15 d’abril de 2007

Esperat i merescut reconeixement

Quan vaig pensar de fer aquest bloc, no m’esperava que hi pogués incloure gaire actualitat, ja que tot feia suposar que Lluís Llach deixaria de ser notícia almenys durant un temps per la seva retirada oficial de dalt dels escenaris. Però els esdeveniments manen i tampoc no en vull defugir.

El passat divendres 13 d’abril per fi es feia el primer reconeixement institucional públic als Setze Jutges, ni més ni menys que amb la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya a aquest grup, del qual Llach en va ser el número 16, el darrer. És la màxima distinció que pot donar aquesta institució als ciutadans. Tothom va coincidir a dir que arribava tard – Guillermina Motta fins i tot es va negar a anar a l’acte per aquest motiu -, però més val tard que mai, encara que malauradament els polifacètics Miquel Porter i Delfí Abella ja no podran recollir la Medalla...

Lluís Llach s’ha fet un tip de reclamar durant la darrera gira, I., aquest reconeixement. El pes que poden haver tingut les seves paraules, i el de la seva retirada, només ho saben els que acaben decidint aquests guardons. Jo crec que poden haver estat un factor important, junt amb el fet que en pocs anys hagin mort dos dels seus pioners. El cas és que l’estimació de Llach pels Jutges sempre l’ha fet evident i se n’ha fet uns tips de parlar-ne. Molts sabem el que van ser els Setze Jutges sobretot perquè Llach treia el tema en les entrevistes. Què hagués estat en Llach sense els Setze Jutges és una d’aquelles preguntes sense resposta clara, però està clar que van ser bàsics en la seva formació.

Recordo que l’any 1993, en l’extensa entrevista que li van fer a l’exitós programa de Joaquim Maria Puyal Un tomb per la vida, un dels blocs als que Llach volia dedicar l’espai era a parlar sobre Els Setze Jutges. Però no va ser possible per manca de temps, i quan Puyal ho va dir a Llach se li va posar una cara de circumstàncies que va ser massa, li va saber molt greu.

Durant la gira de I., sempre treia el tema al presentar la cançó de la francesa Barbara que el de Verges va traduir com a “Fins quan i per qui”. La cançó és preciosa –aviat en parlarem -, però no vaig acabar d’entendre mai per què no podia haver escollit un tema propi d’algun dels Jutges... possiblement perquè no en volia triar un per damunt dels altres.

En tot cas, va ser molt bonic veure quasi tots els Setze Jutges reunits l’altre dia, i com alguns confrontacions del passat sembla que es van superant. També recordar des d’aquí que hi va haver molts altres artistes del nostre país que ja no van “caber” dins els Setze Jutges però que no van debutar pas gaire temps més tard que aquests, en aquells anys difícils, i que també van fer una tasca immensa per a difondre i popularitzar la música en català i lluitar per les llibertats.

Els Setze Jutges
1. Miquel Porter i Moix
2. Remei Margarit
3. Josep M. Espinàs
4. Delfí Abella
5. Francesc Pi de la Serra
6. Enric Barbat
7. Xavier Elies
8. Guillermina Motta
9. M. del Carme Girau
10. Martí Llauradó
11. M. Amèlia Pedrerol
12. Joan Ramon Bonet
13. Joan Manuel Serrat
14. Maria del Mar Bonet
15. Rafael Subirachs
16. Lluís Llach