30 d’octubre del 2007

La poesia dels teus ulls


M'agrada deixar-me portar per la musicalitat de "La poesia dels teus ulls", una balada clàssica en que Llach deixa respirar molt la música; cosa extranya en les seves cançons, ja que quasi sempre vol omplir espais amb la veu. Potser és perquè en aquest disc va posar ell pràcticament tots els instruments?

És una cançó juganera, parla de que no sap com escriure una lletra per a uns ulls que el tenen encisat, i és el que va fent; la música acompanya aquest joc, repetint des de mitja cançó i amb més presència en el darrer fragment un "nananananana" que sembla sortit d'un pianet de joguina o d'una capsa de música, i que és com la burleta simpàtica d'un infant. I tot plegat envoltat de mar, de mediterraneitat...

I en el fons no deixa de tenir un rerefons real, ja que Llach ha expressat en moltes ocasions que s'ha sentit molt limitat com a lletrista, i que això li fa sovint ràbia, no poder expressar amb paraules tot el que vol dir.

Aquest exercici que fa amb la lletra té algun altre paral·lelisme, com ara amb la cançó "Bon senyor", en que també parla de la lletra que està fent.

En canvi, a cap altra cançó, ni anterior ni posterior, li hem sentit parlar de fades; el que més s'hi acosta, el que més usa, són els déus, fins i tot en aquell mateix disc ("Què diran els déus si aturem el pas...").

En canvi, pel que fa a la música... Txas, txas - txas, txas, txas - txas... un ritme molt marcat amb el clavecí, un Llach amb ganes d'experimentar amb instruments nous, potser la manera que veia de seguir-se renovant i seguir evolucionant. Txas, txas - txas... Fins que arriba aquella "... la teva mirada..." en que dóna pas a la música que va repetint la melodia, i me l'imagino aixecant-se del clavecí i marxant mentre el públic l'apladeix per l'excel·lent cançó, i els músics que segueixen tocant. I dic "imagino" perquè diria que no li he sentit mai en directe.

I acabant així el disc "El meu amic el mar" (1978), perquè està clar que aquesta és la darrera cançó d'aquest disc conceptual, ja que "Companys, no és això" és com un apèndix, com un afegitó que res té a veure amb les altres set cançons que la precedeixen.

Molt sovint, quan ve la nit,
se m’emporta una fada:
la bellesa dels teus ulls
- negre intens sobre mar blanca -
sempre incerts a la mirada.
I així, gelós, vaig desfent
cançons que m’acostin a ella. Però...

La poesia dels teus ulls
sé que no la podré escriure,
cada vers que jo trobés
en el paper se’m moriria
del dolor de no ser prou fidel.

Però sé que no m’he de cansar
de buscar aquell llenguatge amic
que m’acosti a la poesia dels teus ulls,
malgrat que no la pugui escriure,
però així lluitaré amb mi,
esperant sempre una albada,
àvid de sorprendre la teva mirada.

28 d’octubre del 2007

Espurnes de bellesa (1)


- El públic cantant sol "Que tinguem sort" quan comprova que no faràs cap bis a la "Tríada".

- Les segones veus a "Si ens queda la cançó".

- Martí i Pol mirant el públic des de l'escenari mentre interpretes la cançó "Roda".

- Cada nota del violí a "Marçona".

- El cinquè "que jo" al "Amor particular" del darrer concert.

- "Hola Lluís, com estàs?"

- La llum i les estrelles de la plaça de Verges mentre hi interpretes "Astres".

- El piano cantant "Més lluny" mentre la contorsionista s'intenta encabir en la maleta.

- "Si ho sabessis, si ens veiessis".

- El punteig de guitarra de la Laura a "Un núvol blanc".

25 d’octubre del 2007

Tranuites, Tranuites, Tranuites!

Si a nivell de concerts llaquians amb gran ressò mediàtic els anys 70 van estar marcats pels concerts al palau dels Esports de Barcelona, els 80 pel concert del Camp Nou, i els 90 per la doble ració de "Un pont de mar blava" al palau de Sant Jordi, el segle XXI hauria d'haver tingut dues potes, en dos espectacles diferents però amb certs paral·lelismes: la "Tríada" i el "Tranuites Circus". Però els mitjans de comunicació acaben destacant sempre aquelles concentracions de grans masses; tan se val si el concert no va complir les expectatives, si a la majoria no els va agradar, o el que fos: el cas és que allí s'hi van reunir tants milers de persones, i això és el que compte.

I, és clar, aquest no era el cas dels dos espectacles que he esmentat, i van tenir molt menys ressò mediàtic del que haurien merescut, ja que ambdós van tenir lloc durant diversos dies al Teatre Nacional de Catalunya, en una sala gran d'aforament destacat però en cap cas és un gran estadi.

Deixem els preliminars i penetrem en el tema. "Tranuites Circus" és la millor posada en escena que mai han tingut les cançons de Lluís Llach. És un espectacle absolut, amb una màgia molt especial, comparable a la que en el seu moment va tenir "Antaviana" de Dagoll Dagom. Reconec que m'hagués agradat que Llach hagués interactuat una mica més amb els acròbates i actors, que en alguna altra cançó s'hagués aixecat del piano per a fer alguna cosa especial, i no només en el tema d'obertura. Això, i el fet que potser hauria pogut durar una miqueta més de l'hora establerta, van ser els únics peròs que vaig trobar a un espectacle fenomenal, per l'ambientació, la il·luminació, el missatge que volia transmetre, el vestuari, i molt especialment els arranjaments de les cançons. Llach estava que se sortia, i el fet de poder interpretar algunes peces només al piano, sense haver-les de cantar, feia que es pogués centrar en l'instrument i ens oferís belles armonies.

Llach ja havia declarat feia força temps que li agradaria fer un espectacle relacionat amb el circ. Per tant, cal agrair a Lluís Danés que prengués la idea i la portés a escena, però hauria d'haver quedat més clar que la idea inicial era del mateix Llach. Marta Carrasco - per als que no la coneguin recomano anar a veure algun espectacle seu - posa el seu saber al servei de les cançons, i aporta la seva personalitat especialment en els moviments dels personatges en temes com "Tinc un clavell per a tu" o el pupurri de cançons enllaçades mentre la parella de rics s'afarta de menjar.

"Tranuites Circus" és una de les millors cireretes que se li podia haver posat a les darreries de la carrera de Lluís Llach, ja que a més la filosofia que transmet es basa en una de les seves màximes: "Hi ha una altra manera de viure, segur!". I cal que la somniem, perquè "depenent de la qualitat dels nostres somnis, així viuran els nostres néts".

De números n'hi ha de realment apassionants; tot i que és cert, com va dir algun crític, que la majoria no són d'una gran dificultat (jo ja us dic que jo no en sabria fer ni un, està clar...), la veritat és que estan molt ben trobats, travats amb la música, tenen ritme, no es fan ni llargs ni curts, i alguns sí que tenen certa espectacularitat. A més a més, tot i que tots juguen en una divisió semblant, la varietat també és present: des de l'erotisme cabareter de "Com un arbre nu", fins a les acrobàcies de la Fura, passant per l'angoixa interpretada a "Un himne per no guanyar" o el número de la ballarina amb els cistells als peus, i la força i ràbia de "I ara de nou", en el, possiblement, número més arriscat.

Si no vau poder anar al TNC, de veritat que el DVD que acaba de sortir és prou fidel al que s'hi va veure i viure. Però caldria que aquest espectacle, que devia comportar hores i hores de feina, tornés damunt l'escenari. Si Llach ha de tornar a trepitjar l'escena, que sigui per a tranuitar!

24 d’octubre del 2007

Llach, homenatjat als Premis Octubre


Notícia del diari El Punt, dimecres 24 d'octubre de 2007.

Ni tan sols s'ha fet la preceptiva convocatòria de premsa per a informar dels actes i els convidats de la setmana cultural que cada any se celebra al voltant dels premis literaris. Fonts d'ACPV asseguren que la direcció de l'entitat està tan capficada en la campanya de defensa de les emissions de TV3 al territori valencià que potser s'han «oblidat» un poc dels Octubre. Uns guardons literaris que enguany es caracteritzaran per la sobrietat si atenem les novetats que es donen a conèixer des de la web de l'entitat.

El primer fet destacable és la substitució del tradicional sopar de lliurament dels premis per un acte a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC), seu d'ACPV, que inclou el reconeixement dels premiats seguit d'un còctel. Aquest sopar ha estat un referent en la vida cultural valenciana, en què es reunien polítics, escriptors, esportistes, músics i periodistes de tot l'àmbit lingüístic. La cita serà ineludible igualment, però les travesses que es feien a les taules per saber el nom de l'homenatjat o dels premiats ja no es faran perquè no seran una incògnita. L'organització ha informat que enguany s'han presentat 95 originals a les cinc categories en què es divideixen els premis Octubre. Al premi Andròmina de narrativa s'han presentat 22 originals; al Joan Fuster d'assaig, 11; al premi Vicent Andrés Estellés de poesia, 20; al premi de teatre, 15, i finalment, al premi Ramon Barnils de periodisme d'investigació, 27 treballs. Els diferents jurats han avançat la qualitat dels textos que han seleccionat i dels quals coneixerem el resultat final aquest dissabte a la nit.

HOMENATGE A LLACH

El que ja es coneix és el nom de la persona homenatjada, que en aquesta edició serà Lluís Llach, qui enguany ha donat per acabat el seu viatge pels escenaris de tot el món. L'homenatge vol reconèixer la trajectòria professional i cívica de l'artista i la persona; una trajectòria de quaranta anys marcada per la sensibilitat, la coherència i la fermesa pel compromís amb la cultura catalana i el país.

Una altra de les novetats d'enguany és la retallada que hi ha hagut en la setmana cultural que es fa al voltant dels premis. El congrés històric, que l'any passat es va dedicar a la Guerra Civil, ha desaparegut. També han estat eliminades les conferències, que l'any passat van tractar temes com ara el dret civil valencià i els documents sonors de la II República. La resta de congressos es mantenen, però amb una durada de tres dies a l'OCCC. En el congrés de mitjans de comunicació es debatrà sobre els reptes de la llibertat d'expressió i la qualitat de la informació avui, que la censura i la persecució de periodistes, en les seues formes més rústegues o subtils, continuen vives. En aquesta cita destaca la conferència inaugural de Romà Gubern, que du per títol Molta informació i poca qualitat. El XX Encontre d'Escriptors està centrat en el 300 aniversari de la batalla d'Almansa, episodi de la història dels valencians que suposà la l'entrada del País Valencià en un estat de postració política i cultural sense precedents. El XIII Congrés de Pensament debatrà una qüestió sempre d'actualitat: la creació social de la memòria.

22 d’octubre del 2007

Lluitadors


Ahir al Palau de Sant Jordi, se'm va fer de nou present la teoria de que, gràcies a uns quants, a uns pocs, s'han aconseguit els avenços i els guanys que s'han aconseguit. Els que érem ahir al Sant Jordi no som ni millors ni pitjors que els que no hi eren, però sí que vam decidir dedicar part del nostre temps a fer visible el que crec que és una reivindicació molt justa i que clama al cel. Mentrestant, centenars de milers de compatriotes preferien quedar-se escarxofats al sofà de casa, mirant com quatre milionaris gastaven benzina i neumàtics, cap d'aquests, per cert, català.

Déu n'hi do la gent que hi havia al Sant Jordi, però, què voleu que us digui, quan veig que un acte com el d'ahir, no només pel que reivindicava sinó també per la presència de primeres espases de la cançó catalana, no provoca cues quilomètriques per assistir-hi i revenda d'entrades, a mi el meu país em provoca certa tristesa.

Però tornem al principi. Quan per fi tornin tots els papers, molts dels que ahir no van fer el mínim esforç per estar al Sant Jordi també se n'alegraran. Però hauran de saber que això no ha estat un acte diví del cel, sinó que hi ha gent i entitats lluitant de fa anys perquè això sigui així i es restitueixi aquesta injustícia.

A les darreries del franquisme, molts es van jugar el físic i moltes altres coses per a fer visible que hi havia gent que volia una democràcia, que hi havia una oposició al règim, i que lluitava per a canviar les coses. Gràcies a aquests, que en el seu moment la "gent bé" els devia titllar de radicals, peluts, vàndals i aneu a saber quants adjectius més, gràcies a aquests, deia, molts dels que no van moure mai el cul del sofà avui en dia gaudeixen de la democràcia.

Llach, des de la seva professió, també va lluitar, i molt, i també va col·laborar amb la seva lluita a establir una democràcia. Per això, molts que diuen pestes de les cançons de Llach, a molts que no els agrada, molts que el critiquen, no ho saben però en el fons també li estan profundament agraïts pel seu cant. I, per cert, ahir se'l va trobar a faltar.

17 d’octubre del 2007

I un Nobel de la Pau per a Llach?


Ha passat 40 anys de la seva vida cantant contra les guerres, contra la misèria, contra el plor desesperat dels infants, a favor de la llibertat, en contra de l'esclavatge i de les dictadures, a favor de la llibertat d'expressió, en contra del racisme i de la xenofòbia, per la pau, per l'amor, per un demà amb més llum per a tots els oprimits, siguin països o persones...

És difícil saber l'impacte real d'una cançó en la societat. Però estic segur que, com deia aquell, cada cançó és com una gota d'aigua, que sembla que no faci res, però una darrera l'altra fins i tot pot anar moldejant la roca més dura. Segurament una sola pel·lícula té, en un primer moment, més repercussió que un grapat de cançons, sobretot si la fa qui la fa, i no demanis als vells de l'Acadèmia que es moguin gaire del sofà de casa per atorgar premis; no tenen gaires ganes de gratar, de buscar. Han estat també vençuts pels mèdia. Però arribarà algun dia, espero, o n'estic segur, en que es farà justícia veritable amb tots aquells que durant el segle XX i part del XXI han conscienciat pobles sencers amb les seves cançons, amb les seves lletres i amb la seva sensibilitat, que ens ajuden a ser millors i a reflexionar sobre el que passa i el que ens envolta, i que provoquen una mica de mala consciència, ni que sigui una mica, a uns quants (no cal dir noms). Espero, desitjo, que algú des del seu sofà també se'n recordi d'ells, tard o d'hora.

8 d’octubre del 2007

A la taverna del mar


Després d'una primera cara amb una força descomunal, la cara B del vinil "Campanades a morts" corria el risc de quedar en l'oblit, de ser composta per unes cançons fetes per a omplir i prou. Res més lluny de la realitat. Només descendir l'agulla, se senten uns compassos commovedors, a ritme de vals, però un vals trist, fet en to menor, per a ballar poc a poc. És "A la taverna del mar", i obre la fenomenal cara B. Era l'any 1977.

Llach recorre de nou a Kavafis. Ja ho ha fet sovint, això de musicar poetes a ratxes. I després de l'èxit de "Viatge a Ítaca" no era d'extranyar. Això sí, quan es va "casar" amb Martí i Pol, allà es va quedar.

Sovint no saps explicar per què una cançó t'agrada tant. Jo "A la taverna del mar" la trobo brutal. Aquella força en la tornada, però també la melodia encertada; i la lletra, una lletra que ens parla del pas del temps, de la soledat a la tercera edat, la pèrdua de la bellesa, la tristor per no haver aprofitat el moment (carpe diem!)... i sobretot, de l'homosexualitat. Perquè el vell està sol perquè ha hagut d'amagar la seva homosexualitat tota la vida, no ha gosat, el seu entorn no li ho ha permès. Molts temes, i tots molt importants, en ben pocs versos.

Així, la cara B del disc és un cap-i-cua, dues cançons de temàtica molt semblant l'obren i la tanquen, l'una amb un llenguatge diguem-ne més purament poètic i existencialista, i l'altra ("Cançó d'amor") amb un llenguatge més de cantautor, més planer i més modern.

"A la taverna del mar" és retrat en estat pur. T'imagines el vell, t'imagines la taverna, i t'imagines fins i tot el diari que té al davant. Penso molt en aquests versos, moltes vegades quan torna a ser l'hora d'acostar-se de nou al mar perquè arriba la calor, però més quan ja comences la recollida de la temporada. O quan passejant per S'Agaró et sorprèn un restaurant que porta aquest nom, "La Taverna del Mar", i penses "mira que n'és de bonic, aquest restaurant", i t'hi vols quedar a dinar però veus que la butxaca no està per a aquests escamarlans.

Piano vibrant, melodia embriagadora, bona versió també al disc "Nu", i en d'altres gires amb el violoncel de l'Anna Comellas donant cops directes al cor.

A la taverna del Mar hi seu un vell
amb el cap blanquinós, deixat anar;
té el diari al davant perquè ningú no li fa companyia.

Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos,
sap que el temps ha passat sense cap goig,
que ja no pot donar l’antiga frescor d’aquella bellesa que tenia.

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
És vell, prou que ho sent cada instant que plora.
És vell, i té temps, massa temps per a veure-ho.
Era, era quan era ahir encara.

I se’n recorda del seny, el mentider,
com el seny que li va fer aquest infern
quan a cada desig li deia "demà tindràs temps encara".

I fa memòria del plaer que va frenar,
cada albada de goig que es va negar,
cada estona perduda que ara li fa escarni del cos llaurat pels anys.

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota...

A la taverna del Mar hi seu un vell
que, de tant recordar, tant somniar,
s’ha quedat adormit damunt la taula.

5 d’octubre del 2007

Luis Llach no está en el pesebre

Article publicat al diari "El Mundo", signat per Antonio Burgos, l'1 de novembre de 1998.

No sé si Pujol pasará a la Historia de España, pero a la Enciclopedia Catalana de la Cultura Española, desde luego. Tampoco sé si en el palacio de la plaza de San Jaime hay galería de retratos de presidentes de la Generalidad. Ni importa. Los españoles tenemos en la memoria visual el mejor retrato de Pujol, el que le hizo Albert Boadella. Ese Atlas tamaño cadete que sostiene en sus espaldas la pesada bola del mundo. Pujol está en la Historia del Teatro y ahora, en la Historia de la Canción. Luis Llach ha grabado una obra maestra sobre Pujol. En concreto, sobre el chófer de Pujol: "L´Estanislau anant a Palau". El monólogo de Pujol con su chófer no lo mejora ni Shakespeare con la calavera de Hamlet: "Fa calor enmig de la gent,/peró a Palau tenim la fresca del talent..."

Como suele ocurrir con Cataluña, el hecho diferencial de la canción del chófer de Pujol producirá el clásico agravio comparativo en las otras autonomías. Bono querrá que le escriban unas jotas manchegas a su chófer, no va a ser menos que Estanis. Gallardón querrá un chotis de Olga Ramos a su chófer. Chaves pedirá a sus cantaores de plantilla que monten un cuadro flamenco por bulerías sobre su chófer. Pero esas obras de teatro, esas canciones, nos demuestran que en Cataluña hay una resistencia civil a la Cultura del Pesebre que el resto no existe. Boadella y Llach demuestran que pesebre, en Cataluña, es sólo el belén, el nacimiento. Que hay artistas no sometidos al pesebre. El día que Miguel Bosé cante un rock sobre el chofer de Aznar empezaré a creer que aquí hay una cultura no domeñada por las subvenciones y creadores no amarrados a la estaca de TVE.

2 d’octubre del 2007

Noms propis a les cançons


Potser pel seu afany constant de fer les cançons el més universals possibles, o que tothom se les pugui fer seves, o potser perquè sempre s'ha mostrat molt gelós de la seva intimitat, el cas és que, de les moltes lletres de Lluís Llach, més aviat a poques hi trobem algun nom propi. Podria semblar el contrari, ja que algunes peces seves de les més conegudes, com "L'estaca" o "El bandoler", tenen protagonistes amb noms, com són l'avi Siset i en Joan Serra, respectivament. També una altra cançó molt famosa dels seus inicis, "Irene", porta un nom propi, si bé després aquest nom no apareix en cap moment de la cançó. Com passaria molts anys més tard, amb un tema titulat "Fabià", però que després no surt citat. Un cas ben diferent del de "Laura", aquesta sí citada en la cançó diverses vegades, i també a "Roses blanques".

Trobem altres noms de dona: la vella Winnie, en el tema que porta el mateix títol; Maria, a la cançó "Nin non", dedicada a la seva mare; o Pilar, a les acaballes del disc "Porrera".

Molt llunyanes queden aquelles cançons titulades "En Quítero", o "Damunt d'una terra", amb un tal Maurici com a protagonista. Més endavant va "fer servir" personatges prou coneguts per tothom: Allende ("Amor que m'ets amic"), Charlot (l'únic, junt amb Laura, que apareix en dues cançons, a "Bambolines" i a "Un cinema paradís, si us plau"), o Reagan i Andròpov ("Fills d'Hiroshima"). Però l'autèntic número 1 en aquest camp és el tema "Esquizoclub": hi apareixen Sting, Verdi, Tracy Chapman, Tom Waits, el seu músic Rabi, i uns personatges més anònims, la Roser i en Ferrusol. Amb permís de "Un cinema paradís, si us plau": Laurel, Paulette Godard, Grouxo, i el ja comentat Charlot. Aquestes dues cançons són autèntiques galeries de personatges, junt amb dues més: "Una finestra al mar", en que hi surten l'Antònia, en Samir, en Ianis, i la Nena (Venetsanou), i "L'Estanislau anant a palau", amb Ramon, Miquel, Josep i Estanis.

He trobat dues vegades en que se cita a ell mateix pel seu nom: a "La mula sàvia", quan diu "Lluís cal fotre el camp", i a "Vell és tan bell", "Hola Lluís, com estàs?". En Sergi de "Al Cafè Antic", l'Eudald de "Ens veiem a Folegandros", o en Joan de "La mula sàvia", són noms de persones desconegudes per a la majoria del seu públic, però properes a ell. En canvi, en Ponza de "Et deixo un pont de mar blava" i "Ulisses", i la Verge d'Ocaña de "Un cor a Barcelona" ja formen part d'una altra esfera.