29 de desembre del 2007

El darrer vinil


Era l'any 1992 i jo feia ben poc que tenia una cadena de música nova, que incorporava reproductor de CD's però també tenia tocadiscos. En aquell moment va sortir un disc doble i en directe de Llach: "Ara, 25 anys en directe". Vaig acostar-me a la botiga de discos habitual, i vaig mig escandalitzar-me de veure que el disc en versió CD també era doble, i que valia al voltant de 4.000 pessetes. En vinil valia poc més de la meitat. En aquells moments ens deien que, com que era un invent nou, això del CD, i encara no n'hi havia prou demanda, els preus eren cars, però que en poc temps baixarien. Com ens prenen el pèl...

No m'imaginava que el CD apartés del mercat tan ràpid el vinil. Tampoc entenia que, per a escoltar el mateix, s'hagués de pagar quasi el doble. I digueu-me antiquat o el que vulgueu, però encara ara em sedueix l'encant i el lleuger crec-crec de l'agulla damunt el disc. Total, que com us podeu imaginar vaig comprar el "Ara, 25 anys en directe" en vinil. Aquest va ser el darrer disc en aquest format que vaig comprar, i avui, com amb la col·lecció de "La Vanguardia" adquiria per primera vegada aquest disc en CD, m'ha vingut aquest record al pensament.

Reconec que haver de girar el disc cada quart d'hora, i més si el disc és doble, causa cert cansament, i segurament per això no és dels discos que més he escoltat. O sigui que amb el vostre permís me n'hi vaig, a veure com em sona en suport digital.

25 de desembre del 2007

Infants


Per al dia de Nadal crec que s'escau parlar dels infants. Se'n podria fer una tesi sencera, ja que aquest és un dels termes més usats per Llach en les seves cançons: prop de 30 textos seus contenen la paraula "infant" (en algun cas "infantar"), i encara un parell més la paraula "nen". Intentaré però resumir molt.

És prou clar que dins del concepte "infant" es reuneixen molts dels adjectius que a Lluís Llach li agrada remarcar, o li agrada de transmetre en les seves cançons. Dins dels ulls d'un infant hi ha la tendresa, la innocència, la puresa, la veritat, la sensibilitat, l'amor... Però també "infant" com a ésser més indefens en les guerres, en la violència, com aquell que menys culpa té i és el que rep. També "infant" com a ésser entremeliat, juganer, que tira pel dret sense pensar-s'ho dues vegades. I finalment també "infant" com a futur, com a món que ha de seguir existint, i com a humà que espera dels adults actuals un comportament digne per a ell poder tenir un futur també digne.

No és poca cosa. I sovint sembla que Llach ens reclami també una certa mirada d'infant, veure el món sense tanta competitivitat, tants interessos econòmics, tantes desconfiances. Ell mateix es vol veure a vegades com un infant: "...malgrat la meva barba sóc infant en la mirada...", ens canta a "Vida", o "...que amb avarícia d'infant voraç aplego en l'equipatge..." ens diu a "Alè".

És, però, segurament, en la relació horrible infant - guerra - mort pel que aquest terme és més recordat en les seves cançons. Quan a "Cançó sense nom" crida "...on vas quan ja l'infant no vol jugar perquè el carrer vessa de sang..." és difícil que la pell no es posi de gallina. A "Aprendre", la frase també sentida de "...que n'és de trist si un infant mata, enllà i aquí mort la tendresa...". L'estrofa que va afegir a "El cant dels ocells", per a recordar els infants orfes de Bòsnia, i en el mateix sentit els "...jocs d'infant pel seu vell llom...", al tema "Mare Marona".

El punt culminant de tot plegat és "Infant de Beirut", l'única peça que titula amb la paraula "infant" i emmarcar-la en un context molt concret. És per mi una cançó molt trista, i on es fan evidents algunes de les coses exposades aquí.

No sé prou bé si era tristesa
o el dolor antic d´uns ulls d´infant.
Però, per un moment, del món va ser el retrat
aquella imatge d´un infant de Beirut.

El fràgil braç, tendra tragèdia
brandant fusell; mort i bandera.
El cos menut i bru perdent-se en la ciutat,
un ninxol anònim per l´infant de Beirut.

Al cel hi té els déus del "napalm"
i el tro infernal d´ocells de plata,
en l´horitzó només, l´exili sempre amarg,
bressol i tomba per un infant de Beirut.

Morir a Beirut, morir a Mathausen,
el mateix foc en temps distants,
mirall glaçat d´un món on ja ningú respon
als ulls immòbils d´un infant de Beirut.

19 de desembre del 2007

Mai no em voldria esclau...

Després de caure molts anys en l'oblit, la cançó "Geografia" va prendre una força inusitada en la darrera gira de Llach. La va situar en un lloc tan privilegiat com és la cançó que obria els recitals (i per tant també el seu darrer recital), i a més a més la va recuperar per al seu últim disc i va decidir que fos la cançó que el tanqués, i per tant serà ja per sempre (si no s'ho repensa) el darrer tema seu en un disc d'estudi.

Segurament "Geografia" necessitava d'una segona oportunitat. Publicada l'any 1988 en un disc amb el mateix nom que, ni de llarg, passarà a la història com un dels seus millors treballs, Llach es trobava, després de l'esclatant "Astres" en la línia de recuperar de nou la cançó melòdica i de durada breu, però que s'allunyés en quant a sonoritat del que havia fet tant en els anys 70, com en els 80 amb "Maremar" i "T'estimo". I es va quedar a mig camí, no només en el tema "Geografia" sinó en tot el disc. No és estrany que durant molt de temps ni una sola de les cançons d'aquell disc no formés part del seu repertori.

I en aquesta segona oportunitat "Geografia" té nous vestidets i pren un aire més fresc i contundent. Està acaronada per l'entrada a poc a poc dels instruments, i Llach hi introdueix algunes petites varietats en la melodia que l'enriqueixen. Ja en la versió original, la construcció melòdica que segueix recorda la de "Amor particular", amb unes estrofes força lentes i arrossegades, i unes tornades que van creixent tant en ritme com en força com en sons aguts.

En quant a la lletra, jo la trobo molt bonica, tot i que excessivament breu (podria haver introduït a la segona tornada alguns canvis respecte a la primera) i plena de referències al seu viatge a Ítaca, de nou clucades d'ullet al públic, a l'ésser humà com a centre de les seves passions, l'amor com a força motriu... A ell li agradava presentar-la com un mapa de carreteres, i per tant desplegava aquest mapa sobre l'escenari i a partir d'aquí ja anava dedicant cançons a cadascun dels temes exposats només començar el concert.

Mai no em voldria esclau de res
i encaro percaço l’anhel
que tenaçment em fuig.

Sempre fidel al mateix gest
que em fa senyal d’un obsessiu camí.
Mai no em voldria esclau.

Però deutor d’amor ho seré de grat,
que m’obliga el batec d’un cor generós.
Ser deutor feliç dels qui em són amics,
que a les seves mans tinc l’únic país meu.
I deutor lleial de la gent d’arreu,
dels qui conec només l’alè fratern.
Així és la geografia del meu cor.

Lliure només em puc donar
i lliure sols puc prendre el que tu em dons.
Mai no em voldria esclau...

Però deutor d’amor ho seré de grat,
que m’obliga el batec d’un cor generós.
Ser deutor feliç dels qui em són amics,
que a les seves mans tinc l’únic país meu.
I deutor lleial de la gent d’arreu,
dels qui conec només l’alè fratern,
així és la geografia del meu cor...

14 de desembre del 2007

La Marató de TV3

Aquest proper diumenge, hores i hores de la televisió nacional catalana estaran dedicades a la solidaritat. I és que, a una setmana i escaig del Nadal, sempre arriba la Marató de TV3. Dotzenes d'artistes hi prenen part, però aquest any el més probable és que n'hi falti un d'habitual: Lluís Llach.

Tinc una opinió sobre la Marató bastant diferent de la d'en Llach, però en aquest tema la meva opinió és el de menys i per tant anem a parlar de la relació d'en Llach amb la Marató de TV3. Hi va començar col·laborant més o menys una vegada cada dos anys. Curiosament (o no), semblava que s'alternessin ell i en Serrat: un hi anava un any, i l'altre, el següent. Així va ser fins a finals dels 90, quan Llach comença a fer bandera de la Marató i hi comença a participar en cada edició, i en parla fins i tot als concerts.

El punt més àlgid d'aquesta intensa relació va arribar el 16 de desembre de 2001: Llach hi va interpretar una cançó feta expressament pensant en el programa, "Fabià", que encara no estava enregistrada i que la va presentar amb el títol de "Perquè arriba la llum", bromejant uns moments sobre aquest títol ja que dos dies abans hi havia hagut una gran apagada a Catalunya (les coses no canvien gaire...). Aquell 2001, en que a més a més se celebraven els 10 anys de la Marató, l'edició estava dedicada a la Sida, i aquesta era una malaltia que havia afectat a gent propera a Lluís Llach, com el director de teatre Fabià Puigserver, amb la qual cosa la lletra d'aquesta cançó és força intensa. Al cap de quatre anys, el tema també es va recollir en el primer disc de la Marató de TV3.

També va ser bonica l'entrevista que li van fer com a convidat tot parlant de Miquel Martí i Pol, al costat de la seva vídua, del futbolista (ara entrenador) Josep Guardiola, i del periodista Xavier Grasset. Després Llach es va aixecar i va interpretar al piano "Roses blanques", com un cant a l'amistat.

Sens dubte Llach ha tingut uns darrers anys de carrera artística molt marcats per les malalties i morts d'amics i familiars, com ho demostren molts dels temes dels darrers treballs, i d'alguna manera a la Marató hi abocava aquest sentiment, hi cantava sempre en rigurós directe des de molt endins, i transmetent la seva solidaritat i el seu desig de pal·liar el patiment d'aquells que patien alguna malaltia i dels que són prop d'ells.

10 de desembre del 2007

La crosta nacionalista


Des que tinc raó de ser, crec que puc comptar amb els dits de les mans les vegades que he vist alguna actuació musical d'algú que s'expressés en llengua catalana en una cadena de televisió d'àmbit estatal, incloent-hi les dues públiques, que paguem entre tots i que se suposa que són de tots els espanyols. Cada aparició d'algun cantant o grup que s'expressa català és vista, ara i fa vint anys, amb una total excepcionalitat, i així es recorda també amb el pas del temps: "recordes la penosa entrevista que li va fer Miguel Bosé a Llach al programa 'El séptimo de caballería'?", "Vas veure aquell any que a La 2, a partir de les 12 de la nit, van fer un reportatge sobre els 25 anys de carrera de Lluís Llach?". Quasi que m'atreviria a dir que en les darreries del franquisme hi va haver més aparicions de cantants cantant en català (o en gallec o en euskera) a TVE que no pas en democràcia, bàsicament pel ressò i la repercussió que va tenir en el seu moment la Nova Cançó, i potser amb filtres i censures i tot el que vulgueu, però és que ara ni això. Grups i cantants més moderns que a Catalunya han venut milers de discos i s'han fet d'allò més populars, són del tot desconeguts a Espanya, ningú els ha convidat a cap plató de televisió, ningú els entrevista en cap diari que s'editi al centre peninsular...

No és d'extranyar que en els seus concerts a Madrid i a d'altres llocs d'Espanya Lluís Llach digués sovint que el fet de que vagi gent a veure'l "és un miracle". S'ha amagat conscientment i consistentment des dels mitjans públics espanyols tot allò fet en les llengües peninsulars no castellanes, usant un nacionalisme espanyol molt evident, governés qui governés. Una crosta nacionalista que no s'ha pogut arrencar o millor curar mai.

9 de desembre del 2007

Vehicles terrestres (o Llach només va en tren...)

Està prou clar que el mar és l'espai perfecte per a Llach, i en les seves cançons es fa uns tips d'anar en barques, barquetes i vaixells. En canvi, per terra, quasi no hi va. A les seves lletres hi són inèdits els cotxes, les motos o les bicicletes... Tan sols els trens hi apareixen esporàdicament, en casos molt concrets, però en un parell de temes com a motor total de la cançó.

Què tenen els trens que no tenen els altres vehicles? Segurament el fet de ser mitjans de transport molt més socials, en que hi trobes gent tan diversa, no només dins el tren sinó també a les estacions, a les andanes... Hi ha trajectes de tren que poden ser d'allò més curts, i n'hi ha d'altres que poden ser de moltíssimes hores. El tren et permet parlar amb el que tens davant, llegir, dormir, aixecar-te i anar cap aquí i cap allà... El poc que ocupa la via fa que puguin circular per espais naturals que no poden travessar autopistes o carreteres, i els passatgers poden badar contemplant aquests paisatges... I també tenen una altra cosa important: el pes de la història. El tren com a vehicle en que es van transportar tantes i tantes víctimes de la guerra... A més a més, és una paraula monosil·làbica, de les que agraden a Llach, que es pot posar fàcilment a qualsevol frase...

Malgrat tot això, com dèiem, tampoc són gaires els casos en que el tren pren presència a les lletres llaquianes. La cançó "A l'estació" és la que tracta més el tren com a element més "popular", més proper, perquè en canvi "Els trens de Kosovo" ens reporten a allò que dèiem: els horribles trens de les guerres. Hi ha un home envellit que a "Se'n va content" s'enfila a un tren per a deixar enrera un passat, mentre que a "Un cinema paradís, si us plau", en Keaton va dalt d'un tren que fumeja, fumeja...

No sabem si Llach recuperaria alguna d'aquestes cançons per a una nova gira i hi afegiria algun irònic comentari sobre els molts problemes recents d'algunes línies de tren... Sembla que no ho sabrem perquè Llach diu que vol deixar de fer de Llach, i ni declaracions no fa. No veu que veus com la seva segueixen fent molta falta.

3 de desembre del 2007

Premsa rosa

"Si hagués volgut vendre la meva intimitat hagués pogut ser ben escandalosa"; "M'he sentit molt respectat per part de la premsa". Són només dues frases agafades a l'atzar de Lluís Llach en relació al respecte a la seva vida íntima i personal per part dels mitjans de comunicació. Certament, ha gaudit d'un respecte en aquest sentit, guanyat a pols, és clar, com pocs, i és que si no vols pols no vagis a l'era. De tant en tant ha deixat anar alguna que altra indirecta sobre qui era la seva parella en aquell moment, si és que aquesta persona era coneguda o famosa, però més com un gest cap a la normalitat que no pas en el sentit de vendre cap exclusiva, en absolut.

Llach sempre s'ha allunyat molt dels actes públics, dels "cóctels" de famosos que van a lluir vestits o parents. Això li ha comportat una certa fama d'esquerp o de "borde", i de fet això de viure en un poble allunyat de la créme de la créme i que per sortir d'allà cal molta paciència per a entomar tancats revolts, li deu haver anat de conya com a excusa per a no assistir a mil i una festetes. Almodóvar no és l'únic que no va a recollir guardons. En té tot el dret i això ha fet que ningú el jutgi per gaires més coses que la seva feina artística o el seu posicionament polític.

A vegades fins i tot penso que un dels motius pels que Llach no ha volgut mai fer carrera en castellà (o en francès, tant se val) és perquè a Catalunya s'ha sentit molt respectat i molt a gust i, per tal com és, se li hagués fet una muntanya fer-se "massa conegut" a segons quins llocs. Mireu per exemple el que li va passar a Andreu Buenafuente: després d'anys de ser conegut a Catalunya sense que mai ningú es fiqués amb la seva intimitat, al cap de poc temps de fer-se famós a Espanya ja apareix en una revista una foto seva ensenyant el darrere...

Bé, i per què escric avui tot això? Home, primer perquè aquest bloc pretén parlar de la figura de Llach des de diferents vessants, com a artista i també com a persona, sempre respectant-lo, evidentment. I després perquè he vist que ja han estat diverses les persones que han entrat al bloc després d'haver posat en el cercador Google paraules de cerca com "parella de Lluís Llach", o "qui és la parella de Lluís Llach", o "és Llach homosexual". Doncs bé, que sàpiguen, si llegeixen aquest article, que aquí sempre s'ha respectat la seva intimitat.