26 de juny del 2007

Jordi Armengol

La dècada dels 90 de Lluís Llach ve marcada per la presència del guitarrista i productor Jordi Armengol. Després d'un disc com "Astres" en que no hi sona ni una sola guitarra, i "Geografia" en que aquest instrument hi apareixia tímidament, Llach decideix donar corda a la guitarra, i no només en la seva vessant acústica sinó també en l'elèctrica, com ja havia fet a la dècada dels 70 i primers 80 en temes com "Escriu-me aviat", "Ítaca" o "País petit".

La seva incorporació va suposar clarament una nova etapa, deixant enrera el so més pianístic que aportava Carles Cases. Llach va confiar en un músic molt jove, i amb relativament poca experiència, pel que es podria dir que Armengol ha crescut com a músic al costat de Lluís Llach.

La primera experiència, a parer meu, no va ser del tot fructífera. El "Torna aviat" (1991) és un disc en el que es nota que encara falta la compenetració. Les cançons tenen les parts lentes molt nues i quan es passa a la tornada aleshores s'incorporen les guitarres potser massa estridents i distorsionades d'Armengol. Però en la gira posterior ja es va anar trobant la mesura, com ho demostra el disc "Ara, 25 anys en directe" (1992), en que les cançons més antigues realment sonen molt noves i en gran part gràcies a les cordes del nou guitarrista.

Però arriba un altre moment clau: Armengol rep l'encàrrec de produir musicalment, en part, el que serà el següent disc de Llach: "Un pont de mar blava" (1993). Tot un repte i del que se'n va sortir amb nota excel·lent. Allí els seus solos de guitarra ja resultaven equilibrats, i molts el recorden en aquesta gira amb la seva guitarra de doble coll (com la de la foto) fent tota una demostració de força.

La producció de "Porrera" (1995) també resultaria tot un èxit, i es mantindria el llistó en tots els altres àlbums que va produir per a Llach, en que la seva guitarra, fos elèctrica o acústica, cada vegada prenia més cos.

No obstant, "Temps de revoltes" (2000) no va acabar de ser un disc rodó, i segurament del "Germanies", la peça central d'aquesta obra, se n'hagués pogut treure molt més suc. Fos per això o no, Armengol deixa Llach després d'aquest treball, i comença molts altres projectes tant de guitarrista com de productor, amb noms coneguts i consagrats o no tant, i intentant marcar un perfil propi.

Realment el té, aquest perfil propi. Té una manera de tocar la guitarra molt particular, li dóna una vida concreta a les cordes. Armengol és un gran músic, i a més a més en el concert de Verges 2007 Llach el va definir com un "col·lega" quan va presentar la banda. I és que a pesar de deixar de ser el "seu" guitarrista, ha col·laborat amb Llach quan aquest li ho ha demanat: als espectacles "Tríada" i "Tranuites", a la banda sonora de la pel·lícula "Salvador", i fins i tot essent el productor del darrer disc, "I.", tot un agraïment de Llach a un dels segurament responsables dels seus èxits dels anys 90 i que durant aquesta dècada molta gent jove s'incorporés als seus concerts.


22 de juny del 2007

De barques i vaixells

Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell...

Itaca

Jo només tinc un desig d'amor,
un poble i una barca...

Alè

Passen els núvols per la Sentiu
talment com antics vaixells
per un mar blau de solituds i esperances.
Núvols

Jo mariner expert si tu ets la meva barca,
i amarinar-me amb tu més enllà de l'horitzo.

Fins el mai

La barca se'n va de pressa
tot travessant la mar...

La barca

A poc a poc m'arriba el temps d'obrir les ales
i mentre ormejo el meu vaixell amb veles blanques...
A poc a poc

Si en el vaixell que salpa
l'amic fidel se'n va
i sents com l'enyorança
t'afeixuga les mans...
Valset per a innocents

I em faré au si tu ets el vent
o seré proa de vaixell
si tu ets la dansa de les ones...

I amb el somriure, la revolta

Entre les barques quan passa l'amor,
no duu la fúria de crits ni besades...
Cançó de rem i de vela

A una platgeta d'amor
on s'hi gronxen barquetes, barquetes...

Un cinema paradís, si us plau

... els teus versos als llavis amics seran vaixells per l'ample mar...
Sabessis bé

Amor d'etern recomençar
que empenys la meva aventura
que proa et fas del meu vaixell
quan la mar veus embranzida...
Només per a tu

Vull aquell vaixell
que, segur i valent,
trenca les tempestes
i se'n va al ponent...
Aquell vaixell

M'agrada quan t'amotines
i pirateges nous vaixells per anar contracorrent...
Un no sé què

Tornarà d'allà del mar
una barca igual que aquell
li dirà: Potser demà
veuràs com arriba la teva...
Nit de somni

Una finestra al mar,
una mirada,
i veure el món passar
entre les barques i tu...
Una finestra al mar

Tot el que dic no té sentit si sóc dempeus
però és clar com la llum del mar quan meno la barca...
I tanmateix

Com del mar un port,
jo el vaixell...
Com un arbre nu

Cavalls de núvols blancs
i llàgrimes d'estels
mil lliris navegant
com vaixells.
Adéu-siau

...vaixell de Grècia, que no t'enfonsi el tro
infla les veles que anem al mateix port.
Vaixell de Grècia

... puja a la barca amb el teu bagatge
i recorda que la vida és teva.
Tinc un clavell per a tu

21 de juny del 2007

Versionant

Dins la seva discografia "oficial" -discos propis, sense col·laboracions-, Lluís Llach només ha fet tres versions de cançons d'altres artistes: "Dóna'm sa mà", de Maria del Mar Bonet; "La idea podria enamorar-te", de Joan Amèric; i "Fins quan i per qui", de la francesa Barbara (a la foto). En són molt poques per a una trajectòria tan llarga. Les dues primeres verions les trobem al disc "Torna aviat" (1991), i la darrera al seu disc "I." (o Ítaca).

Certament Llach s'ha pres al peu de la lletra el terme "cantautor", essent l'autor de pràcticament tot allò que ha cantat. I quan ha fet versions, sempre sembla que n'hagi hagut de trobar alguna "excusa" o motiu: que si Amèric i Bonet per a "fer Països Catalans" (l'un és del País Valencià i l'altra de Ses Illes), i que si com a homenatge als Setze Jutges i la influència que en ells va tenir la cançó francesa.

A mi personalment m'hagués agradat que s'hagués deixat anar una mica més en aquest sentit i no fos tan rebuscat, i que ens hagués sorprès, per exemple, amb un disc tot de versions, cançons adaptades per ell de cantants com Jacques Brel, Mahalia Jackson, Tracy Chapman, Bob Dylan, Carla Bruni, Vinicius de Moraes i fins i tot els Beatles, Sting o Phil Collins. Aquests no són pas els meus artistes preferits, sinó que Llach els ha anomenat en més d'una ocasió com a referents o músics que li agradaven especialment. Us ho imagineu?

En el moment de sortir el disc, no haguessin faltat les crítiques de sempre de que si "Llach fa un disc de versions perquè ja no té inspiració per crear..." i etcètera... Això ja va passar una mica amb el "Torna aviat"! Però una persona que precisament sempre ha fet el que ha volgut musicalment parlant, no crec que això l'hagués de preocupar gaire. I per tant, jo confio que, potser, potser, encara serem a temps de veure-ho.

19 de juny del 2007

Llach i Pi de la Serra: un dia gris a París

Article publicat per Jordi Solé a la revista Presència el 21 de desembre de 1974. Foto: F. Marull.

A París el dia és gris, la pluja petitat i fa molt de fred, els cartells anunciant l'actuació d'en Quico i d'en Lluís a l'Olympia són nombrosos: "El recital comença a les sis de la tarda del diumenge dia 8 de desembre". La gent està esperant que s'obrin les portes per poder entrar, s'escolta parlar més en català que en francès, la majoria ens mirem uns als altres com intentant reconèixer algú. Darrere de l'escenari els nervis eren els principals personatges de la tarda, sobretot per en Quico, que dóna el primer recital a l'Olympia. El recital va estar preparat pas a pas des de fa una setmana, el so havia estat provat milions de cops, es varen fer autocars des de Barcelona per anar a veure el recital. Ara només resta saber el resultat d'aquests nervis...

CANTA EN QUICO
El primer de sortir a cantar va ser en Pi de la Serra, i va sortir amb ganes d'arribar a la gent, però no va ser pas així: el públic es va mantenir fred durant totes les catorze cançons que en Pi de la Serra va interpretar. En Quico va estar acompanyat al piano per en Lluís en dues cançons; concretament en "Sento el vent" i "Apa nois anem-hi tots"; cançó aquesta darrera homenatge a Bill Broonzy. La cançó més aplaudida va ser "Fills de Buda" i quan arribà el moment de cantar M..., perdó, "Verda", molt pocs són els que canten amb ell. Al meu costat hi ha una noia de potser 18 anys, ella queda sempre sense aplaudir, el seu rostre és seriós i per l'aspecte sembla francesa. Li ho pregunto amb el meu francès si és que no li agrada.
- Sí, molt, però... (em respon en francès) crec que, ai no sé, sí que m'agrada però trobo que no m'omple, crec que toca molt directament el problema de Catalunya.
Li explico, que jo personalment no creia pas això sinó que els temes d'en Quico s'obren més però que parteixen d'una base, que pot ésser el problema a Catalunya. Era prou clar doncs ell és de Catalunya.
- A sí, sí, però crec, per exemple, que sobren les cançons dedicades a Barcelona ("Sento el Vent", "Una tarda qualsevol" i "Passejant per Barcelona") però de totes maneres crec que té una força increïble i el trobo molt bo dintre el seu tipus de cançó.
Intento que m'expliqui què vol dir amb això del seu tipus de cançó, però, o no em va entendre o no m'ho volia dir. El recital continua, el Quico guanya molt quan l'acompanya en Lluís al piano; la compenetració d'un a l'altre és al punt. Des d'aquella experiència a la universitat fins ara s'ha anat perfilant fins arribar al moment de precisió que ens va demostrar a l'Olympia. [...]

LLUÍS LLACH A ESCENA
Després de l'obligat descans, surt en Lluís Llach i la gent aplaudeix amb força, la noia que hi ha al meu costat comença a somriure i a aplaudir, penso que el millor és no dir res i veure el recital, però no puc, i la meva curiositat m'obliga a preguntar si és que coneix en Lluís.
- Sí, tinc tots els seus discs i m'encanta.
- I què trobes en ell que no tingui Quico?
- Doncs, per exemple, la música, la música és molt més bonica i arriba més. I un altre avantatge és que en Lluís no es complica tant la vida per dir les coses, però amb això no vol dir que no respecti en Pi de la Serra.
Sembla, doncs, que la gent de París coneix molt més en Lluís que en Quico. Totes les cançons d'en Lluís troben uns aplaudiments molt forts. L'acompanyen a la guitarra la Laura Almerich, al violí i al trombó en Jordi Gene, al contrabaix i al clarinet en Rafael Ortiz i a la flauta Assumpció, a qui tothom diu Tete. Les cançons van passant una darrera l'altra, tothom canta amb en Lluís "L'estaca", no hi ha pas problema d'idioma, fins i tot la noia del meu costat canta.
L'acompanyament d'en Lluís va ésser formidable, la gent i jo vàrem quedar sorpresos a mesura que anaven sortint els músics. L'èxit era garantitzat, la gent dreta aplaudeix, en Lluís canta, ja per acabar, "On vas". Les cançons més aplaudides varen ésser "El jorn dels miserables", "Jo també he dormit a l'alba", "Abril 74", "Novembre del 72" i "I si canto trist". A més va cantar "Maurici", "A les cinquanta estrelles", "La gallineta", "Si arribeu" i "L'estaca".

INTENT DE DIÀLEG
En acabar el recital em disposo a parlar amb ells dos, cosa que va ser impossible per part d'en Lluís; només preguntes aïllades, amb una resposta curta i molt ràpida. Jo vaig a veure directament en Quico.
- Quico, com t'ha anat per Santo Domingo?
- Molt, molt, molt bé.
- Tant?
- Només et diré que hi havia 40.000 persones cada dia i que el mes de febrer hi tornaré.
- Què t'ha semblat la gent de París?
- Bé, però molt freda, no m'esperava aquesta reacció del públic.
- Però de totes maneres ha estat un èxit, no ho creus així?
- Sí, però encara tinc allò aquí a dins i els nervis...
Demano al mànager d'en Lluís que si serà possible poder parlar a soles amb ell però em diu que no pot ser, que ha de reposar. La gent al carrer crida amb molta força, volen veure i parlar amb els cantants i no els deixen entrar (el lloc on ens trobem és carregat de gent). Per fi surt en Quico a parlar amb ells.
El so va ser perfecte, l'Olympia es va omplir i tots els nervis estan ja vençuts i ara tot són cares de satisfacció i d'alegria. La noia del meu costat se'n va amb la cara alegre, tot comentant les coses amb els companys. La nit és freda a París i la petita pluja no ha parat ni un sol moment de caure...

14 de juny del 2007

El darrer disc es diu Ítaca

L'observació no és meva, però m'ha agradat molt. El darrer disc de cançons noves publicat per Llach porta per títol Ítaca. Sí, també es titula I. (i punt), però fixeu-vos-hi bé: una "i" i una taca, dóna per resultat Ítaca. O sigui que el cantautor ha volgut jugar amb la doble vessant: per un costat un punt i final d'una cosa que ha estat fent al llarg de molts anys, però per l'altra ell segueix a la recerca de la seva Ítaca. I crec que també ens convida a tots a seguir el viatge, "Més lluny, heu d'anar més lluny dels arbres caiguts...". Al cap i a la fi, com deia molt sovint en la presentació d'aquesta cançó, si mai creiem que hem arribat a Ítaca, o és que ens hem equivocat, o bé n'hem de buscar una altra. I això és el que ell ha fet amb aquest disc: potser ha arribat a una Ítaca, però al mateix moment ja té clar que comença un nou camí.

Se'ns dubte, una genialitat en la seva darrera portada, i observi's que fins i tot en els lloms es manté el mateix grafisme, aquesta I amb aquesta taca. I com es diu, "si non e vero, e ben trovato".

12 de juny del 2007

Ma tristesa


Avui em ve de gust parlar d'aquesta cançó. És un tema d'anhel a la llibertat, però hi ha qui hi ha volgut veure segones lectures, com ara que es refereix a una prostituta... al cap i a la fi, de ben segur la immensa majoria de prostitutes anhelen la llibertat.

Una de les curiositats rau en el títol: en cap moment de la cançó es diu la paraula "tristesa", però sí altres mots de sonoritats semblants: "ma riquesa", "ma princesa", "ma cadena"... malgrat que el que es repeteix en el moment àlgid del tema és "ma llibertat". Semblaria, doncs, que el títol hauria de ser aquest, "Ma llibertat". Potser va ser un problema de censura?

Però per què triar "Ma tristesa"? Certament tota la cançó desprèn un alè de tristesa, és una cançó lenta cantada en to menor, i com en un capvespre i a cau d'orella. I què pot ser més trist que veure la llibertat envellida, arrugada, ignorada, desdibuixada, encadenada...? Bonica melodia emmarcada per puntejos de guitarra, però que certament en dies com avui t'acompanya però t'acaba de deprimir...

Cançó de l'any 1972, la número 4 del disc Com un arbre nu, i que va recuperar per a la gira del Nu, però que no va incloure en el corresponent disc.

Desdibuixada
vestida amb vells parracs
em demanes caritat
però amor meu si tu ets per a mi tota ma riquesa.

Sola camines
i ens dius "jo sóc aquí
per qui vulgui viure amb mi
que no m'he de cansar mai d'estimar-lo."

I com voldria morir amb tu qualsevol vespre,
tu ets ma riquesa, ma cadena, ma princesa.
Ma llibertat, ma llibertat,
només per a tu l'home està plorant.

Desconeguda.
L'infant et veu passar
obre els ulls i mira en va
no et coneix, no et pren ni besa la teva imatge.
I enmig d'arrugues
el vell diu el teu nom
com si fos l'únic tresor
que no té ni ara que la vida se li apaga.

Pobre ignorada
t'han fet bruixa pels folls
t'han encadenat el cos
i encara ens dius
"sóc aquí per a estimar-vos".

11 de juny del 2007

La millor medecina

És l'hora de dinar. Obro la caixa tonta i comencen el Telenotícies. Zapatero i Rajoy s'han entès per a lluitar contra ETA i bla, bla, bla... A buenas horas... N'estic fins als nassos d'aquesta colla d'ineptes; n'estic ben tip d'aquests líders polítics de discursos buits, de passos estratègics per a guanyar eleccions i prou. N'estic fart de que no sàpiguen resoldre ni un problema. Fa molts dies que intento mirar la tele el mínim possible, llegir els diaris el mínim possible... Informacions només fetes de declaracions i de contradeclaracions; cap fet, cap pas endavant en res. Estem jugant al seu joc constantment, i, creieu-me, es viu tan bé desconnectant una mica del que ens venen sempre com a coses "importants", com a coses "trascendents". Atenció: no estic en contra de la classe política en general, en sóc fins i tot un defensor, persones que esmercen hores en tirar endavant un projecte que creuen que millorarà la qualitat de vida dels seus veïns, del seu país... Sí que estic fins els dallonses de segons quins "grans" partits, i dels seus "salvadors" de la pàtria i del món.

No aguanto ni al bambi ni als cretins de la dreta rància i fatxa que ens ha tocat tenir en aquest país. Engego el reproductor de DVD, hi poso el concert enregistrat de Verges, i vinga, Llach per un tubo, la millor medecina, una manera de pensar en altres coses i que no t'omplin el cap de ximpleries. Quan la tendresa s'imposa. Que bé s'hi estava, allà, plegats a Verges...

5 de juny del 2007

De bufandes i gorros

Lluís Llach sempre s’ha definit com una persona tímida, tret que no ha aconseguit treure’s de sobre ni amb el pas dels anys ni dels concerts. Potser és aquesta timidesa el que l’ha portat a “amagar-se” sovint darrera de vestimentes pròpies d’hivern, fins i tot fora de temporada.

Als anys 80 va popularitzar-se amb les bufandes. En moltes aparicions públiques la duia, així com en sessions fotogràfiques diverses. No recordo, però, que en portés als concerts. Quan mancava la bufanda, sovint el coll quedava cobert per un tremendo (com diria l’amic Monegal) jersei de coll alt.

La bufanda va anar quedant enrera, i ja a mitjans dels 90, aproximadament coincidint amb el seu trasllat a Porrera, va començar a aparèixer la seva imatge sota un gorro, que cobreix la manca de cabells. Diuen que els hi regala una seguidora seva d’Estrasburg. Al principi només el portava en determinats moments, però ha acabat la seva carrera donant la imatge que no se’l treu ni per a dormir. Ha estat motiu d’imitació i de comentari general aquesta seva peça, i com si volgués donar la raó als seus imitadors, quasi tots els últims concerts els ha fet amb el cap ben tapat. I quin efecte que fa: en alguna ocasió que l’he vist primer amb gorro i després sense, semblen dues persones diferents! I a mi, personalment, em fa molt més impacte amb el cap pelat, el veig més “artista”, i en canvi amb el gorro el veig com més proper, com si fos un que passava per allà i s’assegués darrera el piano...

El que sí que no el veureu mai és amb corbata. Segons ell mateix, la darrera vegada que se la va posar va ser pel casament del seu germà.

3 de juny del 2007

Maremar

Va ser després de treure al mercat Maremar (1985) que Lluís Llach va omplir el Camp Nou. De fet, aquell concert, si s'hagués celebrat en qualsevol altre lloc més "modest", no hagués estat altra cosa que la presentació d'aquest disc a Barcelona. Vol dir això que gràcies a Maremar Lluís Llach va gaudir dels moments de popularitat més alts mai tinguts?

El que està clar, i ho diuen les xifres, és que Maremar no és pas el seu disc més venut. Però Llach en aquells moments va enllaçar, en escassament 14 mesos, dos discos de concepció molt semblant, Amor particular i Maremar, amb vuit cançons cadascun (dues cares amb quatre temes), i que reunien un seguit de peces que el van situar de nou en primera línia i que van traspassar generacions.

Al costat d'això, d'aquests "grans èxits", certament algunes cançons menors i que fins i tot grinyolaven una mica. Però centrem-nos només en el disc Maremar. Les dues cares, A i B, són del tot diferents. La primera és per a emmarcar-la, la segona és molt més fluixa. Ell mateix ho ha explicat moltes vegades: després de la mort de la seva mare va quedar un cert temps com desorientat, sense poder compondre res, fins que es va deixar anar i li van sortir quasi seguides les quatre cançons que formen la primera cara del disc: la que dóna nom al treball, a més a més de Cant de l'enyor, Nin non, i Un núvol blanc. Potser Nin non és l'única que va quedar de seguida una mica més en segon pla, però les altres tres han estat una constant de les seves gires (el Cant de l'enyor, a causa dels jocs de veus, sempre que s'ho ha pogut manegar d'alguna manera), i sobretot Un núvol blanc m'atreviria a dir que és de les seves peces més conegudes i apreciades. La lletra i la melodia són "de pell de gallina".

A la cara B els temes ja són més diversos. A l'estació és una peça curiosa dins la seva carrera, si a la lletra ens referim, i amb una base rítmica força pop. En canvi Mai no sabré sembla guardar paral·lelismes amb temes com Infant de beirut o Aprendre; Només per a tu és una cançó d'amor molt despullada i melòdica, però ni de bon tros de les seves millors en aquest camp; i No és una manera contundent de tancar el disc, com ja ho havia fet, per exemple, a Somniem, i que també es pot semblar temàticament a peces com Companys, no és això, però en aquest cas amb l'entrada a l'OTAN com a rerefons.

En tot cas, Llach va encadenar dos bons discos de cançons després de la desorientació que havia suposat I amb el somriure, la revolta, i abans de sorprendre tothom una vegada més amb el canvi radical de registre d'Astres. El músic i arrenjador Manel Camp i Lluís Llach es trobaven en la maduresa de la seva col·laboració, i diríem que a Maremar trobem Llach en estat pur, sense grans "invents" ni músiques grandiloqüents, sinó el Llach de les cançons "normals" però intenses.

1 de juny del 2007

Recordeu: triple CD del concert de Verges amb 'La Vanguardia'

Des d'aquest dissabte 2 de juny i fins diumenge de la setmana vinent es pot adquirir amb el diari 'La Vanguardia' un triple CD amb totes les cançons que Lluís Llach va interpretar en el seu darrer i ja mític concert, el passat mes de març al seu poble natal, Verges. El preu del CD és de 11,95 €, i sembla ser que la presentació és bastant bona, amb un llibret amb totes les lletres i la corresponent traducció al castellà, i força fotografies. A veure si el so també és potent!

També hi ha en preparació el DVD del concert, però en aquest cas el més probable és que es posi a la venda a les botigues, segurament després d'estiu.