14 de maig de 2008

Llach i els periodistes

Lluís Llach ha mantingut públicament molt bones amistats amb periodistes de primera fila del nostre país. O potser caldria dir-ho al revés: moltes primeres espases periodístiques es mostren públicament fascinats per la figura i l'obra de Llach, segurament en un percentatge molt més elevat del que realment existeix a la nostra societat.

Periodistes com Antoni Bassas, Jordi Basté, Mònica Terribas, Oriol Soler, Xavier Grasset, Miquel Calzada, Toni Clapés, Joaquim M. Puyal, i d'altres noms consagrats en menor mesura, s'han declarat grans seguidors llaquians, i la majoria d'aquests grans amics personals. A vegades fins i tot he pensat que per acabar essent algú en el periodisme català, si més no presentador d'un programa de ràdio del matí en una emissora important, has de ser fan de Llach!

Potser Llach encara vincula per damunt de tot la premsa amb la llibertat d'expressió, recordant com molts periodistes, a l'igual que cantants com ell, se la jugaven en anys foscos, publicant informacions que no agradaven al règim, donant veu als que no en tenien... I potser per això aquest acostament fàcil al món periodístic. També, és clar, pel contacte que hi ha de mantenir constantment, amb entrevistes i tot plegat.

Però segurament res és del tot casual. Una persona que es vol dedicar al periodisme generalista i d'actualitat, dirigir-ne programes, i a més a més fer-ho en català, amb tota la càrrega extra que, ens agradi o no, això sempre comporta, vol dir que té un poc o un molt interès per la política de casa nostra, per la seva història recent, per la lluita per les llibertats... I és clar, en tots aquests terrenys, d'una manera o altra, hi entra sempre Lluís Llach. Dit d'una altra manera: no és el mateix dedicar-se a fer de paleta (i ho dic amb tots els respectes), en que no és necessari per al teu dia a dia conèixer gaire res de la història recent d'aquest país, que dedicar-se a explicar l'actualitat, ja que tots venim d'un lloc i d'uns esdeveniments concrets.

I d'altra banda, Llach ha tingut clar sempre que la informació és poder, i que és bo estar a bones amb els periodistes. Atenció!, no dic que la seva amistat amb en Bassas o la Terribas no sigui sincera, però sí que és més "important" per a ell estar bé amb gent que s'anirà trobant i que, potser, en alguna entrevista el collaran, que no pas amb qualsevol altre seguidor que se li acosti. Al cap i a la fi, els recursos per a una persona que només canti en català, les maneres de promocionar-se, el "merchandaising", sempre seran molt limitats, fins i tot per al mateix Llach, i per tant més val que et deixin una mica bé les vegades que et deixen sortir als mitjans de comunicació. I Llach sembla que ho ha anat aconseguint, ja que fins i tot en entrevistes a diaris que en podríem dir del tot oposats als seus valors l'han tractat molt bé en reportatges, cròniques i crítiques. Majoritàriament, perquè n'hi ha que no tenen remei.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Tant de bo arribi a haver una col.laboració Bassas-Llach o Basté-Llach....en el futur.Tots ens sortiríem guanyant.Només falta que ell s'hi avingui...