9 de febrer de 2009

Josep M. Flotats


Lluís Llach sempre s'ha sentit molt a prop de la gent del teatre. Ell mateix ha afirmat en alguna ocasió que tenia més amics en aquest camp artístic que no pas en el de la música, i s'ha vinculat especialment amb tot allò que envoltava el teatre Lliure de Barcelona. D'entre les amistats amb actors coneguts va donar fruits especialment dolços la que va mantenir amb Josep M. Flotats.

Flotats és l'exemple d'actor amb personalitat molt forta i, per a molts i sobretot especialment durant els 80, considerat com el número 1 de l'escena catalana. La seva interpretació de Cyrano de Bergerac (1984) és especialment inoblidable, i era per aquells anys que era coneguda la seva amistat amb Llach. D'alguna manera, es tractava de dos tótems del país que dominaven l'escena, l'un en el camp de la música i l'altre en el camp del teatre. Però Flotats representava molt més, representava aquella mirada que, cap a França i sobretot cap a París, sempre han tingut sectors artístics de la societat catalana. Possiblement per la proximitat d'aquest país però sobretot, és clar, per la seva potència cultural. Un contacte i vinculació que es dóna ja al segle XIX, que pren especialment rellevància amb els nostres pintors avantguardistes del segle XX, i del que el teatre català i la Cançó en són hereus. Al meu entendre, aquesta mirada cap a París s'ha anant fonent, sigui perquè ja no els tenim tant a envejar, sigui perquè França ja no és tan capdavantera en moviments artístics.

No és estrany que fos en el pis de Flotats a França que Llach descobrís un poema de Martí i Pol que començava amb uns versos que deien "Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic i em poso a apedaçar...". D'immediat Llach li va fer llegir el poema al seu amic Flotats, i va tenir clar, a l'hora de fer el disc "I amb el somriure, la revolta" (1982) que la primera part l'havia de recitar el prestigiós actor. Es feia visible així una combinació de tres "cracks" en tres àmbits diferents de la cultura catalana: Llach com a cantautor, Flotats com a actor, i Martí i Pol com a poeta. Una combinació d'un nivell excels i difícilment comparable amb gaire res que s'hagi fet en aquest país.

Sobreactuat per molts, amb una força extraordinària per a molts d'altres, el cas és que el recitat de Flotats dels versos del "Ara mateix" han fet que milers de persones se'ls sàpiguen de memòria i fins i tot els recitin imitant l'accent o l'entonació de Flotats. El que va passar anys més tard amb tot el tema del TNC i tot plegat ja són figues d'un altre paner...

1 comentari:

argentina ha dit...

No sée el perquè i m'agradaria saber-ho, els catalans sóm especialistes en destruir els nostres propis ídols. De vegades em pregunto si pot ser l'enveja.
Que n'opines tu?