31 de març del 2009

Debilitat


Moltes vegades, massa vegades, m'he sentit així de malament, retornant a la crua realitat després de viure instants en un núvol. Massa vegades se'm fa de nit al cor.

Quan els mots només són
la impotència dels mots,
tot sovint fem cançons
que ens deslliuren un poc,
però, a la fi, retornem
amb el darrer acord.

Quan el cos només és
la impotència del cos,
tot sovint amb l'amor
donem tants de tresors,
però, a la fi, retornem
amb el darrer petó.

Quan la por només és
la impotència en la por,
tot sovint somniem
que la pau és això,
però, a la fi, retornem
quan rebem l'últim cop.

Foto: José Molina Pascual

29 de març del 2009

Lo cirerer


El cirerer que dibuixa Llach a través de l'expressivitat musical del segon tall del disc "Porrera" no és un cirerer en flor. Sembla més aviat un cirerer nu, despoblat tant del blanc com del vermell. És un cirerer solitari enmig del fred, on el pagès hi repenja un moment el cos per a donar descans a la feina. No per això menys bell, no per això menys entranyable. De fet, la música, en gran part en forma de cànon, arriba al fons de l'ànima, és intensa, emocional, i que en definitiva ens porta enmig d'una natura dura, un punt àrida, i en que l'home s'hi troba sol; perdut en aquesta natura, lo cirerer hi és present, i podem recordar, a través d'ell, que tot i que ara (en el moment de la música) no presenta el seu millor aspecte, no falta gaire per a que llueixi una imatge preciosa, amb les seves flors blanques, i més endavant amb la seva vermellor d'aquells fruits que tant agraden.

3 de març del 2009

Bona cara al mal temps



No era gaire amant dels llarguíssims discursos que feia Llach entre cançó i cançó, sobretot perquè el fet d'anar a més d'un i de dos concerts per gira portava a que ja et sabies totes les bromes i anècdotes de memòria. De totes maneres, cert era que en alguns dels seus monòlegs hi deia coses, idees, que et podien marcar tant o més que no pas les mateixes cançons. I aquests darrers dies he pensat especialment en una d'aquestes idees, quan, abans de presentar el tema "I amb el somriure, la revolta", comentava sovint que precisament el que volen els nostres enemics és veure'ns emprenyats, o tristos, i que les seves victòries eren les nostres derrotes. Que ells se sentien eufòrics quan observàvem com ens deprimiem quan les coses els anaven bé. I d'aquí que amb els somriures es puguin fer revoltes.

I és cert. Res té a veure la força que es té, com et sents de bé el cos, quan vas amb un somriure d'orella a orella en comparació amb quan estàs compungit. Penso en segons quin dirigent polític el feliç que seria si sabés que jo, que penso com penso, estic emprenyat només d'escoltar-lo, i per tant el millor és prendre-s'ho amb molt d'humor, i en tot cas enfotre-se'n una mica de tot plegat, però sobretot d'ell.

I en diumenges una mica negres, en que es produeixen segons quins resultats electorals, o que ja t'aixeques malament amb el so d'una ràdio que anuncia la mort d'un actor collonut (fins aviat, Pepe), penses que el millor remei és precisament aquest, somriure, i tirar endavant, amb el cap alt. Gràcies, Lluís.

1 de març del 2009

Només per a tu



"Només per a tu", la penúltima cançó del disc "Maremar" (1985) és pot considerar una composició llaquiana 100%. Trobem en ella una estructura que es repeteix en molts temes del de Verges, ell sol al piano, una cançó despullada de grans artificis, en que predomina el preciosisme de la melodia, amb el piano fa uns acords arpegiats i uns acompanyaments senzills però efectius, i els instruments de corda que entren per a reforçar l'harmonia i en moments per a repetir la melodia de la veu. A Llach li encantava aquesta combinació de piano i corda - en molts casos violoncel, en d'altres violí, però sovint també guitarra, i a vegades en combinacions -, ja que són composicions senzilles - per a ell, és clar -, però que de seguida arriben si al darrera hi ha una bona melodia.

El problema que veig en aquest tipus de composicions és que ell mateix, al costar-li menys de fer-les que d'altres, les devia menystenir. "Només per a tu", com tantes altres cançons compostes d'aquesta manera, no n'era una excepció i ben poques vegades la va tocar en directe, fora de la gira del "Maremar". D'altres cançons del mateix estil, tot i ser precioses, van córrer la mateixa sort, i només les interpretava en moments molt puntuals: "Novembre del 72", "La joia", "Un himne per no guanyar", "Infant de Beirut", "Cançó d'amor"... D'altres sí que van tenir llarga vida dalt dels escenaris, com "Laura" o "Tendresa".

La causa que jo dedueixo és la següent: a Llach li encantava fer nous vestits per a les seves cançons, nous arrenjaments, difícilment en dues gires diferents cap cançó sonava igual. I això és molt més fàcil d'aconseguir en cançons que parteixen d'una instrumentació treballada, amb diversos elements, que no pas d'una cançó que parteixi de només piano i un altre instrument. Difícilment s'entendria, o si més no sonaria extrany, que de cop i volta Llach interpretés "La joia", per posar un exemple, amb baix, bateria, guitarra... En definitiva, com que a Llach li aburria interpretar una cançó igual que estava enregistrada al disc, i aquestes cançons esmentades avui permeten poca modificació, les cantava poc, i llestos!

En quant a la lletra de "Només per a tu", la veritat és que tot i que té frases que enganxen, no és de les més aconseguides de Llach. En part moltes de les coses que hi diu són bastant comunes de les cançons d'amor, i repeteix recursos seus molt constants com el del vaixell, el mar, la llibertat... És clar, ja ens agradaria a qualsevol mortal escriure una lletra com aquesta dedicada a la persona estimada, però dins la seva extensa producció no crec que sigui del millor per la seva simplicitat. El primer paràgraf expressa pràcticament la mateixa idea que anys més tard reflectiria a la cançó "Penyora".

Amor, t’estimo, i tant t’estimo
que en l’amor meu ets mesura.
Tu has obert límits al meu vol,
que amb serenor declinava,
i avui em crec prop de la plenitud,
només perquè me la imagines tu.
Amor t’estima tant i tot l’amor meu.

I buscaré només per a tu,
amb la ignorància de sempre,
paraules dites pels amants
des de l’albada dels segles,
i per l’engany del meu amor creuré
reinventar el llenguatge a cada gest.
Engany d’amor i veritat de l’engany.

Amor d’etern recomençar,
que empenys la meva aventura,
que proa et fas del meu vaixell,
quan la mar veus embranzida,
en qui allibero antiga esclavitud,
per qui confesso aquesta servitud.
Amor esclau i llibertat de l’amor.