13 de gener de 2009

Aquesta foto...


Quantes vegades he vist publicada aquesta foto. Segurament perquè va ser un concert (de fet tres, però és com si fossin un de sol) que va passar a la història, però en canvi de documentació gràfica i àudiovisual en va quedar ben poca. Com han canviat els temps! El dia següent del Verges 2007 ja hi havia una vintena de vídeos penjats al YouTube. Del concert del gener del 76 al Palau dels Esports de Barcelona hi ha quatre fotos mal comptades i un fragment de "L'Estaca" enregistrat per a una pel·lícula amb pocs recursos.

No sé si aquesta foto pot ser exemple d'allò que una imatge val més que mil paraules. Les teves paraules valen molt, i sovint la imatge em sembla a mi que no l'has cuidada prou, o almenys no tant com d'altres cantants. Sigui com sigui és una imatge molt autèntica, molt d'aquells anys foscos sortint d'una llarga dictadura, però encara amb molts dubtes, pensaments emboirats, somnis i il·lusions per complir-se. Tot això - dubtes, pensaments, somnis i il·lusions - ho sembla reflectir la teva cara, i potser sigui motiu també pel qual aquesta foto s'ha reproduït tantes i tantes vegades, com a exemple d'un temps i d'un país. Què pensaves, Lluís, en aquest precís moment? Eres feliç? Estaves emocionat? Quina partitura miraven els teus ulls? Era al principi del concert? O potser tornant d'entre bambolines per a fer ja algun bis després d'una llarga ovació? Es tractava potser d'una de les habituals transicions d'aquells concerts en que anaves del piano a la guitarra i viceversa? O només t'havies aixecat per a saludar? I el fotògraf, on era? Es diria que es trobava tocant la cua del piano, un piano amb els budells a l'aire, ensenyant el seu interior, com tu mostraves els sentiments profunds amb les teves melodies i ens les feies entrar dins nostre.

Un instant d'un dia d'un mes de gener d'un 1976. Una data que com la d'ahir mateix ja no pot tornar, mai més, però que es pot recordar a través d'una simple foto, d'un moment captat, encara que sigui en un blanc-i-negre aspre. No hi ha música, no hi ha aplaudiments, no hi ha crits; els podem posar cadascú, ens els podem imaginar i podem tornar a aquell instant, a aquell dia que vas fer vibrar tants ulls i tantes veus.

5 comentaris:

Victoria ha dit...

Efectivamente una imagen vale más que mil palabras, y qué representativas son tanto esta foto como la de la portada. Gracias por este artículo que, al menos a mí, me ha traído muchas emociones y sensaciones. Este disco para mí tiene gran importancia ya que fue el primero que llegó a mis manos de Llach y por el que me enganché. Así que gracias de nuevo. Y ánimos para seguir delitándonos con tus artículos.

Miner ha dit...

Gracies Victoria pels teus comentaris. Sempre s'agraeix saber que hi ha gent "a l'altre costat" que va seguint de tant en tant els escrits aquí publicats.

Miner.

VALENTÍ GUBIANAS i ESCUDÉ ha dit...

Miner,
crec que som uns quans que seguim el teu bloc. ës molt interessant, molt ben fet. Et continuaré seguint!

Anònim ha dit...

Ets genial!Sempre espero els teus comentaris per poder gaudir-ne.Sense dubte aquest també va ser el disc que em va enganxar.L'escoltaven els
meus germans més grans.
Mercè

miquel ha dit...

Per mi també ha sigut sempre una foto molt especial. És tanta la càrrega d'emocions i il•lusions compartides que incorpora aquest disc i tan poques les fotografies... Llach ja ho diu al disc: "el protagonisme correspon a totes aquelles veus que d'alguna manera es van convertir en una veu comunitària" Una foto en blanc i negre, amb poca definició, en la qual ens queda la imatge d'un Llach greu, seriós, davant del piano de cua i conscient de la importància social i política del esdeveniment musical.