A la taverna del mar

Després d'una primera cara amb una força descomunal, la cara B del vinil "Campanades a morts" corria el risc de quedar en l'oblit, de ser composta per unes cançons fetes per a omplir i prou. Res més lluny de la realitat. Només descendir l'agulla, se senten uns compassos commovedors, a ritme de vals, però un vals trist, fet en to menor, per a ballar poc a poc. És "A la taverna del mar", i obre la fenomenal cara B. Era l'any 1977.

Llach recorre de nou a Kavafis. Ja ho ha fet sovint, això de musicar poetes a ratxes. I després de l'èxit de "Viatge a Ítaca" no era d'extranyar. Això sí, quan es va "casar" amb Martí i Pol, allà es va quedar.

Sovint no saps explicar per què una cançó t'agrada tant. Jo "A la taverna del mar" la trobo brutal. Aquella força en la tornada, però també la melodia encertada; i la lletra, una lletra que ens parla del pas del temps, de la soledat a la tercera edat, la pèrdua de la bellesa, la tristor per no haver aprofitat el moment (carpe diem!)... i sobretot, de l'homosexualitat. Perquè el vell està sol perquè ha hagut d'amagar la seva homosexualitat tota la vida, no ha gosat, el seu entorn no li ho ha permès. Molts temes, i tots molt importants, en ben pocs versos.

Així, la cara B del disc és un cap-i-cua, dues cançons de temàtica molt semblant l'obren i la tanquen, l'una amb un llenguatge diguem-ne més purament poètic i existencialista, i l'altra ("Cançó d'amor") amb un llenguatge més de cantautor, més planer i més modern.

"A la taverna del mar" és retrat en estat pur. T'imagines el vell, t'imagines la taverna, i t'imagines fins i tot el diari que té al davant. Penso molt en aquests versos, moltes vegades quan torna a ser l'hora d'acostar-se de nou al mar perquè arriba la calor, però més quan ja comences la recollida de la temporada. O quan passejant per S'Agaró et sorprèn un restaurant que porta aquest nom, "La Taverna del Mar", i penses "mira que n'és de bonic, aquest restaurant", i t'hi vols quedar a dinar però veus que la butxaca no està per a aquests escamarlans.

Piano vibrant, melodia embriagadora, bona versió també al disc "Nu", i en d'altres gires amb el violoncel de l'Anna Comellas donant cops directes al cor.

A la taverna del Mar hi seu un vell
amb el cap blanquinós, deixat anar;
té el diari al davant perquè ningú no li fa companyia.

Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos,
sap que el temps ha passat sense cap goig,
que ja no pot donar l’antiga frescor d’aquella bellesa que tenia.

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
És vell, prou que ho sent cada instant que plora.
És vell, i té temps, massa temps per a veure-ho.
Era, era quan era ahir encara.

I se’n recorda del seny, el mentider,
com el seny que li va fer aquest infern
quan a cada desig li deia "demà tindràs temps encara".

I fa memòria del plaer que va frenar,
cada albada de goig que es va negar,
cada estona perduda que ara li fa escarni del cos llaurat pels anys.

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota...

A la taverna del Mar hi seu un vell
que, de tant recordar, tant somniar,
s’ha quedat adormit damunt la taula.