23 de juny de 2008

Enderrock

Cal agrair a la revista "Enderrock" la feina feta en aquests 15 anys d'existència, el haver ajudat a normalitzar un camp més que estava desert de les publicacions en català, fent-ho a més a més donant prioritat absoluta als grups i cantants que ho fan en aquesta llengua, i amb gran professionalitat pels recursos que, em consta, tenen al seu abast.

Dit això, però, també voldria comentar que no m'ha agradat mai la seva línia d'opinió o línia editorial, si en podem dir així. La idea que a mi em transmeten és que són d'aquells que pensen que quan més estrany sigui el cantant o el grup més bo és. Es desfan en elogis de noms que acaben venent quatre discos, perquè es veu que a Catalunya ja ens va, això, la cosa rara i poc exportable. La qüestió és que "rar", per a aquests periodistes, equival a qualitat, i això no sempre es correspon. La teoria aquesta de que si ets crític musical t'ha d'agradar aquest, aquell i l'altre. Aquest so "underground" de la música en català que s'ha intentat vendre tan hippie o progre ens ha fet més mal que bé. Si almenys els que el fan tinguessin bona veu... Jo personalment estic tip de veure com posen en altars discs com "Dioptria" de Pau Riba o "Qualsevol nit pot sortir el sol", d'en Sisa, discos que no estan malament però que són més llegenda que no pas el que realment van suposar. Excepte alguna cançó molt concreta, quanta gent se sap cap cançó d'aquests discos?

I aleshores fan la gran excepció: una vegada i una altra rememoren i recorden el concert del palau de Sant Jordi de l'any 1991 amb Els Pets, Sau, Sopa de Cabra i Sangtraït. Ho han explicat tot, d'aquell concert. Que va ser important, però precisament potser que en passin pàgina, si volen que la música en català vagi endavant. En certa manera, els de "Enderrock" encara en viuen, i no és que precisament en aquells moments aquests grups aportessin gaire res de nou...

I a què ve tot això en un bloc sobre Lluís Llach? Doncs ve a que precisament aquesta doble política de "visca els rars" per un costat i "visca els 4 magnífics del rock català" per l'altre, a qui sempre li ha acabat tocant el rebre ha estat a les vaques sagrades de la Cançó. En moments puntuals n'han tret alguna bona entrevista o reportatge, però en general ha donat la sensació que els emprenyava que hi fóssin, que seguissin fent concerts i traient discos, com si els fes ràbia que una part important de la música d'aquest país cantada en català i amb un públic nombrós encara seguís estant en mans de Llach, Raimon o la Bonet. Una mostra clara és que mentre que, cada any que treia disc, Llach era escollit per part dels lectors com a autor del millor disc de l'any en cançó d'autor en els mateixos premis organitzats per la revista, "Enderrock" escollia qualsevol altra cantant, però mai Llach. El seguiment a concerts importants que el de Verges va fer en aquest temps també deixava molt que desitjar, i, en general, el volum d'informació va ser molt poca en comparació amb el que Llach va arribar a fer.

I això, tenint una sola revista en català dedicada a la música del nostre país, marca molt i deixa una part del públic potencial fora de joc... o emprenyat.

2 comentaris:

lottery raffle ha dit...

Such a nice blog. I hope you will create another post like this.

Anònim ha dit...

Suposo que intentaven promoure grups nous.De totes maneres és l'etern problema dels catalans.Tot el que sigui ben català o de tota la vida és massa xirucaire...