29 de maig del 2007

Un comiat amb llegat

Article d'Antoni Segura, Catedràtic d'història contemporània de la Universitat de Barcelona, publicat a la pàgina 13 del diari El Punt del dia 31 de març de 2007.

Lluís Llach s'ha acomiadat sacsejant de nou l'acomodatícia quotidianitat dels que creuen que ja no val la pena «anar més lluny». Un llegat clar i ple de vida

Lluís Llach acomiadava la seva carrera artística a Verges, el poble on va néixer. Ho va fer envoltat d'un públic entregat i d'una densa i desconcertada representació de la classe política que va rebre, a tort i dret, els comentaris crítics i un pèl desencisats del cantant que, quaranta anys després del seu debut, reivindica encara els seu compromís de sempre: d'esquerres i nacionalista radical. Som un país mesquí amb els nostres intel·lectuals i artistes –ho recordava el mateix Llach, en referència a Salvador Espriu, en una entrevista a El Temps– i, sovint, oblidem que la parla, l'escriptura, la música, el cant, el ball, la pintura foren, en els seus orígens i abans que qualsevol altra cosa, mecanismes de comunicació. Lluís Llach ha estat sempre un gran comunicador i és encara un dels pocs cantautors de la dècada dels seixanta i dels setanta capaç d'enganxar amb aquells sectors joves que també es consideren d'esquerres i nacionalistes radicals. Però, de manera transversal, també connecta amb altres generacions sense desagradar a la seva, tot i que sovint li remou la mala consciència recordant-li tot allò que havíem somiat i allò que finalment som. I, com no podia ésser d'altra manera, Llach s'ha acomiadat sacsejant de nou l'acomodatícia quotidianitat dels que creuen que ja no val la pena «anar més lluny». I aquest no és un vici que afecti només els polítics, sinó a tota una generació que ha bescanviat els somnis per la mesquinesa del possible. I, més enllà dels monòlegs crítics que intercalava entre cançó i cançó, Lluís Llach deixava un llegat perfectament visible en les seves cançons. Atenent sols al repertori de dissabte passat podríem sintetitzar-ho de la següent manera:

Som un país mil·lenari, però petit, «des de dalt d'un campanar sempre es por veure el campanar veí», que envelleix amb dignitat. I, tanmateix, crec «que tindré sort si puc tancar els meus ulls aquí», perquè visc «malalt d'amor pel meus país». Som un país que reviu dia a dia amb tots aquells que arriben a casa nostra a la recerca d'un futur millor: «venim del nord,// venim del sud,// de terra endins,// de mar enllà,// i no creiem en les fronteres// si darrere hi ha un company// amb les mans esteses// a un previndre alliberat.// I caminem per poder ser// i volem ser per caminar». «Novament,// i deslliurats d'enyors,// som aquí// tossudament alçats,// proclamant el nom, el temps i el lloc// que ens dol i pertany, si vols amb els punys ben oberts,// si cal amb els punys ben tancats,// per mor que el somni que tenim junts// es faci possible.// De bell nou,// gent d'allà i d'aquí ens donem el dret// a escriure el futur,// pensant que aquest vell país//potser encara és el camí// que ens faci anar més lluny». I, malgrat uns polítics maldestres i unes circumstàncies adverses «a poc a poc reviu amb força//tanta memòria//els vells neguits i aquells designis,// ara són nostres.// A poc a poc i plens d'orgull// comencem de nou el vell futur// que ens ha de dur enllà i més lluny.// Quant i fins quan caldrà que alcem// el nostre cant, la nostra veu.// Quant i fins quan perquè el demà// sols sigui un gest de llibertat». Un llegat clar i ple de vida, perquè el missatge de les cançons de Lluís Llach difícilment pot entendre's sense al·ludir el neguit profund de saber aprofitar fins al darrer instant el curt parèntesi que ens ha estat donat entre dues foscors. Un curt parèntesi que és compromís amb la vida, amb l'instant que ens ha tocat viure, amb tots aquells que estan disposats a emprendre el llarg viatge a Ítaca, que no és res més que el camí per arribar-hi, perquè Ítaca és la il·lusió que ens dóna vida, que ens fa emprendre el viatge. «I si la trobes pobra, no és que Ítaca// t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,// sabràs el que volen dir les Ítaques».

El llegat dels dos concerts de comiat de Verges assenyala el camí. Un camí que cal fer des de la nostra circumstància vital que no és altra que el compromís amb el temps, el lloc i els companys d'aquest instant de vida que tenim i que cal no desaprofitar. Sense renunciar al passat, cal seguir endavant i ser políticament conscients que encara podem ser allò que havíem somiat. El present només té sentit si som capaços d'escriure el futur. En definitiva, d'esquerres i nacionalista radical fins al darrer moment de la seva vida artística pública, que vol dir alhora solidari i universal. Per això, probablement, Llach va dedicar els beneficis dels concerts a Metges Sense Fronteres i Salvem l'Empordà. Per això també, segurament, desconcerta i resulta molest a uns polítics de curta volada que no saben enlairar-se del frec a frec quotidià i «anar més lluny dels arbres caiguts que ara us empresonen... de l'avui que ara us encadena... del demà que ara ja s'acosta».

28 de maig del 2007

Censura o no

Aquesta vinyeta apareix a la revista Triunfo del 23 d'octubre de 1976. I no sé com interpretar-la. En un primer moment vaig pensar en la censura, però per aquells dies aquesta ja no tenia ni punt de comparació amb la que havien sofert molts cantautors mesos i anys abans. Després vaig pensar en el que ha comentat molt sovint Lluís Llach, que quan va arribar la democràcia molta gent, sobretot els polítics, afirmaven que els cantants i les cançons protesta ja no eren necessaris, i que aquests havien d'anar-se retirant i que els guardessin als museus...

A veure si "els més grans del lloc" m'ajuden i fan la seva interpretació d'aquesta vinyeta signada per en Ric-Ric.

25 de maig del 2007

Laura Almerich

Sempre en un més que discret segon pla, Laura Almerich ha sabut perfectament jugar el seu paper dins la carrera artística de Lluís Llach. Les seves declaracions a la premsa, ràdio i televisió són més aviat escasses, i quasi mai per parlar de res personal seu, sinó sempre fent referència al cantautor que ha acompanyat durant quasi gairebé dècades. Costa de saber en quina mesura ha estat clarament o no la mà dreta de Llach en molts aspectes, com ara si Lluís li consultava algun arrenjament, alguna lletra, el participar o no en un concert benèfic, a l'hora de triar els altres músics de la gira... Sigui com sigui, sembla prou evident l'enorme amistat entre tots dos, Llach per a ella només ha tingut sempre paraules d'agraïment, i les dues cançons que li ha dedicat, Laura i Roses blanques (aquesta amb lletra de Martí i Pol) són dues perles dins la discografia llaquiana. El solo de guitarra a Laura és d'una gran bellesa i són molts els que el taral·legen de memòria.

La guitarra clàssica sempre ha estat l'instrument principal de la Laura, però amb el pas dels anys es va convertir en un comodí que tant tocava l'acordió, el teclat i el piano, la marimba, la viela de roda, i si calia també posava veus (les de Com un arbre nu valen molt la pena). Sense ser una virtuosa en cap instrument, complia amb el que se li demanava i aportava a cada cançó allò necessari. Als anys 70, amb els seus vestits i pentinats, donava un aire molt hippy al grup, però de mica en mica, com la majoria de hippys, la seva indumentària va anar canviant.

Un dels moments més mítics i recordats del concert del Camp del Barça va ser quan va errar a l'hora d'interpretar el solo de Laura, i es va posar a plorar. Des d'aleshores aquesta cançó i la mateixa Laura Almerich encara van prendre més rellevància, i, segons es diu, en directe Laura mai més ha pogut o volgut fer el solo, si bé Llach en ocasions sí que ha interpretat la cançó sol al piano.

D'anècdotes, però, de segur que n'han tingut a centenars dalt dels escenaris. Davant la gelosia amb que Llach ha guardat sempre la seva intimitat, molts han volgut veure en Laura Almerich la seva "família" o persona més propera, i s'ha guanyat un afecte profund per part de tot el públic.

23 de maig del 2007

Amor particular, la cançó que més va agradar del darrer concert

La segona enquesta que hem plantejat en aquest bloc demanava quina és la cançó que va agradar més del darrer concert. La guanyadora destacada ha estat Amor particular, que va interpretar cap al final de l'espectacle, i que diu frases tan adequades per al moment com "que passaran els anys i vindrà l'adéu, com així ha de ser...". L'han seguit Un núvol blanc i Verges 2007, l'única estrena que hi va haver i amb la que va tancar el recital. També han obtingut bona puntuació Geografia, que va ser la primera peça de la nit, i Venim del nord, venim del sud, interpretada segons arrenjaments de Borja Penalba.

En una primera enquesta, la immensa majoria dels que van respondre van dir entendre que Llach vulgués fer el darrer recital a Verges, el seu poble natal, i no en una ciutat o recinte més gros.

22 de maig del 2007

Fatigat dels estudis de gravació?

Penso que a Llach cada vegada li feia més mandra entrar en un estudi de gravació. Ell gaudia sobretot del contacte amb la gent, amb el seu públic, se li notava molt en els concerts. Però això de tancar-se setmanes i setmanes entre quatre parets a enregistrar un disc... no ho tinc tan clar. Ja quan va fer de productor per al disc de Joan Amèric Tornar a l'aigua (1989) va comentar que ho havia fet com a favor personal, però que no ho faria més perquè en va quedar molt cansat.

Només cal repassar els seus darrers discos: Junts (2003), Poetes (2004) i Que no s'apagui la llum (2005) són tots enregistrats en directe. Es pot més o menys entendre, perquè es tracta de col·laboracions entre dues persones i que la màgia es troba en el directe, o per la revisió de temes que ja havia enregistrat. Ja el Temps de Revoltes (2000) el volia enregistrar en directe, però no li va agradar com va quedar la gravació del Germanies a València, i es va haver de tancar a l'estudi. No sé per què (bé, ho sospito), crec que aquell treball li va suposar un desgast important.

Són molts anys de no entrar a l'estudi, i quan ho podia fer, amb el seu darrer disc, I., va triar l'opció de gravar els temes tocant tots els músics en directe i en un parell de dies. Evidentment, la banda sonora de Salvador és un cas a part.

Curiós aquest canvi en la manera de fer d'un músic que sempre es va mostrar entusiasmat amb les noves tecnologies i amatent a que els seus discos sonessin molt nítids. Alguns va trigar més de tres mesos per a enregistrar-los! Els darrers anys enllaçava una gira amb la següent, un no parar, i semblava com si no deixés temps per a enregistrar tranquil·lament els treballs discogràfics, com si no li interessés, com si no anés amb ell, i, com deia abans, que el que volgués és fer concerts i prou.

21 de maig del 2007

Camp del Barça

Jo era un infant quan Lluís Llach va fer el concert del Camp del Barça, i, tot i que ho volia, no m’hi van deixar anar. “Et pots perdre amb tanta gent com hi haurà”, em van dir. Potser és per aquella espina clavada que amb el pas del temps encara em vaig anar tornant més seguidor de Llach, com un dir “no he estat al seu concert més multitudinari i segurament històric, però en viuré molts d’altres, tant com pugui!”.

Però la recordo molt bé, aquella nit. Teníem a casa una ràdio que aleshores devia ser força nova però que ara la recordo com un aparell molt arcaic, i, amb el meu avi, anàvem fent voltes a la rodeta a veure si per casualitat en alguna emissora retransmetien el concert en directe o bé hi connectaven. I en més d’una i de dues emissores estaven parlant de Llach i del seu èxit, però enlloc hi feien el concert.

Sabíem que tard o d’hora TV3 hi connectaria, i per això la teníem posada, però amb el volum a 0 perquè, com dic, anàvem provant la ràdio a veure si...

Finalment TV3 hi va connectar. No va ser tot el concert, ni molt menys, però va arribar a les cases una bona dosis de sensacions. Realment era espectacular i molt vibrant.

Al dia següent els companys d’escola me’n parlaven. Ja sabien d’abans que a mi m’agradava Lluís Llach, però fins aquell dia ningú em feia gaire cas en aquest tema... Va ser a partir d’aleshores que alguns em preguntaven per ell, que des de quan cantava, que quines eren les seves cançons més conegudes...

Possiblement a molts dels seguidors d’en Llach ens agraden els concerts més íntims, les curtes distàncies... però està clar que els concerts grossos serveixen per a això, per a que els mitjans en parlin i, per tant, s’arribi a un públic més ampli i que qui sap si a partir d’aquell moment s’hi “enganxarà”.

20 de maig del 2007

La mort

Llach no ha defugit de parlar de la mort en la seva obra, però podríem distingir que ho ha fet des de tres vessants molt diferents:
- la pròpia mort
- la mort de gent molt propera
- la mort de gent anònima

Voldria ara només comentar el primer punt, la “pròpia mort”. Certament ha tingut sempre molt clar que la mort forma part de la vida, i potser per això un dels versos més contundents que li dedica es troba a la cançó que precisament es titula Vida:

Si la mort ve a buscar-me
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d’ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d’anar-me’n,
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu viatge,
vull que cantin aquest signe... vida, vida!

Fa poc li vaig sentir dir en una entrevista que, quan ha parlat de la mort, sempre ho ha fet en positiu. Jo més aviat diria que deixa molt clar que la rebutja i que s’estima molt la vida, com es veu en els versos a dalt escrits, o en aquests altres de I si canto trist:

Jo no estimo la mort
ni el seu pas tan glaçat,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record...

O dit totalment en positiu, quin millor exemple que els versos que enceten la cançó A força de nits:

A força de nits
m'estimo la vida
i d'ella en vaig fent
la millor amiga,
a cop de veritats,
a cop de mentides,
un poc em fa mal,
un poc em fascina.

En aquests casos és així, però hi veig una excepció molt gran en la que, per mi, és una de les seves cançons més empatxoses i tristes, tot un testament. No és que aquí digui que l’estima, ni molt menys, però sí que parla de la mort amb tota la seva crueltat i considerant-la del tot inevitable, amb un to diferent de les anteriors cançons. Parlem de Quan l’onada em durà a la platja dels morts:

Quan l’onada em durà / a la platja dels morts
serà l’hora potser, / de fer l’últim repàs
al grapat de records / que els sentits han robat
a cada un dels instants / que ha durat el camí.
Diré adéu a la plana / que em va veure infant
i a aquell alt campanar / del meu poble, polsós,
enfilat cap al cel, / vigilant, sempre atent,
tramuntana del nord / o tempesta de l’est.
Diré adéu als amors / que m’han acompanyat,
tant se val si han sigut / ombra, llum, plany o goig,
que tots m’han ensenyat / l’art antic d’estimar.
Si tingués força al cos / tornaria a besar-los.
Diré adéu als companys / que són el meu país,
ciutadans d’un vaixell / amb anhels per ormeig,
i, amb l’adéu, el desig / d’un viatge feliç
amb l’enveja d’aquell / que no els podrà seguir.

Però potser el seu gran testament relacionat amb la mort és a la cançó Arran de terra, encara que el ritme i to de la cançó fa que sembli que parli de la mort com un bonic descans, i sobretot l'
usa per a exaltar el seu estimat Empordà:

Quan moriré
porteu-me a l’Empordà,
només a l’Empordà, porteu-me a l’Empordà,
que no hi ha terra que a la meva carn
la sedueixi tant...
i abans que sigui massa tard
faig la reserva del forat.
Quan m’hi poseu feu el fotut favor
arran de terra i prou,
que aquesta plana és el dibuix dels déus
i no seré pas jo qui trenqui el seu encert.
Ja us ho fareu si arribeu tard,
que no em moureu del meu forat.
Arran de terra per a sentir els renecs
que diu la gent d’aquí, que diu la gent com jo
i sentir els peus dels infants que jugant
potser m’explicaran camins que no he trobat.
Que quedi clar i ho deixo escrit
que un bon forat serà per a mi.
Arran de terra perquè si em faig pols
la pluja em dugui al riu i amb ell anar al meu mar,
del mar a un núvol i que dolçament
sigui el llevant calent qui em torni al meu racó.
Ja us fotreu si arribeu tard, que no em treure del meu forat.
Quan moriré porteu-me a l’Empordà,
només a l’Empordà, porteu-me a l’Empordà,
que no hi ha terra que a la meva carn la sedueixi tant...
i abans que sigui massa tard reclamo el dret del meu forat.

Ja dues cançons abans del mateix disc clou el tema Els meus ulls aquí dient allò de “penso que tindré sort si puc tancar els meus ulls aquí”.

Uns pocs anys més tard, al disc Astres, a la cançó Terra, utilitza unes descripcions amb molts paral·lelismes a les de Arran de terra:

Terra avall,
heus aquí finalment el meu lloc on viuré la mort,
per molt que el pensament aixequi el vol:
és terra avall la darrera estació,
m’agradi o no.
Terra avall
ben mirat un bon jaç per al repòs,
el més llarg de tots.
Caldrà endreçar-lo bé i a poc a poc,
guarnir-lo amb gust i fer-ne un bell racó,
bonic i dolç.
Així doncs
ho proclamo als quatre vents;
terra avall tinc la casa del meu demà.
Res de fums,
que m’embruten del cel i les flors de l’últim recer.
Que és fum d’anhel cremat al treballador
i terra avall d’esquerres tindré el cor, la pols, la tos.
Si apareix algun cínic de professió
predicant: "que ecològic que és el neutró",
de terra avall sorgiran els meus dits
com estenalles d’un pop venjatiu
per engolir-lo a la panxa del bou,
on sí que hi neva, on sí que hi plou, on les calderes esclaten al foc.
És l’infern per als voltors, atiem-hi un gran foc!
Militars: prohibit que poseu els esclops sobre el meu redós.
Que basca em fan les raons que us fan com sou
i quan parleu de pau als ulls us veig dos clots de por.
Si apareix un cranc cínic de professió
tot lloant les virils formes del canó,
de terra avall pujaran els meus crits
com coloms blancs segrestant l’armament
per engolir-lo a la panxa del bou,
on sí que hi neva, on sí que hi plou
on les calderes esclaten al foc.
És l’infern per als voltors atiem-hi un gran foc!
Tindrem l’ajut del bon Pere Botero,
d’àngels i arcàngels caiguts en la reforma,
aplegarem paperassa i poltrones,
farem fogueres dansant la gran joia!
Terra avall... heus aquí el meu lloc...

Veiem com torna a donar per inevitable la mort, i, tot i que s’entreveu que segueix sense agradar-li, ja no ho expressa tan frontalment com a d’altres cançons, dóna per fet que no hi ha res a fer “m’agradi o no”, i que més val preparar-se bé.

Passats els anys i ara que es pot fer una reflexió més global de la seva obra, no deixa de ser curiós veure com totes aquests cançons s’anaven publicant amb un Llach molt jove (la darrera tot just és del 1986, o sigui quan tenia 38 anys...). El tema de la mort, doncs, realment l’ha tingut molt present des de sempre, però en canvi a partir del disc “Astres” no té cap cançó en que parli de la mort en primera persona o si més no de manera tan directa i clara, com ho fa en peces com Arran de terra.

Qui sap si aquesta constant presència de la mort en la seva producció, i a més en alguns casos d’una manera descrita amb unes imatges molt clares (cucs, cendra, pols, forat, terra avall...) no van ser les que van produir que en més d’una i de dues ocasions es rumoregés molt sobre el seu estat de salut... En canvi, quan realment va tenir una malaltia greu, a principis dels anys 90, ningú en va dir res. Potser per la manca de cançons que parlessin sobre el tema?

9 de maig del 2007

Interiors


Quan els discos eren LPs, hi havia molt més espai que ara amb els CDs per a treballar-se uns interiors ben bonics. I hi ha multitud d'exemples en la història de la música. Lluís Llach, al meu entendre, mai va cuidar excessivament els interiors dels seus discos, i la majoria són força "simplons", amb les lletres de les cançons i alguna que altra fotografia.

Però hi ha dues petites joies en la seva discografia, i que només per això val la pena conservar el vinil encara que ens comprem el disc compacte: els discos El meu amic el mar (1978), i Verges 50 (1980).

El meu amic el mar es presenta en forma de llibret amb fotografies de Toni Catany i Francesc Guitart, totes al voltant del mar, amb els seus reflexos de llums, algun ocell, persones banyant-se, barques, i sobretot onades.

El Verges 50 m'encantava mirar-lo de petit, tot anant-li donant voltes ja que, a l'obrir el disc, s'hi troba una mena de plànol tridimensional del poble amb els personatges i els espais que descriuen les músiques i les lletres del disc. Francesc Espluga n'és l'autor.

Però el més important de tot és que en tots dos casos els interiors serveixen de complement perfecte al més important del disc, les cançons. Mentre avança l'agulla, mirar aquestes fotografies o els dibuixos del Verges 50 t'endinsa encara més en l'obra, és un tot.

7 de maig del 2007

Un aniversari especial

Per primera vegada en els darrers 40 anys, Lluís Llach pot celebrar el seu aniversari sense pensar que aquell mateix vespre o l'endemà ha d'estar bé per a un concert, o que ha d'enllestir unes lletres, o que s'ha de tancar d'aquí a pocs dies en un estudi de gravació... Inquiet com és, de segur que de projectes no n'hi falten i que de coses pel cap no n'hi paren de voltar, però sens dubte aquest aniversari deu estar essent molt especial i molt diferent de tots els que havia viscut durant... quasi tota la seva vida.

En fa 59, un "vell jove", com ell mateix es defineix, i ens podia encara haver donat moltes nits de màgia dalt dels escenaris; però també és cert que ho donava tot, i tant, amb concerts que difícilment duraven menys de dues hores, triant cançons sempre difícils i esgotadores de cantar... que de ben segur no ho hagués sabut fer d'altra manera, i tard o d'hora havia d'arribar l'adéu, com així va ser.

Bé, no ens posem nostàlgics, i des d'aquí desitjar-li per molts anys!

6 de maig del 2007

Adéu - siau


No, no és que ja m’acomiadi d’aquest bloc que estic fent no fa gaires setmanes; tot i que en vista de la “gran participació” que hi ha, de ganes a vegades no me’n falten... No, amb el títol el que em refereixo és a una cançó (de Lluís Llach, és clar) que porta aquest nom, i que és força desconeguda dins la seva producció.

Al meu entendre, Adéu – siau, que tancava el disc T’estimo de l’any 1984, en part va passar tan desapercebuda perquè es trobava en un disc magnífic, al final de tot i després d’una sèrie de cançons fenomenals. Ja no parlem de la que obre el disc, Amor particular, segurament de les seves millors peces, però és que també hi trobem títols com Tinc un clavell per tu, No abarateixis el somni, Aprendre, Corrandes d’exili...

A pesar d’això, també és cert que Adéu – siau no és res de l’altre món, ni per la lletra ni per la música. Té algun fragment bo i enganxós, i el seu ritme “pop” tampoc està malament, però sembla una cançó senzillament per acabar d’omplir el disc, fins i tot per la seva temàtica (molt utilitzada en poesia o música de tancar un treball amb una lletra de comiat als que et llegeixen / t’escolten). Clarament una cançó de “cara B”. Això no treu que no sigui bo escoltar-la de tant en tant, ja que almenys aquí, i a diferència d’altres lletres seves, ens deixa clar que no està pensant de retirar-se:


I abans de descobrir
l’inútil del meu cant
me’n vaig fins un altre any,
bona sort.


Jo em distrauré
seguint el rastre a uns acords,
no fos que se’m perdés una cançó,
i no conec un camí millor
que m’acostés a tu.


En canvi, com a mínim jo, no entenc gens aquest paràgraf, ni a què venen aquestes metàfores:

Cavalls de núvols blancs
i llàgrimes d’estels,
mil lliris navegant
com vaixells.

1 de maig del 2007

Entrevista publicada l’1 d’octubre de 1975 a la revista “Destino” (tercera i última part)

“Viatge a Ítaca”

- Centrémonos un poco más en “Viatge a Ítaca”, álbum del que el primer día de salir a la venta, en pleno verano, a finales de mes, que es cuando menos gasta la gente, se vendieron diez mil copias en España, cifra asombrosa. Ante todo, háblame de la canción “Ítaca”, que considero un paso trascendente, pero no definitivo y que no creo que repitas esta experiencia en la línea de poemas sinfónicos.

- Bueno, eso de poema sinfónico es una definición a la que te ves obligado para determinar de alguna forma la canción. Para mí la obra es indefinible, afortunadamente. Todo empezó hace dos años y medio, cuando leí el poema de Kavafis. Me impresionó la forma tan perfecta de decir tantas cosas en una poesía. Y la idea de Kavafis fue dándome vueltas hasta obsesionarme. De hecho todo e álbum “I si canto trist” estaba dominado por él. ¿Qué es, si no, “El jorn dels miserables”, “Si arribeu”, “Que tinguem sort”? Son, a trozos, la idea de “Ítaca”. Por fin, un día decidí musicar a Kavafis. La canción me gustaba, pero creí que debía añadirle algo más, darle una dimensión que ampliara la intemporalidad de que disfrutaba. Y quise contemporalizarla con unos versos que, al lado de los originales, eran ínfimos. Por una vez me salí de los condicionamientos habituales y rompí la barrera de los tres minutos, imposición que necesitaba superar. Y por otra parte realicé toda una necesidad creadora. Quizá nunca más haga algo igual, quizás “Ítaca” sea irrepetible. Me salió así, improvisadamente, obedeciendo a unas necesidades, y ahí está. Para unos es un pastel de nata, para mí es una necesidad satisfecha.

El Mediterráneo

- De todo el disco, a mi entender, la pieza más importante por su trascendencia y equilibrado tratamiento musical, con una belleza notable, es “Abril 74”, dedicado a la Revolución portuguesa. Este tema está tratado, al igual que una estrofa de “Ítaca”, en una línea que podríamos llamar “theodorakiana” y que arrancó en “Vaixell de Grecia”. ¿Quiere decir que estás bajo la influencia de Theodorakis?

- Bueno, más que de Theodorakis yo diría que es de la música mediterránea y que Theodorakis es su más conocido recopilador y compositor, quien ha tratado más de plasmar en una música actual el folklore y espíritu griegos. Pero esta música tiene la misma raíz que la napolitana y la mallorquina e incluso la turca. Sin concreciones, es mediterránea y me apunto a ella, porque me sale así a la hora de componer, sin preestablecer el hacerlo. Me influye el Mediterráneo, como en otro tiempo lo hizo Sudamérica y como siempre lo hizo la canción americana, la música clásica y la canción francesa.

- ¿Te consideras influenciado por lo francés?

- Sí, y mucho. Y además de forma totalmente circunstancial, como lo es el hecho de no poder oír en Verges, cuando vivía hace quince años, más emisoras de radio que las francesas, que programaban entonces incesantemente a Brassens, Brel, Ferrat, Ferré, la Piaf, Beart y otros.

- Por último, ¿cuál es tu postura ante la famosa “crítica” que se hizo a través de “Triunfo” de la “cançó” y sus personajes y que tanta indignación ha despertado en unos sectores de la “cançó” y del resto de la crítica?

- Para mí, aquel famoso artículo es un disparate. El crítico situaba ante todo como cuestiones definitivas lo que era simplemente su criterio personal. Lo considero injusto en las apreciaciones que hizo a muchos de mis compañeros, especialmente a Maria del Mar y Ovidi. Y por lo que a mí respecta he de decir que me analizaba desde un punto de vista llamémosle “musical”, cosa que no hizo con los otros, es decir, que no usaba el mismo rasero para todos, cosa discriminatoria y nada válida para un análisis comparativo. Se me acusó de no ser dodecafónico, y yo pregunto: ¿Quién es dodecafónico en la “cançó”? Nadie. ¿Por qué acusarme a mí, entonces? Se me acusó de usar armonías clásicas, cuando todos, ¡todos! los autores de la “cançó” usan armonías clásicas, cuando las usan. En fin, el artículo era de lo más desafortunado y creo que fue escrito partiendo de cuestiones y afinidades políticas y no desde un punto de vista crítico.