Diversos missatges al meu correu m’informen de la polèmica que ha sorgit sobre els “Onze Llachs”, i en alguns casos també em demanen que n’informi o en digui quelcom en aquest bloc. Gràcies a tots. Ho podeu llegir aquí: http://onzellachsmes1lagravaciooriginal.blogspot.com/
La veritat és que alguna cosa n’havia sentit, i ja esperava que tard o d’hora se’n sabessin més detalls. No deixa de ser un tema una mica rar i encara amb molts interrogants oberts, que esperem que, tal com promet el senyor Ignasi Teixidó, es vagin esclarint. Fins a quin punt aquell disc enregistrat fa més de 10 anys va ser obra d’Ignasi Teixidó, i fins on obra de Manu Guix? Com és que si Teixidó hi va posar tots els diners i la producció, Guix unilateralment va poder decidir que no es publiqués? Què deia exactament el contracte que, suposo, devien signar, i que per tant ha de ser la clau de si Guix va actuar sobre allò establert en el contracte o no?... Siguin quines siguin aquestes respostes, entenc perfectament l'enfadament de Teixidó si és que ell va tenir la idea original, s'ho va estar currant, i a sobre en va posar diners, i ara veu com Guix publica el disc sense ni tan sols esmentar-lo en cap entrevista.
El que està clar és que Manu Guix no és aigua clara. Amb la seva joventut i ja té massa punts foscos en la seva biografia. Ja la seva sortida de la companyia El Musical Més Petit, amb la que anava recollint èxits, va ser estranya i sembla ser que donada per un problema d’ego. La sensació amb el pas del temps és que a aquest noi se li van pujar els fums de ben jovenet de tants elogis com va rebre, i a partir d’aquí ha volgut aconseguir una carrera en solitari d’èxit a qualsevol preu, fins al punt de prendre part de la famosa acadèmia d’OT. La seva boca massa grossa l’ha delatat massa sovint: recordo com en una entrevista va comentar que el seu somni era tenir una casa amb piscina i jardí (perfectament respectable, però que després no vagi fent cançons sobre la pobresa i el que costa aixecar-se...); algunes de les declaracions que va fer sobre Llach tampoc van ser gens lluïdes... Ha tret el disc amb versions de Llach després d’haver fracassat totalment amb dos discos de temes propis, i, després del que ara es va sabent, sembla com si es tractés d’un as a la màniga que es guardava per si tenia moments de sequera en la inspiració o no li anaven bé els temes propis, com així ha estat. Que passava alguna cosa rara també es veia amb la seva web: quan més hauria d'estar en funcionament, entreu-hi per veure com la té! I amb el bé que s'ha acceptat el disc, i no ha fet ni gira de concerts ni res de res. Tot plegat força peculiar.
Jo he defensat el treball de Manu Guix sobre Llach perquè musicalment m’agrada, el trobo interessant, i perquè crec que sempre està bé versionar Llach si es fa ben fet, i més si això permet fer arribar les seves cançons a públics que habitualment no l’escolten. Una altra cosa és Manu Guix com a persona, que en això no m’hi volia posar, però que evidentment la cosa no pinta gaire bé, tot i que, com deia abans, caldrà saber més detalls de tot plegat.
Per cert, que no em desagrada gens com sonen les cançons de Llach en anglès!
La petitesa del país
I, com sempre, l’autoestima d’aquest país per la seva cultura, pels seus artistes i fins i tot per les seves polèmiques està sota mínims. Que jo hagi vist, cap diari s’ha fet encara ressò d’aquest tema, ni tan sols els més “nostrats” (corregiu-me si algú ho ha vist publicat en algun lloc), i per tant si no arriba a ser per l’invent dels blocs encara seria l’hora que ningú en sabria res. Diaris que després es faran ressò de qualsevol denúncia de plagi o petit conflicte entre artistes nordamericans o de qualsevol altre punt del món, o entre discogràfiques, però que no diuen res quan passen coses molt més a prop, a casa nostra; i estem parlant d’un disc de versions sobre l’artista que, cantant en català, ha venut més discos de tota la història, i sobre el disc en català que més discos i descàrregues porta aquest any. No sé si Ignasi Teixidó s’ha dirigit o no als mitjans de comunicació del país, però està clar que aquests, sobre aquest tema, n’haurien d’informar.
La veritat és que alguna cosa n’havia sentit, i ja esperava que tard o d’hora se’n sabessin més detalls. No deixa de ser un tema una mica rar i encara amb molts interrogants oberts, que esperem que, tal com promet el senyor Ignasi Teixidó, es vagin esclarint. Fins a quin punt aquell disc enregistrat fa més de 10 anys va ser obra d’Ignasi Teixidó, i fins on obra de Manu Guix? Com és que si Teixidó hi va posar tots els diners i la producció, Guix unilateralment va poder decidir que no es publiqués? Què deia exactament el contracte que, suposo, devien signar, i que per tant ha de ser la clau de si Guix va actuar sobre allò establert en el contracte o no?... Siguin quines siguin aquestes respostes, entenc perfectament l'enfadament de Teixidó si és que ell va tenir la idea original, s'ho va estar currant, i a sobre en va posar diners, i ara veu com Guix publica el disc sense ni tan sols esmentar-lo en cap entrevista.
El que està clar és que Manu Guix no és aigua clara. Amb la seva joventut i ja té massa punts foscos en la seva biografia. Ja la seva sortida de la companyia El Musical Més Petit, amb la que anava recollint èxits, va ser estranya i sembla ser que donada per un problema d’ego. La sensació amb el pas del temps és que a aquest noi se li van pujar els fums de ben jovenet de tants elogis com va rebre, i a partir d’aquí ha volgut aconseguir una carrera en solitari d’èxit a qualsevol preu, fins al punt de prendre part de la famosa acadèmia d’OT. La seva boca massa grossa l’ha delatat massa sovint: recordo com en una entrevista va comentar que el seu somni era tenir una casa amb piscina i jardí (perfectament respectable, però que després no vagi fent cançons sobre la pobresa i el que costa aixecar-se...); algunes de les declaracions que va fer sobre Llach tampoc van ser gens lluïdes... Ha tret el disc amb versions de Llach després d’haver fracassat totalment amb dos discos de temes propis, i, després del que ara es va sabent, sembla com si es tractés d’un as a la màniga que es guardava per si tenia moments de sequera en la inspiració o no li anaven bé els temes propis, com així ha estat. Que passava alguna cosa rara també es veia amb la seva web: quan més hauria d'estar en funcionament, entreu-hi per veure com la té! I amb el bé que s'ha acceptat el disc, i no ha fet ni gira de concerts ni res de res. Tot plegat força peculiar.
Jo he defensat el treball de Manu Guix sobre Llach perquè musicalment m’agrada, el trobo interessant, i perquè crec que sempre està bé versionar Llach si es fa ben fet, i més si això permet fer arribar les seves cançons a públics que habitualment no l’escolten. Una altra cosa és Manu Guix com a persona, que en això no m’hi volia posar, però que evidentment la cosa no pinta gaire bé, tot i que, com deia abans, caldrà saber més detalls de tot plegat.
Per cert, que no em desagrada gens com sonen les cançons de Llach en anglès!
La petitesa del país
I, com sempre, l’autoestima d’aquest país per la seva cultura, pels seus artistes i fins i tot per les seves polèmiques està sota mínims. Que jo hagi vist, cap diari s’ha fet encara ressò d’aquest tema, ni tan sols els més “nostrats” (corregiu-me si algú ho ha vist publicat en algun lloc), i per tant si no arriba a ser per l’invent dels blocs encara seria l’hora que ningú en sabria res. Diaris que després es faran ressò de qualsevol denúncia de plagi o petit conflicte entre artistes nordamericans o de qualsevol altre punt del món, o entre discogràfiques, però que no diuen res quan passen coses molt més a prop, a casa nostra; i estem parlant d’un disc de versions sobre l’artista que, cantant en català, ha venut més discos de tota la història, i sobre el disc en català que més discos i descàrregues porta aquest any. No sé si Ignasi Teixidó s’ha dirigit o no als mitjans de comunicació del país, però està clar que aquests, sobre aquest tema, n’haurien d’informar.
1 comentari:
Potser que li diguis quelcom a en Lluis Llach, no?
Publica un comentari a l'entrada