1 de juny de 2008

El públic de Llach: els altres límits



Dels concerts que he pogut anar de Lluís Llach fora dels límits territorials de parla catalana, n'he tret la conclusió de que, en general, el públic està més abocat i el cantant més concentrat. No sé si a la seva terra tenia la sensació de sortir ja amb el partit guanyat o què, però la veritat és que els seus errors en els oblits de les lletres eren mínims, i que la veu sempre la tenia molt i molt atinada.

Això no em deixava gaire bon sabor de boca, tot i que fredament entenia que escenaris o províncies senceres que potser trepitjava una vegada cada vuit anys, calia deixar-hi un bon regust perquè mai se sabia si aquella seria la darrera vegada que hi cantaria. Per tant, dins del que cap, ho entenia.

En canvi, el tema del públic ja em costava més i encara em costa. Sé que Llach ha tingut èxit a Catalunya, i per tant no se li pot aplicar, ni molt menys, aquella frase de que ningú no es profeta a casa seva. Però sí que molt sovint veia als concerts un cert refredament de la gent, com si no es valorés prou aquest gran cantautor i tot el que havia fet. Llach es va fer un tip de cantar en pobles molt petits, possiblement dels pocs de la seva qualitat que podien veure en aquest poble en anys, i en canvi als pobles petits em semblava que era on el rebien de manera més freda. Potser ja sempre la gent és així, en aquests llocs.

Doncs bé, això que deiem. A Madrid, a Saragossa, a París... el de Verges rebia llargues ovacions i se li demanaven tants bisos o més que a Olesa o a Figueres, cosa que potser des d'aquí (Catalunya) ni ens imaginàvem. I té mèrit, o era quasi un miracle, que en aquests llocs seguís tenint públic, amb el boicot absolut que es va fer a la cançó catalana i se segueix fent des de quasi tots els mitjans de comunicació no catalans.

Foto: www.lluisllach.org

2 comentaris:

Anònim ha dit...

no sé, jo no he sentit mai aquesta fredor, al contrari, de vegades fins i tot em feia patir quan el veia tant cansat i la gent li demanavem una altra... Bé, no sé si parles dels concerts més antics, jo vaig començar anar molt sovint als seus concerts a partir del 92-93, abans no havia pogut, però les dues o tres vegades que havia vingut al poble o pels voltants, sempre havia vist la gent molt entregada.
Es clar, que no he anat mai a cap concert seu, fora de Catalunya i no puc comparar.
dolors

ara ha dit...

Su ultimo concierto en Pamplona, todo el mundo estaba entregado como dices, no eramos todos catalanes, pero para mi fue "lo mas" poder decirle adios, en el sitio que estoy viviendo. Es como mas, si siguiera en Bcn, me pareceria que puedo tropezrme con el en cualquier sitio, aqui se que no sera asi, y la nostalgia es muy fuerte, y por eso quizas... vamos a por todas. Los sentimientos de el no te los puedo decir.
Pero si puedo decir que me da mucha pena saber que no voy a poder ir a oirlo nunca mas en directo