10 d’abril de 2007

Porrera


A Porrera no hi viu ni millor ni pitjor gent que a altres llocs. Però Lluís Llach hi va trobar allí, enmig del Priorat, la seva particular Ítaca, possiblement en uns moments complicats de la seva vida hi va establir la seva residència (més) permanent, i hi va fer molt bones amistats. El que sí hi va veure de seguida va ser la dificultat d’aquelles persones per a tirar endavant, i com la població se n’anava cada vegada més. S’hi va voler vincular tant, i es va sentir tant atret per l’adusta comarca del Priorat, que hi va iniciar un negoci de vins, i, el que és més important per als seus seguidors i per als amants de la bona música, va fer un disc mestre amb la població com a excusa.

Estimo aquesta terra
com un amant fidel i ardent,
aquesta terra meva
que cada jorn m’encén i em pren,
pell a pell ens compartim,
cos a cos ens aprenem
i el desig ens manté vius els somnis.


Llach ens feia partícips a tots en l’any 1995 de la seva Ítaca del moment. El disc és una obra clau de la seva discografia, però que injustament va quedar relegada a segon terme per darrera de Un pont de mar blava i per la seva proximitat temporal amb aquesta. I és que Un pont havia rebut tants elogis que semblava que no es pogués anar més enllà, i en Un pont hi va jugar molt la potència de l’escenografia i el fet d’omplir dos palaus Sant Jordi. Ep!, que també és un disc fenomenal, un dia en parlarem, però per a mi Porrera està un graó per damunt.

A Porrera (de fet el disc es diu Porrera – Món, però el "Món" queda un pèl amagat), Llach ens parla, a través d’allò local, del més universal: l’amor a la terra pròpia, la soledat i l’amistat, la natura, els conflictes d’arreu a través dels núvols que passen per les teulades del poble... Tot plegat farcit dels magnífics versos de Miquel Martí i Pol en el que, per mi, és el cim, el màxim d’eficàcia, en les col·laboracions entre ambdós. Les descripcions detallades, els racons que es descriuen i que es poden seguir perfectament en qualsevol visita a Porrera, estan al millor nivell de qualsevol dels escriptors que han descrit gustosament la nostra terra, com el mateix Josep Pla, amb la dificultat afegida d’estar encabides en músiques.

Quan d’esquena al Molló
la Mort baixa pel Cortiella,
sota el pont dels records
jo l’espero sense presses,
i li parlo de mi,
si ho sabessis, si ens veiessis,
quan em vol jo la prenc
i ballem lentament
per les aigües del temps.


El disc té un so perfecte. La varietat musical, a pesar de que les cançons estan entrellaçades, va dels sons d’orquestrina a les noves tendències, passant pel pop suau i la balada acústica. És també en aquest cas la culminació a molts anys de feina amb Manuel Rabinad i Jordi Armengol, que signen la producció del disc. La versatilitat dels músics es feia ben present en l’espectacle en directe, un goig per als sentits.

La cançó que em té ben embruixat és Embruix de Lluna, però al principi no em podia treure del cap Al Cafè Antic, Tomb d’atzars té una força commovedora, i Núvols fa posar la pell de gallina.

Passen els núvols talment com antics vaixells
i miren les dones i els homes
barquetes sense timó ni orça.

En definitiva, per a mi un dels seus tres millors discos de la seva extensa obra, i del que en parlarem més.