25 d’agost del 2008

I ara què en fem, d’aquest noi?



Diversos missatges al meu correu m’informen de la polèmica que ha sorgit sobre els “Onze Llachs”, i en alguns casos també em demanen que n’informi o en digui quelcom en aquest bloc. Gràcies a tots. Ho podeu llegir aquí: http://onzellachsmes1lagravaciooriginal.blogspot.com/

La veritat és que alguna cosa n’havia sentit, i ja esperava que tard o d’hora se’n sabessin més detalls. No deixa de ser un tema una mica rar i encara amb molts interrogants oberts, que esperem que, tal com promet el senyor Ignasi Teixidó, es vagin esclarint. Fins a quin punt aquell disc enregistrat fa més de 10 anys va ser obra d’Ignasi Teixidó, i fins on obra de Manu Guix? Com és que si Teixidó hi va posar tots els diners i la producció, Guix unilateralment va poder decidir que no es publiqués? Què deia exactament el contracte que, suposo, devien signar, i que per tant ha de ser la clau de si Guix va actuar sobre allò establert en el contracte o no?... Siguin quines siguin aquestes respostes, entenc perfectament l'enfadament de Teixidó si és que ell va tenir la idea original, s'ho va estar currant, i a sobre en va posar diners, i ara veu com Guix publica el disc sense ni tan sols esmentar-lo en cap entrevista.

El que està clar és que Manu Guix no és aigua clara. Amb la seva joventut i ja té massa punts foscos en la seva biografia. Ja la seva sortida de la companyia El Musical Més Petit, amb la que anava recollint èxits, va ser estranya i sembla ser que donada per un problema d’ego. La sensació amb el pas del temps és que a aquest noi se li van pujar els fums de ben jovenet de tants elogis com va rebre, i a partir d’aquí ha volgut aconseguir una carrera en solitari d’èxit a qualsevol preu, fins al punt de prendre part de la famosa acadèmia d’OT. La seva boca massa grossa l’ha delatat massa sovint: recordo com en una entrevista va comentar que el seu somni era tenir una casa amb piscina i jardí (perfectament respectable, però que després no vagi fent cançons sobre la pobresa i el que costa aixecar-se...); algunes de les declaracions que va fer sobre Llach tampoc van ser gens lluïdes... Ha tret el disc amb versions de Llach després d’haver fracassat totalment amb dos discos de temes propis, i, després del que ara es va sabent, sembla com si es tractés d’un as a la màniga que es guardava per si tenia moments de sequera en la inspiració o no li anaven bé els temes propis, com així ha estat. Que passava alguna cosa rara també es veia amb la seva web: quan més hauria d'estar en funcionament, entreu-hi per veure com la té! I amb el bé que s'ha acceptat el disc, i no ha fet ni gira de concerts ni res de res. Tot plegat força peculiar.

Jo he defensat el treball de Manu Guix sobre Llach perquè musicalment m’agrada, el trobo interessant, i perquè crec que sempre està bé versionar Llach si es fa ben fet, i més si això permet fer arribar les seves cançons a públics que habitualment no l’escolten. Una altra cosa és Manu Guix com a persona, que en això no m’hi volia posar, però que evidentment la cosa no pinta gaire bé, tot i que, com deia abans, caldrà saber més detalls de tot plegat.

Per cert, que no em desagrada gens com sonen les cançons de Llach en anglès!

La petitesa del país

I, com sempre, l’autoestima d’aquest país per la seva cultura, pels seus artistes i fins i tot per les seves polèmiques està sota mínims. Que jo hagi vist, cap diari s’ha fet encara ressò d’aquest tema, ni tan sols els més “nostrats” (corregiu-me si algú ho ha vist publicat en algun lloc), i per tant si no arriba a ser per l’invent dels blocs encara seria l’hora que ningú en sabria res. Diaris que després es faran ressò de qualsevol denúncia de plagi o petit conflicte entre artistes nordamericans o de qualsevol altre punt del món, o entre discogràfiques, però que no diuen res quan passen coses molt més a prop, a casa nostra; i estem parlant d’un disc de versions sobre l’artista que, cantant en català, ha venut més discos de tota la història, i sobre el disc en català que més discos i descàrregues porta aquest any. No sé si Ignasi Teixidó s’ha dirigit o no als mitjans de comunicació del país, però està clar que aquests, sobre aquest tema, n’haurien d’informar.

13 d’agost del 2008

Un disc de contrastos

"Somniem" (1979) està quedant com un dels discos més poc convencionals de l'àmplia discografia llaquiana. I això, parlant de Lluís Llach, un cantautor que no ha parat de renovar-se i d'intentar trobar noves sonoritats per a les seves cançons, no és poca cosa. Però jo més aviat el definiria com un disc de grans contrastos, en que la sorpresa és una constant, i que va arribar en un moment molt concret de la seva carrera.

Després de publicar treballs tan impactants i considerats conceptuals com "Viatge a Ítaca", "Campanades a morts" i "El meu amic el mar", difícilment el de Verges podia tornar a un disc de cançons senzilles i de cantautor "pur", com ho havia estat "I si canto trist" abans de tota aquesta producció. S'hagués considerat que feia un pas enrera. A més a més, Llach va fer el disc pensant en la seva retirada - va estar un any sense pujar als escenaris -, i això també va marcar les seves lletres.

Dins de tota aquesta rarera, el disc inclou algunes de les joies en majúscula de la seva discografia. "Vida" és la que més s'ha popularitzat, i sens dubte una de les millors lletres de la seva trajectòria, però a "Dibuix" hi trobem Llach en estat pur, el que es deixa anar i el que envolta a qui l'escola, i "Cançó d'amor a la Llibertat" és una peça injustament oblidada pel mateix Llach als concerts, i diria que per gran part dels seus seguidors. "Criatura dolcíssima" ens descobreix el Joan Fuster poeta, i té el seu ganxo la melodia composta. Però a partir d'aquí arriba l'altra cara de la moneda, aquells temes que han fet passar aquest treball a la història com a rar. A dalt de tot del podi, "La mula sàvia", considerada per a molts la pitjor cançó de Llach, i una demostració clara que a l'hora de fer cançons iròniques o satiriques va quedar sempre una mica coix; "Darrera les muntanyes" és un tema lentíssim, d'aquells que fan que molts considerin Llach un cantautor avorrit. I els punts se'ls marquen els temes que obren i tanquen el disc, i que creen divisió en les opinions; "Encara" recupera com a leiv motive el "Venim del Nord, venim del Sud..." que tanta fortuna havia fet en el disc anterior, però amb uns jocs de veus contundents i com si es tractés d'una marxa. Mentrestant, "Somniem" és una manera ben impactant de cloure el disc, tot un seguit de principis més recitats que cantats, de manera contundent, i que va in crescendo com una tempesta, fins que arriba de nou la calma.

Un disc, però, que cal escoltar perquè segurament és dels més profunds de Llach i en que hi trobem tot un ventall de temàtiques i d'estils que no es troben en cap altre treball. Segurament Llach no seria Llach si no hagués tret "Somniem", encara que per a ben pocs sigui el seu disc de referència del de Verges.

12 d’agost del 2008

Lluís Llach tornarà als escenaris, puntualment



Notícia extreta de Vilaweb.cat


La música de Lluís Llach tornarà a escoltar-se a un escenari. Serà al desembre en el marc d'un espectacle, iniciativa de l'actor Jordi Dauder, al Teatre Lliure dedicat al desaparegut poeta Miquel Martí i Pol. El seu representant però, ja ha matisat que es tracta d'un retorn puntual i que en cap cas reprèn la carrera musical. El cantautor de Verges va posar punt i final al seu pas pels escenaris el març de l'any passat .

L'espectacle al Teatre Lliure és una iniciativa de l'actor Jordi Dauder, amb qui Llach ja va col·laborar el 2004 per recordar el poeta de Roda de Ter. A diferència d'aquella vegada, ara Lluís Llach no cantarà, i només l'acompanyarà al piano. Completarà el repartiment l'actriu Sílvia Bel, coneguda pel seu paper recent de Colometa a 'La plaça del Diamant'.

2 d’agost del 2008

Parlavà


Aquí també és a casa i també el temps
hi transcorre lentíssim, entre dubtes,
plàcids enyors i algun escadusser
somni que els dies dallen, implacables.
Tant se val aquell rastre que vaig perdre,
sense saber-ho, una tarda llunyana,
embadalit com una criatura,
i tant se val aquesta fosca absència
que se m'entortolliga a les entranyes.
Tant se val tot. Aquí també és a casa.

Fragment de Suite de Parlavà, Miquel Martí i Pol.

És curiós com Lluís Llach sempre ha estat molt gelós de la seva intimitat, però en canvi ha tingut pocs problemes per a explicar a quins pobles residia, en quines cases... Per poc que se seguís la seva trajectòria, sabem, perquè ell mateix ho explica en entrevistes, que ha residit a Verges, a Parlavà, a Porrera, a la plaça Reial de Barcelona, al port Olímpic de la capital catalana... Potser és pel seu amor per l'entorn, per les seves ganes d'agrair als veïns la manera com l'han acollit i respectat sempre, o perquè ens vol fer més entenedores moltes de les seves lletres, aneu a saber.

Dels llocs on ha residit, però, Parlavà és l'únic que es va quedar sense disc dedicat o com a mínim cançó. Possiblement no hi va haver el moment, tot i que a Parlavà Llach hi va treballar de valent, sobretot per al disc "Torna aviat", i en certa manera li va servir per a recuperar una mica la inspiració. A Parlavà va ser on es va anar gestant una relació d'amistat més profunda amb Miquel Martí i Pol, que donaria els seus nombrosos fruits durant la dècada dels 90, i que per al mateix poeta va ser importantíssim: la seva estada al mas de Llach va propiciar la redacció dels poemes de "Suite de Parlavà", llibre altament recomanable.

I aquesta connexió amb el territori, amb l'entorn, Llach sempre l'ha volgut exterioritzar i compartir. No va parar fins fer realitat el desig que les cançons del "Verges 50" van sonar a la plaça del seu poble, tot i les dificultats que això suposava; també va ser sonada la presentació del disc "Porrera" al camp de futbol d'aquest poble del Priorat. I potser no es coneix tant, però també va ser multitudinària, la presentació del "Torna aviat" a Parlavà. Hi van assistir prop de 2.000 persones - en un poble que té uns pocs centenars d'habitants -, i va comptar amb la presència del mateix cor que participava al disc; va ser un concert d'aquells que els que hi van assistir tenen emmarcat, i a més a més Llach amb la seva habitual generositat va fer donació de la recaptació al poble, per a una pista esportiva.

La seva marxa cap a Porrera, però, va trencar en part aquesta intensa relació que s'havia començat a donar amb Parlavà, tot i que hi va continuar anant i ell mateix va declarar en més d'una ocasió que "és el lloc on realment m'agrada estar".