1 de setembre del 2008

Reravera



Entrem al mes de setembre, i ja comencem a notar al clatell el frec de la tardor. Els dies s'escurcen i les nits seran més fresques. Hi haurà (esperem) pluges i tempestes, i vent. La Natura amb la seva força. I a Llach això li agrada, i sempre s'ha declarat un enamorat de la tardor. Possiblement sigui una estació per als poetes, o per als nostàltics, o per als melancòlics: després que durant alguns mesos no passi pràcticament res climatològicament parlant, tot és remou i els colors es transformen. No són sensacionals els marrons i ocres i carbasses dels boscos a la tardor? Aquell pessigolleig a la panxa, dels quals molts en fugen com odien els diumenges a la tarda, però en canvi a tants d'altres ens encanta.

Llach ens va ensenyar a molts una nova manera d'anomenar la tardor: reravera. Ho fa a través de la cançó "La Joia", que subtitula "Cançó de reravera", i que tanca el disc "9". No és habitual que Lluís Llach usi paraules poc corrents en la llengua en els seus temes; la seva és cançó popular, per a tots els públics, i fins i tot m'atreviria a dir que quan demanava a Martí i Pol que li fes lletres per a les seves músiques li insinuava que les paraules fossin molt planeres o habituals.

I és que de fet la paraula "reravera" no surt en cap moment durant la cançó, i només els que es fixen en el títol la troben escrita. Tampoc la lletra fa una descripció de la tardor. Aleshores, per què aquest títol? Doncs m'imagino que en gran part és això que deiem, aquests contrastos que provoca la tardor també en els ànims de la gent, i és com si una persona que viu a gust la tardor li digués a una altra que ho passés malament: "vinga, ànims que segur que hi ha un demà en que brilla el sol. Potser ara hi ha núvols i tempestes, però a casa nostra sempre acaba sortint la llum i la claror". Temàticament, doncs, segueix molt la línia llaquiana (potser és el gran tema llaquià?) que ja trobem a "Que tinguem sort", "Ítaca", i tantes d'altres cançons, això de l'anar més lluny dels arbres que ara ens empresonen... Fins i tot musicalment és pur Llach, ell sol al piano i amb aquest to una mica trist i narrant coses una mica dures però per a acabar amb un crit d'optimisme i d'esperança. És a més a més una cançó fàcil de corejar, i que entronca perfectament amb "Abril 74", "On vas", "Companys, no era això", i també tantes altres. De fet, de segur que si l'hagués compost als 70 ara seria una de les seves peces més conegudes.

A tot plegat cal sumar que la dedica a Tortell Poltrona i als cors sense fronteres. Sens dubte uns col.lectius que necessiten d'aquesta classe de lletres per a afrontar-se cada dia a moltes imatges amb les que es troben, però també aquestes mateixes persones poden dedicar les paraules de Llach als infants i no tant infants als que intenten ajudar.


Ja només sé cantar per dir-te
que hi ha un món nou dins aquest món que et costa viure.
Que val la pena si tens la força dins del cor
per prendre el risc que és sempre el bell intent
de posseir...
la joia, la joia per què avances
pel llarg i vell camí que du a un món millor.

No em dono vergonya d'aquests somnis
ni em cansa fer un poc més possible l'impossible.
Que si no arribo fins al destí que em diu el cor,
faré senyal del lloc a l'horitzó
guardant en mi
la joia, la joia de sentir-vos
sabent que aneu encara molt més lluny que jo.

No hi puc fer res i et dic encara
que un món millor sempre t'espera enllà dels astres.
No és sols un somni,
també és la urgència pel dolor
de tanta gent, desheretats de tot,
de tot menys de...
la joia, la joia d'inventar-se
un bell demà més digne on hi surti el sol...

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Només donar-te les gràcies per continuar aquest magnific blog, és un plaer llegir els teus comentaris.
dolors

Anònim ha dit...

La tardor, tardorenca, mai arriba tard. Dona temps al temps i calma les ànimes atordides.

Tirant

Anònim ha dit...

Felicitats pel bloc.És fantàstic.Si us plau,segueix endavant.
Mar.

Maurette ha dit...

Me encantan tus poéticas consideraciones sobre el "tardor". Hace poco la llista de Llach discutía el tema, y yo no opinaba porque me és difícil, siendo de un país tropical, hablar sobre esto intervalo de tiempo que casi no hay por aqui. Pero en tus palabras pude sentir el viento y los colores alrededor de los campos. Muy bonito, oportuno y feliz esto texto.
Maurette

Unknown ha dit...

Hola,felicitats pel bloc,només m´agradaria afegir el què penso d´aquesta reravera:suposo que Llach també es refereix a la seva reravera,en què ha trobat un lloc per viure aquesta tardor personal en companyia de qui ell vol i en el lloc on va viure una infantesa rica en valors humans,etc..En definitiva assumir l´hivern que se li acosta amb serenitat i acabant d´assaborir la vida en pau,tal com diu:lluny del brogit i dels cors freds i de la pressa i sobretot l´hipocresia humana que no estroba en un lloc petit com Porrera.
Potser no em sé explicar més i no m´entengueu però tenia ganes d´explicar.
Carme