13 d’agost de 2008

Un disc de contrastos

"Somniem" (1979) està quedant com un dels discos més poc convencionals de l'àmplia discografia llaquiana. I això, parlant de Lluís Llach, un cantautor que no ha parat de renovar-se i d'intentar trobar noves sonoritats per a les seves cançons, no és poca cosa. Però jo més aviat el definiria com un disc de grans contrastos, en que la sorpresa és una constant, i que va arribar en un moment molt concret de la seva carrera.

Després de publicar treballs tan impactants i considerats conceptuals com "Viatge a Ítaca", "Campanades a morts" i "El meu amic el mar", difícilment el de Verges podia tornar a un disc de cançons senzilles i de cantautor "pur", com ho havia estat "I si canto trist" abans de tota aquesta producció. S'hagués considerat que feia un pas enrera. A més a més, Llach va fer el disc pensant en la seva retirada - va estar un any sense pujar als escenaris -, i això també va marcar les seves lletres.

Dins de tota aquesta rarera, el disc inclou algunes de les joies en majúscula de la seva discografia. "Vida" és la que més s'ha popularitzat, i sens dubte una de les millors lletres de la seva trajectòria, però a "Dibuix" hi trobem Llach en estat pur, el que es deixa anar i el que envolta a qui l'escola, i "Cançó d'amor a la Llibertat" és una peça injustament oblidada pel mateix Llach als concerts, i diria que per gran part dels seus seguidors. "Criatura dolcíssima" ens descobreix el Joan Fuster poeta, i té el seu ganxo la melodia composta. Però a partir d'aquí arriba l'altra cara de la moneda, aquells temes que han fet passar aquest treball a la història com a rar. A dalt de tot del podi, "La mula sàvia", considerada per a molts la pitjor cançó de Llach, i una demostració clara que a l'hora de fer cançons iròniques o satiriques va quedar sempre una mica coix; "Darrera les muntanyes" és un tema lentíssim, d'aquells que fan que molts considerin Llach un cantautor avorrit. I els punts se'ls marquen els temes que obren i tanquen el disc, i que creen divisió en les opinions; "Encara" recupera com a leiv motive el "Venim del Nord, venim del Sud..." que tanta fortuna havia fet en el disc anterior, però amb uns jocs de veus contundents i com si es tractés d'una marxa. Mentrestant, "Somniem" és una manera ben impactant de cloure el disc, tot un seguit de principis més recitats que cantats, de manera contundent, i que va in crescendo com una tempesta, fins que arriba de nou la calma.

Un disc, però, que cal escoltar perquè segurament és dels més profunds de Llach i en que hi trobem tot un ventall de temàtiques i d'estils que no es troben en cap altre treball. Segurament Llach no seria Llach si no hagués tret "Somniem", encara que per a ben pocs sigui el seu disc de referència del de Verges.

1 comentari:

Tirant ha dit...

Bon dia Miner,

Com sempre els teus comentaris sobre l´obra llaquiana desperten tot el meu interès.
"Somniem", malgrat no sigui disc de referència per la majoria, té per mi un significat molt especial, doncs a la seva presentació al teatre Romea de Barcelona, desprès de estar quasi un any sense trepitjar escenari, va ser el meu primer concert de LLach. Allà per un llunyà 1979. Ho recordaré com és pot recordar el primer bes.