3 de març del 2008

Un Llach molt 'guitarrero' a l'Olympia


Essent Llach molt més pianista que no pas guitarrista, pot sorprendre com en els seus primers treballs la presència de la guitarra tocada per ell mateix és tan contundent. Hi ha dues explicacions per aquest fet: l'una és que sobtava que un cantautor - protesta de l'època es presentés darrera d'un piano, era molt més habitual la guitarra; i la segona explicació és el simple fet de la logística: portar un piano dalt d'un escenari era molt més complicat que no pas una guitarra, també econòmicament. I no només això: en cas que s'hagués de córrer a mig concert davant la policia, era més fàcil emportar-se la guitarra a coll que no pas el piano!

En tot cas, un altre dia ampliarem la dicotomia entre el Llach de tecla i el Llach de corda. Encara que el piano també tingui cordes, ja ens entenem. Aquesta introducció era només per comentar que el disc "Lluís Llach a l'Olympia", enregistrat en directe en aquest teatre de París el 21 de gener de 1973, i editat el mateix any (en versió diferent a França i a Espanya), és de llarg el disc més "guitarrero" de Llach. I les guitarres hi sonen la mar de bé, amb molta força, i amb versions que superaven les originals enregistrades bàsicament gràcies a la contundència de les guitarres de Llach i de Laura: "El bandoler", "Aquell vaixell", "Com un arbre nu"...

Però de sobte apareix com un miratge una cançó nova i que, a més a més, està interpretada amb la suavitat d'un piano, i també amb una viola. Es tracta de "Novembre 72". Tot i que hi apareixen els aplaudiments del públic al principi i al final, és molt fàcil malpensar i considerar que aquesta peça la devia gravar en estudi i la va incloure enmig del directe, de manera molt semblant al que va fer molts anys més tard amb la cançó "Vaig i vinc". "Novembre 72", enmig de la contundència guitarrística del disc de l'Olympia, trenca esquemes, i al ser una cançó nova fins i tot pot considerar-se com una declaració d'intencions, ja que a partir d'aquest disc sí que ja trobem un Llach molt més abocat al piano que no pas a la guitarra, tant en els estudis com dalt dels escenaris.

Ens acaba de desconcertar del tot, però, una segona cançó tocada al piano: "Jo també he dormit a l'alba". Sens dubte, aquesta cançó necessita de piano. Però aleshores: van portar expressament a dalt l'escenari un piano per a interpretar-hi només una, o màxim dues, cançons? O és que aquesta també la va enregistrar a l'estudi? Són d'aquelles anècdotes o dubtes que queden per a la història dels enregistraments discogràfics, ja que molt probablement ni el mateix Llach se'n recorda de com va anar tot plegat...

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt acurat i reflexiu.

Gràcies

Anònim ha dit...

Gràcies pel top 10 d'aquesta setmana, feia dies que no escoltava Al teatre, que maca...
dolors