Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Polèmiques. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Polèmiques. Mostrar tots els missatges

11 de gener del 2009

La gestió de la composició per part del cantautor

A vegades he pensat en quin percentatge els acompanyaments musicals de les cançons de Llach - com de tants altres cantautors - estan creats per ell mateix, i quina part és obra dels seus músics. És a dir, si Llach agafava i li deia al guitarrista: "tu aquí has de fer do - mi - fa - do - mi - do", o bé els mateixos músics li proposaven melodies, solos, etc.

Suposo que hi va haver una mica de tot, però no ha de ser del tot senzill gestionar un grup de músics i plasmar amb ells la idea que es té. Al cap i a la fi, ja prou feina hi ha en fer les lletres, la composició musical i tot plegat, que a més a més cal pensar en què farà cada instrument i si el músic en qüestió ho trobarà bé o no. Però el problema fonamental jo el veig en el següent: si marques completament el que ha de fer el músic, resulta que ets un petit dictador i no ets gens flexible; en canvi, si li dones molta llibertat i que pugui aportar de la seva banda, et pots trobar amb el cas Rabi.

Què va passar amb Manuel Rabinad, 'Rabi'? Va ser el flautista de Llach durant una pila d'anys (posaria la mà al foc que, després de Laura Almerich, és el músic que va estar més anys amb Llach), i les seves flautes travasseres realment donaven un aire a moltes composicions del de Verges que eren un valor afegit més i un tret distintiu respecte a molts d'altres cantautors. Rabi va arribar a un dels seus moments culminants musicalment amb la coproducció del disc "Porrera". Però la relació entre cantautor i flautista sembla que no devia acabar del tot bé, ja que si no no s'entén que Rabi portés Llach als tribunals. El motiu: considerava o millor dit reclamava que li corresponien cobrar drets d'autor d'algunes cançons de Llach.

És un tema complex, està clar. Sense la base composta per Llach, Rabi no tindria res a "afegir"; però també és cert que sense les aportacions de Rabi potser algunes peces no sonarien igual o no haguessin tingut la mateixa, diguem-ne, elegància. I sembla ser que la resolució judicial va donar la raó a Rabi! O sigui que des d'aquell dia potser sí que Llach poca cosa més va deixar aportar als seus músics...

7 de gener del 2009

Lluís Llach, "el plasta"


Un dels motius pels quals, n'estic prou segur, va decidir plegar Lluís Llach va ser per alguns dels canvis produïts recentment en la societat. Jo estic convençut que Llach és un ferm defensor de la llibertat que dóna internet, però potser no tant cap allà on s'encaminen molts d'aquests canvis o llibertats; dit d'una altra manera, que la llibertat d'opinió a internet s'ha convertit en llibertat d'insult. Si fins i tot passa en els darrers anys en programes de ràdio i de televisió, i amb noms i cognoms, i sembla que a ningú no li passa res, imagineu-vos a internet i darrera d'un anonimat. Diaris de gran prestigi (almenys fins ara) i renom permeten comentaris a tota mena de notícies, i sense que absolutament ningú controli cap ofensa ni cap insult... És el mercat en el que tot s'hi val, en el que tothom pot tirar a terra la paradeta del veí i quedar-se tan ample, o trencar una producció de cristall sencera i que encara es rigui la gracieta.

Llach ve d'uns altres temps, uns temps en que podien estar a favor o en contra del teu discurs, de la teva música, o del que fos, però almenys hi havia arguments i no qualsevol persona, sense tenir-ne ni la més absoluta idea, podia opinar públicament arreu i que tothom ho llegís. Amb internet - que jo trobo un invent magnífic, per no dir fins i tot el gran invent del present i del futur - està clar que és molt més difícil ser personatge públic, i encara més, si ho ets, pronunciar-se públicament de qualsevol tema polític o social sense que, al cap de poques hores, centenars d'insults impunes - que no arguments en contra de la teva opinió - ja pengin de la xarxa. I si el personatge públic en qüestió ja té feta la seva trajectòria, i ja fa temps que es plantejava una altra manera de viure, per què continuar aguantant tot això?

En fi, me n'estic anant una mica, però és que aquesta és una qüestió que m'interessa força... El que volia dir és que junt amb els anònims comentaristes de tot, han sortit també de sota les pedres els periodistes i d'altres opinadors de tot i que cada dia han de penjar una columna en algun dels anomenats diaris digitals sense tenir-ne ni idea en moltes ocasions del que parlen. N'hi ha tants, d'opinadors a la xarxa, que l'has de dir ben grossa per a destacar, per a tenir molts comentaris, per a que la gent entri al teu text a veure quina una en dius avui... Adjunto tot seguit només un exemple - i no pas excessivament dur amb Llach, n'hi ha que ho són molt més - d'un personatge força lamentable que es diu Sergi Fidalgo i que escriu en un diari digital també esperpèntic anomenat e-notícies. És un article del 20 de febrer de 2007, i el problema, que també, no està tant en les bajanades que escriu, sinó en tot el seguit de comentaris que sap que desencadenarà, més propis (com en molts casos en aquests espais) d'una colla d'embriagats a altes hores de la matinada que no pas d'unes persones amb un mínim d'estudis, ni que sigui l'ESO.

Lluís Llach, "el plasta"

Sergi Fidalgo
Ho sento, he intentat no pensar així, i durant un temps he intentat comprendre aquest personatge, però ara considero Lluís Llach el tio més pesat i més plasta de tot Catalunya. La seva pose de consciència crítica del país no em resulta convincent, quan forma part de l'establishment cultural i mediàtic català: quan ets el referent per a bona part de la nostra classe política, la que ocupa conselleries i ajuntaments, no pots ser ni alternatiu, ni ser antisistema. Llach és sistema pur, un cantant que, amb les seves cançons, fa plorar d'emoció les tietes, els dissenyadors progres amb estudi a l'Eixample i compte corrent més que sanejat, els diputats i els botiguers, mentre es dedica a fer negoci venent vins.

Si Lluís Llach és la nostra veu crítica, és que Catalunya està molt malament, i l'oasi ha triomfat. Som un país tancat, que es mira el melic, i que busca Pepitos grillos que no ens facin mal, que simplement ens donin un petit clatellot mentre pensem "tant és, ens l'ha donat el Lluís, que és un dels nostres". Trist destí el de Catalunya amb herois d'aquesta mena. Llach és un poeta musical de qualitat, i res més. I dic "de qualitat" perquè accepto el consens que hi ha entre els crítics, perquè a mi la seva obra no em diu res.

4 de gener del 2009

L'estrany afer del vídeo del concert del Camp del Barça



Fa uns dies plantejava a l'enquesta si hauria de sortir editat en DVD l'històric concert que Lluís Llach va fer al Camp Nou el 6 de juliol de 1985. Les respostes (gràcies a tots els que hi heu participat) no deixen gaire lloc al dubte que molts seguidors de Llach, tot i segurament tenir enregistrada la part d'aquest concert que ha emès en algunes ocasions TV3, i també el disc doble que en va sortir pocs mesos després, anirien a la botiga a comprar aquest producte, i més si hi anés tot el concert, de principi a fi. I és que tot el que es refereix al vídeo d'aquell concert està envoltat d'un cert misteri, i mai, mai, s'ha emès íntegre.


Ja els dies abans de l'esdeveniment es va especular molt de si s'emetria en directe per televisió. S'entén en part que no fos així, ja que les entrades es van acabar de vendre el mateix dia, i aleshores no era tan habitual com en els darrers anys fer concerts en directe d'un cantant o un grup per la petita pantalla. Però van dir que hi connectarien a la part final, i així es va fer, declarant que al cap d'uns dies el farien sencer.

Però va arribar el moment i de tot el concert en va quedar un resum d'una hora en imatges. Per què? Ningú no en va donar cap explicació, i per tant hi va haver un munt de cançons d'aquella nit màgica que, excepte els que allí estaven, ningú més no ha pogut veure. Aleshores es va rumorejar si seria perquè en treurien al mercat el vídeo, però van passar els anys i no va ser així.

En la celebració del desè aniversari del concert, el 33 va emetre de nou el resum d'una hora. Hagués estat un magnífic moment per a fer-lo sencer. Estem parlant de l'única vegada que un cantant català, tot sol i amb entrada de pagament, ha reunit 100.000 persones en un concert. Però no va ser així, ni en dates properes a la seva retirada dels escenaris, en que també TV3, o almenys el 33, s'haguessin pogut marcar un gran detall.

Als anys 80 no era tan habitual com ara editar vídeos de concerts, però ja es feia, i crec que hagués estat un dels primers vídeos d'un cantant en llengua catalana que hagués sortit al mercat. Ja que no va ser així, poc hagués costat fer-ho més recentment, en format DVD, i acompanyant per exemple la col·lecció completa de Llach que va sortir a la venda fa uns pocs anys, o la col·lecció més recent de La Vanguardia. Aquest sí que hagués estat un gran valor afegit a aquests productes!

Els motius de tot plegat són ben desconeguts. Potser una tossuderia del mateix Llach, potser algun impediment dels polítics de torn (només cal recordar que pràcticament cap polític amb càrrec va assistir al concert), potser per una mala entesa amb la discogràfica... El cas és que, una vegada acabada la seva carrera, ens trobem amb uns productes àudiovisuals de Llach al mercat poc representatius i que sembla que cerquin recuperar el temps perdut o la mala gestió d'anys enrera; tenim el concert del Liceu de la presentació del disc "Jocs", el DVD del concert del palau de Sant Jordi amb Feliu Ventura, i un dels concerts que va fer a la sala Apolo de Barcelona per a presentar en la gira de "Poetes"; quan seria molt més àlgid i representatiu poder adquirir la presentació de "Un pont de mar blava" al palau de Sant Jordi, el concert també al Sant Jordi amb Josep Carreras, la "Tríada" del TNC, i com no el del Camp Nou.

En tot cas, si cap discogràfica s'hi posa, i ja que els drets de la retransmissió els deu seguir tenint la Televisió de Catalunya, ara que hi mana una gran amiga seva a veure si està per la labor i el retransmeten íntegre ni que sigui pel canal 300.

27 de setembre del 2008

Companys, no és això



Contundent i polèmica cançó la que tancava el disc "El meu amic el mar" (1978). Diuen que molts "companys" es van cabrejar amb Llach, i el van posar a la llista negra. I és que la lletra és clara i transparent com l'aigua, directa i amb metàfores evidents, i convertint Lluís Llach una vegada més en la veu del poble que, tres anys després de la mort del dictador, veia com moltes coses per les que havia lluitat, en les que havia somniat, per les que havia plorat de dolor, seguien sense fer-se realitat, i amb el desencís afegit que molts dels "companys de viatge i de lluites" de temps enrera ara es baixaven els pantalons i donaven per bones coses increïbles. I així seguim encara avui, amb crims d'Estat que no han estat jutjats, amb una constitució aprovada a punta de fusell i que s'ha convertit en la Bíblia per a retallar un munt de llibertats individuals i col·lectives, amb ministres i secretaris franquistes que encara es troben en llocs de responsabilitat...

Sí, no és gens extrany que molts s'enfadessin amb Llach, perquè ja sabem que les veritats ofenen, i molts es pensaven que allò de "cantautor protesta" només havia de ser aplicable contra les dictadures, i no per a d'altres circumstàncies. I el més trist de tot és que la cançó "Companys, no és això" segueixi sent vigent. Independentment d'això, deu ser el títol de cançó en català que més s'ha usat en articles de premsa (no necessàriament per a qüestions polítiques, també quan un equip de futbol no rutlla, per exemple), tot i que són (som) molts els que canviem sovint el títol: situem el "companys" al final de tot, o el verb el posem en passat (tal i com comença la cançó)...

Musicalment, potser Llach ni ho sap però va fer servir cadències molt semblants al "Can't help falling in love with you" de l'Elvis Presley (paranoies meves, de segur que no hi esteu d'acord). Són tres estrofes amb la mateixa melodia i acords, fàcils de taral·lejar (és un himne), però a mesura que avança la cançó cada vegada és més contundent per la força de les paraules i per la incorporació d'una coral, recurs utilitzat en diverses ocasions en la seva discografia (un dia podem fer un article sobre això). Diuen que Llach ja tenia enllestit el disc quan, de la nit al dia, va decidir escriure i enregistrar aquest tema, i certament poc té a veure amb les altres cançons que el precedeixen, perquè totes tenen el nexe d'unió, d'una manera o altra, del mar, i aquesta en canvi se serveix a part. Tot i així, l'estat d'ànim de Llach sí que ja es deixa notar en d'altres moments del disc, sobretot a "Camí cap al nou cant", en que el rerafons no deixa de ser el mateix que a "Companys, no és això".

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.

25 d’agost del 2008

I ara què en fem, d’aquest noi?



Diversos missatges al meu correu m’informen de la polèmica que ha sorgit sobre els “Onze Llachs”, i en alguns casos també em demanen que n’informi o en digui quelcom en aquest bloc. Gràcies a tots. Ho podeu llegir aquí: http://onzellachsmes1lagravaciooriginal.blogspot.com/

La veritat és que alguna cosa n’havia sentit, i ja esperava que tard o d’hora se’n sabessin més detalls. No deixa de ser un tema una mica rar i encara amb molts interrogants oberts, que esperem que, tal com promet el senyor Ignasi Teixidó, es vagin esclarint. Fins a quin punt aquell disc enregistrat fa més de 10 anys va ser obra d’Ignasi Teixidó, i fins on obra de Manu Guix? Com és que si Teixidó hi va posar tots els diners i la producció, Guix unilateralment va poder decidir que no es publiqués? Què deia exactament el contracte que, suposo, devien signar, i que per tant ha de ser la clau de si Guix va actuar sobre allò establert en el contracte o no?... Siguin quines siguin aquestes respostes, entenc perfectament l'enfadament de Teixidó si és que ell va tenir la idea original, s'ho va estar currant, i a sobre en va posar diners, i ara veu com Guix publica el disc sense ni tan sols esmentar-lo en cap entrevista.

El que està clar és que Manu Guix no és aigua clara. Amb la seva joventut i ja té massa punts foscos en la seva biografia. Ja la seva sortida de la companyia El Musical Més Petit, amb la que anava recollint èxits, va ser estranya i sembla ser que donada per un problema d’ego. La sensació amb el pas del temps és que a aquest noi se li van pujar els fums de ben jovenet de tants elogis com va rebre, i a partir d’aquí ha volgut aconseguir una carrera en solitari d’èxit a qualsevol preu, fins al punt de prendre part de la famosa acadèmia d’OT. La seva boca massa grossa l’ha delatat massa sovint: recordo com en una entrevista va comentar que el seu somni era tenir una casa amb piscina i jardí (perfectament respectable, però que després no vagi fent cançons sobre la pobresa i el que costa aixecar-se...); algunes de les declaracions que va fer sobre Llach tampoc van ser gens lluïdes... Ha tret el disc amb versions de Llach després d’haver fracassat totalment amb dos discos de temes propis, i, després del que ara es va sabent, sembla com si es tractés d’un as a la màniga que es guardava per si tenia moments de sequera en la inspiració o no li anaven bé els temes propis, com així ha estat. Que passava alguna cosa rara també es veia amb la seva web: quan més hauria d'estar en funcionament, entreu-hi per veure com la té! I amb el bé que s'ha acceptat el disc, i no ha fet ni gira de concerts ni res de res. Tot plegat força peculiar.

Jo he defensat el treball de Manu Guix sobre Llach perquè musicalment m’agrada, el trobo interessant, i perquè crec que sempre està bé versionar Llach si es fa ben fet, i més si això permet fer arribar les seves cançons a públics que habitualment no l’escolten. Una altra cosa és Manu Guix com a persona, que en això no m’hi volia posar, però que evidentment la cosa no pinta gaire bé, tot i que, com deia abans, caldrà saber més detalls de tot plegat.

Per cert, que no em desagrada gens com sonen les cançons de Llach en anglès!

La petitesa del país

I, com sempre, l’autoestima d’aquest país per la seva cultura, pels seus artistes i fins i tot per les seves polèmiques està sota mínims. Que jo hagi vist, cap diari s’ha fet encara ressò d’aquest tema, ni tan sols els més “nostrats” (corregiu-me si algú ho ha vist publicat en algun lloc), i per tant si no arriba a ser per l’invent dels blocs encara seria l’hora que ningú en sabria res. Diaris que després es faran ressò de qualsevol denúncia de plagi o petit conflicte entre artistes nordamericans o de qualsevol altre punt del món, o entre discogràfiques, però que no diuen res quan passen coses molt més a prop, a casa nostra; i estem parlant d’un disc de versions sobre l’artista que, cantant en català, ha venut més discos de tota la història, i sobre el disc en català que més discos i descàrregues porta aquest any. No sé si Ignasi Teixidó s’ha dirigit o no als mitjans de comunicació del país, però està clar que aquests, sobre aquest tema, n’haurien d’informar.

9 de setembre del 2007

L'absurda polèmica sobre "A Margalida"


El cantautor Joan Isaac va voler obrir una polèmica del tot absurda amb Lluís Llach perquè la seva cançó "A Margalida" no va ser inclosa al film "Salvador". Com segurament sabeu, Llach va ser l'encarregat de la banda sonora d'aquesta pel·lícula, i la cançó "A Margalida" està dirigida a "l'amant eterne" de Salvador Puig Antich, l'anarquista assassinat al garrot vil a finals del franquisme. El tema va tenir un cert ressò a nivell popular, i és el més conegut d'Isaac.

La polèmica és absurda perquè, que aquesta cançó tracti del procés a Salvador Puig Antich, no obliga a posar-la en qualsevol película que es faci sobre aquest. Us imagineu que a qualsevol film sobre la guerra del Vietnam hi hagin d'incloure totes les cançons que s'han compost amb motiu d'aquella guerra??? I a més a més, com molt bé va declarar Llach, la figura de la Margalida a la película de Manuel Huerga és molt i molt secundària (tot i que amb moments de gran intensitat, gràcies a la fenomenal Íngrid Rubio).

Dic que la polèmica és absurda perquè en la película, en tot moment, les cançons que hi apareixen són peces que els protagonistes podrien haver escoltat en els anys en que s'emmarca el film, i fins i tot en algunes escenes les estan realment escoltant. L'excepció és, lògicament, la part musical creada expressament per a la película, la música dramàtica composta per Llach. Per tant, una mica extrany que els protagonistes haguessin escoltat "A Margalida", ja que aquesta va ser feta, és clar, després de l'assassinat de Puig Antich; no, amic Isaac? L'únic moment en que hagués pogut aparèixer "A Margalida" hagués estat en els crèdits, però home, lògicament Llach hi va voler posar la seva cançó "I si canto trist", faltaria més.

Isaac va arribar a la demagògia de declarar que "tampoc Llach entendria que es fes una película sobre el final de la dictadura o la transició i no s'hi posés "L'estaca"". Doncs home, sembla que el noi encara no ha entès la diferència entre ficció i documental: "Salvador" és una ficció, i se n'han fet moltíssimes de ficcions ambientades a finals de la dictadura franquista i no s'hi ha inclòs "L'estaca" ni moltes altres cançons del moment. Una altra cosa seria un documental sobre aquells anys i en que la música del moment fos molt rellevant, i aleshores sí que seria important que s'hi inclogués "L'estaca".

En fi, que no tinc res en contra de Joan Isaac, però em sembla que en aquest tema va pixar molt i molt fora de test. Aquí va la lletra de "A Margalida", una cançó preciosa:


Vas marxar no sé on.
Ni els cims ni les aus
no et saben les passes.
Vas volar sens dir res
deixant-nos només
el cant del teu riure.

No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t'arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.

I potser no sabràs
que el seu cos sovint
ens creix a les venes
en llegir el seu gest
escrit per parets
que ploren la història.

I que amb aquesta cançó
reneixi el seu crit
per camps, mars i boscos,
i que sigui el seu nom
com l'ombra fidel
que és nostra tothora.