26 de maig de 2008

Amor particular



Em costa afrontar-me a escriure sobre les cançons o discos més coneguts i populars de Lluís Llach. Penso que la majoria dels que entreu en aquest espai ja n'heu sentit totes les explicacions i anècdotes possibles, ja que el mateix cantautor n'ha parlat sovint en entrevistes o al presentar les cançons, i per tant no sabré aportar res de nou o direu "això ja ho sap tothom!". Per tant, i ja em perdonareu, l'única manera que trobo per a parlar d'aquests temes més coneguts és des d'una visió estrictament personal, de vivència pròpia respecte el tema.


"Amor particular" no va ser una cançó en que hi entrés fàcilment. Jo era molt i molt jovenet quan es va publicar el disc "T'estimo", i la trobava molt lenta. Jo no tenia criteri musical, i per tant si era més difícil de cantar o menys i tot això per a mi era molt secundari. No dic que no m'agradés, senzillament no estava entre les meves preferides de Llach. He de dir en defensa meva que penso que a la majoria de seguidors de Llach quan els va començar a agradar més aquesta cançó va ser a partir del concert i posterior disc del "Camp del Barça". A la versió original sonava excessivament "prima", amb poqueta força en les cordes i en la veu de Llach. Va ser al Camp Nou quan es va veure la força i l'empenta d'aquesta cançó, la seva passió, la seva dificultat, i quan la lletra prenia tota la seva dimensió. Recordem, pels que no ho sàpiguen, que és un tema dedicat al públic, i que el títol el va prendre d'una obra de teatre que en aquells moments estava representant Josep M. Flotats, "Una jornada particular", amb la qual cosa es va crear tota una rumorologia de si la lletra la va fer més pensant en Flotats que no pas en el públic... Bé, ja les tenen, les grans cançons, també, aquestes llegendes, o històries, al darrera.

Com també moltes grans cançons tenen aquests dobles jocs, que cadascú se les pot fer seves i portar-les molt més enllà del seu significat inicial. Està clar que pot ser una cançó dedicada al públic, però a qui no li hagués agradat escriure aquesta mateixa lletra per a qualsevol parella seva en el moment de més enamorament? Ens trobem davant d'una immensa cançó d'amor, molt ben trabada, i segurament és una de les millors melodies de tota la trajectòria del de Verges. No hi ha cap dubte que amb el pas dels anys formarà part del repertori de cançons tradicionals d'amor d'aquesta petita cultura nostra. Com els bons vins, quants més anys van passant més bona sembla que es faci, i més gent la coneix i la taral·leja. Cada cop s'esperava més en els directes, si bé per la seva dificultat a partir dels 90 Llach la va incloure ben poc en el repertori habitual, i la reservava per als bisos només en algunes ocasions.

El tema és un in crescendo tant en ritme com de tonalitat, creant-se una estructura perfecte i amb un moment culminant, de clímax, com són els aguts dels "...que joooooo....". És la melodia perfecte, l'impacte, i d'aquelles que et fan pensar que si Llach hagués nascut als Estats Units aquesta cançó seria mundialment coneguda, al mateix nivell del "My way", amb la que hi trobo certs paral·lelismes.

Ell mateix en va fer algunes versions boniques, com la que interpretava a l'inici de la gira de "Un pont de mar blava", però també és cert que tenia una base instrumental massa bona, tant en el disc original com al Camp Nou, i per tant quan la cantava ell sol al piano és com si quedés massa senzilla, com si li faltés alguna cosa, com es pot escoltar al disc "Nu". És a dir, passa de ser una cançó sensacional a ser una cançó més del repertori.

En definitiva, és la cançó preferida de Llach per a molta gent, aquella que potser no entra de seguida la primera vegada però que després et pren i ja no et deixa, i musicalment és la cançó perfecta, la que tot compositor o cantautor voldria que portés la seva signatura, i segurament és un tema d'aquells que marquen diferències entre un cantautor - compositor més amb un dels grans del gènere.

Com t’ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t’ho,
que em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m’has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t’amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T’estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

Que passaran els anys,
i vindrà l’adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T’estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

4 comentaris:

Anònim ha dit...

sempre havia pensat que se la dedicava a algú...diguéssin el que diguéssin.....

Joel i Marc: ha dit...

bones,
t'animo a explicar anècdotes i altres, si vols, ja que no tots les sabem! ;)

i si, a mi em va entrar + o - com tu...
primer va costar. Però després, durant molt temps, em vax llevar amb akesta kanso.

cuidat.

gorina.

Maurette ha dit...

Te digo que era seguramente mi preferida... hasta el dia que he encontrado "Al Teatre" i aixi m'innamorat...
Estoy de acuerdo con tu análisis sobre la perfección de la canción. Desde el inicio la he considerado un poco asi, perfecta, fluida, dulce... gracias por las informaciones, yo no sabia nada sobre el orígen y pensaba que fuera escrita para un amor de toda la vida (si, el público es un poco asi también),algo como un'amor maduro.
Siempre elegimos unas cinco o seis canciones que preferimos en medio a la obra de un autor que admiramos. Es cierto que "Amor particular" es una de las primeras en mi "lista" interior.
Abraçades
Maurette

Anònim ha dit...

Hola, m'agradaria aclarar un dubte que tinc des de fa temps, el to que s'utilitza en aquesta cançó com es diu? I la intenciolalitat de Lluís Llach es subjectiva 100%?