23 de novembre del 2009

Fent el 'Llits'


Reportatge publicat a capgros.com, per Xavier Amat.

L'arenyenc Lluís Danés assaja Llits, una proposta de teatre visual, música, dansa, circ i vídeo que s’estrenarà al Teatre Nacional de Catalunya

Darrera de les ulleres gruixudes, Lluís Danés, director de cinema i de teatre, realitzador i escenògraf d’Arenys de Mar, mou incansablement els ulls controlant que tot segueixi el seu curs. Ja fa algunes setmanes que l’equip assaja a la Sala Pintura del TNC envoltat de centenars de matalassos vells amuntagats que formaran part de l’escenografia, sota una gàbia gegantina, i d’altres artefactes que surten i entren des de racons diversos.

Llits arrenca quan Lectus (Albert Pla), un cèlebre acròbata de llit elàstic, intenta el quàdruple salt mortal però té un accident i acaba a l’hospital de la doctora Kliné (Lídia Pujol). En el trànsit entre la vida i la mort, Lectus, acompanyat per Lèctica (Alba Sarraute) i els Matalàstics, farà un viatge per la vida a través dels llits. “Anem d’un llit a un altre des que naixem fins que morim, començant pel bressol, després el llit en que dormim de petits i ens expliquen els contes de por, en el que descobrim el sexe, el de matrimoni i el contracte que aquest suposa, el de l’adulteri... fins que arribem a l’últim llit, el del darrer viatge. Vaig pensar que podia ser un nexe d’unió, una excusa perfecte, per acabar parlant del de sempre, de l’ésser humà”, explica Danés.

La cantant Lídia Pujol pregunta al director quina escena toca i si es posa micròfon o l’assagen en ‘play-back’, per a tot seguit enfilar-se dalt d’una pila de matalassos i començar a interpretar el tema de Lluís Llach Roda. La música de l’espectacle és del cantautor de Verges, retirat dels escenaris aviat farà tres anys, però al que Danés ha aconseguit motivar per tornar a abocar-se sobre el piano. “No em va costar convèncer-lo que compongués de nou. Ha fet una desena de temes, i hem agafat alguna altra cançó seva més antiga, mentre que Borja Penalba s’ha encarregat de la producció musical. Les lletres les signa Feliu Ventura”, informa el d’Arenys. Mentrestant, un dels sis acròbates que feia exercicis d’escalfament en un còrner, Jordi Gaspart, apareix amb una roda alemanya, un giny semblant a la roda de les gàbies dels hàmsters però a escala humana, i comença a realitzar tota mena de moviments impossibles al ritme de la música. “El que m’està costant més és concentrar-me en el meu paper, perquè passen tantes coses dalt l’escenari que quedo fascinada i em despisto!”, exclama Lídia Pujol, que es declara admiradora de Danés des que va veure, també al TNC, l’espectacle Tranuites, l’any 2007: “Sap crear dalt l’escenari un món molt particular, màgic, surrealista, ple de misteri. És com la cara B del que veiem cada dia, segurament allò que és essencial. Et porta a retrobar-te amb aquell nen que tenim dins i que ni recordem”.

Pla a la gàbia
Una de les sorpreses en els mesos de preparació del muntatge va arribar quan es va saber que el paper protagonista recauria en el cantant Albert Pla. “Em va agradar la idea de posar en contacte dos móns com el de Llach i el de Pla, segurament diferents, però amb punts en comú com són la sensibilitat, la tendresa i la manera de treballar amb els companys. Quan li vaig dir a Llach, primer es va sorprendre, però després va dir que perfecte, i encara més entusiasmat va quedar al conèixer personalment l’Albert”, explica Lluís Danés.

Quan el singular cantant està preparat, el director demana que facin baixar la gàbia que penja del sostre de la sala, i Albert Pla hi entra. Assajaran l’escena titulada El jaç dels presoners, amb tres “Matalàstics” penjant de la gàbia, que s’enlaira sense parar de donar voltes. Encara hi ha alguns desajustos i està per resoldre el final, però el número és espectacular, mentre Albert Pla interpreta i canta acompanyat de Lídia Pujol i Alba Sarraute.

Com anell al dit
I és que l’elenc maresmenc no s’acaba en Danés. L’argentonina Alba Sarraute, resident a Mataró des de fa poques setmanes, completa el trio d’actors – cantants que, junt amb els sis acròbates, seran dalt l’escenari a Llits. A més, per a Sarraute és un espectacle que li va com anell al dit, ja que té currículum tant en cant com en acrobàcia. “M’ho estic passant molt bé amb aquest treball. En Lluís Danés ho té tot molt clar i pensat des de bon començament, i a mi potser m’agrada més improvisar una mica, però l’ambient que hi ha és fantàstic i penso que l’espectacle agradarà”. Per anar acabant la jornada, assagen una de les escenes dels inicis de l’obra, la del bressol, amb tots els intèrprets sobre l’escenari i amb Sarraute i Pla fent un duet especialment divertit. Tot i que hi ha tants matalassos per tot arreu, el temps no s’atura, el temut i esperat a parts iguals dia de l’estrena es va acostant, i no hi ha temps per jeure.

16 de novembre del 2009

Llach lamenta a Sant Hipòlit que les crítiques i rumors malintencionats impedissin que acabés col·laborant més amb Martí i Pol

Notícia publicada el 12 de novembre de 2009 a el9nou.cat

Marc Riera / ACN

Lluís Llach ha parlat durant una hora llarga a Sant Hipòlit de la seva relació amb Miquel Martí i Pol. Hi ha dit, entre altres coses, que les crítiques i els rumors -entre ells, de la seva relació i la que els dos mantenien amb Pep Guardiola- van impedir-los col·laborar encara més.


El cantautor Lluís Llach es penedeix 'molt' d'haver decidit un dia reduir els seus nivells de col·laboració amb el poeta Miquel Martí i Pol. El músic català, ara retirat dels escenaris, ha reconegut que els dos es van 'acovardir massa' davant les crítiques que van rebre pel seus projectes conjunts, pel que van optar per aparcar temporalment les col·laboracions. Llach diu que li queda la sensació que en 'una cultura petita com la nostra' la col·laboració entre dues persones que 'sumaven' provoca la 'gelosia de moltes altres'. Llach ha recordat la seva relació amb Martí i Pol aquest dimecres en un acte a l'Ateneu de Sant Hipòlit de Voltregà. Llach diu que l'èxit que van tenir dos dels seus projectes conjunts com 'Un Pont de Mar Blava' i 'Porrera' els van acabar condicionant molt.

El cantautor empordanès ha recordat alguns comentaris -entre ells d'intel·lectuals- que van començar a qüestionar la seva col·laboració. Entre els que feien aquests comentaris, Llach ha fet referència, sense citar-lo, a Xavier Bru de Sala, a qui s'ha referit en genèric a 'intel·lectuals del Consell de les Arts amb càrrecs presidencials'.
Entre aquests comentaris que es llançaven el cantautor de Verges (Alt Empordà) n'ha posat alguns exemples: 'Si ell m'utilitzava a mi, que si jo m'aprofitava de la seva qualitat, que si el feia pujar a dalt l'escenari per si no se què...', ha recordat Llach.

El músic admet que els comentaris que deien que eren 'massa amics' els va fer arribar a plantejar de 'no sortir tant junts'. Llach assegura que fer-se aquesta reflexió ja és 'l'hòstia'. Llach admet que aquests comentaris també feien referència a la relació d'amistat que Llach i Martí i Pol mantenien amb el futbolista Pep Guardiola.
Un cop el poeta rodenc i el músic català van decidir deixar estar 'una mica' la seva col·laboració la vinculació es va reduir perquè va 'desaparèixer' l'excusa que tenien per veure's 'cada 15 o 20 dies, un cop al mes...'.

Aquesta voluntat però de tornar a treballar conjuntament va canviar en un viatge a París, una ciutat que tots dos tenien com a 'referència cultural'. Allà van decidir fer la cinquena col·laboració que volia des de la 'humilitat' tancar la seva 'petita aportació a la cultura catalana'. Allà van decidir iniciar la cinquena col·laboració, que no es va poder acabar. Aquest cinquè projecte entre músic i poeta havia de portar el nom d''Arrels d'Univers' però no es va poder desenvolupar per l'agreujament de la malaltia de Martí i Pol.
En la seva hora llarga de conversa a l'entorn de la relació entre ell i Martí i Pol, Lluís Llach ha ressaltat que l'osonenc era un 'molt bon poeta' malgrat que hi hagi qui hagi volgut discutir-ho. Aquesta discussió és una 'absurditat'. D'ell n'ha destacat la seva capacitat de comunicació 'fabulosa' que 'molta gent mai li ha perdonat'.

Lluís Llach considera que Martí i Pol estava en el camí del mig entre els poetes que donen més valor al formal i als que donen més valor al compromís. 'Martí i Pol és un immens poeta d'idees' que va saber deixar 'la fullaraca' per parlar de coses 'essencials'. Per Llach aquest aspecte té un gran valor en una societat on la 'fullaraca t'ofega', fet que dóna a la poesia de Martí i Pol un 'valor immens' .
Llach ha tancat la seva participació en aquest acte amb la lectura de tres poemes de Martí i Pol. Aquest acte de record a Miquel Martí i Pol se celebra cada any a Sant Hipòlit de Voltregà dins de la setmana d'activitats culturals 'L'estiuet de Sant Martí'.

5 de novembre del 2009

Vaig i vinc


M'agrada molt el so - i, per què no?, també el soroll - d'aquesta cançó. Quan es va acabant el disc en directe 'Ara', mentre la gent marxa, s'escolta com els espectadors van comentant la jugada, i ell, com si no gosés molestar, agafa el piano i algun músic que encara té ganes de bufar una mica, i ens fa tota una declaració de principis. Un tema que baixa fins a les tenebres amb notes molt greus, i al mateix temps s'enfila amb força als cims, per dir-nos que no, que no se'n va, que potser ara arriba, però que, sigui com sigui, ens deixa llum a la finestra per si ens venç l'enyor. Sabia ja de la seva greu malaltia quan va escriure aquests versos? És molt probable. Algunes vegades que li vaig sentir cantar en anys posteriors no ho va fer mai amb la mateixa intensitat, amb la mateixa veu de certa preocupació i resignació de quan la va enregistrar. Però el que n'acaba sortint és un gran cant a la vida - un més! -, i a l'essència, al record, i als racons que podem trobar per mantenir vives a les persones que ja no podem besar.

Serà tan fàcil de partir
d’entre els llençols d’aquesta vida,
sempre és tan fàcil de partir,
creuar lleuger a l’altre riba,
suaument lliscar cap a la fi,
molt més enllà de l’ombra blava
i sens gest dir l’últim sí
al res ignot que espera encara.

Està tan lluny de mi partir
quan en la calma posseeixo
els màgics verds, d’aquest país
que em diu qui sóc,
i per què sento,
i enjogassar-me en el seu pit
infant amant que encara envejo.
Està tan lluny de mi partir
que ni he pensat en el que deixo.

I no t’estic dient que me’n vaig,
ans al contrari, potser ara arribo:
pren fort la meva mà
i no la deixis quan m’allunyi...
no la deixis mai.

Sé tan a prop el meu partir
que et deixo llum a la finestra
per si així et creus que sóc aquí,
quan l’enyor venci
els teus vespres;
tossudament dir-te que sí,
que val la pena si segueixes.
Sé tan a prop el meu partir
que ni el acords no em posseeixen.

Mai no me n’he d’anar d’aquí
si en un racó del teu somriure
em fas un lloc petit per a mi
on no d’estorbi el teu viure.
Ho escoltes bé? Jo sóc així
i t’encomano el meu pervindre:
que no me n’he d’anar aquí
mentre m’alenis molt endintre.