Seixanta

Li deu agradar, a Llach, fer-se gran? O deu ser dels que, sobretot quan canvien el número del davant, els hi entra una depre que és massa? De sempre Llach sembla que ha tingut molt clar que en aquesta vida només hi som uns anys, que cal aprofitar-la, i que la vellesa és una etapa més que cal gaudir. Ha fet broma molt sovint als seus concerts amb la seva edat, i ha mostrat autèntica devoció per vells republicans o vells savis, als que sempre s'ha volgut emmirallar, tant en entrevistes com en cançons. Sovint ha dibuixat ell mateix el seu futur com un vell rondinaire amb bastó pels camins costeruts de Porrera, o els no tan costeruts de l'Empordà. Crec que no, que a Llach no li importa envellir, i ho fa content de la sort que ha tingut, i de la sort que tindrà. Tot i que mai es pot treure del rostre la seva mirada d'infant, i el seu constant acostament als joves, tant músicalment com reivindicativa. Potser és que Llach té clar que totes les etapes de la vida tenen coses bones i boniques, i sobretot que serveixen per a APRENDRE, aquest constant aprenentatge que sempre ha cercat i que ha trobat tant en joves com en vellets.

Llach, doncs, arriba als seixanta, i pot mirar enrera amb orgull, però sobretot al present ben content de com pot viure i satisfet de les opcions que ha anat triant i l'han portat on ara es troba, potser molt a prop de la seva Ítaca.

Ah, i per cert, Per Molts Anys!