27 de setembre del 2007

9


El disc "9" (1998) és per mi el darrer gran disc d'estudi i de cançons de Llach, l'últim en que cap gran part del disc el compon alguna revisió o reversió de temes anterios, com sí passaria al "Jocs" i al mateix "I."

A "9" hi veig un Llach que musicalment vol acostar-se a l'esperit de "I si canto trist" (1974), Evidentment, doncs, no suposa el treball una evolució o canvi estilístic en sí, com es poden considerar tants altres discos com "Astres" o "Un pont de mar blava", però sí que és un treball fruit d'una maduresa molt marcada a l'hora de fer cançons de tres minuts, envoltat d'un equip de gent de prestigi i solvència contrastada com Jordi Armengol a les guitarres i a la producció, o Nacho Lesko i el malaurat Joan Trayter a pianos i teclats. Així, aconsegueix un disc fresc i amb sonoritat excel·lent, que es podria ben bé encabir dins un pop acústic. "Una finestra al mar" és una delícia, el primer senzill i una de les poques cançons dels darrers anys que va compondre amb guitarra, i no amb piano, a prop d'una finestra que al davant, de mar, res de res. Però "Penyora", la segona cançó, és del disc la que em té el cor robat. Ja havia usat la melodia per a la banda sonora de la sèrie "La forja de un rebelde", però la cançó té molta més força; és l'única del disc que no té una dedicatòria expressa, si bé es pot ben interpretar que és un tema força autobiogràfic i dedicat a la persona de la qual estava en aquells moments pres.

No tot són flors i violes, però, i en aquest bloc sempre intento dir les coses tal i com les penso. Tres cançons les trobo molt fluixes: "Novembre", "Junts" i "L'Estanislau anant a palau". M'agrada, en canvi, la força i originalitat d'estil i lletra de "Véns", la tendresa de "Tendresa", que segurament ha passat a ser la cançó més coneguda del disc, i la manera d'acabar el disc, amb la bonica "La joia". "Un cinema paradís, si us plau" és veïna de carrer amb "Véns", per l'originalitat i la manera d'interpretar-les.

La portada del disc és força divertida, però l'interior es podria haver cuidat una mica més. Pel que fa al títol, ja entenc que costa de posar un nom a un disc amb cançons tan diverses, però potser s'hi podria haver "matat" una mica més. Tot i que crea un joc subtil amb l'anterior treball, "Nu" (1997), perquè només afegeix al títol una lletra i, en ambdos casos, el grafisme de les lletres fa que el nom es pugui llegir de la mateixa manera girant el disc.

25 de setembre del 2007

Gràcies, Lluís

Article de Víctor Alexandre publicat el 26 de març de 2007.

Qui ens havia de dir que trenta-dos anys després de la mort de Franco i trenta-vuit d’ençà d’aquell mític recital al Palau de la Música Catalana, en què L’estaca només va poder ser interpretada instrumentalment, els concerts de Lluís Llach continuarien sent la veu dels sense veu. Qui ens havia de dir que la por que aleshores ens tenallava la gola esdevindria la covardia que avui ens tenalla la dignitat. Avui Llach pot cantar L’estaca, sí, però de què serveix si malgrat el pas del temps hi continuem tots lligats? No ens avergonyeix haver acabat acomodant els nostres moviments a la llargària de la corda? És aquesta subordinació anomenada “patriotisme social”, pel que vàrem plorar tants anhels? És en nom d’aquesta pusil•lanimitat anomenada “compliment de la llei”, que hem de ser respectuosos amb el comerç que es fa amb els nostres drets?

Gràcies, Lluís, per aquest concert; un concert amb les imatges històriques d’uns dirigents fent-se l’orni entre el públic mentre tu, des de l’escenari, talment com si fóssim als anys setantes, defensaves els drets nacionals de Catalunya –aquesta vegada sense ambigüitats, és clar- i blasmaves la profunda mediocritat de la nostra classe política. Hi eren tots: els qui ens deien que “si guanya Zapatero, guanya Catalunya”, els qui no tenen cap més iniciativa que riure les gràcies de Zapatero, els qui van pactar amb Zapatero un Estatut indigne a canvi d’unes engrunes de poder que ni tan sols han assolit i els qui van lliurar la presidència del nostre país al delegat del partit que lidera Zapatero. Tots ells, tots els qui han abaratit el nostre somni, tots els qui han malmès l’estel que hi ha al fons del camí, et van abraçar impàvids al final.

Si entre ells, això no obstant, especialment a ERC, CiU i ICV, no hi ha cínics, sinó polítics amb voluntat seriosa de convertir aquest poble en una nació veritablement lliure i respectada d’Europa –no pas en la regió escardelenca, genuflexa i vergonyida que és avui- no hi ha dubte que faran seves les teves paraules, les paraules de l’home que dissabte van acomiadar amb tant d’entusiasme: “Viure, a voltes, té el preu de dir prou. Prou de renúncies mediocres que no ens permeten la història dempeus. I, si cal, conviurem amb la misèria, però ha de ser sense engany, dignament. Prou d’amenaces innobles amb la fam i el tronar dels canons. No abarateixis el somni o et donaràs per menyspreu tu mateix”.

24 de setembre del 2007

Els que han participat a l'enquesta creuen que Llach tornarà a actuar en directe


Per una àmplia majoria, la gent que ha votat en l'enquesta dels darrers dies plantejada en aquest bloc creu que Lluís Llach tornarà a pujar dalt de l'escenari en alguna ocasió.

De fet, el mateix Llach va deixar la porta oberta a fer-ho, però el gran rebombori que va causar el seu adéu segurament ha fet que una possible tornada esporàdica també sigui més dificultosa del que segurament ell previa: ara, qualsevol indici de que ha d'actuar, de segur que mobilitzaria d'immediat milers de persones... Ja va ocórrer: tenia compromès de participar feia temps amb una petita intervenció en un concert a Astúries preparat per vells republicans poques setmanes després del seu concert a Verges, i va anul·lar l'actuació perquè els telèfons de l'Ajuntament en qüestió van treure fum de gent que volia anar-hi.

Com segurament heu vist, he tornat a incloure enquestes al bloc després d'algunes setmanes de no fer-ho. Però només les mantindré si veig que hi ha un cert interès en elles. No és cap "amenaça", ni molt menys: sóc el primer en reconèixer que aquestes enquestes d'internet no tenen cap valor científic i que arreu n'hi ha. Però també és cert que és una altra manera d'obrir el bloc a la participació.

Ara ja es poden consultar les enquestes que s'han fet en aquest bloc, a través de l'enllaç corresponent que trobareu a la dreta de la pàgina.

I ja que avui toca parlar del bloc, hi ha una altra novetat de fa pocs dies també als menús de la dreta i és que podeu anar escoltant les cançons de Llach a través del Top 10 Llach setmanal.

Fotografia: Toni Sellas

22 de setembre del 2007

Els imitadors

Malgrat la seva popularitat i ser un personatge amb tics força característics, durant més de mitja carrera artística ningú mai va imitar Llach. També és cert que tampoc hi havia tants programes a la televisió i a la ràdio com hi ha avui en dia, i els que hi havia pràcticament només es fixaven en els polítics: González, Guerra, Fraga, Pujol...

Va ser ja a finals dels anys 80 quan Alfons Arús, inventor segons ell mateix de la teleescombraria, va fer sortir esporàdicament una imitació de Llach. L'esquetx que més recordo és quan un dia estaven els personatges del programa esperant l'actuació de la brasilera Xuxa, aleshores molt de moda, però en canvi els va aparèixer Lluís Llach, per a desesper de tots. La confusió havia vingut per la pronúncia andalusa del nom, Xu Xa.

Al programa "Tot per l'audiència", de Xavier Sardà, les imitacions de Llach van començar a prendre un cert relleu de la mà d'Oriol Grau. En el programa organitzaven unes tertúlies amb "famosos" moderades per Sardà i els imitadors simplement es disfressaven amb una careta (a la foto). Grau va començar a treure-li suc com no havia fet fins aleshores ningú al personatge d'en Llach, i un dia fins i tot va sortir amb una gallina que va posar damunt la taula. El Llach de debò va anar al programa a imitar-se a ell mateix, es va amagar darrera una careta i va començar a cantar una cançó d'en Serrat, fent, doncs, que l'imitador fos "més bo" que l'original. Per cert, els altres dos imitadors de personatges eren Toni Clapés i Andreu Buenafuente.

La bona relació entre Llach i Grau va seguir al "Sense títol" i a "La cosa nostra". Tot i que no eren programes amb moltes imitacions, sovint Grau imitava Llach, i al darrer concert a Barcelona de la gira del "Nu" se li va presentar dalt l'escenari mentre interpretava el "Que tinguem sort", i el van fer a duet.

També ha interpretat sovint Llach
Pep Plaza, no tan conegut perquè no ha sortit gaire en programes de prime time , però sí que va fent el seu camí a ràdio i televisió. La veritat és que les seves imitacions molts les consideren excessives i passades de voltes, però bé, que cadascú jutgi.

Però qui ara és "l'imitador oficial" de Llach és sens dubte
Manel Lucas, al programa "Polònia". Lucas ha sabut aprofitar molt bé el camí marcat per Grau, els tics i tacs que aquest li va saber trobar, i els ha explotat al màxim. No és que sigui un imitador fenomenal, però l'èxit del programa i els bons guions han fet que hagi estat molt reconegut.

Ja se sap, els anys passen molt de pressa i la memòria és dèbil. Grau va deixar d'imitar Llach i en canvi ara és Lucas qui té tots els favors, i se'l va poder veure molt ben situat al darrer concert de Llach a Verges. A Oriol Grau, segurament, no se'l va ni convidar.

17 de setembre del 2007

L'estupidesa de les guerres


Ahir van emetre per televisió la pel·lícula "El pianista", de Roman Polanski i amb un fenomenal Adrien Brody en el paper principal, i pensava que moltes imatges d'aquell film podrien pertànyer a qualsevol altra guerra. Em venia al cap la cançó "Un himne per no guanyar" (1999), de Lluís Llach, que va editar amb motiu de la guerra de Kósovo, però que, al igual que la pel·lícula, també podria ser una cançó per a qualsevol altra guerra.

I és que totes les guerres són pràcticament iguals, i clavades pel que fa a la seva estupidesa. Llach sempre s'ha mostrat tossudament contrari a qualsevol conflicte bèl·lic, però va ser especialment amb el tema "Un himne per no guanyar" quan va compondre una lletra molt directa a la llaga, a la ferida, com el film de Polanski. Una cançó senzilla (no pas pels acords que conté, però sí en la seva melodia i acompanyament musical, només a piano), però emblemàtica dels darrers anys de la seva carrera artística, i que estic convençut que si l'hagués fet als anys 70 ara seria tan coneguda per al gran públic com ho poden ser per exemple "La Madame" o "El jorn dels miserables".

Probablement aquesta cançó ja la tenia força preparada per al disc "9", del 1998, però la gran similitud i paral·lelismes que té amb el tema que tancava aquell disc "La joia", podrien ser el motiu de que la descartés. Just després del concert d'homentatge al malaurat Carles Sabater es va tancar dos dies als estudis de gravació per a enregistrar els dos temes que havien de formar part del senzill "Kósovo", i que es va vendre a les botigues, si no recordo malament, al preu de 500 pessetes. Tots els diners anaven a parar a ONG's que estaven treballant a la zona del conflicte, però ni així el disc va ser un supervendes; i és que ja se sap que el mercat musical cada vegada es va complicant més, i si no et punxen sovint per les ràdios o et promocionen amb una gran campanya és impossible vendre res. Possiblement per això, només un any després va decidir incloure les dues cançons d'aquell senzill dins el disc "Temps de revoltes", amb la qual cosa es podria dir que tots els que tenim el disc "Kósovo" ens sobra.

En la cançó, Llach, com ja va fer a "Infant de Beirut" i en d'altres peces, posa els infants en primer terme i com a principals perjudicats per les guerres. Crec que els infants no deixen de ser una metàfora sobre els més dèbils, els desprotegits, en definitiva, sobre tots aquells que, sense tenir-ne cap culpa, pagaran el preu de la guerra. La darrera estrofa també es pot llegir amb dobles lectures sobre la immigració, que començava a ser molt present a casa nostra.

És un tema que no ha tocat de manera freqüent en les gires però que sí li ha anat molt bé en esdeveniments concrets, com ara a la Festa de la Diversitat o precisament un concert al palau de Sant Jordi per Kósovo, i que sobretot en l'espectacle "Tranuites" (2007) va prendre una gran força.


Un himne per no guanyar
per no vèncer mai fent la guerra
que malmena tota raó que ens pugui fer lluitar...
Deixa'm doncs cantar
aquest himne per no guanyar.
Només som si vosaltres sou vida,
sols tenim si podem compartir-la.
Que de res no ens val
la vida en la mort,
la pau en la por...
Deixeu-me així doncs cantar...

Un himne que sigui un prec
pels infants que han de perdonar-nos
i salvar-nos. Per les dones que ens han d'infantar
un futur de pau
un demà on no calgui guanyar.
No som res si no som amb vosaltres,...
que no som si no sou amb nosaltres
Hem d'aprendre l'espai
difícil i fràgil de l nostre conviure
on puguem tots cantar
un himne per no guanyar...

Un himne que sigui un cant
on es mesclin totes les llengües
que ens permeten el so màgic del mot estimar.
Deixa'm doncs cantar
aquest himne per no guanyar.
Diferents en la pell i en la parla,
ens feu rics quan no sou com nosaltres.
Ens donem lo divers
compartim lo distint
i volem l'univers per conviure un destí.
Un himne per dir ben alt:
No ens cal ni volem guanyar...

16 de setembre del 2007

Una setmana llaquiana


Dilluns 10 de setembre s'emetia per TV3 el resum-documental del darrer concert de Lluís Llach. El dimarts 11 se suposava que es posava a la venda el doble DVD amb el film "Llach, la revolta permanent" i l'enregistrament de l'espectacle "Tranuites"; dic "se suposava" perquè evidentment és una data que simbòlicament queda molt bé però totalment falsa perquè a Catalunya és festiu i per tant les botigues estan tancades, mentre que a fora de Catalunya tampoc encara no hi va arribar. El dijous 13 dedicaven els darrers minuts del programa "Polònia" a un enllaç de cançons llaquianes. I el cap de setmana arribaven a les botigues el primer número de la col·lecció sobre en Llach que ofereix La Vanguardia, i també el primer de la col·lecció sobre la Nova Cançó de l'Avui, amb el tema de Lluís Llach "Abril 74".

Possiblement no tindrem ja mai més una setmana com aquesta. El més important d'en Llach que havia de sortir a la venda ja ha sortit, i és el que més us recomano que no us deixeu perdre de tot el que he esmentat. Em refereixo al doble DVD, i sobretot la part del "Tranuites": una delícia. Però a més a més amb un munt d'extres que semblen recollir ja moltes coses que, de no ser així, podien haver anat sortint ara una cosa un any, ara una cosa un altre... Més val així, ben recopil·lat i ben presentat. En parlarem més endavant.

En tot cas, m'agradaria molt saber si tots aquests productes realment serveixen perquè més gent es vagi acostant a l'obra artística de Llach, o sempre acabem essent els mateixos els que anem adquirint tot allò que va sortint d'ell. I és que per a un sector molt ampli de gent, ja els hi pots posar davant dels nassos una obra monumental com el "Verges 50", o un espectacle fenomenal com el "Tranuites", que com que "és en Llach" i en tenen ple de prejudicis, no hi ha manera que hi entrin. Però en fi, això ja ho vam mig parlar un altre dia. Els que en sabem gaudir, doncs a gaudir-ne al màxim!

12 de setembre del 2007

Mare meva, quin nyap!


Potser sóc molt perfeccionista, o molt tiquis - miquis... Però no suporto errors i incompetències totals com les que ara explicaré. El diari Avui comença diumenge vinent una col·lecció que porta per títol "La Nova Cançó. 1965 - 1982", i en que cada CD correspon a un any.

Doncs bé, només m'he entretingut a mirar el que hi surt de Lluís Llach, i ja he vist que aquesta col·lecció serà un nyap total, d'un patetisme que fa feredat. D'anys quasi no n'encerten cap, i hi ha unes llacunes brutals. Només alguns exemples per a no cansar-vos massa:

- "El bandoler" apareix en el CD de l'any 1978, quan és una cançó de 1967.
- En el CD de 1970 hi surt la cançó "Dóna'm sa mà" cantada amb la Maria del Mar Bonet... A no ser que els de Picap guardin unes coses increïbles als seus arxius, aquesta cançó només la van interpretar junts l'any 1997. Quasi res...
- El "Que tinguem sort" es publica en el CD del 1982, quan és una cançó de 1974.

I així podríem anar seguint amb totes les cançons. A partir d'ara, per a molta gent "L'Estaca" passarà a ser una cançó de 1973, i el "Cant miner", atenció, del 1977! El primer CD que sortirà és del 1974, i la cançó de Llach que hi apareix és "Abril 74". Llàstima que aquesta cançó sigui de 1975...

Encara més trist és que rebategin les cançons: en el compacte de l'any 1981 s'hi publicarà una cançó de Llach que porta per títol "El meu país". Bé, doncs aneu reservant aquest CD perquè es tracta d'un tema inèdit... a no ser que es refereixi al "País petit" (per cert, del 1980, i no del 1981).

Està clar que pel mig de tot això hi ha problemes de drets de les cançons i aquestes coses, perquè d'en Llach pràcticament només hi ha cançons que corresponen al disc "Les seves primeres cançons", i unes poquetes més. Però si no tenen material per a fer correctement aquesta col·lecció, doncs que no la facin! El que no poden fer és "xapuces" i enganyar la gent. Els de la discogràfica Picap i els de l'Avui s'hi han lluït. On ets Pep Blay??

10 de setembre del 2007

10 de setembre de 2007: el darrer concert


A voltes et reconcilies amb la caixa tonta, i veus que aquest aparell pot servir d'alguna cosa. Lluís Danés s'està convertint en un mestre de l'àudiovisual i es nota que s'estima en Llach i mima especialment els productes que fa al voltant del de Verges. L'edició del vídeo del darrer concert que acaba de passar TV3 és fenomenal, cuidat al detall, amb 4 i 5 plans diferents per cançó. I on coi estaven les càmeres? Jo estava allí, al darrer concert, i us ben asseguro que en cap moment em va molestar cap càmera, i això també és un mèrit del realitzador.

La tria de cançons crec que ha estat molt encertada, i és clar que voldríem que les tornessin a posar totes, però per a això ja tenim el concert que van passar en directe. Ara es tractava de, a través d'alguns dels temes més representatius, acostar-se al pensament i a l'obra de Llach. Perquè hi segueix havent molta gent del nostra país que (sembla mentida) encara no el coneix, i d'altres que encara no els agrada (encara sembla més mentida).

Només he trobat un però a aquest gran documental: la tria dels personatges a entrevistar. Recoi: sembla que al concert, de famosos, només hi haguessin anat els polítics, l'Ariadna Gil, en Guardiola, i un parell de periodistes estrella, i ho dic tant pel resum d'avui com per la retransmissió en directe. Us asseguro que hi havia molta més gent famosa entre el públic. I també estaria bé donar molta més veu als "anònims", que hi surten poc.

Bé, tant se val: aquest concert, d'un so també molt bo, aconsegueix retransmetre emocions, m'ha tornat a emocionar i a fer vibrar. I això és el que acaba comptant.

9 de setembre del 2007

L'absurda polèmica sobre "A Margalida"


El cantautor Joan Isaac va voler obrir una polèmica del tot absurda amb Lluís Llach perquè la seva cançó "A Margalida" no va ser inclosa al film "Salvador". Com segurament sabeu, Llach va ser l'encarregat de la banda sonora d'aquesta pel·lícula, i la cançó "A Margalida" està dirigida a "l'amant eterne" de Salvador Puig Antich, l'anarquista assassinat al garrot vil a finals del franquisme. El tema va tenir un cert ressò a nivell popular, i és el més conegut d'Isaac.

La polèmica és absurda perquè, que aquesta cançó tracti del procés a Salvador Puig Antich, no obliga a posar-la en qualsevol película que es faci sobre aquest. Us imagineu que a qualsevol film sobre la guerra del Vietnam hi hagin d'incloure totes les cançons que s'han compost amb motiu d'aquella guerra??? I a més a més, com molt bé va declarar Llach, la figura de la Margalida a la película de Manuel Huerga és molt i molt secundària (tot i que amb moments de gran intensitat, gràcies a la fenomenal Íngrid Rubio).

Dic que la polèmica és absurda perquè en la película, en tot moment, les cançons que hi apareixen són peces que els protagonistes podrien haver escoltat en els anys en que s'emmarca el film, i fins i tot en algunes escenes les estan realment escoltant. L'excepció és, lògicament, la part musical creada expressament per a la película, la música dramàtica composta per Llach. Per tant, una mica extrany que els protagonistes haguessin escoltat "A Margalida", ja que aquesta va ser feta, és clar, després de l'assassinat de Puig Antich; no, amic Isaac? L'únic moment en que hagués pogut aparèixer "A Margalida" hagués estat en els crèdits, però home, lògicament Llach hi va voler posar la seva cançó "I si canto trist", faltaria més.

Isaac va arribar a la demagògia de declarar que "tampoc Llach entendria que es fes una película sobre el final de la dictadura o la transició i no s'hi posés "L'estaca"". Doncs home, sembla que el noi encara no ha entès la diferència entre ficció i documental: "Salvador" és una ficció, i se n'han fet moltíssimes de ficcions ambientades a finals de la dictadura franquista i no s'hi ha inclòs "L'estaca" ni moltes altres cançons del moment. Una altra cosa seria un documental sobre aquells anys i en que la música del moment fos molt rellevant, i aleshores sí que seria important que s'hi inclogués "L'estaca".

En fi, que no tinc res en contra de Joan Isaac, però em sembla que en aquest tema va pixar molt i molt fora de test. Aquí va la lletra de "A Margalida", una cançó preciosa:


Vas marxar no sé on.
Ni els cims ni les aus
no et saben les passes.
Vas volar sens dir res
deixant-nos només
el cant del teu riure.

No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t'arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.

I potser no sabràs
que el seu cos sovint
ens creix a les venes
en llegir el seu gest
escrit per parets
que ploren la història.

I que amb aquesta cançó
reneixi el seu crit
per camps, mars i boscos,
i que sigui el seu nom
com l'ombra fidel
que és nostra tothora.

4 de setembre del 2007

El joc d'anar a parar sota les voltes de la plaça


L'any 2003 el Festival Altaveu de Sant Boi celebrava el seu 15è aniversari, i per a la commemoració van decidir muntar un concert titulat "15 altres veus". Varen demanar a 15 cantants catalans d'estils diversos que versionessin algun tema català que els hagués marcat, que els agradés especialment.

Lluís Llach, que sempre ha anat bastant a la seva i interpretant els "encàrrecs" com li ha semblat, va triar una cançó que mai s'havia escoltat en català: un tema de la cantant francesa Barbara de títol juganer i d'execució gens fàcil. El per què va relacionar aquell encàrrec amb aquesta cançó ho vam saber anys més tard: Llach considera a Barbara tot un referent per als Setze Jutges i per a la Cançó Catalana en general, i per a ell els Setze Jutges van ser la gran escola. Per a no triar una cançó concreta d'un "Jutge" determinat, va preferir escollir una de les fonts de la cançó catalana.

Al concert de Sant Boi -tot i que hi havia un públic molt variat també per la varietat d'artistes que s'hi presentaven -, es va acollir molt bé aquest tema.

Però no va ser fins anys més tard, al seu darrer disc, que vam veure publicada aquesta cançó, amb el títol de "Fins quan i per qui", després que durant tota la gira Llach la presentés com a "El joc d'anar a parar sota les voltes de la plaça", un nom molt més bonic, penso jo. Però és que no us ho perdeu: al disc "Verges 2007" el tema apareix amb el nom de "Contra qui, fins quan i per què"! En fi, es digui com es digui, la veritat és que penso que és una de les millors peces del disc, té una gran força i cadascuna de les frases és pura poesia, cada estrofa fa pensar, i molt. Llach demostra que, quan vol, també es concentra cantant una lletra complicada sense entrebancar-se, i al piano també es mostra extraordinari. Als concerts de la darrera gira suposava un punt àlgid, però inexplicablement als concerts de Madrid la va eliminar del repertori.

De nou reclamem des d'aquí a Llach que s'atreveixi a fer tot un disc de versions, encara que sigui sol amb el piano, sobretot si han de tenir la qualitat d'aquesta cançó.

2 de setembre del 2007

I Lluís baixà de l'escenari i es convertí en un més de nosaltres...


Un dels moments més sorprenents i emocionants del darrer concert de Lluís Llach va ser quan va baixar de l'escenari al final del recital. Una nova (i darrera) originalitat, carregada de significat i que pocs mitjans de comunicació varen comentar. Ja se sap, tenen una hora de tancament, ja tenien la crònica pràcticament feta, i no ho canviaran tot a aquelles hores...

No conec d'altres artistes que hagin fet una cosa semblant. No sé si va ser idea seva o algú li va suggerir. El cas és que amb aquest gest va omplir de continguts mots espais.

En primer lloc, va servir per evitar que la darrera imatge que el públic conservés d'ell fos la de negar-se a sortir a cantar de nou, és a dir, la imatge d'un escenari desert i el públic cridant temps i temps bojament per a que tornés a sortir sense obtenir resposta. Us ben asseguro que molts van anar a aquest concert disposats a no deixar-lo plegar fàcilment.

També, el fet de baixar de l'escenari, li va permetre acabar amb la cançó que realment ell volia. Pot ser una bona tria o no, però va ser la seva tria.

Però el que a mi més em va agradar d'aquesta acció va ser el significat que, almenys jo, li dono: el dir "durant anys m'heu vist aquí dalt, m'hi vau posar i m'hi heu mantingut molt de temps; ara vull seguir amb vosaltres però des de baix, entre vosaltres, seguint el camí per a cercar la felicitat entre tots vosaltres, i amb les mateixes idees i lluites de sempre".

A mi, personalment, em va agradar molt aquest gest. A més a més, ell sabia que la seva gent el respectaria, no s'abraonaria bojament al seu damunt, que el deixaria avançar cap a on ell li plagués. Com sempre ha passat en tots aquests anys i com així va ser. Et vam deixar fer i et vam aplaudir i cantar entusiasmadament.