5 de juny de 2008

Fent de jurat musical



La darrera cosa que envejaria de la feina que ha tingut Lluís Llach és quan havia de triar els músics que l'acompanyaven o deixar de comptar amb ells. En aquest sentit, les bandes o grups ho tenen molt més fàcil: són els que són, i en tot cas de tant en tant es pot dir: "va, en aquesta gira comptem també amb un saxofonista", i les responsabilitats recauen entre tots els components. En canvi, un cantautor està sol, ell sol decideix quin instrument necessita i quin no, ha de pactar percentatges, ha d'aprendre a gestionar personalismes... A més a més de tota la feina compositiva, d'anar decidint quan vol fer un nou disc, de triar si l'interessa fer una gira llarga o curta, etc., ha de fitxar els "jugadors" i els ha d'entrenar. Fa de directiu, tècnic i jugador alhora. Una feinada en la que, com dic, no m'hi voldria pas trobar.


Us l'imagineu dient a tots els músics: "mireu, durant un any busqueu-vos una altra cosa, perquè me'n vaig a fer una gira sol amb el piano"? I que tots s'ho prenguin bé, i que després d'aquesta gira els torni a dir d'actuar amb ell i tots li diguin que sí... O quan, en plena gira, un músic et diu: "m'ha fitxat en Bisbal i me'n vaig", haver de córrer a cercar un altre músic, i que aprengui ràpid tots els acords, solos...

Per això aquesta feina també deu tenir la seva part de bronques, de desenganys, de punyalades per l'esquena... Llach ha consevat molt bona amistat amb alguns dels músics que l'han acompanyat durant anys i ho van deixar de fer, i han tornat a col·laborar amb de manera esporàdica quan els ho ha demanat. En canvi, amb d'altres, i és sabut, han acabat com gat i gos, i aquesta part del món de la música no ha de ser gens gratificant.