Un dels motius pels quals, n'estic prou segur, va decidir plegar Lluís Llach va ser per alguns dels canvis produïts recentment en la societat. Jo estic convençut que Llach és un ferm defensor de la llibertat que dóna internet, però potser no tant cap allà on s'encaminen molts d'aquests canvis o llibertats; dit d'una altra manera, que la llibertat d'opinió a internet s'ha convertit en llibertat d'insult. Si fins i tot passa en els darrers anys en programes de ràdio i de televisió, i amb noms i cognoms, i sembla que a ningú no li passa res, imagineu-vos a internet i darrera d'un anonimat. Diaris de gran prestigi (almenys fins ara) i renom permeten comentaris a tota mena de notícies, i sense que absolutament ningú controli cap ofensa ni cap insult... És el mercat en el que tot s'hi val, en el que tothom pot tirar a terra la paradeta del veí i quedar-se tan ample, o trencar una producció de cristall sencera i que encara es rigui la gracieta.
Llach ve d'uns altres temps, uns temps en que podien estar a favor o en contra del teu discurs, de la teva música, o del que fos, però almenys hi havia arguments i no qualsevol persona, sense tenir-ne ni la més absoluta idea, podia opinar públicament arreu i que tothom ho llegís. Amb internet - que jo trobo un invent magnífic, per no dir fins i tot el gran invent del present i del futur - està clar que és molt més difícil ser personatge públic, i encara més, si ho ets, pronunciar-se públicament de qualsevol tema polític o social sense que, al cap de poques hores, centenars d'insults impunes - que no arguments en contra de la teva opinió - ja pengin de la xarxa. I si el personatge públic en qüestió ja té feta la seva trajectòria, i ja fa temps que es plantejava una altra manera de viure, per què continuar aguantant tot això?
En fi, me n'estic anant una mica, però és que aquesta és una qüestió que m'interessa força... El que volia dir és que junt amb els anònims comentaristes de tot, han sortit també de sota les pedres els periodistes i d'altres opinadors de tot i que cada dia han de penjar una columna en algun dels anomenats diaris digitals sense tenir-ne ni idea en moltes ocasions del que parlen. N'hi ha tants, d'opinadors a la xarxa, que l'has de dir ben grossa per a destacar, per a tenir molts comentaris, per a que la gent entri al teu text a veure quina una en dius avui... Adjunto tot seguit només un exemple - i no pas excessivament dur amb Llach, n'hi ha que ho són molt més - d'un personatge força lamentable que es diu Sergi Fidalgo i que escriu en un diari digital també esperpèntic anomenat e-notícies. És un article del 20 de febrer de 2007, i el problema, que també, no està tant en les bajanades que escriu, sinó en tot el seguit de comentaris que sap que desencadenarà, més propis (com en molts casos en aquests espais) d'una colla d'embriagats a altes hores de la matinada que no pas d'unes persones amb un mínim d'estudis, ni que sigui l'ESO.
Lluís Llach, "el plasta"
Sergi Fidalgo
Ho sento, he intentat no pensar així, i durant un temps he intentat comprendre aquest personatge, però ara considero Lluís Llach el tio més pesat i més plasta de tot Catalunya. La seva pose de consciència crítica del país no em resulta convincent, quan forma part de l'establishment cultural i mediàtic català: quan ets el referent per a bona part de la nostra classe política, la que ocupa conselleries i ajuntaments, no pots ser ni alternatiu, ni ser antisistema. Llach és sistema pur, un cantant que, amb les seves cançons, fa plorar d'emoció les tietes, els dissenyadors progres amb estudi a l'Eixample i compte corrent més que sanejat, els diputats i els botiguers, mentre es dedica a fer negoci venent vins.
Si Lluís Llach és la nostra veu crítica, és que Catalunya està molt malament, i l'oasi ha triomfat. Som un país tancat, que es mira el melic, i que busca Pepitos grillos que no ens facin mal, que simplement ens donin un petit clatellot mentre pensem "tant és, ens l'ha donat el Lluís, que és un dels nostres". Trist destí el de Catalunya amb herois d'aquesta mena. Llach és un poeta musical de qualitat, i res més. I dic "de qualitat" perquè accepto el consens que hi ha entre els crítics, perquè a mi la seva obra no em diu res.
A vegades he pensat en quin percentatge els acompanyaments musicals de les cançons de Llach - com de tants altres cantautors - estan creats per ell mateix, i quina part és obra dels seus músics. És a dir, si Llach agafava i li deia al guitarrista: "tu aquí has de fer do - mi - fa - do - mi - do", o bé els mateixos músics li proposaven melodies, solos, etc.
