja et buides en / amb ella. És quan vénen els desenganys, les roptures, les baralles, que aleshores et poses davant del paper i deixes anar la teva pena o la teva ràbia.

Això només deu ser veritat a mitges, perquè, com tothom sap, hi ha milers de cançons d'amor precioses, i Llach en té un grapat. Però certament també n'hi ha moltes de desamor. I la gran cançó de desamor de Llach es titula "Irene". Un tema primerenc, de l'any 1969, i el qual, diuen, va sonar molt per les ràdios i li va obrir un camí al mercat espanyol.

Hi trobem encara un Llach perfilant el seu estil, tant musical com a l'hora de fer lletres. Sobretot això darrer, perquè no repetirà gaire més el fet d'expressar de manera tan clara i amb nom propi i tot un cas particular d'amor (desamor) de parella. En tot cas, aquesta tal Irene s'emporta l'honor, junt amb Laura, de ser l'única dona que dóna nom a una cançó de Llach.

Oblidada per sempre del seu repertori als directes, "Irene" forma part de la memòria musical d'un sector de públic d'una època molt determinada, però amb gran força perquè, com dèiem, en el seu moment sembla ser que va fer furor. No hagués estat malament que, com a dedicatòria al públic que l'ha seguit des dels seus inicis, hagués recuperat el tema en alguna de les seves darreres gires.

No, no he volgut pintar
el teu cabell llarg
ni les teves mans.

Ni el teu cos, que he envoltat
d'ones que he robat
al mar abrivat.

No, no he volgut pintar
aquest despertar
serè, deslliurat.

Ni el primer cant d'ocell
que ens acosta el vent
abans de l'adéu.

I ara que el temps se m'emporta
i em tanques la porta
per on vaig entrar,
no, no vull recordar
ni la teva imatge
ni les teves mans,
No, no em puc aturar
i mirar la vida
des del finestral.

No, no vull trepitjar
fulles que em recorden
el teu caminar.

No, ja no vull tornar
al camí que em porta
a la teva llar.

I ara que queda enrera
aquella drecera
per on vam passar,
no, no vull recordar
ni la teva imatge
ni les teves mans.
No, no em puc aturar
i mirar la vida
des del finestral.

Reravera

Entrem al mes de setembre, i ja comencem a notar al clatell el frec de la tardor. Els dies s'escurcen i les nits seran més fresques. Hi haurà (esperem) pluges i tempestes, i vent. La Natura amb la seva força. I a Llach això li agrada, i sempre s'ha declarat un enamorat de la tardor. Possiblement sigui una estació per als poetes, o per als nostàltics, o per als melancòlics: després que durant alguns mesos no passi pràcticament res climatològicament parlant, tot és remou i els colors es transformen. No són sensacionals els marrons i ocres i carbasses dels boscos a la tardor? Aquell pessigolleig a la panxa, dels quals molts en fugen com odien els diumenges a la tarda, però en canvi a tants d'altres ens encanta.

Llach ens va ensenyar a molts una nova manera d'anomenar la tardor: reravera. Ho fa a través de la cançó "La Joia", que subtitula "Cançó de reravera", i que tanca el disc "9". No és habitual que Lluís Llach usi paraules poc corrents en la llengua en els seus temes; la seva és cançó popular, per a tots els públics, i fins i tot m'atreviria a dir que quan demanava a Martí i Pol que li fes lletres per a les seves músiques li insinuava que les paraules fossin molt planeres o habituals.

I és que de fet la paraula "reravera" no surt en cap moment durant la cançó, i només els que es fixen en el títol la troben escrita. Tampoc la lletra fa una descripció de la tardor. Aleshores, per què aquest títol? Doncs m'imagino que en gran part és això que deiem, aquests contrastos que provoca la tardor també en els ànims de la gent, i és com si una persona que viu a gust la tardor li digués a una altra que ho passés malament: "vinga, ànims que segur que hi ha un demà en que brilla el sol. Potser ara hi ha núvols i tempestes, però a casa nostra sempre acaba sortint la llum i la claror". Temàticament, doncs, segueix molt la línia llaquiana (potser és el gran tema llaquià?) que ja trobem a "Que tinguem sort", "Ítaca", i tantes d'altres cançons, això de l'anar més lluny dels arbres que ara ens empresonen... Fins i tot musicalment és pur Llach, ell sol al piano i amb aquest to una mica trist i narrant coses una mica dures però per a acabar amb un crit d'optimisme i d'esperança. És a més a més una cançó fàcil de corejar, i que entronca perfectament amb "Abril 74", "On vas", "Companys, no era això", i també tantes altres. De fet, de segur que si l'hagués compost als 70 ara seria una de les seves peces més conegudes.

A tot plegat cal sumar que la dedica a Tortell Poltrona i als cors sense fronteres. Sens dubte uns col.lectius que necessiten d'aquesta classe de lletres per a afrontar-se cada dia a moltes imatges amb les que es troben, però també aquestes mateixes persones poden dedicar les paraules de Llach als infants i no tant infants als que intenten ajudar.


Ja només sé cantar per dir-te
que hi ha un món nou dins aquest món que et costa viure.
Que val la pena si tens la força dins del cor
per prendre el risc que és sempre el bell intent
de posseir...
la joia, la joia per què avances
pel llarg i vell camí que du a un món millor.

No em dono vergonya d'aquests somnis
ni em cansa fer un poc més possible l'impossible.
Que si no arribo fins al destí que em diu el cor,
faré senyal del lloc a l'horitzó
guardant en mi
la joia, la joia de sentir-vos
sabent que aneu encara molt més lluny que jo.

No hi puc fer res i et dic encara
que un món millor sempre t'espera enllà dels astres.
No és sols un somni,
també és la urgència pel dolor
de tanta gent, desheretats de tot,
de tot menys de...
la joia, la joia d'inventar-se
un bell demà més digne on hi surti el sol...