Companys, no és això

Contundent i polèmica cançó la que tancava el disc "El meu amic el mar" (1978). Diuen que molts "companys" es van cabrejar amb Llach, i el van posar a la llista negra. I és que la lletra és clara i transparent com l'aigua, directa i amb metàfores evidents, i convertint Lluís Llach una vegada més en la veu del poble que, tres anys després de la mort del dictador, veia com moltes coses per les que havia lluitat, en les que havia somniat, per les que havia plorat de dolor, seguien sense fer-se realitat, i amb el desencís afegit que molts dels "companys de viatge i de lluites" de temps enrera ara es baixaven els pantalons i donaven per bones coses increïbles. I així seguim encara avui, amb crims d'Estat que no han estat jutjats, amb una constitució aprovada a punta de fusell i que s'ha convertit en la Bíblia per a retallar un munt de llibertats individuals i col·lectives, amb ministres i secretaris franquistes que encara es troben en llocs de responsabilitat...

Sí, no és gens extrany que molts s'enfadessin amb Llach, perquè ja sabem que les veritats ofenen, i molts es pensaven que allò de "cantautor protesta" només havia de ser aplicable contra les dictadures, i no per a d'altres circumstàncies. I el més trist de tot és que la cançó "Companys, no és això" segueixi sent vigent. Independentment d'això, deu ser el títol de cançó en català que més s'ha usat en articles de premsa (no necessàriament per a qüestions polítiques, també quan un equip de futbol no rutlla, per exemple), tot i que són (som) molts els que canviem sovint el títol: situem el "companys" al final de tot, o el verb el posem en passat (tal i com comença la cançó)...

Musicalment, potser Llach ni ho sap però va fer servir cadències molt semblants al "Can't help falling in love with you" de l'Elvis Presley (paranoies meves, de segur que no hi esteu d'acord). Són tres estrofes amb la mateixa melodia i acords, fàcils de taral·lejar (és un himne), però a mesura que avança la cançó cada vegada és més contundent per la força de les paraules i per la incorporació d'una coral, recurs utilitzat en diverses ocasions en la seva discografia (un dia podem fer un article sobre això). Diuen que Llach ja tenia enllestit el disc quan, de la nit al dia, va decidir escriure i enregistrar aquest tema, i certament poc té a veure amb les altres cançons que el precedeixen, perquè totes tenen el nexe d'unió, d'una manera o altra, del mar, i aquesta en canvi se serveix a part. Tot i així, l'estat d'ànim de Llach sí que ja es deixa notar en d'altres moments del disc, sobretot a "Camí cap al nou cant", en que el rerafons no deixa de ser el mateix que a "Companys, no és això".

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.