28 d’abril de 2008

Evidències


Ja fa uns quants anys es va organitzar un doble concert, a Barcelona i a Madrid, d'aquests solidaris, amb la intervenció de diversos grups, dels de més renom del moment del panorama estatal. El retransmetien per televisió, i anaven connectant ara amb Madrid, ara amb Barcelona. Com que alguns dels que hi actuaven em cridaven l'atenció, em vaig gravar el concert, i vaig deixar la cinta VHS posada a l'aparell.

Al cap de ben pocs dies vaig enganxar per sorpresa la repetició del concert de Lluís Llach al Palau de Sant Jordi en que presentava "Un pont de mar blava". Ja estava en la recta final, i vaig ser a temps de posar el vídeo a gravar quan interpretava "Que tinguem sort". Tot i que ja tenia gravat el concert de la primera vegada que l'havien fet, tenia l'esperança de que després d'aquesta cançó en posessin alguna més que no havien posat en la retransmissió en directa pel tall per a mi brusc que van fer-ne. No va ser així, però bé.

Van passar els mesos, i un vespre em va donar per mirar de nou aquell concert solidari. No estava malament, alguns grups i cantants millor, d'altres no tant. Quan va finalitzar, em va aparèixer tot seguit - ni me'n recordava - el rostre d'en Llach cantant sol al piano, enmig d'un munt de llumetes enceses al Palau, el "Que tinguem sort". Va ser un impacte. Tot i que els grups del concert solidari eren de primera línia, no es podia ni comparar amb la bellesa de la melodia d'aquesta cançó, la veu tan especial d'en Llach, la comunió amb el públic... Molts dels grups que acabava de veure portaven no sé pas quants músics, algunes de les cançons me les sabia volgués o no perquè les havien radiat mil vegades per tot arreu... En canvi, en Lluís apareixia tot sol, només amb el seu piano, ja a les acaballes d'un concert que havia durat més de dues hores, i en canvi la qualitat musical, i la de la "posada en escena", el que transmetia, eren mil vegades més atraients que tots aquells que l'havien precedit a la tele. Va ser un moment en què per a mi es va posar en evidència la diferència entre qui és un geni, i qui es dedica simplement a fer algunes cançonetes que enganxen durant un temps amb el públic. Em vaig quedar ben escarxofat al sofà, per una sola cançó, per un sol moment.

3 comentaris:

Joel i Marc: ha dit...

salut,

m'ha agradat molt aquest escrit.
i, de fet, m'ha recordat a coses que em passen sovint des que escolto a en Llach.

I és que, encara que molt sovint escolti altra música, des d'Obrint Pas a havaneres de Port Bo, Els Pets, Ken Zazpi i un llarg etcètera, que m'agraden moltíssim.
Però, quan llavors escolto el Llach, com bé dius, és un canvi brutal i no té punt de comparació.
El que transmet la música d'aquest mestre és inexplicable.


Per cert, m'estic llegint un llibre sobre ell, anomenat "Lluís Llach, sempre més lluny" crec. És boníssim, m'està encantant, jo que desconec tantes coses d'ell.


felicitats i endavant
salut!
gorina.

Anònim ha dit...

Llàstima! Jo aquest me'l vaig perdre.Sabeu si existeix en DVD o en algun format?Canviant de tema,jo també m'he llegit "Lluís Llach,sempre més lluny" i és boníssim.
Gràcies i endavant.
Mercè.

Anònim ha dit...

Preciós!!!