Brillants Onze Llachs

Primer disc que un cantant de manera íntegra dedica a versionar Lluís Llach. Manu Guix ha agafat onze cançons del de Verges i les ha fet ben bé a la seva manera. I el resultat, tot i que no perfecte, és molt brillant. Per fi algú versiona Llach de manera contundent, pensada i ben treballada, fent-se les cançons completament seves i pensant que, tot i tractar-se d'un personatge històric, mític, o el que n'hi vulguem dir, els seus temes es poden tergiversar i retocar, jugar amb ells, com al mateix Llach li agradava fer.

Manu Guix aconsegueix un so molt propi i al mateix temps, en la majoria de composicions, se segueix traspuant la saviesa musical de Llach. M'agraden les versions que són això, versions, i no còpies mimètiques de l'original. Però també he de dir que entenc que una versió ha de conservar el rerafons del tema del que parteix, perquè si no és una cançó completament nova. Per això penso que Guix s'equivoca amb temes com "Roda" o "Al teatre". En aquesta segona l'escabatxinada és total, i ambdues són temes completament nous. Sort n'hi ha que tenen una primera estrofa en que Manu Guix copia l'original, perquè si no ni se sabria que ho són. Fins i tot algun malpensat creu que es tracta de músiques que ja tenia compostes, i que va cercar la lletra de Llach que li anava millor al que ell ja havia fet.

En canvi, clava "Per un tros del teu cos", "A cavall del vent", "Vida" i "A força de nits". Perfectes, res a dir-hi, sonen modernes, canviades, agradables, encisadores a la seva manera. No canvien en excés "Un núvol blanc", "Amor particular" i "País petit", però les interpreta fantàsticament bé i en moments els dóna nova vida. Segurament, i com va dir en una entrevista, deu trobar que aquestes peces ja són tan perfectes que no els calen gaires arranjaments més. "Que tinguem sort" no m'acaba de convèncer del tot, si bé s'ha versionat ja tant - fins i tot el mateix Llach - que comença a ser difícil de fer-li canvis que realment valguin la pena. I curiós el tema de "Despertar": el mateix Guix la va incloure fa uns mesos al disc col·lectiu "Si véns amb mi", i al veure el títol a "Onze Llachs" ja m'esperava trobar-hi la mateixa gravació. No obstant, i en un gest que demostra de nou que no ha fet aquest disc per a cobrir l'expedient sinó que se l'ha currat, el jove cantant ha estat prou bo per a fer dues versions completament diferents d'aquesta cançó, tot i que he de dir que m'agrada més la de l'homenatge col·lectiu.

I és clar que la tria és molt personal, i que Llach té tantíssimes cançons que tothom hi trobarà a faltar aquesta o l'altra. Però en el meu cas deixeu-me dir que no entenc com no s'ha atrevit amb "El jorn dels miserables", que l'hi hagués anat com anell al dit. Potser ens sorprendrà amb aquesta, o alguna altra cançó, en els concerts? Estaria bé que fos així.