25 de juny del 2008

Bruixa



Fa uns dies em deixaven un comentari en que em demanaven que parlés de la cançó "Bruixa", tema no editat de Lluís Llach i que a molts ens va sorprendre quan el van emetre dins un programa de televisió pocs dies després del seu darrer concert.

Com ell mateix ha explicat, Llach sempre compon de memòria. És a dir, no es posa una gravadora al davant, apreta el rec i diu "a veure què em surt", sinó que comença a crear una música, i si al dia següent se'n recorda, doncs perfecte, i si no, vol dir que no valia la pena. Això fa que de ben segur existeixin ben poques cançons de Llach no editades, perquè si ell era capaç de recordar-la tard o d'hora l'acabava enregistrant perquè volia dir que li agradava. Per això ens sorprèn tan trobar ara peces com aquesta. I a més a més amb un Llach tan jove i amb la guitarra.

Sembla ser que no la va acabar gravant perquè la lletra la tenia incompleta o no li acabava de fer el pes. El mateix realitzador del programa de televisió, Lluís Maria Güell, el va estar ajudant a cercar rimes mentre preparaven el programa, i així va ser que van decidir enregistrar-la com estava en aquell instant. Però devia seguir sense agradar gaire a Llach, que no la va acabar enregistrant. La cançó, sense ser una meravella, té el seu ritme i la seva gràcia, però sincerament no me l'imagino enmig de discos d'aquella època, no m'encaixa amb cap dels discos de mitjans dels 70; potser per això la va descartar, perquè no hi acabava d'encaixar.

I bé, això de "Bruixa" és alguna metàfora sobre algú conegut? Digueu-hi la vostra, si voleu, que jo no ho acabo de veure clar...

S’ha d’oblidar, bruixa
el color rosa de la teva pell
i els teus aires d’ocell
que pluja i vent, bruixa
t’han espatllat la talla d’estarlet
dels teus anys primerencs.

Però, bruixa,
em plau l’estil del teu volar.
Ai, bruixa,
encara queden anys
per fer por als infants
quan s’adormin cap al tard.

I el pobre nas, bruixa
s’ha anat fent gros
a cops de constipats
preu del vol destapat.

Ai, bruixa,
t’estimes massa el teu treball
i oblides que em tens abandonat.
Jo t’espero cada nit,
però he de jeure sol al llit.

Les teves dents, bruixa
estan clavades dalt d’un campanar
els teus ulls emboirats.

Però, bruixa,
m’agrada el teu somriure amarg
dibuixa molt més els teus encants
el sadisme d’una dent
sota un nas ample i punyent.

Aquesta nit vine
tindràs el matalàs en el teulat,
una flor i un amant.

Ai, bruixa,
me'n ric del què dirà la gent
no saben
que amb tu s'està més bé
que amb alguna d'un convent
bleda i sense sex-appeal.

23 de juny del 2008

Enderrock

Cal agrair a la revista "Enderrock" la feina feta en aquests 15 anys d'existència, el haver ajudat a normalitzar un camp més que estava desert de les publicacions en català, fent-ho a més a més donant prioritat absoluta als grups i cantants que ho fan en aquesta llengua, i amb gran professionalitat pels recursos que, em consta, tenen al seu abast.

Dit això, però, també voldria comentar que no m'ha agradat mai la seva línia d'opinió o línia editorial, si en podem dir així. La idea que a mi em transmeten és que són d'aquells que pensen que quan més estrany sigui el cantant o el grup més bo és. Es desfan en elogis de noms que acaben venent quatre discos, perquè es veu que a Catalunya ja ens va, això, la cosa rara i poc exportable. La qüestió és que "rar", per a aquests periodistes, equival a qualitat, i això no sempre es correspon. La teoria aquesta de que si ets crític musical t'ha d'agradar aquest, aquell i l'altre. Aquest so "underground" de la música en català que s'ha intentat vendre tan hippie o progre ens ha fet més mal que bé. Si almenys els que el fan tinguessin bona veu... Jo personalment estic tip de veure com posen en altars discs com "Dioptria" de Pau Riba o "Qualsevol nit pot sortir el sol", d'en Sisa, discos que no estan malament però que són més llegenda que no pas el que realment van suposar. Excepte alguna cançó molt concreta, quanta gent se sap cap cançó d'aquests discos?

I aleshores fan la gran excepció: una vegada i una altra rememoren i recorden el concert del palau de Sant Jordi de l'any 1991 amb Els Pets, Sau, Sopa de Cabra i Sangtraït. Ho han explicat tot, d'aquell concert. Que va ser important, però precisament potser que en passin pàgina, si volen que la música en català vagi endavant. En certa manera, els de "Enderrock" encara en viuen, i no és que precisament en aquells moments aquests grups aportessin gaire res de nou...

I a què ve tot això en un bloc sobre Lluís Llach? Doncs ve a que precisament aquesta doble política de "visca els rars" per un costat i "visca els 4 magnífics del rock català" per l'altre, a qui sempre li ha acabat tocant el rebre ha estat a les vaques sagrades de la Cançó. En moments puntuals n'han tret alguna bona entrevista o reportatge, però en general ha donat la sensació que els emprenyava que hi fóssin, que seguissin fent concerts i traient discos, com si els fes ràbia que una part important de la música d'aquest país cantada en català i amb un públic nombrós encara seguís estant en mans de Llach, Raimon o la Bonet. Una mostra clara és que mentre que, cada any que treia disc, Llach era escollit per part dels lectors com a autor del millor disc de l'any en cançó d'autor en els mateixos premis organitzats per la revista, "Enderrock" escollia qualsevol altra cantant, però mai Llach. El seguiment a concerts importants que el de Verges va fer en aquest temps també deixava molt que desitjar, i, en general, el volum d'informació va ser molt poca en comparació amb el que Llach va arribar a fer.

I això, tenint una sola revista en català dedicada a la música del nostre país, marca molt i deixa una part del públic potencial fora de joc... o emprenyat.

13 de juny del 2008

Un pont a l'Estadi Olímpic



Potser molts no recorden que "Un pont de mar blava" no només va ser portat a escena, pel que fa a Barcelona ciutat, en aquell doble concert del palau de Sant Jordi. Quasi dos anys després, el 30 de setembre de 1995, Llach interpretava també aquest disc conceptual ben a prop, a l'Estadi Olímpic de Barcelona. Si no em falla la memòria, va ser l'única vegada que el de Verges va actuar en aquest emblemàtic recinte, si bé no era l'únic protagonista d'aquell dia... i a més a més es pot considerar que fou un concert fallit.

Davant la petició de moltes persones que li havien demanat que tornés a interpretar aquest espectacle a "la ciutat comtal", Llach va veure l'oportunitat de fer-ho en el marc de la "Gran festa del civisme i la tolerància", organitzada per la Generalitat de Catalunya, i que també comptava amb la companyia Comediats i l'Elèctrica Dharma. Va ser una matinal de dissabte, en que prop de 50.000 persones, prèvia sol·licitud d'invitació per telèfon, es van acostar a l'Estadi. Va ser un matí ben estrany, recordo que era el meu darrer cap de setmana d'estiu, hi vaig anar amb molts amics, i l'ambient no és que fos una gran festa, com el nom indicava. Tothom estava com desubicat, i això de l'entrada gratis (jo no n'he estat mai partidari, dels concerts gratuïts) va fer que molta gent es dediqués a petar la xerrada en comptes d'escoltar la música. I qui ho va pagar va ser "Un pont de mar blava", obra complexa i que requereix d'atenció, i que va anar desenvolupant-se amb evident rostre de "encara no s'acaba!?" per part de moltes persones que van pujar a Montjuïc per a anar a passar l'estona, i que no eren seguidors de Llach ni, encara menys, coneixen el "Pont". Per mi Llach va fer una mala elecció - no ha estat l'únic cop que li ha passat -, l'ideal aquell dia hagués estat un seguit de cançons curtes, i tirant a animades, ja que l'altre cap de cartell era la Dharma, com deia, i la gent anava allà a moure's una mica, i no a seure al terra de les pistes d'atletisme durant 45 minuts seguits... A més a més, al ser a plena llum del dia, no hi havia ni els afectes de llums ni res de res del que s'havia pogut veure al Sant Jordi, i la veritat és que l'espectacle va deixar molt que desitjar. També recordo un Llach molt malament de veu (potser no li va això de cantar als matins?).

Resultat: així com al Sant Jordi les ovacions havien durat un quart d'hora, a l'Estadi encara no s'havien situat tots els músics a primera fila per a saludar que la gent ja havia deixat d'aplaudir. I jo que em volia fondre... Per acabar-ho d'adobat, una barra de ferro de l'Estadi em va caure sobre l'espatlla, deixant-me ben grogui. Segurament des d'aquell dia "Un pont de mar blava" està lluny, molt lluny, de ser un dels meus discos preferits de Llach.

5 de juny del 2008

Fent de jurat musical



La darrera cosa que envejaria de la feina que ha tingut Lluís Llach és quan havia de triar els músics que l'acompanyaven o deixar de comptar amb ells. En aquest sentit, les bandes o grups ho tenen molt més fàcil: són els que són, i en tot cas de tant en tant es pot dir: "va, en aquesta gira comptem també amb un saxofonista", i les responsabilitats recauen entre tots els components. En canvi, un cantautor està sol, ell sol decideix quin instrument necessita i quin no, ha de pactar percentatges, ha d'aprendre a gestionar personalismes... A més a més de tota la feina compositiva, d'anar decidint quan vol fer un nou disc, de triar si l'interessa fer una gira llarga o curta, etc., ha de fitxar els "jugadors" i els ha d'entrenar. Fa de directiu, tècnic i jugador alhora. Una feinada en la que, com dic, no m'hi voldria pas trobar.


Us l'imagineu dient a tots els músics: "mireu, durant un any busqueu-vos una altra cosa, perquè me'n vaig a fer una gira sol amb el piano"? I que tots s'ho prenguin bé, i que després d'aquesta gira els torni a dir d'actuar amb ell i tots li diguin que sí... O quan, en plena gira, un músic et diu: "m'ha fitxat en Bisbal i me'n vaig", haver de córrer a cercar un altre músic, i que aprengui ràpid tots els acords, solos...

Per això aquesta feina també deu tenir la seva part de bronques, de desenganys, de punyalades per l'esquena... Llach ha consevat molt bona amistat amb alguns dels músics que l'han acompanyat durant anys i ho van deixar de fer, i han tornat a col·laborar amb de manera esporàdica quan els ho ha demanat. En canvi, amb d'altres, i és sabut, han acabat com gat i gos, i aquesta part del món de la música no ha de ser gens gratificant.

1 de juny del 2008

El públic de Llach: els altres límits



Dels concerts que he pogut anar de Lluís Llach fora dels límits territorials de parla catalana, n'he tret la conclusió de que, en general, el públic està més abocat i el cantant més concentrat. No sé si a la seva terra tenia la sensació de sortir ja amb el partit guanyat o què, però la veritat és que els seus errors en els oblits de les lletres eren mínims, i que la veu sempre la tenia molt i molt atinada.

Això no em deixava gaire bon sabor de boca, tot i que fredament entenia que escenaris o províncies senceres que potser trepitjava una vegada cada vuit anys, calia deixar-hi un bon regust perquè mai se sabia si aquella seria la darrera vegada que hi cantaria. Per tant, dins del que cap, ho entenia.

En canvi, el tema del públic ja em costava més i encara em costa. Sé que Llach ha tingut èxit a Catalunya, i per tant no se li pot aplicar, ni molt menys, aquella frase de que ningú no es profeta a casa seva. Però sí que molt sovint veia als concerts un cert refredament de la gent, com si no es valorés prou aquest gran cantautor i tot el que havia fet. Llach es va fer un tip de cantar en pobles molt petits, possiblement dels pocs de la seva qualitat que podien veure en aquest poble en anys, i en canvi als pobles petits em semblava que era on el rebien de manera més freda. Potser ja sempre la gent és així, en aquests llocs.

Doncs bé, això que deiem. A Madrid, a Saragossa, a París... el de Verges rebia llargues ovacions i se li demanaven tants bisos o més que a Olesa o a Figueres, cosa que potser des d'aquí (Catalunya) ni ens imaginàvem. I té mèrit, o era quasi un miracle, que en aquests llocs seguís tenint públic, amb el boicot absolut que es va fer a la cançó catalana i se segueix fent des de quasi tots els mitjans de comunicació no catalans.

Foto: www.lluisllach.org