19 de març de 2008

El públic de Llach: el component polític


No és gaire difícil d'imaginar quins partits polítics serien els majoritaris si poséssim una urna als concerts de Lluís Llach per a que els assistents al recital votessin. Però penso que ens podríem emportar algunes sorpreses.

Llach és de ben segur dels cantautors que més parlen entre cançó i cançó, i que més es mulla políticament. I no se centra només en els grans i més o menys allunyats temes, com el dir no a les guerres, l'armamentisme, o en contra de la fam i a favor del medi ambient. Tot això ho diu, però sobretot ha parlat molt del dia a dia polític, potser amb alguns moments de demagògia, com ell mateix reconeixia sovint, però dient el que pensava en veu ben alta i sabent que de ben segur alguns dels que l'escoltaven en aquell moment no estaven gens d'acord amb les seves afirmacions.

Amb això, potser molts seguidors de Llach s'han preguntat sovint, per exemple, si és possible ser votant del PP, o ser clarament de dretes, i agradar-te la música de Llach. Al meu entendre, no és pas incompatible, i de casos coneguts n'hi ha, però també és cert que deu ser difícil si s'és molt tancat de mires o un fanàtic; dit d'una altra manera: es deu poder ser seguidor de Llach essent una persona declarada de dretes sempre i quan tinguis un esperit almenys una mica obert i dialogant.

Està clar que els evidents posicionaments de Llach al llarg de 40 anys li han creat simpaties molt fortes en certs sectors, i a l'altra costat de la balança molt públic potencial que mai no n'ha volgut ni sentir a parlar per aquestes idees que expressava. Dic públic potencial en el sentit que podria ser gent que li pot agradar el seu tipus de cançó, la seva veu, la manera de cantar... però que no el poden veure ni en pintura. I és que la música traspassa fronteres ideològiques, i com dic de casos reconeguts n'hi ha, però per a moltes persones que pensen de determinades maneres havia de ser ben difícil anar a concerts de Lluís Llach perquè no s'hi sentien còmodes, fins i tot a vegades se sentien insultats o els dolents de la pel·lícula, i això no agrada a ningú. Però després aquests mateixos possiblement escoltessin Llach a casa seva, en la intimitat...

Foto: www.lluisllach.org

2 comentaris:

Joel i Marc: ha dit...

Jo conec a una alcaldessa d'Unió, per tant de dretes i espanyola, que escolta el Llach i en són bastant fans.

com has dit, depèn de "l'esperit" de la persona. si té un esperit net, bo, per dretes que sigui el seguirà escoltant.

salut!
gorina.

Anònim ha dit...

Jo no conec ningú del PP que li agradi en Llach o almenys que ho digui.Ben pensat podria ser si no fos per les cançons de protesta o de caire més polític.