El disc "9" (1998) és per mi el darrer gran disc d'estudi i de cançons de Llach, l'últim en que cap gran part del disc el compon alguna revisió o reversió de temes anterios, com sí passaria al "Jocs" i al mateix "I."
A "9" hi veig un Llach que musicalment vol acostar-se a l'esperit de "I si canto trist" (1974), Evidentment, doncs, no suposa el treball una evolució o canvi estilístic en sí, com es poden considerar tants altres discos com "Astres" o "Un pont de mar blava", però sí que és un treball fruit d'una maduresa molt marcada a l'hora de fer cançons de tres minuts, envoltat d'un equip de gent de prestigi i solvència contrastada com Jordi Armengol a les guitarres i a la producció, o Nacho Lesko i el malaurat Joan Trayter a pianos i teclats. Així, aconsegueix un disc fresc i amb sonoritat excel·lent, que es podria ben bé encabir dins un pop acústic. "Una finestra al mar" és una delícia, el primer senzill i una de les poques cançons dels darrers anys que va compondre amb guitarra, i no amb piano, a prop d'una finestra que al davant, de mar, res de res. Però "Penyora", la segona cançó, és del disc la que em té el cor robat. Ja havia usat la melodia per a la banda sonora de la sèrie "La forja de un rebelde", però la cançó té molta més força; és l'única del disc que no té una dedicatòria expressa, si bé es pot ben interpretar que és un tema força autobiogràfic i dedicat a la persona de la qual estava en aquells moments pres.
No tot són flors i violes, però, i en aquest bloc sempre intento dir les coses tal i com les penso. Tres cançons les trobo molt fluixes: "Novembre", "Junts" i "L'Estanislau anant a palau". M'agrada, en canvi, la força i originalitat d'estil i lletra de "Véns", la tendresa de "Tendresa", que segurament ha passat a ser la cançó més coneguda del disc, i la manera d'acabar el disc, amb la bonica "La joia". "Un cinema paradís, si us plau" és veïna de carrer amb "Véns", per l'originalitat i la manera d'interpretar-les.
La portada del disc és força divertida, però l'interior es podria haver cuidat una mica més. Pel que fa al títol, ja entenc que costa de posar un nom a un disc amb cançons tan diverses, però potser s'hi podria haver "matat" una mica més. Tot i que crea un joc subtil amb l'anterior treball, "Nu" (1997), perquè només afegeix al títol una lletra i, en ambdos casos, el grafisme de les lletres fa que el nom es pugui llegir de la mateixa manera girant el disc.
