18 de gener de 2008

Cançó de rem i de vela (n. XII)


Preciosa cançó, encert en la melodia donada a una encisadora lletra de Josep M. de Segarra. "Cançó de rem i de vela (n. XII)", el tema que tancava la cara A de "El meu amic el mar", és una altra d'aquelles peces que no se sap ben bé per què Llach va deixar guardada en un calaix, i no va treure ni per a la gira del "Poetes". Possiblement perquè un dels encants està en les segones i terceres veus que hi va incloure, però que hagués pogut simular amb instruments o amb la cantant Odette quan aquesta l'acompanyava. O potser perquè és una cançó molt "guitarrera", i durant molts anys Llach va agafar molt poc la guitarra en directe.

Té sensualitat i erotisme, i almenys a mi em pren totalment, sento i tot el so de les onades, la frescor de la sorra de la platja, i veig el capvespre damunt el mar. És com una germana de "La poesia dels teus ulls", a l'altra banda del mateix treball.

Tot i que ell la va discriminar, crec que aquest tema anirà quedant, i així va quedar demostrat, per exemple, quan va ser l'única cançó seva que va sonar a l'acte inaugural de la darrera Fira de Frankfurt.

Vaig trobar a faltar, en la darrera producció llaquiana, més temes com aquest, versionant grans poetes i grans poemes, perquè la lletra és mitja cançó, i que no només Martí i Pol fos el seu poeta de referència i li fes els textos a mida.

Entre les barques quan passa l’amor,
no duu la fúria de crits ni besades,
l’amor que passa a la vora del mar,
és blau verdós i flexible com l’aigua.

Perquè a la platja hi arribi l’amor,
hem de tenir una miqueta de calma,
i una gavina pel cel adormit,
una gavina i un aigua ben blava.

L’amor que passa a la vora del mar,
vol que tot just es bellugui la barca,
vol a la vela una mica de vent,
però té por de sentir les onades.

Vol una galta que es deixi besar,
però que hi posi una certa recança;
l’amor que es viu a la vora del mar
és un amor de molt poques paraules.

Entre les barques quan passa l’amor,
no vol ni plors ni gemecs ni rialles,
l’amor que passa a la vora del mar
és un sospir que batega com l’aigua.

3 comentaris:

RAMONI ha dit...

SIENTO NO ESCRIBIR CATALÁ, PERO LO ENTIENDO GRACIAS A LLACH. ESPERÉ QUE VINIERA A A CORUÑA, PERO NO FUE ASÍ, ENTONCES MAHOMA FUE A LA MONTAÑA Y EN UN "OPORTUNO VIAJE" A CATALUNYA, DISFRUTÉ DE UN CONCIERTO DE SU ULTIMA GIRA EN EL TEATRO CLAVÉ EN TORDERA, EL PASADO 18 DE FEBRERO.
ADMIRO SU MÚSICA, SUS CANCIONES, Y TENGO UNA HIJA QUE DICE QUE LLACH ES LA BANDA SONORA DE SU VIDA....
GRACIAS POR DARME ESTA OPORTUNIDAD.
BONA NIT.

Anònim ha dit...

Moltes gràcies per parlar d'aquesta cançó, és d'aquelles que tot sovint canto perquè tal i com diu queden per sempre més impregnades a la memòria i al cor.
Per sorpresa meva he descobert que és una cançó molt estimada per altres amants d'en LLach.
Perquè no has posat la lletre com altres vegades fas, per aquelles que pot ser no la tenen massa present ?

Jordi T

Miner ha dit...

Ostres Jordi! Gràcies per l'observació. No sé pas on tenia el cap...

Ramoni, gracias a ti por acercarte a este rincón!

Miner.