30 de novembre del 2008

Aprendre


Per a molts, aquesta és una de les millors lletres de Lluís Llach, i no seré jo qui els contradigui. Emmarcada dins d'un treball especialment esplèndid a nivell lletrístic com és "T'estimo" (1984), d'aquells que fan gran la figura d'un cantautor, "Aprendre" es pot considerar una cançó - bandera per a l'artista, ja que recull moltes de les idees força i pensaments que, a vegades separadament en d'altres temes, vol transmetre.

Tot i que el to de la cançó vol ser positiu ("res no acaba si tu no ho vols", "que el sol es pon sempre amb tornada"...), la veritat és que la base musical i la presència d'infants que maten, la tendresa que mor, la tristesa que és només un refugi... porten a que, si ja estàs una mica tocat, no sigui la millor audició per a enlairar-te de nou. Encara recordo quan, acabat de sortir el "Ara", a un amic que ho acabava de deixar amb la parella li vaig posar el vinil i, quan vam arribar a "Aprendre", em va preguntar si el volia acabar d'enfonsar... En tot cas, les frases clau queden al cap, penetren i ajuden quan les pots necessitar.

Aprendre. Un verb que Llach diu sovint que és un eix de la seva experiència vital. Una gran cançó; potser no és de les més fàcils d'entrar ja que no té estructura de tornada que es repeteix i que queda, com passa en el mateix treball amb "Amor particular" o "Tinc un clavell per a tu", però el clima que creava en els concerts era molt especial. Llàstima que caigués ben aviat en els directes la part en que Llach puja el to de la veu i fa com si se n'anés per les branques, i que de fet és un moment de trencament del ritme de la canço que, pel meu gust, hauria d'haver mantingut de manera semblant.

Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l’alba.
Aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.
Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.

Aprendre
que si un infant mata la meva mà no és massa estranya,
què n’és, de trist, si un infant mata enllà i aquí mor la tendresa.
Aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix
que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.

Aprendre
que en certesa res no tinc si no m’ho dónes.
A fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa.
Aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix.
Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.

Aprendre...


29 de novembre del 2008

Més sobre l'exposició "Llach a la plaça Reial"

El fotògraf Juan Miguel Morales m'envia aquesta nota de premsa en que ja es detallen totes les activitats paral·leles a l'exposició que tindrà lloc els mesos de gener i febrer a SETBA Zona d'Art de la plaça Reial. Apunteu-vos-ho a les agendes!

Lluís Llach va viure catorze anys al número 10 de la Plaça Reial de Barcelona, al mateix pis on actualment es troba ubicada SETBA Zona d’Art. Aquesta relació entre el cantautor i la galeria ha motivat l’exposició “Llach a la Plaça Reial”. La mostra recollirà 36 fotografies en blanc i negre, de les quals 5 són inèdites, i 11 textos. En total, un conjunt de 47 peces que representaran un viatge per la vida de Lluís Llach, des de la seva infantesa a l’Empordà fins a la seva retirada dels escenaris, alternant aspectes artístics amb d’altres de personals. Els autors de l’exposició són Juan Miguel Morales, fotògraf que ha seguit la carrera del cantautor, i el periodista Omar Jurado, també autors del llibre Món Llach del qual s’extraurà gran part del material de l’exposició. La inauguració de “Llach a la Plaça Reial” tindrà lloc el dijous 8 de gener i l’exposició es podrà veure fins el 13 de febrer de 2009.

A més de la mostra fotogràfica, estan programades un seguit d’activitats que permetran aprofundir en la figura del cantautor.

• 8 de gener – Inauguració de l’exposició.

• 15 de gener – Recital de poemes de Miquel Martí i Pol a càrrec de les actrius Pepa López i Carme Callol. Tot seguit, el cantautor Josep Tero interpretarà un poema musicat per ell mateix. L’acte serà presentat per la periodista de la revista ‘Enderrock’ Helena Morén.

• 22 de gener – L’escriptor Lluís Serrahima, autor de l’article “Ens calen cançons d’ara” publicat el 1959 a la revista ‘Germinabit’, explicarà els inicis del moviment de la Nova Cançó, els Setze Jutges i com Lluís Llach va introduir-se en aquest cercle. Seguidament, el jove cantautor Cesc Freixes parlarà del significat de ser cantautor ‘combatiu’ en l’actualitat i ens cantarà algunes de les seves peces. La periodista de l’Enderrock’ Helena Morén s’encarregarà de presentar l’acte.

• 29 de gener – Projecció de la pel·lícula documental “Llach: La revolta permanent” dirigida per Lluís Danés.

• 5 de febrer - Ens acompanyaran el periodista Joaquim Vilarnau, director del disc de versions de cançons de Lluís Llach “Si véns amb mi” (Picap), i el músic Manu Guix que interpretarà algunes peces del seu disc “Onze Llachs” (Blanco y Negro).

• 12 febrer – Subhasta d’una de les fotografies exposades en benefici del Casal d’Infants del Raval.

Totes les activitats tindran lloc a les 20 h a Setba Zona d’Art (Plaça Reial, 10, 1º, 2º. Barcelona).

28 de novembre del 2008

El TNC acollirà un concert d'homenatge a Humet amb Serrat i Llach com a caps de cartell

Com dic sovint, aquest no vol ser un bloc d'actualitat, que per a això ja hi ha altres mitjans. Però bé, tampoc en vull defugir del tot, o sigui que aquí adjunto la informació publicada pel diari "Avui" sobre el concert d'homenatge a Humet.

Per cert, per si algú no ho sap, avui divendres a la nit TV3 emet la pel·lícula "Salvador", amb banda sonora de Llach.

"Ens ha costat molt trobar una data lliure perquè tots els teatres de Barcelona estaven ocupats, però al final el Teatre Nacional de Catalunya, amb Sergi Belbel al capdavant, i totes les administracions catalanes, junt amb l'Ajuntament de Terrassa [d'on és Humet], s'hi han implicat i els estem molt agraïts". Amb aquestes paraules, Lluís Marrasé, promotor musical i cultural, expresident de l'Associació de Cantants i Intèrprets Professionals en Llengua Catalana (ACIC) i ara director artístic d'aquest concert que tindrà lloc el dia 16 de desembre a la sala gran del TNC, donava per acabat el primer capítol del que fa tot just un mes era una idea de la cantant Marina Rossell: organitzar un concert d'homenatge a Joan Baptista Humet, afectat d'un càncer d'estómac.
El concert es preveu com una trobada d'amics i companys de professió, cantants i músics que interpretaran un cançó pròpia i una altra d'Humet. Ja han confirmat la seva presència Joan Manuel Serrat, Lluís Llach -tocarà les dues peces al piano però no cantarà-, Marina Rossell, Maria del Mar Bonet, Guillermina Motta, Joan Isaac -que farà un preciós tema primerenc, Busco una flor-, Núria Feliu -recitant acompanyada al piano per Francesc Burrull-, Víctor Manuel, Ana Belén, Moncho, els membres de Pegasus, Sisa i Francesc Pi de la Serra. En l'acompanyament musical destaquen dos dels músics d'Humet, Joan Eloi Vila i Josep Maria Francino, mentre que la presentació anirà a càrrec de Xavier Graset. "Aquests són els confirmats, però encara s'hi poden afegir noves veus", deia ahir Marrasé.
A l'equip organitzatiu del concert s'hi ha afegit avui com a coordinador el germà de Joan Baptista, Agustí Humet. Marrasé destaca que es tracta d'un concert benèfic en què tota la recaptació serà per a la família d'Humet -les entrades es començaran a vendre a mitjans de la setmana que ve i costaran entre 20 i 30 euros-. "És important ressaltar que tothom s'hi ha implicat en cos i ànima i que cap dels participants cobrarà res, i això és una cosa que emociona".
Paral•lelament, Pablo Herrero, excantant de Los Relámpagos, està intentant muntar un segon concert a Madrid, però, com a Barcelona, el problema és disposar d'un local amb dates lliures.
Joan Baptista Humet, conscient de l'allau de respostes rebudes es mostrava emocionat fa una setmana en una entrevista a l'AVUI: "M'ha sorprès moltíssim la resposta de la gent, que està donant validesa al que he fet a la meva vida. No et pots imaginar la dosi d'autoestima que això suposa per a mi".

23 de novembre del 2008

Serveix, la cançó?

Crec que era Bob Dylan que deia que la guitarra era el seu fusell amb el qual "matava" els senyors de la guerra. També hi ha qui considera una cançó com una gota d'aigua, que sembla poca cosa, però una gota darrera l'altra i amb molta paciència acaba erosionant o transformant completament la roca més dura.

Jo, permeteu-me que tingui els meus dubtes d'aquest poder de la cançó, i sigui més pessimista. Certament una cançó ens pot fer pujar a dalt de tot, o enfonsar-nos en una profunda tristesa, o evocar-nos escenes molt diverses... Però no és això al poder de la cançó que em refereixo aquí. Més aviat potser hauria d'haver preguntat si les lletres de les cançons realment serveixen per a millorar l'ésser humà, per a transformar la societat... I aquí estan els meus dubtes.

Quan veig i escolto seguidors de Lluís Llach amb un discurs completament xenòfob i fins i tot racista; o quan parlo amb gent que li agrada Llach que per res del món acceptarien, ja no la independència, si no ni tan sols una consulta popular per saber què vol aquest poble... Jo ho sento molt però no ho acabo d'entendre. Està clar que la qüestió no és creure en tot el que diu Llach només perquè t'agradin les seves cançons, ni pensar exactament com ell en tots els temes. No, és clar que no. Però tampoc veig com hi ha persones que puguin corejar o almenys cantar amb passió segons quines cançons, i després la seva actitud davant la vida sigui completament distant d'allò que canta aquell que tan admiren, o del que ells mateixos han taral·lejat tantes vegades. Penso si tots plegats no tenim distorsions dins del nostre cervell no descobertes encara per la comunitat científica. El cas més evident és el del famós columnista neofeixista del diari Avui, que sembla mentida les barbaritats i bajanades que arriba a escriure (evidentment en molts casos només per a provocar, perquè el que diu no s'ho creu ni ell) i després es declara un fan total de Llach.

En fi, doncs el que dèiem, que si ni tan sols entre les persones que segueixen i se saben de memòria determinades cançons els efectes positius de les lletres no són clars, imagineu-vos en aquells que "passen" completament de la cançó, diguem-ne, compromesa. No, no tinc gens clar que la cançó serveixi de gaire res, almenys a nivell global, com tampoc cap pel·lícula, obra de teatre, o llibre. És molt difícil canviar la gent per a bé; cap a pitjor és infinitament més fàcil.

Foto: Quadre de Michael Morris.

17 de novembre del 2008

Llach, Serrat i Raimon seran al recital per Humet



NÚRIA MARTORELL - EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 16 de novembre de 2008
BARCELONA

L'homenatge al cantautor Joan Baptista Humet compta amb un nou impuls al saber-se que també s'hi incorporen Lluís Llach, Joan Manuel Serrat i Raimon. Que aquests tres tòtems de la cançó coincideixin en un escenari resulta especialment insòlit, i més des de la retirada de Llach, que per cert no cantarà, però tocarà al piano una peça seva i una altra de l'homenatjat. L'última vegada que van coincidir va ser el 20 de juny de 1994, a l'Auditorium de Palma de Mallorca, en suport a un altre company afectat també de càncer, Guillem d'Efak (Guinea Equatorial, 1929-Mallorca, 1995). La disponibilitat de tots tres és total --s'ha d'esperar que quadrin les agendes--, i l'únic que queda per ultimar és el dia (cap a la segona quinzena de desembre) i el recinte: el Palau no té dates lliures i demà segurament se sabrà si serà al Gran Teatre del Liceu o el teatre Tívoli.
La notícia del delicat estat de salut de l'autor de peces com "Gemma", "Clara", "Hay que vivir" i "Terciopelo" ha propiciat que cada vegada més artistes se sumin a un espectacle que compta amb més incorporacions recents: la cantant Núria Feliu, Francesc Burrull --pianista, compositor i arranjador de Llach i Serrat, entre altres--, i Joan Eloi Vila, el guitarrista de Buenafuente i músic amic d'Humet des que va formar part de la seva banda. Noms que s'han de sumar a la llista inicial: Marina Rossell, Maria del Mar Bonet, Moncho, Joan Isaac, els integrants de Pegasus (Josep Mas Kitflus, Max Sunyer, Rafael Escoté i Santi Arisa) i Ana Belén i Víctor Manuel.

"VAIG SER TELONER DE LLACH"
El mateix Humet afirma que està "il.lusionadíssim" amb aquest recital i recorda com va sorgir el seu anhel per la música: "Als 15 anys em vaig comprar una guitarra a Xàtiva amb els diners que guanyava teixint i el meu avi, que era músic aficionat i va fundar la banda de Navarrés, em va ensenyar a tocar-la. De seguida em van sortir cançons, però molt depressives. Als 18 anys, a través de l'aleshores mànager de Serrat, Lasso de la Vega, vaig participar en un concert de Serrat i Bonet al teatre Recreo de Terrassa --explica--. Em vaig plantar allà i vaig cantar tres peces".
Després va recórrer acompanyat pel seu pare al radiofonista Salvador Escamilla, que li va retreure que les seves lletres fossin "tan tristones". I una vegada refet el repertori, va demanar una audició a Núria Batalla i Joan Molas (llavors mànagers de Llach). "Vaig trucar a la porta i m'hi vaig trobar un senyor mig adormit, que m'assegurava que no hi eren. Va resultar que era Llach, que a més s'oferia a fer-me la prova. ¡Quina vergonya! Em vaig posar a cantar i ell vinga prendre notes. I quan vaig acabar em va deixar anar: '¿Quan vols començar a cantar amb mi?' Vaig ser el seu teloner durant dos anys meravellosos. Fins que el 1971 una discogràfica es va interessar per mi i vaig treure els meus tres primers singles". Humet sap que no està sol.

15 de novembre del 2008

Lluna



"Lluna" és una cançó trista. Llach intenta, en moltes de les seves cançons, tot i parlar de situacions difícils o injustes, acabar donant un to optimista i positiu. A "Lluna" no sé si se n'acaba de sortir. I és que només cal veure tot el seguit de mots que conformen el tema: llàgrima, pàl·lid, lament, pobresa, penombra, desesper, fred, fam, vergonya, angoixa, rancors... Ja només començar ens diu que la lluna passa entre un núvol (que a mi m'encanten, però que són símbol de foscor, de llum que s'amaga), i un xiprer (l'arbre que abunda als cementiris, l'arbre dels morts). Vaja, que no seria per a posar-la en un ball de festa major... Això sí, com a tot el disc, la lletra esta cuidadíssima, endevinant un Llach més poeta que lletrista.

"Lluna" és la cançó "del mig" de les cinc que conformen el disc "Astres" (1986), i ve a ser com una aturada, un repòs, cinc minuts de reflexió sobre els temes tristos i sempre presents al nostre món, enmig d'un treball que en general té força ritme.

Els arranjaments, perfectes, denoten també angoixa en la cançó, mentre que Llach fa tota una nova demostració de recursos vocals, acostant els greus als registres del darrer fragment del "Campanades".

És curiós veure com sembla que els gustos vagin per barris, ja que a França tinc la sensació que aquesta cançó és molt estimada i coneguda entre els seguidors de Llach, mentre que a Catalunya no crec que sigui ni de llarg de les populars.


I la lluna, que passava
entre un núvol i el xiprer,
una llàgrima vessava al mar serè.

Quan l’infant que la mirava,
somniant-la un fanalet,
va sentir el murmuri pàl·lid
d’un lament:

"La pobresa... mai...
la pobresa... mai!"

"En el meu vogar celeste
m’ha obsedit el seu atzur
i mestrejo la penombra per als seus ulls,

que la llum no els escarneixi
amb llur propi desesper
precisant perfils al fred, la fam,...

La pobresa... la vergonya..."

"Seré còmplice en l’angoixa,
confident d’anhels nocturns
i confort del seus rancors en la quietud.

Seré alè per a la revolta,
seré empar dels seus recels
i mirall del seu despit per l’univers,

la pobresa... mai!"

I la lluna, que passava
entre els segles i els teus ulls
una llàgrima vessava per...

12 de novembre del 2008

Carta a la web oficial



Amic Josep M. Vileu,

No et conec personalment, ni sé a què et dediques, si això de les webs és la teva feina o només una afició. Pel que he pogut anar sabent, la web oficial de Lluís Llach que tu vas fer va ser iniciativa teva i amb molta voluntat i d'una manera totalment desinteressada. Només per això ja cal agrair-te el gran esforç i les hores que hi pots haver invertit.

Dit això, però, i espero que des de la humilitat més absoluta i intentant fer una crítica constructiva, només preguntar-te: no creus que la web té algunes mancances importants, o bé fins i tot que necessita un canvi d'imatge? Pot sonar pedant que ho digui jo, que també faig un bloc dedicat a Llach, i que segur que conté molts errors i moltíssimes coses millorables. T'ho dic només com a seguidor de Llach, i a més una cosa és un bloc, que és totalment personal, i l'altra la pàgina web oficial d'un cantant que, em sembla, s'hauria de cuidar una mica perquè de segur que hi deu haver moltes visites a diari d'arreu del món.

Amb l'article que hi ha de fa temps de l'Antoni Bassas, ja s'explica prou a una persona que no ho sàpiga i descobreixi ara Llach que el cantant es va retirar dels escenaris ara fa un any, i tot el que va envoltar aquell comiat? Però sobretot el que no entenc és que, una cosa que crec que deu ser força senzilla, com és afegir les lletres de les cançons, s'ha quedat totalment aturat, quan només et resten introduir les del disc "I." i la de "Verges 2007". I ho tindríem complet! Ve a ser com estar a punt d'arribar al cim de l'Everest i baixar de nou al camp base perquè dius que et ve de gust un suc de taronja...

Bé, tot això t'ho dic també perquè durant mesos va estar "penjat" el rètol dient que la web estava en reformes, però ara ja ha desaparegut l'anunci i la web segueix força igual... Entenc que tothom té la seva feina, els seus problemes, etc., però jo des d'aquí t'ho volia comentar, perquè crec que millorar la web oficial és fer un bé a la difusió de l'obra de Llach, i sé que hi estàs d'acord. Per això t'animo a fer-ho!

Gràcies per tots els anys de Llach virtual, i rep una cordial salutació.

Atentament,

Miner.

7 de novembre del 2008

Enric Casasses


Què té a veure el poeta Enric Casasses amb Lluís Llach? Doncs malauradament ben poca cosa. Ja he expressat en més d'una ocasió que em sabia greu que Llach no hagués posat música a més poemes, ja que sempre que ho va fer se'n va sortir molt bé i va ser clau per a popularitzar lletres precioses. Que ho va fer de manera habitual als anys 70, però una vegada va trobar Martí i Pol ja es va plantar i, com aquell qui diu, no es va fixar en res més. Miquel Martí i Pol, evidentment, fantàstic, i les creacions entre ambdós estan en l'altar de la producció del de Verges. Però ho podria haver combinat amb d'altres excel·lents autors...

No gaires mesos abans d'anunciar la seva propera retirada, va confessar en una entrevista que li agradaria musicar algun poema d'Enric Casasses. Vaig obrir uns ulls com unes taronges: sóc un fervent admirador de la poesia de Casasses, i a més a més trobo que hagués servit per connectar l'obra llaquiana, ni que fos simbòlicament, amb tot un sector del nostre país que des dels anys 60 ha tingut molt de pes, aquest espai de persones segurament tan "progres" com els Llach, Serrat i companyia, però que es mouen en un ambient molt més alternatiu, més "underground", que se'n diu. I d'aquest sector, Enric Casasses n'és un dels principals exponents, i malgrat tenir quasi la mateixa edat que Llach (va néixer l'any 1951), el seu esperit diguem-ne hippie el fa connectar de seguida amb generacions molt joves. És tota una experiència escoltar-lo recitar els seus propis poemes, i no sé si algú dels que em llegiu l'ha pogut veure anant de gira compartida amb els instruments de joguina de Pascal Comelade.

Tot això pensava quan sentia a Llach dir que potser musicaria Casasses. Malauradament, ja no hi va ser a temps, o potser ho va provar i no se'n va acabar de sortir, aneu a saber. Potser hagués triat aquest poema, que precisament es titula "Cançó", ja musicat per algú altre, però que val tan la pena.

L'amor ho cura tot i no et fas vell,
és perfecte contra els grans,
la sífilis del cervell
i la tristor de les mans.
L'amor, que juga a daus amb la fortuna,
cura de tot, menys de mirar la lluna.

L'amor, la pedra, l'esguard de l'esfinx,
l'estrella que guia el foll,
els yangs amagats als yins,
l'orgull que plega el genoll
i som iguals, que val tant l'un com l'una
i no ens manem, prô ens pot manar la lluna.

L'amor, la cara oculta de la mort,
fa moure veles i vents,
és tan fluix que no n'hi ha gens,
qui sap si en té, d'amor, o si en dejuna?
L'amor és déu...!?
L'únic déu és la lluna!

1 de novembre del 2008

I si Llach fossin dos Llachs?


Avui pot ser una bona data per a explicar aquesta teoria, que no deixa de ser una nova "anada de bola" meva, i per tant preneu-vos-la com el que és.

No sé si heu sentit alguna vegada la història que Paul McCartney va morir, i que, per a que The Beatles continuessin la seva exitosa carrera, van cercar a corre-cuita un nou cantant que se li assemblés i va prendre el seu nom i lloc dins del grup. Des d'aleshores, no van parar de deixar pistes dins dels discos en aquest sentit. En teniu àmplia informació en aquest bloc: www.paulisdead.es.

Doncs bé, hi ha un moment en la carrera de Llach que també es produeix un trencament ben estrany, un canvi important i que als que no estem bé de la xaveta ens porta a pensar que Llach va morir o desaparèixer en alta mar, i a partir d'aquell moment "un altre" Llach va ocupar el seu seient.

L'any 79 Llach publicava el disc "Somniem", amb algunes lletres ben impròpies d'una persona de 30 anys, com "Vida", amb clares referències a la mort, i algunes altres que ben bé es poden considerar un testament per al seu públic, com la que dóna nom al disc. És en aquell moment que Llach declara estar cansat, no sentir-se satisfet amb la seva feina, i pensa molt seriosament en retirar-se. Explica que, per a "meditar-ho", se'n va uns mesos amb vaixell pel Mediterrani. És ben curiosa "l'atmosfera" amb que envolten sempre aquestes "vacances" els seus biògrafs. Mirem quin llenguatge usa Víctor Mansanet al llibre "Alè de revolta":

"Va voler fer una catarsi, escoltar la veu de la pitonissa que cadascú porta dins seu, acudir a Sòcrates per descobrir la veritable proporció de la seva vida. Solcà la Mediterrània amb el veler que s'havia comprat." (...) "Del Mediterrani estant, Llach va visitar els seus particulars paradisos perduts, inclosa l'illa d'Ítaca, l'Arcàdia i la Riviera italiana".

Al llibret que acompanya aquest treball en la col·lecció que, no fa gaires mesos, va editar "La Vanguardia", Lluís Marrasé parla així del creuer:

"I del llunyà viatge astral per Saturn als tan estimats, per Lluís Llach, dominis de Posidó. Travessant la Mediterrània, el català arribava l'1 de setembre de 1979 a la costa italiana de Ligúria (...)".

Efectivament, després d'un temps de fer-se a la mar i que el gran públic el perdés de vista, Llach apareix a Itàlia per a recollir un premi, el Luigi Tenco de San Remo. I ho fa amb un posat diferent, que poc a veure té amb el de la portada del disc "Somniem" (atenció, encara no editat en aquell precís moment, però sí que ja estava tot enregistrat i fetes les fotos corresponents. Tampoc deixa això de ser curiós: a l'abril acaba de gravar el disc, però aquest no surt fins passat l'estiu...), amb molt menys cabell al cap però molt més als braços i al pit. Sembla un Llach més madur, diferent, però ningú no en comenta res a la premsa... Curiós aquest Llach que va fins a Itàlia a recollir premis, quan mai li ha agradat acudir a aquesta mena d'actes ni reconeixements, i a més a més diu que gràcies a aquest premi (???) va veure clar que havia de seguir cantant. Insòlit.

Es publica el 1980 el nou treball, el mític "Verges 50". Ja no és només un problema de físic: la diferència de veu entre el Llach de "Somniem" (i tot l'anterior) i el de "Verges 50" (i tot el posterior) és més que evident. És clar que tot pot ser degut a la millora de les tècniques d'enregistrament, però mentre fins ara Llach havia tingut una veu com més greu i profunda, a partir del 80 percebem una veu més aguda i més fina, i fins i tot amb una millor vocalització. Del disc sorprèn la seva cara A, totalment instrumental, una novetat absoluta en la seva producció, potser com volent que no es percebés en tantes cançons la diferència de veu, mentre que quan comença a cantar ho fa amb un tema amb una lletra com si hagués tornat a néixer, "Els meus ulls aquí".

"Quan el vent és l’antic amic
que davalla muntanyes per poder-te dur el seu bes
i en l’amor és brau i en el joc fidel
penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí.

Quan el mar és l’antic amant
que et penetra les roques i amara la teva pell
i en l’amor és brau i en el joc fidel
penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí".


En algunes entrevistes, Llach (el "nou" Llach) ha fet servir la història, sense que vingués gaire al cas, que és molt bonic ser el centre d'atenció de milers de persones, però que, quan per exemple, t'enfrontes a la mar ben sol, o t'espabiles per a cargolar bé el cargol que ha caigut, o estàs perdut...

El nostre Llach, és possible, va desaparèixer a alta mar, potser en l'illa d'Ítaca, un estiu de l'any 79, tip de concerts, entrevistes, i de no tenir aquella intimitat que tant enyorava. Potser van ser els seus mànagers, no només per a poder seguir vivint amb la feina que feien, sinó també sabent el símbol en que s'havia convertit Llach, que van fer els corresponents "càstings" per a triar el nou Llach, i al que van suggerir que el primer disc que edités fos d'amor a la seva terra, per tal de "demostrar" que era el mateix Llach, empordanès, de Verges, i no el que realment era que aneu a saber a quina ciutat va néixer...

La lletra de "Vida", la seva intensitat només comprensible com a profecia o com a experiència vital molt propera, no pot ser més que un anunci del que passaria poc temps després:

"...o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.
Mentre tot això m’arriba,
que a la força ha d’arribar-me,
potser tingui temps encara
de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge..."

"...per favor tanqueu la porta
i fugiu de l’enyorança
d’una veu que ja s’apaga.
Que a mi no m’ha de fer pena,
que a mi no em farà cap pena..."

"Si la mort ve a buscar-me,
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d’ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d’anar-me’n,
i si amb ella he d’anar-me’n,
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu viatge..."


Quina veu s'apagava? Si estava en plenes facultats vocals! I no l'estava abandonant gens el públic, com també diu a la cançó, sinó tot al contrari, omplia a tots els recitals!

I "Darrera les muntanyes" a priori està dedicada a l'exili, però el darrer paràgraf és prou evident si el llegim en la clau que exposem aquí:

"Darrera les muntanyes
visc la incertesa del meu destí,
però el camí que jo faci
enllà dels vespres us trobarà.
Adéu terres germanes,
canteu-me fort, que us vull sentir".