26 de maig del 2008

Amor particular



Em costa afrontar-me a escriure sobre les cançons o discos més coneguts i populars de Lluís Llach. Penso que la majoria dels que entreu en aquest espai ja n'heu sentit totes les explicacions i anècdotes possibles, ja que el mateix cantautor n'ha parlat sovint en entrevistes o al presentar les cançons, i per tant no sabré aportar res de nou o direu "això ja ho sap tothom!". Per tant, i ja em perdonareu, l'única manera que trobo per a parlar d'aquests temes més coneguts és des d'una visió estrictament personal, de vivència pròpia respecte el tema.


"Amor particular" no va ser una cançó en que hi entrés fàcilment. Jo era molt i molt jovenet quan es va publicar el disc "T'estimo", i la trobava molt lenta. Jo no tenia criteri musical, i per tant si era més difícil de cantar o menys i tot això per a mi era molt secundari. No dic que no m'agradés, senzillament no estava entre les meves preferides de Llach. He de dir en defensa meva que penso que a la majoria de seguidors de Llach quan els va començar a agradar més aquesta cançó va ser a partir del concert i posterior disc del "Camp del Barça". A la versió original sonava excessivament "prima", amb poqueta força en les cordes i en la veu de Llach. Va ser al Camp Nou quan es va veure la força i l'empenta d'aquesta cançó, la seva passió, la seva dificultat, i quan la lletra prenia tota la seva dimensió. Recordem, pels que no ho sàpiguen, que és un tema dedicat al públic, i que el títol el va prendre d'una obra de teatre que en aquells moments estava representant Josep M. Flotats, "Una jornada particular", amb la qual cosa es va crear tota una rumorologia de si la lletra la va fer més pensant en Flotats que no pas en el públic... Bé, ja les tenen, les grans cançons, també, aquestes llegendes, o històries, al darrera.

Com també moltes grans cançons tenen aquests dobles jocs, que cadascú se les pot fer seves i portar-les molt més enllà del seu significat inicial. Està clar que pot ser una cançó dedicada al públic, però a qui no li hagués agradat escriure aquesta mateixa lletra per a qualsevol parella seva en el moment de més enamorament? Ens trobem davant d'una immensa cançó d'amor, molt ben trabada, i segurament és una de les millors melodies de tota la trajectòria del de Verges. No hi ha cap dubte que amb el pas dels anys formarà part del repertori de cançons tradicionals d'amor d'aquesta petita cultura nostra. Com els bons vins, quants més anys van passant més bona sembla que es faci, i més gent la coneix i la taral·leja. Cada cop s'esperava més en els directes, si bé per la seva dificultat a partir dels 90 Llach la va incloure ben poc en el repertori habitual, i la reservava per als bisos només en algunes ocasions.

El tema és un in crescendo tant en ritme com de tonalitat, creant-se una estructura perfecte i amb un moment culminant, de clímax, com són els aguts dels "...que joooooo....". És la melodia perfecte, l'impacte, i d'aquelles que et fan pensar que si Llach hagués nascut als Estats Units aquesta cançó seria mundialment coneguda, al mateix nivell del "My way", amb la que hi trobo certs paral·lelismes.

Ell mateix en va fer algunes versions boniques, com la que interpretava a l'inici de la gira de "Un pont de mar blava", però també és cert que tenia una base instrumental massa bona, tant en el disc original com al Camp Nou, i per tant quan la cantava ell sol al piano és com si quedés massa senzilla, com si li faltés alguna cosa, com es pot escoltar al disc "Nu". És a dir, passa de ser una cançó sensacional a ser una cançó més del repertori.

En definitiva, és la cançó preferida de Llach per a molta gent, aquella que potser no entra de seguida la primera vegada però que després et pren i ja no et deixa, i musicalment és la cançó perfecta, la que tot compositor o cantautor voldria que portés la seva signatura, i segurament és un tema d'aquells que marquen diferències entre un cantautor - compositor més amb un dels grans del gènere.

Com t’ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t’ho,
que em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m’has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t’amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T’estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

Que passaran els anys,
i vindrà l’adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T’estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

21 de maig del 2008

La tristesa (1)


La tristesa és “Infant de Beirut” i “Novembre del 72”.

La tristesa és la darrera mitja hora de “Salvador”, i veure totes les injustícies que es van produir aquells anys i que ningú no ha pagat per elles.

La tristesa és veure’t plorar quan comença el darrer concert tot escoltant els acords de “Geografia”.

La tristesa és el “Campanades a morts” a Vitòria, i saber que les víctimes no troben resposta.

La tristesa és veure com cap mitjà de comunicació de casa nostra es fa ressò amb crítiques o cròniques del concert de presentació del disc més venut en català del darrer any, i en canvi dediquen planes i més planes a informacions buides.

La tristesa és la “Lluna” del Tranuites, i “Un himne per no guanyar”.

La tristesa és escoltar “Vell és tan bell” al Liceu, l’emoció, la llàgrima.

La tristesa és no haver nascut abans per haver pogut gaudir de més concerts.

14 de maig del 2008

Llach i els periodistes

Lluís Llach ha mantingut públicament molt bones amistats amb periodistes de primera fila del nostre país. O potser caldria dir-ho al revés: moltes primeres espases periodístiques es mostren públicament fascinats per la figura i l'obra de Llach, segurament en un percentatge molt més elevat del que realment existeix a la nostra societat.

Periodistes com Antoni Bassas, Jordi Basté, Mònica Terribas, Oriol Soler, Xavier Grasset, Miquel Calzada, Toni Clapés, Joaquim M. Puyal, i d'altres noms consagrats en menor mesura, s'han declarat grans seguidors llaquians, i la majoria d'aquests grans amics personals. A vegades fins i tot he pensat que per acabar essent algú en el periodisme català, si més no presentador d'un programa de ràdio del matí en una emissora important, has de ser fan de Llach!

Potser Llach encara vincula per damunt de tot la premsa amb la llibertat d'expressió, recordant com molts periodistes, a l'igual que cantants com ell, se la jugaven en anys foscos, publicant informacions que no agradaven al règim, donant veu als que no en tenien... I potser per això aquest acostament fàcil al món periodístic. També, és clar, pel contacte que hi ha de mantenir constantment, amb entrevistes i tot plegat.

Però segurament res és del tot casual. Una persona que es vol dedicar al periodisme generalista i d'actualitat, dirigir-ne programes, i a més a més fer-ho en català, amb tota la càrrega extra que, ens agradi o no, això sempre comporta, vol dir que té un poc o un molt interès per la política de casa nostra, per la seva història recent, per la lluita per les llibertats... I és clar, en tots aquests terrenys, d'una manera o altra, hi entra sempre Lluís Llach. Dit d'una altra manera: no és el mateix dedicar-se a fer de paleta (i ho dic amb tots els respectes), en que no és necessari per al teu dia a dia conèixer gaire res de la història recent d'aquest país, que dedicar-se a explicar l'actualitat, ja que tots venim d'un lloc i d'uns esdeveniments concrets.

I d'altra banda, Llach ha tingut clar sempre que la informació és poder, i que és bo estar a bones amb els periodistes. Atenció!, no dic que la seva amistat amb en Bassas o la Terribas no sigui sincera, però sí que és més "important" per a ell estar bé amb gent que s'anirà trobant i que, potser, en alguna entrevista el collaran, que no pas amb qualsevol altre seguidor que se li acosti. Al cap i a la fi, els recursos per a una persona que només canti en català, les maneres de promocionar-se, el "merchandaising", sempre seran molt limitats, fins i tot per al mateix Llach, i per tant més val que et deixin una mica bé les vegades que et deixen sortir als mitjans de comunicació. I Llach sembla que ho ha anat aconseguint, ja que fins i tot en entrevistes a diaris que en podríem dir del tot oposats als seus valors l'han tractat molt bé en reportatges, cròniques i crítiques. Majoritàriament, perquè n'hi ha que no tenen remei.

10 de maig del 2008

No plou


Suposo que el títol, en un dia com avui en que per fi sembla que l'aigua del cel es deixa veure, no deu ser el més adient. Però la veritat és que la idea d'aquest text m'ha vingut al cap al veure que plovia de manera força contundent, i he pensat en una estrofa d'un altre cantautor que fa referència a que al seu país la pluja no sap ploure. I aleshores he dit: coi, en Llach, ben poc parla de la pluja en les seves lletres, per a Llach no plou mai.

I així és. Deu tractar-se dels lletristes, poetes, o digueu-ne com vulgueu, més secs que hi ha. Tots sabem que als poetes sovint els ve la inspiració a partir de fenòmens meteorològics. Doncs no és el cas de Llach, al que la pluja el deu inspirar ben poc. En els seus treballs hi apareixen núvols, vents, llunes, astres i sols, però ben poca pluja. Tan sols tres lletres escrites per ell en fan referència:

- "Terra": ... on sí que hi neva, on sí que hi plou ...
- "Arran de terra": ... la pluja em dugui al riu ...
- "Novembre": ... vent i pluja, amargant, pell ardent de l'amant ...

O sigui, a més a més, dues d'aquestes lletres són de temes en que parla de la seva mort, i en que ell la pluja ja no la veurà, i en la tercera hi adjunta la paraula "amargant". Certament, a Llach l'inspira ben poc la pluja!

Com sabeu, el percentatge de cançons que ha compost en que la lletra és d'altres és ben petit. Doncs entre aquestes ja hi ha molts més textos en que hi plou que no pas en els redactats propis:

- "A cara o creu" (Josep M. Andreu): ... has de rebre pluja i sol ...
- "Ara mateix" (Miquel Martí i Pol): ... la pell d'aquest retorn acumula la pluja ...
- "La casa que vull" (Salvat - Papasseit): ... no molt lluny dels pins, que la pluja amainen ...
- "La idea podria enamorar-te" (Joan Amèric): ... un temps de pluja irreversible ...
- "Lentament comença el cant" (Miquel Martí i Pol): ... pluja d'or, domini encès ...

6 de maig del 2008

Seixanta

Li deu agradar, a Llach, fer-se gran? O deu ser dels que, sobretot quan canvien el número del davant, els hi entra una depre que és massa? De sempre Llach sembla que ha tingut molt clar que en aquesta vida només hi som uns anys, que cal aprofitar-la, i que la vellesa és una etapa més que cal gaudir. Ha fet broma molt sovint als seus concerts amb la seva edat, i ha mostrat autèntica devoció per vells republicans o vells savis, als que sempre s'ha volgut emmirallar, tant en entrevistes com en cançons. Sovint ha dibuixat ell mateix el seu futur com un vell rondinaire amb bastó pels camins costeruts de Porrera, o els no tan costeruts de l'Empordà. Crec que no, que a Llach no li importa envellir, i ho fa content de la sort que ha tingut, i de la sort que tindrà. Tot i que mai es pot treure del rostre la seva mirada d'infant, i el seu constant acostament als joves, tant músicalment com reivindicativa. Potser és que Llach té clar que totes les etapes de la vida tenen coses bones i boniques, i sobretot que serveixen per a APRENDRE, aquest constant aprenentatge que sempre ha cercat i que ha trobat tant en joves com en vellets.

Llach, doncs, arriba als seixanta, i pot mirar enrera amb orgull, però sobretot al present ben content de com pot viure i satisfet de les opcions que ha anat triant i l'han portat on ara es troba, potser molt a prop de la seva Ítaca.

Ah, i per cert, Per Molts Anys!

5 de maig del 2008

Brillants Onze Llachs



Primer disc que un cantant de manera íntegra dedica a versionar Lluís Llach. Manu Guix ha agafat onze cançons del de Verges i les ha fet ben bé a la seva manera. I el resultat, tot i que no perfecte, és molt brillant. Per fi algú versiona Llach de manera contundent, pensada i ben treballada, fent-se les cançons completament seves i pensant que, tot i tractar-se d'un personatge històric, mític, o el que n'hi vulguem dir, els seus temes es poden tergiversar i retocar, jugar amb ells, com al mateix Llach li agradava fer.

Manu Guix aconsegueix un so molt propi i al mateix temps, en la majoria de composicions, se segueix traspuant la saviesa musical de Llach. M'agraden les versions que són això, versions, i no còpies mimètiques de l'original. Però també he de dir que entenc que una versió ha de conservar el rerafons del tema del que parteix, perquè si no és una cançó completament nova. Per això penso que Guix s'equivoca amb temes com "Roda" o "Al teatre". En aquesta segona l'escabatxinada és total, i ambdues són temes completament nous. Sort n'hi ha que tenen una primera estrofa en que Manu Guix copia l'original, perquè si no ni se sabria que ho són. Fins i tot algun malpensat creu que es tracta de músiques que ja tenia compostes, i que va cercar la lletra de Llach que li anava millor al que ell ja havia fet.

En canvi, clava "Per un tros del teu cos", "A cavall del vent", "Vida" i "A força de nits". Perfectes, res a dir-hi, sonen modernes, canviades, agradables, encisadores a la seva manera. No canvien en excés "Un núvol blanc", "Amor particular" i "País petit", però les interpreta fantàsticament bé i en moments els dóna nova vida. Segurament, i com va dir en una entrevista, deu trobar que aquestes peces ja són tan perfectes que no els calen gaires arranjaments més. "Que tinguem sort" no m'acaba de convèncer del tot, si bé s'ha versionat ja tant - fins i tot el mateix Llach - que comença a ser difícil de fer-li canvis que realment valguin la pena. I curiós el tema de "Despertar": el mateix Guix la va incloure fa uns mesos al disc col·lectiu "Si véns amb mi", i al veure el títol a "Onze Llachs" ja m'esperava trobar-hi la mateixa gravació. No obstant, i en un gest que demostra de nou que no ha fet aquest disc per a cobrir l'expedient sinó que se l'ha currat, el jove cantant ha estat prou bo per a fer dues versions completament diferents d'aquesta cançó, tot i que he de dir que m'agrada més la de l'homenatge col·lectiu.

I és clar que la tria és molt personal, i que Llach té tantíssimes cançons que tothom hi trobarà a faltar aquesta o l'altra. Però en el meu cas deixeu-me dir que no entenc com no s'ha atrevit amb "El jorn dels miserables", que l'hi hagués anat com anell al dit. Potser ens sorprendrà amb aquesta, o alguna altra cançó, en els concerts? Estaria bé que fos així.