17 d’abril de 2007

Maria del Mar Bonet


A mitjans dels 80, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell i Lluís Llach semblaven formar un trio inseparable dins la cançó catalana. L'un o l'una col·laborava en el disc de l'altri, en alguna cançó concreta, com si s'anessin devent i tornant favors. D'aquestes relacions en van sortir fruits molt dolços, amb cançons que ja són patrimoni de tots.

He de dir que el Cant de l'enyor, sens dubte la peça més popularitzada de la relació entre tots tres, no ha estat mai de les meves preferides de la creació llaquiana. No em pregunteu el perquè: com sempre passa en la música, les melodies i les lletres entren o no entren, i a mi el Cant de l'enyor no m'entusiasma. Com que no vaig poder assistir al concert del Camp del Barça, tampoc vaig notar "la màgia del moment" que diuen que va tenir la interpretació d'aquesta cançó aquella nit.

Maria del Mar Bonet no va faltar al darrer concert de Lluís Llach, i se la va veure veritablement emocionada. La seva relació amb Llach ja ve de lluny, i això malgrat que el de Verges li va "fotre" la guitarrista Laura Almerich... Bonet va ser la jutgessa número 14, i Llach el 16. A mi, molt més que el Cant de l'enyor, de tots dos plegats m'agrada molt La casa de l'amic, que, per cert, no devien interpretar pas gaires vegades plegats en directe... Després d'aquestes col·laboracions mútues als anys 80, Bonet encara va ser important en la discografia de Llach més endavant, quan aquest va agafar un tema seu, Dóna'm sa mà, per a incloure'l al disc Torna aviat (1991), i que van cantar junts el dia que la mallorquina celebrava els 30 anys de carrera al Palau de Sant Jordi, a Barcelona. Dins la seva discografia "normal", Llach només ha fet versions de tres cantants: Bonet, Joan Amèric i Bàrbara.

Per tot plegat, Maria del Mar Bonet, "la veu de la Mediterrània", està en un lloc de molt d'honor dins la carrera musical de Lluís Llach.

2 comentaris:

jmateixa ha dit...

De la Maria del Mar recordo amb enyor aquells concerts que feia a la plaça del Rei per les festes de la Mercé... jo era fora, sentada a terra, era jove i no tenia diners per pagar-me l'entrada, però m'esperava als "bisos" que obrien les portes i deixaven entrar als pobrets que erem fora.
No he oblidat aquella veu juntament amb l'entorn... era d'una màgia tan bèstia que no ho he pogut oblidar.

jmateixa ha dit...

perdó, era pel grec... ostres la memòria em falla, em faig gran...