21 de febrer del 2008

Es busca

Home de prop de 60 anys, poc cabell al cap i molt pèl als braços, potes de gall fermes al rostre, se'l va veure massivament per darrera vegada ara fa 11 mesos a la petita localitat empordanesa de Verges. Fa 176 centímetres d'alt, té un posat de feblesa al caminar, espatlles caigudes, i uns ulls una mica tristos però delatadors de ser bona gent i tenir un cor generós. Portava a Verges una camisa fosca i un gorro per a cobrir la calvície. Alguns diuen que ha sofert una mena d'atac d'amnèsia i que vol deixar de fer d'ell mateix, i que per això s'amaga i no va ni a recollir premis que li donen, ni a la presentació de treballs que l'homenatgen. Han arribat veus que se l'ha vist recentment pel Senegal. Respon al nom de Lluís.

Si algú el captura, viu o viu, que l'assegui davant d'un piano i li posi un micròfon als llavis. Es recompensarà.


19 de febrer del 2008

El públic de Llach: la renovació constant


He anat durant molts anys a concerts de Lluís Llach com per a fer-me una idea sobre els seguidors que té, si bé, és clar, tampoc n’he pogut fer una anàlisi científica ni m’he dedicat a fer enquestes entre els assistents als seus recitals.

Està clar que el seu públic ha estat molt transversal en quant ens referim a l’edat. És un dels temes més comentats: per molt que això que en diem “opinió pública” veiés en Llach un cantautor vell, cansat, amb cançons que fan adormir, etc., els seus concerts sempre han estat plens de gent jove, en una renovació constant que no es va aturar mai, i molt superior a la d’altres cantants de la seva generació. Reconec que en els darrers anys aquesta incorporació de jovent va ser menor: la barbaritat d’estils musicals i de modes que s’han menjat el mercat, el domini absolut en ràdios i televisions de cançons en anglès i en espanyol, o el fet que els joves catalans ja poguessin trobar, sortosament, una variada oferta en la nostra llengua, i no pràcticament només cantautors, en podrien ser algunes de les causes.

Els joves, n’estic segur, van ser els motiu principal de que Llach seguís molts anys dalt dels escenaris, a pesar de les constants intencions de plegar. No crec que l’haguéssim tingut 40 anys en directe si hagués observat que a les platees només hi havia cabells blancs. Ell va intentar anar renovant la seva música, sorprendre en cada disc, i hem d’entendre que també esperava que el seu públic canviés. No perquè volgués perdre el que ja tenia, però sabia que els majoritàriament consumidors de música, els que compren discos i van a concerts, són els joves. A més a més, per a molta gent es fa difícil seguir un mateix cantant o grup durant dècades, al meu voltant en tinc molts exemples, de persones que anaven als seus concerts durant molts anys però, pel que sigui, hi van deixar d’anar. A vegades la música, certes cançons o melodies, et porta a un passat que ja has superat, o que vols oblidar, o el que sigui, i també sovinteja la frase aquella de “m’agradava més abans”. Dit d’una altra manera, el públic o es renova o desapareix. Molts milers dels que van córrer a comprar una entrada per als seus darrers recitals ho van fer a mode de dir un adéu a algú que havia estat important per a ells en alguns anys de la seva vida, però que potser ara feia molt i molt de temps que no anaven a escoltar i ni coneixien els seus darrers treballs.

A pesar de la seva aparença, Llach sempre va voler mantenir un esperit jove, en la seva manera de parlar, les seves actituds, les seves col•laboracions amb grups de pop i de rock, la incorporació de potents guitarres elèctriques al conjunt... No sé si calia arribar a l’extrem d’actuar al Primavera Sound o al Senglar Rock (on finalment va haver de suspendre concert per malaltia), personalment penso que Llach apareixia com desubicat en aquests festivals, i també em feia patir especialment quan participava en concerts conjunts celebrats per causes vàries, sobretot al palau de Sant Jordi, i on la majoria del cartell el formaven grups de rock. Perquè una cosa és que hi hagi joves que s’incorporin als teus concerts, i l’altra és deixar-te caure allà enmig d’on hi ha pràcticament només joves i que hi van majoritàriament a escoltar un altre estil de música. Però bé, si ell s’ho passava bé fent-ho, doncs què s’ha de dir?

Foto: www.lluisllach.org

14 de febrer del 2008

Respon-me


Cançó carregada d'emotivitat, i especialment sentida com la canta i com respon el públic només iniciar-se el disc "Gener del 76", "Respon-me" és la germana bessona d'aquella que diu "On vas amb les banderes i avions...". Però "Respon-me" sempre ha quedat més relegada, potser perquè sembla referir-se molt més estrictament a una guerra concreta, i en canvi "On vas" apareix més aplicable a tots els conflictes bèl·lics en general. També perquè Llach en moltes èpoques s'ha negat a exaltar fàcilment els que l'anaven a escoltar, a fer esclatar el públic, i amb aquesta cançó se'ns dubte és ben fàcil d'aconseguir, igual que amb "La gallineta" o "L'estaca". I sempre va preferir allò de l'etica junt amb l'estètica, i segurament l'estètica d'aquest tema no li va acabar d'agradar.

A més a més la lletra tampoc el va convèncer. Una vegada li vaig sentir dir que això de que "tots hem perdut, tots som vençuts" quedava molt bé, però que era una punyetera mentida, que estava ben clar que hi havia hagut vencedors i vençuts. Sigui com sigui, el disc "Gener del 76" de ben segur no seria el mateix si no s'obrís amb aquest tema, que potser ja està bé que es recordi per a uns anys concrets de la seva trajectòria i manera de fer cançons.

Amic que tants de cops em parles,
aquí assegut,
ulls abatuts,
mai no has sabut
dir-ne allò just
del nostre absurd.

I avui que tinc el cos ple d'ànsia,
la meva sang,
les meves mans,
els meus afanys,
aquests pocs anys
m'estan cridant.

Qui va vèncer?
Qui dels ferros forjats per les bombes
va fer un poble nou?
Qui va vèncer?
Qui damunt de tants cossos aixafats
va aixecar aquella casa per a tothom?
Qui va vèncer?
Qui del llit s'aixeca amb el dret d'anar
pel carrer sense sentir por?
Pots dir-m'ho tu?
Pots dir-m'ho tu?
Saps que ningú.
Tots hem perdut,
tots som vençuts.

I amic, renegaràs amb força
d'aquesta nit,
de qui som fills,
d'aquest destí,
del nostre ahir
que ens ha traït.

Però, amic, més que buscar respostes,
cal adreçar
el foc, la llar,
hem de guanyar
tots aquests anys
que estan cridant:

Qui va vèncer?

6 de febrer del 2008

De Sol a Sol


Lluís Llach mirava de donar un fil narratiu a la majoria dels seus espectacles, i ho feia des de diverses vessants. Logicament, podien ser tot allò subjectives que vulguéssiu, perquè al cap i a la fi els temes de les cançons es relacionen o es deixen de relacionar segons convingui; i també per a un pot ser un fil narratiu anar combinant una cançó lenta o balada, amb una cançó ràpida o canyera, com feia quasi sempre; o això que va usar tant en les darreres gires (i que per cert a mi no m'agradava gens) de posar quasi totes les cançons noves, les del darrer disc, l'una darrera l'altra enmig del recital, en comptes de barrejar-les amb la resta.

Sigui com sigui, i veient que, efectivament, mirava de donar uns sentits concrets amb les tries de cançons dels concerts, no m'extranyaria gens que també per a ell tingués sentit de que, al llarg de la darrera gira, comencés l'espectacle amb un Sol, el de la cançó "Geografia", i l'acabés sempre (el recital pròpiament dit, sense comptar els bisos, moment en el qual tot es desmadrava) també amb el Sol del "Tossudament alçats". De Sol a Sol, anaven els darrers concerts de Llach. Com va dir una vegada en una entrevista, per a ell compondre era començar amb un acord a través del qual s'obria tot un univers de sentiments i passions, que el removien per dins. Per tant, hem de creure que de fet tot el concert era un immens univers que també s'obria amb un sol acord, i que també calia tancar-lo bé, i a poder ser amb el mateix acord, ja que també així fan la immensa majoria de cançons, començant i cloent amb el mateix acord.

I no és gens extrany que triés el Sol. Aquell Sol al que ja va dedicar una cançó al disc "Astres", aquell Sol que a "La joia" ens diu que espera que surti en aquell demà més digne, i després de que en un grapat de cançons ens parli de deixar-nos llum a la finestra, o que arriba la llum, o aquella llum que ens crema els ulls... No, no crec que fos gens casual que els seus darrers concerts comencessin i acabessin amb un Sol, i vulgués que ens emportéssim a casa aquest so (ja que ja diuen que després d'un llarg discurs, el que més es recorda és el principi i el final), encara que no ho fes conscientment; un acord d'altra banda preciós, molt brillant.