29 de gener del 2009

Au blanca


Com una au blanca creuant la mar
només amb ales de tendresa,
així et sé en el teu vol.

Com una au blanca a l´horitzó,
fent-nos senyal de la Bellesa
que t´ha deixat el teu secret,

és així com et conec:
només per una veu que estima,
només per un batec en el teu cant.

Com una au blanca buscant recer,
fent niu per als seus amors més fràgils,
així et sé... com una au blanca.

26 de gener del 2009

Diumenge


No trobeu curiós que tan sols un dia de la setmana aparegui citat en les cançons de Llach? El diumenge, sí.

Quan més m'hi endinso més em sorprèn la manera d'escriure lletres de Lluís Llach. Un dia en parlaré àmpliament, però és com si tot plegat no toqués gaire de peus a terra, com si tot fos pensat "en universal"... A diferència de molts altres lletristes, que ens parlen des d'una quotidianitat encisadora, amb cafès amb llet, tauletes de nit, llençols, o peces de vestir, Llach se sustenta com en un segon nivell, no menys encisador, però amb sentiments més d'acord amb el que succeeix "per dins" que no amb el que percebem en allò que toquem cada dia. En fi, com dic ja en parlarem un altre dia.

El fet d'esmentar dies de la setmana (o no fer-ho gaire gens, com és el cas de Llach) s'engloba també en aquest context. Llach no ens cita cap dimecres, ni cap divendres a la nit... Quan situa l'acció en algun dia només ho fa en diumenge, perquè és el dia que a ell li va millor per a la seva manera de fer cançons. El diumenge comporta una certa melangia, aquelles tardes tranquil·les amb les botigues tancades i les passejades silencioses entre arbres que es van desprenent de les fulles sobreres. És aquell dia de la sobretaula serena, el dia d'anar a veure la iaia o la tieta, o les hores detingudes per tombar-se al llit i llegir pausadament, o fer l'amor d'una forma diferent, sense haver-se de vestir de pressa per anar a treballar. Aquelles tardes d'hivern en que, si fa un fred com déu mana, un s'està calentó a casa, amb la manta a les cames i, si se'n té, la llar de foc vibrant que va consumint les branquetes amb el seu crec - crec particular... A molts no els agrada el diumenge, precisament per tot això; però precisament aquestes són característiques que marquen molt la manera de fer de Llach, si més no aquelles que mostra de cara enfora, aquesta serenor, aquesta pausa, aquesta tendresa amb algú que estimes, aquesta conversa entre persones, i no el córrer d'entre setmana...

Ell, el diumenge, l'aprofita per anar al Liceu amb la Roser ("... amb la Roser, que és diumenge", Esquizoclub); per recordar els balls ("... hi feien ball cada diumenge...", La Lira); per fer costat a la Tata mentre s'arregla ("... i si és diumenge mudes els teus ulls...", Tata); i, en resum, la seva adoració pel diumenge queda clara quan demana que "ens el facin" tots aquells que formen part del nostre cinema paradís:

"Hi ha un cinema dalt del cel
quan els somnis ens cremen, ens cremen.
Un cinema "Paradís"
perquè ens faci diumenge, diumenge,

on puguem netejar el cor

de tanta merda i "burreria" feta nord.

Tot l'univers com si fos

la sala immensa pels grans somnis que no...


....som cinema mut a les estrelles."

20 de gener del 2009

A cavall del vent



És un d'aquells temes que ens mostren la vessant més "pop" de Llach. D'aquelles cançons que el diferenciaven d'altres cantautors de l'època. No descobrireu peces de Raimon o de Paco Ibáñez que sonin així, amb aquests acords majors tan frescos i aquestes tornades enganxoses. Segurament Llach no li va poder donar tota la sonoritat que hagués volgut, o potser no ho va voler per a no trencar en excés amb d'altres cançons del mateix disc ("Com un arbre nu", 1972). Però, com passa sovint, apareixen segones oportunitats per a les bones cançons, i Manu Guix li ha sabut donar en els seus "Onze Llachs" tota la força necessària i l'ha popularitzat entre el jovent. A mi em sobta que cap altre grup rocker de casa nostra s'hagués fixat en "A cavall del vent" i la versionés.

La lletra, no ens enganyem, és senzilleta i una mica desordenada, però ben encaixada, perquè la repetició del "crida" hi lliga molt bé, enganxa, i la força que pren el mot "vent", també en la tornada, referma la idea que tota la cançó va a cop de vent. Si jo n'hagués de fer un vídeoclip en aquells anys, no dubtaria gaire en muntar Llach dalt d'un cavall i cantant la cançó mentre l'animal va a tota velocitat i a Llach se li mou la cabellera (encara existent aleshores). El que no sé és si ell s'hagués deixat... Ara, aquesta clucada d'ull reivindicativa en una sola frase ("Sé que hem tingut la raó..."), la veritat és que no l'acabo d'entendre. Per la resta, em sembla una cançó de comiat de la parella, però, com va cantar molts i molts anys després, un adéu d'amor que encara era amor, però ell s'encaparrava a anar cap a d'altres aventures, tot i que escrivia mots per a tenir amb ell la semblança de la persona estimada... En fi, una mica liat tot plegat.

Sé que això és un adéu
on no manquen plors
ni el soroll dels mots.

Sé que el temps llevarà
un mur silenciós
d'oblits i records.

Però em crida, em crida el vent
i me'n vaig amb ell.

Sé que hem tingut la raó
i, només per això,
tornaria a estimar-te.

Sé que els acords que escric
són per tenir aquí
la teva semblança.

Però em crida, em crida el vent
i me'n vaig amb ell.

Sé que això és un adéu
on no manquen plors
ni el soroll dels mots.

Però em crida, em crida el vent
i me'n vaig amb ell.

13 de gener del 2009

Aquesta foto...


Quantes vegades he vist publicada aquesta foto. Segurament perquè va ser un concert (de fet tres, però és com si fossin un de sol) que va passar a la història, però en canvi de documentació gràfica i àudiovisual en va quedar ben poca. Com han canviat els temps! El dia següent del Verges 2007 ja hi havia una vintena de vídeos penjats al YouTube. Del concert del gener del 76 al Palau dels Esports de Barcelona hi ha quatre fotos mal comptades i un fragment de "L'Estaca" enregistrat per a una pel·lícula amb pocs recursos.

No sé si aquesta foto pot ser exemple d'allò que una imatge val més que mil paraules. Les teves paraules valen molt, i sovint la imatge em sembla a mi que no l'has cuidada prou, o almenys no tant com d'altres cantants. Sigui com sigui és una imatge molt autèntica, molt d'aquells anys foscos sortint d'una llarga dictadura, però encara amb molts dubtes, pensaments emboirats, somnis i il·lusions per complir-se. Tot això - dubtes, pensaments, somnis i il·lusions - ho sembla reflectir la teva cara, i potser sigui motiu també pel qual aquesta foto s'ha reproduït tantes i tantes vegades, com a exemple d'un temps i d'un país. Què pensaves, Lluís, en aquest precís moment? Eres feliç? Estaves emocionat? Quina partitura miraven els teus ulls? Era al principi del concert? O potser tornant d'entre bambolines per a fer ja algun bis després d'una llarga ovació? Es tractava potser d'una de les habituals transicions d'aquells concerts en que anaves del piano a la guitarra i viceversa? O només t'havies aixecat per a saludar? I el fotògraf, on era? Es diria que es trobava tocant la cua del piano, un piano amb els budells a l'aire, ensenyant el seu interior, com tu mostraves els sentiments profunds amb les teves melodies i ens les feies entrar dins nostre.

Un instant d'un dia d'un mes de gener d'un 1976. Una data que com la d'ahir mateix ja no pot tornar, mai més, però que es pot recordar a través d'una simple foto, d'un moment captat, encara que sigui en un blanc-i-negre aspre. No hi ha música, no hi ha aplaudiments, no hi ha crits; els podem posar cadascú, ens els podem imaginar i podem tornar a aquell instant, a aquell dia que vas fer vibrar tants ulls i tantes veus.

11 de gener del 2009

La gestió de la composició per part del cantautor

A vegades he pensat en quin percentatge els acompanyaments musicals de les cançons de Llach - com de tants altres cantautors - estan creats per ell mateix, i quina part és obra dels seus músics. És a dir, si Llach agafava i li deia al guitarrista: "tu aquí has de fer do - mi - fa - do - mi - do", o bé els mateixos músics li proposaven melodies, solos, etc.

Suposo que hi va haver una mica de tot, però no ha de ser del tot senzill gestionar un grup de músics i plasmar amb ells la idea que es té. Al cap i a la fi, ja prou feina hi ha en fer les lletres, la composició musical i tot plegat, que a més a més cal pensar en què farà cada instrument i si el músic en qüestió ho trobarà bé o no. Però el problema fonamental jo el veig en el següent: si marques completament el que ha de fer el músic, resulta que ets un petit dictador i no ets gens flexible; en canvi, si li dones molta llibertat i que pugui aportar de la seva banda, et pots trobar amb el cas Rabi.

Què va passar amb Manuel Rabinad, 'Rabi'? Va ser el flautista de Llach durant una pila d'anys (posaria la mà al foc que, després de Laura Almerich, és el músic que va estar més anys amb Llach), i les seves flautes travasseres realment donaven un aire a moltes composicions del de Verges que eren un valor afegit més i un tret distintiu respecte a molts d'altres cantautors. Rabi va arribar a un dels seus moments culminants musicalment amb la coproducció del disc "Porrera". Però la relació entre cantautor i flautista sembla que no devia acabar del tot bé, ja que si no no s'entén que Rabi portés Llach als tribunals. El motiu: considerava o millor dit reclamava que li corresponien cobrar drets d'autor d'algunes cançons de Llach.

És un tema complex, està clar. Sense la base composta per Llach, Rabi no tindria res a "afegir"; però també és cert que sense les aportacions de Rabi potser algunes peces no sonarien igual o no haguessin tingut la mateixa, diguem-ne, elegància. I sembla ser que la resolució judicial va donar la raó a Rabi! O sigui que des d'aquell dia potser sí que Llach poca cosa més va deixar aportar als seus músics...

7 de gener del 2009

Lluís Llach, "el plasta"


Un dels motius pels quals, n'estic prou segur, va decidir plegar Lluís Llach va ser per alguns dels canvis produïts recentment en la societat. Jo estic convençut que Llach és un ferm defensor de la llibertat que dóna internet, però potser no tant cap allà on s'encaminen molts d'aquests canvis o llibertats; dit d'una altra manera, que la llibertat d'opinió a internet s'ha convertit en llibertat d'insult. Si fins i tot passa en els darrers anys en programes de ràdio i de televisió, i amb noms i cognoms, i sembla que a ningú no li passa res, imagineu-vos a internet i darrera d'un anonimat. Diaris de gran prestigi (almenys fins ara) i renom permeten comentaris a tota mena de notícies, i sense que absolutament ningú controli cap ofensa ni cap insult... És el mercat en el que tot s'hi val, en el que tothom pot tirar a terra la paradeta del veí i quedar-se tan ample, o trencar una producció de cristall sencera i que encara es rigui la gracieta.

Llach ve d'uns altres temps, uns temps en que podien estar a favor o en contra del teu discurs, de la teva música, o del que fos, però almenys hi havia arguments i no qualsevol persona, sense tenir-ne ni la més absoluta idea, podia opinar públicament arreu i que tothom ho llegís. Amb internet - que jo trobo un invent magnífic, per no dir fins i tot el gran invent del present i del futur - està clar que és molt més difícil ser personatge públic, i encara més, si ho ets, pronunciar-se públicament de qualsevol tema polític o social sense que, al cap de poques hores, centenars d'insults impunes - que no arguments en contra de la teva opinió - ja pengin de la xarxa. I si el personatge públic en qüestió ja té feta la seva trajectòria, i ja fa temps que es plantejava una altra manera de viure, per què continuar aguantant tot això?

En fi, me n'estic anant una mica, però és que aquesta és una qüestió que m'interessa força... El que volia dir és que junt amb els anònims comentaristes de tot, han sortit també de sota les pedres els periodistes i d'altres opinadors de tot i que cada dia han de penjar una columna en algun dels anomenats diaris digitals sense tenir-ne ni idea en moltes ocasions del que parlen. N'hi ha tants, d'opinadors a la xarxa, que l'has de dir ben grossa per a destacar, per a tenir molts comentaris, per a que la gent entri al teu text a veure quina una en dius avui... Adjunto tot seguit només un exemple - i no pas excessivament dur amb Llach, n'hi ha que ho són molt més - d'un personatge força lamentable que es diu Sergi Fidalgo i que escriu en un diari digital també esperpèntic anomenat e-notícies. És un article del 20 de febrer de 2007, i el problema, que també, no està tant en les bajanades que escriu, sinó en tot el seguit de comentaris que sap que desencadenarà, més propis (com en molts casos en aquests espais) d'una colla d'embriagats a altes hores de la matinada que no pas d'unes persones amb un mínim d'estudis, ni que sigui l'ESO.

Lluís Llach, "el plasta"

Sergi Fidalgo
Ho sento, he intentat no pensar així, i durant un temps he intentat comprendre aquest personatge, però ara considero Lluís Llach el tio més pesat i més plasta de tot Catalunya. La seva pose de consciència crítica del país no em resulta convincent, quan forma part de l'establishment cultural i mediàtic català: quan ets el referent per a bona part de la nostra classe política, la que ocupa conselleries i ajuntaments, no pots ser ni alternatiu, ni ser antisistema. Llach és sistema pur, un cantant que, amb les seves cançons, fa plorar d'emoció les tietes, els dissenyadors progres amb estudi a l'Eixample i compte corrent més que sanejat, els diputats i els botiguers, mentre es dedica a fer negoci venent vins.

Si Lluís Llach és la nostra veu crítica, és que Catalunya està molt malament, i l'oasi ha triomfat. Som un país tancat, que es mira el melic, i que busca Pepitos grillos que no ens facin mal, que simplement ens donin un petit clatellot mentre pensem "tant és, ens l'ha donat el Lluís, que és un dels nostres". Trist destí el de Catalunya amb herois d'aquesta mena. Llach és un poeta musical de qualitat, i res més. I dic "de qualitat" perquè accepto el consens que hi ha entre els crítics, perquè a mi la seva obra no em diu res.

4 de gener del 2009

L'estrany afer del vídeo del concert del Camp del Barça



Fa uns dies plantejava a l'enquesta si hauria de sortir editat en DVD l'històric concert que Lluís Llach va fer al Camp Nou el 6 de juliol de 1985. Les respostes (gràcies a tots els que hi heu participat) no deixen gaire lloc al dubte que molts seguidors de Llach, tot i segurament tenir enregistrada la part d'aquest concert que ha emès en algunes ocasions TV3, i també el disc doble que en va sortir pocs mesos després, anirien a la botiga a comprar aquest producte, i més si hi anés tot el concert, de principi a fi. I és que tot el que es refereix al vídeo d'aquell concert està envoltat d'un cert misteri, i mai, mai, s'ha emès íntegre.


Ja els dies abans de l'esdeveniment es va especular molt de si s'emetria en directe per televisió. S'entén en part que no fos així, ja que les entrades es van acabar de vendre el mateix dia, i aleshores no era tan habitual com en els darrers anys fer concerts en directe d'un cantant o un grup per la petita pantalla. Però van dir que hi connectarien a la part final, i així es va fer, declarant que al cap d'uns dies el farien sencer.

Però va arribar el moment i de tot el concert en va quedar un resum d'una hora en imatges. Per què? Ningú no en va donar cap explicació, i per tant hi va haver un munt de cançons d'aquella nit màgica que, excepte els que allí estaven, ningú més no ha pogut veure. Aleshores es va rumorejar si seria perquè en treurien al mercat el vídeo, però van passar els anys i no va ser així.

En la celebració del desè aniversari del concert, el 33 va emetre de nou el resum d'una hora. Hagués estat un magnífic moment per a fer-lo sencer. Estem parlant de l'única vegada que un cantant català, tot sol i amb entrada de pagament, ha reunit 100.000 persones en un concert. Però no va ser així, ni en dates properes a la seva retirada dels escenaris, en que també TV3, o almenys el 33, s'haguessin pogut marcar un gran detall.

Als anys 80 no era tan habitual com ara editar vídeos de concerts, però ja es feia, i crec que hagués estat un dels primers vídeos d'un cantant en llengua catalana que hagués sortit al mercat. Ja que no va ser així, poc hagués costat fer-ho més recentment, en format DVD, i acompanyant per exemple la col·lecció completa de Llach que va sortir a la venda fa uns pocs anys, o la col·lecció més recent de La Vanguardia. Aquest sí que hagués estat un gran valor afegit a aquests productes!

Els motius de tot plegat són ben desconeguts. Potser una tossuderia del mateix Llach, potser algun impediment dels polítics de torn (només cal recordar que pràcticament cap polític amb càrrec va assistir al concert), potser per una mala entesa amb la discogràfica... El cas és que, una vegada acabada la seva carrera, ens trobem amb uns productes àudiovisuals de Llach al mercat poc representatius i que sembla que cerquin recuperar el temps perdut o la mala gestió d'anys enrera; tenim el concert del Liceu de la presentació del disc "Jocs", el DVD del concert del palau de Sant Jordi amb Feliu Ventura, i un dels concerts que va fer a la sala Apolo de Barcelona per a presentar en la gira de "Poetes"; quan seria molt més àlgid i representatiu poder adquirir la presentació de "Un pont de mar blava" al palau de Sant Jordi, el concert també al Sant Jordi amb Josep Carreras, la "Tríada" del TNC, i com no el del Camp Nou.

En tot cas, si cap discogràfica s'hi posa, i ja que els drets de la retransmissió els deu seguir tenint la Televisió de Catalunya, ara que hi mana una gran amiga seva a veure si està per la labor i el retransmeten íntegre ni que sigui pel canal 300.