Amb el respecte de sempre

Article de Josep M. Espinàs per a "El Periódico de Catalunya", edició del 23 de març de 2007.

Estimat Lluís Llach: has decidit que s'han acabat els recitals, i jo m'ho crec. Atenció: vull dir que m'ho crec, que ho hagis decidit. Però no veig tan clar que efectivament pleguis. Moltes vegades decidim una cosa que després no podem complir. Fixa't que he escrit "no podem".
Perquè estic convençut que manem sobre nosaltres mateixos molt menys del que ens pensem. No no- més és el cervell el que dicta ordres. Hi ha altres forces que lluiten per imposar-se.
Penso en el teu cas, en algú que ha anat treballant anys i anys amb exigent continuïtat, amb la pràctica d'un ofici que no és estrictament un ofici, sinó que s'ha convertit en una "manera d'estar en el món", com em sembla que va dir algú. Potser dubto que t'aturis perquè jo també he exercit un ofici, fins avui, i tot i la meva edat no m'imagino que decideixi deixar-lo. Potser un dia serà l'ofici, el que em deixarà a mi, però això és una altra cosa.
No et demano que expliquis les teves raons, ni he vist que les hagin recollit els mitjans de comunicació. Seria impertinent preguntar-te el perquè. El perquè de debò només el pot saber un mateix, i sovint ni un mateix el sap. Per això, si no es tracta de raons inapel.lables, com l'esfonsament físic, jo no em fiaria de cap raó que poguessis donar. Perquè les raons per fer alguna cosa, o per no fer-la, van i vénen, guanyen i perden amb una rapidesa imprevisible.
Evidentment, sí que ets capaç de fixar una data per abandonar els escenaris, com alguns fumadors programen quin dia deixaran de fumar. Com que tu no fumes, potser creus que trencar amb una addicció és fàcil. Penso que t'equivoques. Adreçar-te cantant, durant 40 anys, a un públic --a un poble-- i veure com t'escolta, com aplaudeix --no tan sols les teves cançons, sinó la teva existència--, estic segur que és una droga fantàstica, vull dir boníssima, però que difícilment accepta l'abstinència.
Hi ha qui ha dit que tu "no pots" plegar. Aquesta devoció és d'agrair, i és comprensible, i t'ha de satisfer legítimament, però, i ara parlo en general, cap admirador pot prohibir la llibertat de la persona admirada, i menys encara si és estimada. L'autèntic afecte es caracteritza pel respecte.
O sigui, estimat Lluís, fes el que creus que has de fer. I si demà creus que has de fer una altra cosa, endavant.
Una abraçada.

Molta teca

No era la meva intenció que aquest bloc fos una font d'informació d'actualitat. Donades les circumstàncies, amb Llach retirat dels escenaris, creia que només parlaria del passat, i ben poc del present i del futur. Segueix sense ser l'actualitat la finalitat d'aquest bloc sobre Lluís Llach, però tampoc en podem defugir quan hi ha tanta teca i tanta novetat, que, d'altra banda, de ben segur ja heu sentit o llegit en d'altres llocs.

El proper dilluns 3 de desembre es posa a la venda "Si véns amb mi", el disc d'homenatge a Llach. Temps tindrem per a parlar de quines versions ens agraden més o menys, de quins intèrprets hi trobem a faltar... De moment, si sou impacients, podeu escoltar-ne una bona mostra a IcatFM, ja que al programa Delicatessen d'aquest passat dimarts li van dedicar tot l'espai -i, per cert, amb comentari inclòs per part del presentador, l'Albert Puig, sobre aquest humil bloc. Moltes gràcies!-. També ja hi ha penjat al YouTube un vídeo de la Maria del Mar Bonet interpretant Penyora en un concert.

El mateix vespre de dilluns es presenta oficialment el disc a la sala Luz de Gas de Barcelona, amb la presència d'alguns dels artistes que surten al disc, i amb la interpretació dels seus temes.

L'espectacle Tranuites Circus va guanyar dilluns un premi Butaca, com a millor espectacle "d'altres disciplines", mentre la pel·lícula Salvador, amb la banda sonora de Llach, s'emportava un altre Butaca com a millor pel·lícula catalana de l'any 2006. Recordem que aquests premis són per votació popular.

Però a Madrid no es queden enrera aquesta setmana, ja que s'hi presenta al Centre Cultural Blanquerna la traducció castellana del llibre "Lluís Llach, sempre més lluny", de Juan Miguel Morales i Omar Jurado, i al mateix centre es projecte la pel·lícula Llach, la revolta permanent.

Doncs sí, tornem a tenir una setmaneta d'allò més llaquiana. Vès qui ho havia de dir!

El bandoler, cançó molt autoversionada

"El bandoler" és un dels temes que més vegades apareix en la discografia de Llach. Hi juga, és clar, el fet que és un dels més antics (1967), però també que és una cançó amb ritme, amb certa espectacularitat, i que li ha permès amb facilitat "posar-hi nous vestidets", com a ell li agrada de dir.

I això que va estar molts i molts anys en que no en va gravar cap versió, i jo diria que tampoc la interpretava mai en directe. Eren aquells anys en que Llach semblava renegar molt dels seus primers temes, no només amagant "L'Estaca", sinó també les altres cançons dels inicis que s'havien fet més conegudes, com "La gallineta", "La Madame" i "El bandoler". Així trobem que des del disc de l'Olympia (1973) fins al de "Ara, 25 anys en directe" (1992) no hi ha cap enregistrament de "El bandoler".

Una de les coses més sorprenents d'aquesta cançó és la repassada de dalt a baix que en va fer de la lletra, transformant l'any 73 de manera considerable la versió primera, un fet, per sort, que no va repetir en quasi cap cançó més (perquè si no haguéssim parat tots bojos). Aquesta és la lletra original de "El bandoler", que ha anat desapareixent de llibres i de tot arreu:

Era el segle XIX,
el seu nom Joan Serra
bandoler per vocació,
el seu mot: “en Lapera”.

Li agradava la sang
ben fresca i ben nova
per ferides brollant
i embrutint la roba.

Se sentien cridar
a les víctimes boges
per la por i el dolor
“pietat, pietat!”

- No em mateu!
Jo tinc dos fills i una esposa.
Us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga!

- No em mateu!
Us demano per ma mare.
- Reseu l’últim “crec en Déu”.
- Pietat, pietat!

I poc a poc
va clavant-li punyalades,
el seu mot era “en Lapera”,
bandoler per vocació.

L’endemà
davant la Verge del Carme
hi ha un home que està pregant
de dos ciris encén la flama.

I així,
per camins i muntanyes
se senten els forts crits
de la gent que en Lapera mata.

- No em mateu!
Jo tinc dos fills i una esposa.
Us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga!

- No em mateu!
Us demano per ma mare.
- Reseu l’últim “crec en Déu”.
- Pietat, pietat!

I altra cop
la Verge té una plegaria
i per l’ànima d’un mort
dos ciris ja tenen flama.

Però en Joan Serra
avui ja no ha tingut sort
dos soldats l’han agafat
i ara resta entre barrots.

I tothom de bon matí
veu la forca preparada,
en Lapera dóna un crit
es la última plegaria.

- Quan jo sigui ben mort
i penjat de l’alta forca
i defalleixi mon cor
i m’aneu a posar a la fossa
que algú resi una plegaria
davant la Verge del Carme
i que dos ciris tinguin flama.

Ningú ho va fer.

Certament era una cançó molt llarga, amb repeticions i reiteracions. Potser sí que li feia falta una repassada. I a l'Olympia, amb gran força i enmig d'ovacions, la va interpretar així:

Era el segle XIX,
amb el nom d'en Joan Serra
es coneix un bandoler
per tothom en "La Pera".

Li agradava la sang,
i el xiprer encara recorda
tots els crits que allà han pregat:
"pietat, pietat".

No em mateu,
que tinc dos fills i una esposa,
us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga.
No em mateu,
us demano per ma mare!
—Reseu l'últim "Crec en Déu".
—Pietat, pietat.

L'endemà de bon matí,
davant la Verge del Carme,
de genolls està pregant
i a dos ciris encén la flama.

Però altre cop surt del bosc
un gemec que el vent escampa
i el botxí no escoltarà:
"pietat, pietat".

Però, Joan Serra,
avui t'ha mancat la sort,
dos soldats t'han pres ben fort
i ara estàs entre barrots.

L'endemà de bon matí
veu la forca preparada,
en "La Pera" dóna un crit,
és l'última pregària.

Quan jo sigui ben mort
i penjat de l'alta forca
i defalleixi mon cor
i m'aneu a posar a la fossa,
que algú resi una pregària
davant la Verge del Carme
i que dos ciris tinguin flama.

Ningú no ho va fer...

La versió de l'any 92 correspon molt a l'estil que destil·lava Llach en aquells anys, diguem que va "tornaaviatzar" el tema, i demostrava que, malgrat els anys, continuava fent molt creïbles les dues veus. Finalment, Feliu Ventura li va demanar d'incorporar-la al repertori de la gira conjunta, i mentre Llach feia la veu greu, el de Xàtiva anava a pels aguts.

Com que és una cançó prou coneguda de Llach, no m'enredo a explicar-ne gaires coses més. Va ser trencadora en el seu moment, i encara ara he escoltat poques coses que se li puguin comparar.

Interpretació de la portada de "Si véns amb mi"

Maria del Mar Bonet és l'autora de la portada del disc d'homenatge a Lluís Llach. I la interpretació que en faig d'aquestes tres palmeres és que són una representació d'ella, en Lluís Llach al mig, i la Marina Rosell, quan interpretaven el "Cant de l'enyor". Una manera de dir que a ell també se l'enyora, una manera de recordar-li un gran instant artístic que han passat junts... No hi veig pas egocentrisme per part de la Bonet, per voler "sortir" en la portada, sinó de reconèixer que al costat de Llach, i gràcies a la interpretació d'una cançó seva, va viure un dels seus moments artístics inoblidables. I ara que un conjunt de músics i cantants li dedica un disc, era el moment oportú de fer-li un dibuix com aquest, recordant, a més a més, una de les interpretacions que més seguidors del cantautor de Verges tenen gravades en la memòria.

Aquella nit al Camp Nou, després d'una breu xerrada, en Llach va dir a la Maria del Mar i a la Marina "anem?", convidant-les a pujar a l'escenari. Ara tots el conviden a que vagi amb ells, "si véns amb mi...".


 

Més notícies sobre "Si véns amb mi"

Sembla ser que l'aparició del disc "Si véns amb mi" serà més imminent del que ens pensàvem, ja que ja s'ha fet pública la portada i el llistat de tots els autors que hi participen i cançons que hi interpreten. La veritat, independentment de l'oportunisme comercial que sempre poden tenir aquesta mena de discos, el cert és que pot ser un plaer escoltar molts d'aquests artistes versionant Llach.

Aquest serà el contingut del doble CD:

1.Penyora (Lluís Llach) *Maria del Mar Bonet
2.Si arribeu (Lluís Llach) *Pedro Guerra
3.Que feliç era, mare (Josep Maria Llach - Lluís Llach) *Marina Rossell
4.La casa que vull (Joan Salvat-Papasseit - Lluís Llach) *Miquel Gil
5.Jo també he dormit a l'alba (Lluís Llach) *Adrià Puntí
6.Laura (Lluís Llach) *Roger Mas
7.Onades (Lluís Llach) *Silvio Rodríguez
8.Venim del nord, venim del sud (Lluís Llach) *Joan Amèric
9.Vida (Lluís Llach) *Joan Isaac
10.Despertar (Lluís Llach) *Manu Guix
11.Greziako Itsas-Ontzia (Lluís Llach) *Gorka Knörr
12.Amor particular (Lluís Llach) *Sílvia Comes
13.Madame o [Ningú no sabia el seu nom] (Lluís Llach) *Albert Fibla
14.Roda (Lluís Llach) *Túrnez & Sesé
15.A la taverna del mar (Kavafis - Lluís Llach) *Josep Tero
16.Around mury (Lluís Llach) *Jean-Michel Jarre. Extret del DVD Solidarnosc Live (Warner, 2005)
17.Que tinguem sort (Lluís Llach) *Pomada. Extret del llibre-CD 15 anys MMVV (FNAC, 2003)
18.Nube blanca (Lluís Llach) *Ana Belén. Extret del disc 26 canciones y una nube blanca (CBS, 1989)
19.Aprile 74 (Lluís Llach) *Alessio Lega.
20.Cançó d'amor (Lluís Llach) *Zizi Possi. Extret del disc Asa Morena (Polygram, 1982)
21.Silenci (Lluís Llach) *The Walkabouts. Extret del disc Train Leaves at Eight (Glitterhouse Records, 2000)
22.La luna (Lluís Llach) *Catherine Ribeiro. Extret del disc Vivre Libre (Alby WMD, 1995)
23.Jeszcze (Lluís Llach) *Zespel Reprezentacyjny
24.Cançó a Mahalta (Màrius Torres - Lluís Llach) *Muhel. Extret del disc Siluetes (Picap, 2003)
25.A cavall del vent (Lluís Llach) *Paco Muñoz. Extret del disc La meva terra (PM Produccions, 2005)
26.Escriu-me aviat (Lluís Llach) *VerdCel
27.La meva terra (Lluís Llach) *La tresca i la verdesca
28.La gallineta o [Cançoneta] (Lluís Llach) *Inadaptats. Extret del disc Prou propietat (Capità Swing, 1995)
29.El bandoler (Lluís Llach) *Kumbes del mambo. Extret del disc Catxondeio (ReDiscus!, 2007)
30.Companys, no és això (Lluís Llach) *Mesclat. Extret del disc Manilla (DiscMedi, 2004)
31.Com un arbre nu (Lluís Llach) *Gerard Quintana. Extret del disc Les claus de sal (Música Global, 2004).

Si véns amb mi

Ja anem sabent més coses del disc de tribut a Llach que es publicarà ben aviat. Aquesta és la notícia que surt al "Diari de Girona".

DDEG, GIRONA La discogràfica Picap distribuirà properament el disc d´homenatge a Lluís Llach titulat "Si véns amb mi". Llach fa uns mesos va decidir oferir el seu darrer concert -celebrat a Verges- i tal com diu ell «deixar de fer de Lluís Llach».
"Si véns amb mi" és un homenatge a l´autor i a l´artista a través dels seus companys i amics d´arreu del món que interpreten a la seva manera les cançons de l´empordanès. Una visió diferenciada i amb la personalitat de cada un d´ells li dóna una nova dimensió a cada una de les obres.Un primer CD amb versions inèdites presenta la interpretació de Penyora a càrrec de la Maria del Mar Bonet, que a més ha realitzat la il·lustració de la portada, unes palmeres fetes amb l´ungla sobre sorra. Pedro Guerra, Silvio Rodríguez, Adrià Puntí i Miquel Gil participen en el disc, igualment com Marina Rossell, en Roger Mas, Joan Isaac, Josep Tero, Joan Amèric, Túrnez & Sesé, Gorka Nnörr, Manu Guix i altres. Un segon CD amb versions ja existens, algunes de prou conegudes com la de l´Ana Belén Nube blanca i d´altres de desconegudes pel gran públic, com la que fa l´italià Alessio Lega d´Abril 74, Jean-Michel Jarre de l´Estaca, la brasilera Zizi Possi de Cançó d´amor, la francesa Catherine Ribeiro de Lluna, els Pomada de Que tinguem sort, Zéspol Reprezentacyjny d´Encara o Inadaptats de La gallineta entre d´altres, conformen el doble àlbum. Segons ha informat l´empresa discogràfica Picap, aquest és un disc que dóna l´autèntica visió internacional del cantant de Verges.

De cara

Tot i aquesta timidesa que sempre sembla haver arrossegat Lluís Llach, i certa senzillesa i humilitat, sembla haver estat conscient de que era ell l'artista, l'autor de les cançons, i que més enllà a ningú no li corresponia, ningú no tenia l'obligació, de defensar la seva trajectòria. "Sí, jo sóc Lluís Llach, amb tots els meus defectes, però sóc jo, i sóc així. Què hi farem?", sembla haver-nos dit alguna vegada...

Per això no és d'extranyar que, com dèiem, a pesar de la seva humilitat, el seu rostre hagi ocupat gran part de les portades de discos que ha publicat. Potser també una certa manca d'idees? És probable. En més d'una ocasió ha declarat sobre les dificultats de trobar un títol a un disc que englobi una idea general per a unes cançons de temàtiques diferents entre elles. Jo hi afegiria també en la mateixa línia la manca de idees per a una portada global, tot i que aquí la culpa ja hauria de recaure més en el dissenyador gràfic.

I és que portades com la de "Com un arbre nu" o "I si canto trist..." poden estar tractades més o menys bé gràficament, però està clar que els títols del disc podrien ser uns altres ben diferents i en canvi les portades seguir essent les mateixes, perquè són d'allò més neutres. Es podria quasi dir el mateix, tot i que les caràtules ja em semblen més treballades, dels discos "I amb el somriure, la revolta" (en que, per cert, molt no somriu), "Somniem", i "Torna aviat". S'entén perfectament que aparegui en les portades dels directes, com en la del "Camp del Barça" o en la de "Ara i aquí", però en canvi en el "Ara, 25 anys en directe" prefereix aparèixer-hi estàtic, no actuant precisament en directe. També en directe és el disc enregistrat a l'Olympia, però prefereix potenciar-hi la seva imatge a París que no pas en un teatre en concret o actuant-hi; bé, és una opció, mentre que al disc del "Gener de 1976" està clar que ell està dalt l'escenari però el públic és el protagonista.

El súmmum del "hi ha d'aparèixer ell" és en la portada del disc "Verges 50", en que es seu rostre sembla un enganxat a una portada que ja hagués quedat prou bé sense ell. Tot i així, és una portada que m'agrada molt, ja que la seva cara està també dibuixada, com el paisatge, i com si respirés a fons els aires del poble. Una portada bonica i amb personalitat per a un disc que li va sortir de molt endins.

La portada del "T'estimo"... bé, potser que en parlem un altre dia, perquè necessita d'una anàlisi en profunditat. I per fi arribem als discos en que, apareixent-hi ell, hi juga una mica i estan més pensats i currats: "Rar", "Porrera", "9" i "Jocs". És des de "Un pont de mar blava" que sembla que Llach comenci a donar més importància a les portades i a la imatge, i en els quatre discs esmentats se'l veu actiu, no simplement posant, i "acompanyant" el títol del disc amb la seva actitud. Encara que el "Jocs" és la més fluixa de les quatre, s'hi veu un Llach amb un somriure precisament juganer, però la "l" que li baixa pel nas és realment horrible. En totes es veu un Llach somrient, amb ganes de viure, lluny d'aquell Llach tan rígid i seriós que apareixia a totes les càratules en que hi surt fins al disc "Ara".

Lorquiana

Lluís Llach va participar l'any 1986 en un disc d'homenatge al genial poeta Federico García Lorca. No en va, es complia mig segle des que el feixisme el va assassinar, i Llach va voler ser present al disc col·lectiu titulat "Poetas en Nueva York" amb l'adaptació al català de l'andalús, "Norma y paraíso de los negros", que precisament apareixia en segon lloc en el llibre "Poeta en Nueva York".

No devia ser fàcil l'adaptació a una altra llengua d'un poema de Lorca i a més a més que les paraules encaixessin amb les melodies, però Llah se'n va sortir prou bé. Enmig d'un univers d'excel·lents i històrics cantautors d'arreu, encapçalats per Leonard Cohen i el seu magnífic "Take this waltz", la cançó de Llach no queda pas en segon terme, sinó que llueix plena de força i de vida.

Va ser la primera i única vegada que Llach va traduir i musicar un poeta de fora del territori de parla catalana. I crec que, absurdament, ell va menystenir sempre aquesta composició, que no vaig sentir mai tocar-li en directe, i que hagués estat un luxe que, almenys, a la gira del "Poetes", l'hagués posada damunt l'escenari. Una autèntica llàstima, perquè la va compondre en l'època en que evolucionava cap als sons que ens va oferir al disc "Astres", i es nota, i de segur que amb el pas dels anys hagués pogut treure molt de suc a aquest tema, que ell va titular "Els Negres (Norma i Paradís), amb nous vestidets i moltes percussions.

Aquí va el poema original de Lorca, dels anys 1929 - 1930, i tot seguit la traducció de Lluís Llach.

Odian la sombra del pájaro
sobre el pleamar de la blanca mejilla
y el conflicto de luz y viento
en el salón de la nieve fría.

Odian la flecha sin cuerpo,
el pañuelo exacto de la despedida,
la aguja que mantiene presión y rosa
en el gramíneo rubor de la sonrisa.

Aman el azul desierto,
las vacilantes expresiones bovinas,
la mentirosa luna de los polos.
la danza curva del agua en la orilla.

Con la ciencia del tronco y el rastro
llenan de nervios luminosos la arcilla
y patinan lúbricos por aguas y arenas
gustando la amarga frescura de su milenaria saliva.

Es por el azul crujiente,
azul sin un gusano ni una huella dormida,
donde los huevos de avestruz quedan eternos
y deambulan intactas las lluvias bailarinas.

Es por el azul sin historia,
azul de una noche sin temor de día,
azul donde el desnudo del viento va quebrando
los camellos sonámbulos de las nubes vacías.

Es allí donde sueñan los torsos bajo la gula de la hierba.
Allí los corales empapan la desesperación de la tinta,
los durmientes borran sus perfiles bajo la madeja de los caracoles
y queda el hueco de la danza sobre las últimas cenizas.


Odien l’ombra de l’au
sobre la plenamar de la galta blanca
el conflicte de llum i vent
en el saló de la neu freda.

Odien la sageta sense cos
el mocador exacte de l’arreveure
l’agulla que manté pressió i rosa
en el carmini rubor del somriure.

Estimen el blau desert
les vacil·lants expressions bovines
la mentidera lluna polar
la dansa corba de l’aigua en la riba.

Amb la ciència del rastre i del tronc
omplen de nervis lluminosos argila
i patinen lúbrics per aigua i sorres
tastant l’amarga frescor de llum mil·lenària saliva.

És pel blau cruixidor
blau sense un cuc ni una petjada dormida
on els ous de l’estruç eterns es queden
i deambulen intactes les pluges ballarines.

És pel blau sense història
blau d’una nit sense temor de dia
blau on el nu del vent va trencant
els camells somnàmbuls del núvols buits.

Allà és on somnien els torsos sota la gola de l’herba.
Allà els corals emanen la desesperança de la tinta.

La llum de nou mil llumins

Algú de vosaltres hi era? Jo, malauradament, era "massa jove". Però llegint les paraules de Conxa Millan, en el llibre de Víctor Mansanet "Alè de revolta", me'n puc fer una idea del que es va viure aquelles tres nits al palau dels Esports.

Nit per al record.
Nit per assaborir-la de mica en mica,
gent, molta gent,
amics, molts amics,
rialles, aldarull, cridòria.
Ulls, molts ulls
esbrinant l'horitzó
a la recerca
d'altres companys.
Mans, moltes mans
que alçades tremolen
amb gest entranyable.

A poc a poc
les llums s'esblamen,
la ciutadella curulla,
s'hi fa silenci,
i així va començar.

Els raigs dels reflectors
reverberen intensament
damunt l'heroi
d'aqueixa nit.
Els aplaudiments rabiosos
ofeguen la veu d'en Lluís.
De sobte
el silenci, el cant, la llum,
la llum de nou mil llumins
il·luminen l'estança.
La llum de nou mil llumins
fan una llum inexpressable,
i una i altra vegada
la llum de nou mil llums
fent-hi fantasia
fins a la fi
d'aquella nit inesborrable.

Conxa Millan
Nit del 15 de gener de 1976.

Teatre Principal, 8 de novembre de 1998

El teló es tanca, i ningú el pot tornar a separar. Amb experiència, decideixes agafar els músics i portar-los al davant, ben arran del precipici, a poc més de dos metres de la primera filera. I aleshores es produeix un d'aquells moments màgics dels teus concerts: com si d'un grup d'esplai es tractés, seieu al mateix terra de l'escenari i, amb en Jordi a un costat, la Laura a l'altra, i la companyia al voltant, cantes un parell de cançons. M'imagino un foc de camp encès enmig, i que formo part del teu grup d'amics.

Tot i ser diumenge tarda i portar ja tota una setmana seguida de recitals, no et fa res donar-te amb aquests gestos. Dues hores i mitja de concert, i com si res. Al Jordi se li va la bola i rasca amb més força del compte l'acústica, però tots dos feu un gest de complicitat i somrieu. El públic embogeix, i ni amb el mecanisme de la cortina espatllat et deixem plegar.

Demanes a un tècnic d'escenari que aguanti la cortina perquè vols tornar a seure al piano. Ell abraça la cortina, tu acarones les tecles i comences a cantar "Vinyes verdes vora el mar". Miro expressament en Martí i Pol, a pocs metres, i fa un somriure d'orella a orella. És feliç escoltant-te. Jo també, molt. Tot i que no la interpretes sencera per no fer patir més el noi encortinat, i potser la teva gola, que dos dies després ha de tornar a estar a punt per a fer feliç, per a fer somriure, tots i cadascun dels que ocuparan la gran platea pendents de tu, quan s'obri de nou el teló.

Joan Molas, les confessions d'un mànager

De tots els extres que hi ha al DVD de la pel·lícula "Llach, la revolta permanent", no us perdeu l'entrevista al que durant molts anys va ser el mànager de Llach, Joan Molas. L'home fa un balanç amb perspectiva i des de l'experiència de tot plegat, i sembla tenir ganes d'explicar moltes coses que, ves per on, tot i ser una de les persones més properes a Lluís Llach durant temps i temps, potser ningú li havia preguntat encara.

Un dels apartats de l'entrevista ho diu prou clar: "Confessions". Molas ens parla d'alguna anècdota o aspecte poc conegut de la carrera de Llach, però també parla de la feina del productor i mànager, i ho fa des d'un punt de desencís. No pas perquè Llach el "tractés" malament, sinó perquè li correspon una feina que sovint ningú et reconeix, perquè "l'artista" no ets tu si no per al qui treballes, i és el que s'endú tots els aplaudiments, reconeixements, etc. I la frase "quan més important és l'artista, menys important és la feina del mànager, perquè la feina ja ve sola" la trobo d'allò més sensata.

Molas, junt amb la seva companya Núria Batalla, van tenir un pes decisiu en l'èxit de Lluís Llach, i no només a Catalunya sinó també per a la "carrera internacional" forzosa, a l'hora de fer mans i mànigues per a que no censuressin les cançons, l'organització de concerts històrics... Després del Camp Nou, que va ser un gran somni assolit i la culminació d'una etapa, i després de moltíssimes hores i caps de setmana d'anar a remolc de l'artista (no sé com la gent pot aguantar tant en una feina com aquesta), Joan Molas va decidir deixar el management, però penso que amb molta satisfacció de tot el que havia treballat.

La sala Apolo

A la sala Apolo de Barcelona Llach hi va oferir, en la darrera part de la seva carrera, diverses tongades de concerts. Aquest espai a mi sempre em va produir contradiccions, i encara me les produeix. Entenia que Llach volgués oferir concerts en llocs originals, diferents, fora dels circuits tradicionals, però... calia martiritzar el seu públic d'aquella manera?? Sovint, per les seves declaracions, sembla que l'únic que el feia patir dels assistents als seus concerts és que l'entrada no els costés gaire cara... Ja, però: i una certa comoditat? I un "arribar just de temps perquè no tens altre remei" sense que això suposi no veure absolutament res del concert? I unes certes "condicions atmosfèriques" dins la sala? La calor, en determinats moments, era insuportable. Crec que demanar aquests mínims no és ser un "pijo", no?

I és que aquesta és una sala més de ball que no pas de concerts, i les cadires eren d'allò més incòmodes, de plàstic, mal posades, molts llocs sense bona visibilitat, les entrades (en ple segle XXI!) no eren numerades... Els músics quasi no hi cabien dalt l'escenari, ni el públic a baix. Només acabar el concert, les cadires s'amuntegaven i a fora ja esperaven tot ple de "nengs" per a entrar-hi. Entenc que Llach vulgués anar de hippy - progre, però no calia descartar del seu recital, amb aquesta elecció de l'espai, tot un seguit de gent amb problemes físics, fos per edat o el que fos, o putejar tothom que volia veure alguna cosa a fer hores de cua davant l'entrada?

Que ho fes una vegada, d'acord; però que ho repetís i ho repetís, amb l'excusa que allà encara "se sentien les olors de les vedets", i que oferia proximitat, què voleu que us digui. Jo l'encant al lloc no li vaig trobar per enlloc, i que hi fes algun concert, d'acord, però que hi presentés per exemple l'espectacle "Poetes" ho vaig trobar francament empobridor. Que bonic podia haver estat l'ambient del "Poetes" per exemple a l'antic teatre Lliure, o perquè no més cap a l'estiu al teatre Grec...

El Projecte Ítaca, més lluny

Sembla ser que ens quedarem sense Projecte Ítaca. Possiblement alguns es van precipitar a anunciar-ho quan encara es tractava d'un projecte en estat molt embrionari, i fins i tot posaven la data del setembre passat com a inici dels concerts.

Segurament van estar empesos per l'eufòria momentània i el bany de masses que van generar l'adéu de Llach, una darrera febrada social al voltant de la carrera d'aquest artista, creient que hi havia una gran demanda per a que algú seguís interpretant els seus temes en directe. I res més lluny de la realitat: les febrades tal com vénen, se'n van, i tot i que Llach ja tindrà per sempre el seu nom escrit en lletres d'or en la història de la Música, la veritat és que la gent gira molt ràpid full, l'actualitat passa depressa, i tot està massa saturat com per a estar pendents gaire temps d'una sola persona, d'un sol artista. Què ràpid l'oblidarem...

Una mica com el que em va passar a mi amb aquest bloc: el vaig iniciar amb tota la bona intenció pensant que hi havia molta gent amb ganes de comentar coses sobre en Llach, les seves cançons, la seva música, les seves idees... I la veritat és que sovint em decepciona el poc "feed back" que rebo; no interessa en Llach? quina part de culpa en tinc jo? Em pregunto a voltes...

Disculpeu aquesta "autoreferència", que tenia necessitat de fer, i que algun dia tindré necessitat d'ampliar, perquè m'he trobat en aquest temps amb coses que no m'esperava gens.

Tornant al Projecte Ítaca. Sembla ser que problemes personals, i l'inici d'altres projectes per part dels músics van allunyant molt la possibilitat de que veiem ni un sol concert. Jo, tan de bo m'equivoqués, el veia abocat al fracàs. A veure si hi som a temps de que em contradiguin i els veiem pujar a l'escenari i triomfant.