Que passaran els anys i vindrà l’adéu, com així ha de ser...

Quina certesa més immensa, aquesta frase! Us n’adoneu? Totes aquelles persones que ens envolten, tota aquella gent que ens estimem, arribarà un dia que serà el darrer en que les veurem, que marxaran... si és que no marxem nosaltres primer. I no parlo només de la mort, també de comiats, de motius pels quals l’atzar fa que ja mai més et creuis en el camí...

Que certa, aquesta frase, i que ben posada en el rovell de la cançó! Un gran poeta no només ha de saber d’aquelles que has d’agafar el diccionari per conèixer el seu significat. Un gran poeta també ha de situar frases properes en el moment oportú, que toquen la fibra, que t’hi sents plenament identificat. I si a sobre se’t queden gravades en la memòria i et vénen al cap en moments clau de la teva vida, aleshores, el poeta, ja fa el ple, ja és complet. No sé si a vosaltres us ha passat, penso que a més d’un/a segur que sí, però aquest vers, en concret aquest vers, m’ha vingut i revingut en moments emocionals molt intensos. Que passaran els anys i vindrà l’adéu, com així ha de ser...

Una certesa, passaran els anys i vindrà l’adéu. Decepció, tristesa, melangia, el que es vulgui. I aquest “com així ha de ser” que és perfecte, que ens dóna la mesura del que som, que no podem lluitar contra segons què i per tant ens ho hem d’agafar tal com és, tal com se’ns dóna, i per això mateix aprofitar-ho plenament, viure-ho intensament, potser fins i tot pensant que cada moment pot ser el de l’adéu, el darrer, carpe diem. És també allò que cantava aquella? “Como si fuera esta noche la última vez”?

Que tristos són els comiats, els finals, i en canvi quina força interior ens acaben donant, com ens fan viure la vida a flor de pell. Una vegada acabada una història és quan es pot fer balanç, l’hora de valorar, de recordar, sobretot, les coses bones, el que t’ha ensenyat. Quan fem un viatge molt intens, de molts dies, sovint no gaudim prou del que veiem, del que vivim, perquè el mateix cansament i l’acumulació d’experiències noves ens ho impedeixen. És quan hem tancat el viatge, una vegada reposats, que recordem, revivim, les meravelles que vam veure, i les gaudim.

Que tristos, però que importants, són els comiats per a la nostra vida. Com així ha de ser.

Vaig i vinc

M'agrada molt el so - i, per què no?, també el soroll - d'aquesta cançó. Quan es va acabant el disc en directe 'Ara', mentre la gent marxa, s'escolta com els espectadors van comentant la jugada, i ell, com si no gosés molestar, agafa el piano i algun músic que encara té ganes de bufar una mica, i ens fa tota una declaració de principis. Un tema que baixa fins a les tenebres amb notes molt greus, i al mateix temps s'enfila amb força als cims, per dir-nos que no, que no se'n va, que potser ara arriba, però que, sigui com sigui, ens deixa llum a la finestra per si ens venç l'enyor. Sabia ja de la seva greu malaltia quan va escriure aquests versos? És molt probable. Algunes vegades que li vaig sentir cantar en anys posteriors no ho va fer mai amb la mateixa intensitat, amb la mateixa veu de certa preocupació i resignació de quan la va enregistrar. Però el que n'acaba sortint és un gran cant a la vida - un més! -, i a l'essència, al record, i als racons que podem trobar per mantenir vives a les persones que ja no podem besar.

Serà tan fàcil de partir
d’entre els llençols d’aquesta vida,
sempre és tan fàcil de partir,
creuar lleuger a l’altre riba,
suaument lliscar cap a la fi,
molt més enllà de l’ombra blava
i sens gest dir l’últim sí
al res ignot que espera encara.

Està tan lluny de mi partir
quan en la calma posseeixo
els màgics verds, d’aquest país
que em diu qui sóc,
i per què sento,
i enjogassar-me en el seu pit
infant amant que encara envejo.
Està tan lluny de mi partir
que ni he pensat en el que deixo.

I no t’estic dient que me’n vaig,
ans al contrari, potser ara arribo:
pren fort la meva mà
i no la deixis quan m’allunyi...
no la deixis mai.

Sé tan a prop el meu partir
que et deixo llum a la finestra
per si així et creus que sóc aquí,
quan l’enyor venci
els teus vespres;
tossudament dir-te que sí,
que val la pena si segueixes.
Sé tan a prop el meu partir
que ni el acords no em posseeixen.

Mai no me n’he d’anar d’aquí
si en un racó del teu somriure
em fas un lloc petit per a mi
on no d’estorbi el teu viure.
Ho escoltes bé? Jo sóc així
i t’encomano el meu pervindre:
que no me n’he d’anar aquí
mentre m’alenis molt endintre.

Tata

Des del primer moment va ser una cançó oblidada, sepultada pel seu propi autor. I en canvi la seva melodia és preciosa, elaborada, tendra. El problema és que el disc "Geografia", al que pertany, la cançó "Tata", és un disc d'impàs, on Llach no acaba de trobar els instruments adecuats que han d'acompanyar les seves cançons, o diguem que queda a mig camí del canvi que vol realitzar, com fa molt més evident al "Torna aviat", i sobretot al "Ara. 25 anys en directe".

Però a més sembla com si gran part del públic de Llach no li accepti segones parts o repeticions de fórmules. No conscientment, esclar. Com si ens tingués tan acostumats a novetats, a sorpreses, a evolucions estilítiques, etc., que quan mínimament es repeteix, ho apartem. I és que "Tata" vol assemblar-se massa a "Un núvol blanc". Les dues són cançons dels anys 80, les dues pertanyen a discos, diguem-ne, de cançons "normals", les dues són unes balades tendres amb una tornada que es repeteix i que va agafant força, les dues tanquen la primera part del disc, l'una està dedicada amb molta estima a la seva mare i l'altra igualment però a la dona que li va fer de mare durant els seus estudis a Barcelona... Són massa el mateix, i com que la segona no supera la primera, doncs ens quedem amb l'original.

No obstant, repeteixo que em sembla preciosa la melodia de "Tata". Si per a alguna alguna gira hi hagués treballat uns bons arranjaments estaríem parlant potser no d'una obra mestra però sí d'una peça seva molt més coneguda. D'altra banda, es tracta d'una lletra molt descriptiva, plena d'imatges d'un matí assoleiat d'una Barcelona de fa quatre o cinc dècades, i com no, del mar acaronant la platja. Potser "tieteja" una mica en la manera de parlar del personatge, i això tampoc hi juga a favor. Bé, en tot cas, a mi em va agafar molt fort al llarg d'un estiu, diria que fins i tot em va ajudar, i, què més se li pot demanar a la música, no?

El teu cabell és un niu blanc on s’encalma el temps
i en cada rull hi dorm el gest d’un ahir viscut,
només els ulls més tendres, els més nets,
sabran mirar el teu secret.

El segle i tu éreu infants al carrer del Mar,
ell va jurar-te, enamorat, morir amb el teu temps,
tu a canvi li faries un món millor...
agulla, fil, i el teu cor,
agulla, fil, i

el teu cor,
la casa a prop del mar oberta al sol
i a l’ombra del record
vas brodant un destí millor
la casa a prop del mar oberta al sol.

T’has vestit sempre amb la bondat
pel fred dels humans
el temps ha dibuixat joiells a la teva pell
i si és diumenge
mudes els teus ulls
amb el record de l’amat...

El segle i tu sereu demà al carrer del Mar
et veurà hermosa amb els teus anys, sempre enamorat
sabent que has fet el món tant més bonic...
agulla, fil, i el teu cor
agulla, fil, i

el teu cor,
aquest rellotge antic de suau batec
que mesura la tendresa
i diu l’hora de l’amor més dolç.
Aquest rellotge antic de suau batec.

País petit

"País petit" (1980) té molts dels ingredients de les cançons que perviuen per sempre. Per mi és dels seus millors temes. Ho és tant per la lletra com per la música. Aquesta segona té una base pop, amb tres estrofes i una tornada que es repeteix en tres ocasions, és enganxosa i molt versionable - el mateix Llach n'ha fet variacions ben variades. M'agrada el so estripat però al mateix temps suau de la guitarra, i em sabia greu quan, durant molts i molts anys, el va eliminar en els directes.

Però és en la lletra on hi trobem l'excel·lència, aquestes metàfores tan ben trobades, potser un xic fàcils, sí, però molt poètiques, visuals, efectives, entendridores. "El meu país és tan petit que sempre cap dintre del cor si és que la vida et porta lluny d'aquí...", ens diu, i , buff!, només amb això ja tenim atrapades totes aquelles persones que, pel motiu que sigui, han hagut de marxar a viure lluny, i més encara, totes aquelles que algú proper ha hagut de marxar lluny .

"... que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist", magnífic, i a més a més és cert, perquè, com Llach explica en d'altres cançons, sigui quin sigui aquest nostre país petit, ens creiem el centre del món i no som ni un gra de sorra en un desert per a l'Univers.

"... sempre em sabré malalt d'amor pel meu país", quina declaració de principis més bonica, des de la tendresa absoluta, l'amor a la terra, sense anar en contra de cap altre petit país, ni tan sols diu si aquest amor està per davant o per darrera d'altres amors...

"... que des de dalt d'un campanar sempre es pot veure el campanar veí", tot i que això no és una veritat absoluta, al seu Empordà s'hi acosta, i cert és que tenim un país en que, a diferència de molts altres territoris, els pobles i ciutats pràcticament arreu es toquen l'un amb l'altre. I malgrat aquesta frase, i això és important per a una cançó, no cal ser de l'Empordà, ni català, per a fer-te aquesta lletra plenament teva, adaptar-la a la teva realitat, al teu petit tresor, a l'espai minúscul que ens pertoca, i, com que la cançó també és petita, guardar-la dins del cor i posar-la al coixí, arran d'orella, quan la necessitis.

El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d’aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a adormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.


Fotografia: http://zel-aramateix.blogspot.com

Molta llum (i 4)

Et deixo un ram de preguntes
perquè t’emplenin els dits de llum
com la que encén l’esguard
dels infants de Sidó.
(Et deixo un pont de mar blava)



Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.
(Jo hi sóc només si tu vols ser-hi)



Però serà tan estranya gent
que amb la torxa cremi el vent
per donar la llum
entre tot el fum.
(Cançó de Nadal per a ningú)



…com aquests meus ulls, que sovint obliden
que encara hi ha llum per adreçar la vida.
(Despertar)



Que el teu pit contra la mar,
que els teus ulls contra la llum
són només el senyal de la teva
primavera i que encara no tens por del teu orgull.
(Sol)



Si tu no hi ets les coses no van bé
i no em serveix obrir el llum.
(Torna aviat)



Però tu i jo podem ser llum pels que lluiten...
(Fabià)



Pel pendent d´aquesta llum
que en els sentits decobreix la seva bellesa...
(Lentament comença el cant)



Però aquesta llum dels teus ulls
omple de fars l´horitzó,
i encega els llops que cada nit vigilen
la llibertat encadenada lliure...
(Un no sé què)



... m’has deixat encendre estels de llum dins dels teus ulls...
(Verges 2007)

Molta llum (3)

Segueixo viatge pel mar de l´afany,
buscant l´amor amic perdut
quan tempestes de corbs esquinçaren la llum.
(Amor que m’ets amic)


Per la vella carretera
entre esclats de llum i mel
hi ha dos homes que caminen
amb la fosca dintre seu.
(Tomb d’atzars)


Fem cinema mut a la finestra
i som tants milers que cada nit seiem al galliner del món.
ens treuen la llum donant "l´electra"
que així puguem veure els cretins de llavis fins i cors garrins.
(Un cinema paradís, si us plau)


Perquè has obert alguna llum
amb les espurnes dels teus ulls
i aquest somriure màgic.
(Véns)


Una llum, una llum, una llum
ens crema els ulls...
(Tossudament alçats)


No hi haurà desert ni buit
si amb dits de vent recollim tanta llum dispersa...
(Lentament comença el cant)


L’espai ple de llum
on s’emmiralla el mar... el mar... el mar.
(Et deixo un pont de mar blava)


Corren els trens, la llum de la pobra gent, pobra,
fa senyal d´un camí basardós i tenaç d´una Europa en plena nit.
(Els trens de Kosovo)


Com l’encís diferent
d’un demà ple de força i llum,
pels camins costeruts
s’aprèn el goig de viure
(Embruix de lluna)


Obre els ulls: som el cos;
tanca els ulls: som l'esperit,
som la llum del sol, de la nit la foscor.
(Com un arbre nu)

Molta llum (2)

Tot el que et dic no té sentit si sóc dempeus
però és clar com la llum del mar si remo a la barca...
(I tanmateix)

Però ja saps que cada dia
té el seu temps de llum i dol...
(A cara o creu)

...que la llum no els escarneixi
amb llur propi desesper
precisant perfils al fred, la fam...
(Lluna)

Disset anys només
i tu tant vell;
gelós de la llum dels seus ulls,
has volgut tancar ses parpelles...
(Campanades a morts)

Astre d'amor,
mestre de la llum,
llavi rogent d'alba en foc,
per qui amb afany visc i sóc.
(Sol)

Quan la plaça té son
queden només les faroles
que mandroses fan la llum...
(Un cor a Barcelona)

Tot era buit de mar i de perfum,
tot eren platges de miratge i fum,
com una estranya llum esperada
que encén els ulls només un sol instant...
(Canto l’amor)

En el màgic color dels teus ulls,
hi he posat el desig dels meus ulls
i com una petjada, quan minvava la llum,
va quedar una cançó.
(Som tu i jo)

Com un gran ram
de roses blanques
el teu record que m´acompanya,
de tanta llum et sóc deutor
que em sobra espai i em sobra tarda
(Roses blanques)

Sé tan a prop el meu partir
que et deixo llum a la finestra p
er si així et creus que sóc aquí,
quan l´enyor venci els teus vespres.
(Vaig i vinc)

Molta llum (1)

Neixen les albes

quan amb els teus ulls obres la llum.
(Astres)

M'agrada el riure dels teus ulls on el reflex d'una llum
em sembla un far a la marina...
(I amb el somriure, la revolta)


Junts, junts, sempre junts,
així ho diran cada capvespre,
mentre la llum del seu llitet
no és la de cap estrella.
(Junts)

Tens un clavell per a mi
que a voltes tinc pena al cor
i tristesa als ulls
i em sembla tan difícil un poc de llum.
(Tinc un clavell per tu)

Mireu-me els ulls per creure
en el demà que teniu als dits,
sense la llum dels meus ulls clars
no hi haurà per ningú cap demà.
(Mireu-me els ulls)

Però vindran
els nostres atletes que esperem fa temps
i ompliran l'ample horitzó amb llum de dignitat.
(Al carrer dels quatre llits)

Diré adéu als amors
que m´han acompanyat
tant se val si han sigut
ombra, llum, plany o goig...
(Quan l’onada em durà a la platja dels morts)

...tu eres llum, eres por, eres pau i foscor
ara dolç o amargant, ara fràgil diamant.
(Novembre)

Qui sinó tots
-i cadascú per torna-

podem crear des d'aquests límits d'ara

l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota veu ressoni?
(Ara mateix)

Quan tancarem les llums d´aquesta escena
és que tindràs un lloc per mi...
(Al teatre)

Debilitat

Moltes vegades, massa vegades, m'he sentit així de malament, retornant a la crua realitat després de viure instants en un núvol. Massa vegades se'm fa de nit al cor.

Quan els mots només són
la impotència dels mots,
tot sovint fem cançons
que ens deslliuren un poc,
però, a la fi, retornem
amb el darrer acord.

Quan el cos només és
la impotència del cos,
tot sovint amb l'amor
donem tants de tresors,
però, a la fi, retornem
amb el darrer petó.

Quan la por només és
la impotència en la por,
tot sovint somniem
que la pau és això,
però, a la fi, retornem
quan rebem l'últim cop.

Foto: José Molina Pascual

Lo cirerer

El cirerer que dibuixa Llach a través de l'expressivitat musical del segon tall del disc "Porrera" no és un cirerer en flor. Sembla més aviat un cirerer nu, despoblat tant del blanc com del vermell. És un cirerer solitari enmig del fred, on el pagès hi repenja un moment el cos per a donar descans a la feina. No per això menys bell, no per això menys entranyable. De fet, la música, en gran part en forma de cànon, arriba al fons de l'ànima, és intensa, emocional, i que en definitiva ens porta enmig d'una natura dura, un punt àrida, i en que l'home s'hi troba sol; perdut en aquesta natura, lo cirerer hi és present, i podem recordar, a través d'ell, que tot i que ara (en el moment de la música) no presenta el seu millor aspecte, no falta gaire per a que llueixi una imatge preciosa, amb les seves flors blanques, i més endavant amb la seva vermellor d'aquells fruits que tant agraden.

Només per a tu

"Només per a tu", la penúltima cançó del disc "Maremar" (1985) és pot considerar una composició llaquiana 100%. Trobem en ella una estructura que es repeteix en molts temes del de Verges, ell sol al piano, una cançó despullada de grans artificis, en que predomina el preciosisme de la melodia, amb el piano fa uns acords arpegiats i uns acompanyaments senzills però efectius, i els instruments de corda que entren per a reforçar l'harmonia i en moments per a repetir la melodia de la veu. A Llach li encantava aquesta combinació de piano i corda - en molts casos violoncel, en d'altres violí, però sovint també guitarra, i a vegades en combinacions -, ja que són composicions senzilles - per a ell, és clar -, però que de seguida arriben si al darrera hi ha una bona melodia.

El problema que veig en aquest tipus de composicions és que ell mateix, al costar-li menys de fer-les que d'altres, les devia menystenir. "Només per a tu", com tantes altres cançons compostes d'aquesta manera, no n'era una excepció i ben poques vegades la va tocar en directe, fora de la gira del "Maremar". D'altres cançons del mateix estil, tot i ser precioses, van córrer la mateixa sort, i només les interpretava en moments molt puntuals: "Novembre del 72", "La joia", "Un himne per no guanyar", "Infant de Beirut", "Cançó d'amor"... D'altres sí que van tenir llarga vida dalt dels escenaris, com "Laura" o "Tendresa".

La causa que jo dedueixo és la següent: a Llach li encantava fer nous vestits per a les seves cançons, nous arrenjaments, difícilment en dues gires diferents cap cançó sonava igual. I això és molt més fàcil d'aconseguir en cançons que parteixen d'una instrumentació treballada, amb diversos elements, que no pas d'una cançó que parteixi de només piano i un altre instrument. Difícilment s'entendria, o si més no sonaria extrany, que de cop i volta Llach interpretés "La joia", per posar un exemple, amb baix, bateria, guitarra... En definitiva, com que a Llach li aburria interpretar una cançó igual que estava enregistrada al disc, i aquestes cançons esmentades avui permeten poca modificació, les cantava poc, i llestos!

En quant a la lletra de "Només per a tu", la veritat és que tot i que té frases que enganxen, no és de les més aconseguides de Llach. En part moltes de les coses que hi diu són bastant comunes de les cançons d'amor, i repeteix recursos seus molt constants com el del vaixell, el mar, la llibertat... És clar, ja ens agradaria a qualsevol mortal escriure una lletra com aquesta dedicada a la persona estimada, però dins la seva extensa producció no crec que sigui del millor per la seva simplicitat. El primer paràgraf expressa pràcticament la mateixa idea que anys més tard reflectiria a la cançó "Penyora".

Amor, t’estimo, i tant t’estimo
que en l’amor meu ets mesura.
Tu has obert límits al meu vol,
que amb serenor declinava,
i avui em crec prop de la plenitud,
només perquè me la imagines tu.
Amor t’estima tant i tot l’amor meu.

I buscaré només per a tu,
amb la ignorància de sempre,
paraules dites pels amants
des de l’albada dels segles,
i per l’engany del meu amor creuré
reinventar el llenguatge a cada gest.
Engany d’amor i veritat de l’engany.

Amor d’etern recomençar,
que empenys la meva aventura,
que proa et fas del meu vaixell,
quan la mar veus embranzida,
en qui allibero antiga esclavitud,
per qui confesso aquesta servitud.
Amor esclau i llibertat de l’amor.

Josep M. Flotats

Lluís Llach sempre s'ha sentit molt a prop de la gent del teatre. Ell mateix ha afirmat en alguna ocasió que tenia més amics en aquest camp artístic que no pas en el de la música, i s'ha vinculat especialment amb tot allò que envoltava el teatre Lliure de Barcelona. D'entre les amistats amb actors coneguts va donar fruits especialment dolços la que va mantenir amb Josep M. Flotats.

Flotats és l'exemple d'actor amb personalitat molt forta i, per a molts i sobretot especialment durant els 80, considerat com el número 1 de l'escena catalana. La seva interpretació de Cyrano de Bergerac (1984) és especialment inoblidable, i era per aquells anys que era coneguda la seva amistat amb Llach. D'alguna manera, es tractava de dos tótems del país que dominaven l'escena, l'un en el camp de la música i l'altre en el camp del teatre. Però Flotats representava molt més, representava aquella mirada que, cap a França i sobretot cap a París, sempre han tingut sectors artístics de la societat catalana. Possiblement per la proximitat d'aquest país però sobretot, és clar, per la seva potència cultural. Un contacte i vinculació que es dóna ja al segle XIX, que pren especialment rellevància amb els nostres pintors avantguardistes del segle XX, i del que el teatre català i la Cançó en són hereus. Al meu entendre, aquesta mirada cap a París s'ha anant fonent, sigui perquè ja no els tenim tant a envejar, sigui perquè França ja no és tan capdavantera en moviments artístics.

No és estrany que fos en el pis de Flotats a França que Llach descobrís un poema de Martí i Pol que començava amb uns versos que deien "Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic i em poso a apedaçar...". D'immediat Llach li va fer llegir el poema al seu amic Flotats, i va tenir clar, a l'hora de fer el disc "I amb el somriure, la revolta" (1982) que la primera part l'havia de recitar el prestigiós actor. Es feia visible així una combinació de tres "cracks" en tres àmbits diferents de la cultura catalana: Llach com a cantautor, Flotats com a actor, i Martí i Pol com a poeta. Una combinació d'un nivell excels i difícilment comparable amb gaire res que s'hagi fet en aquest país.

Sobreactuat per molts, amb una força extraordinària per a molts d'altres, el cas és que el recitat de Flotats dels versos del "Ara mateix" han fet que milers de persones se'ls sàpiguen de memòria i fins i tot els recitin imitant l'accent o l'entonació de Flotats. El que va passar anys més tard amb tot el tema del TNC i tot plegat ja són figues d'un altre paner...

Més informació:
http://unblocsobrelluisllach.blogspot.com/2008/05/amor-particular.html

Au blanca

Com una au blanca creuant la mar
només amb ales de tendresa,
així et sé en el teu vol.

Com una au blanca a l´horitzó,
fent-nos senyal de la Bellesa
que t´ha deixat el teu secret,

és així com et conec:
només per una veu que estima,
només per un batec en el teu cant.

Com una au blanca buscant recer,
fent niu per als seus amors més fràgils,
així et sé... com una au blanca.

Diumenge

No trobeu curiós que tan sols un dia de la setmana aparegui citat en les cançons de Llach? El diumenge, sí.

Quan més m'hi endinso més em sorprèn la manera d'escriure lletres de Lluís Llach. Un dia en parlaré àmpliament, però és com si tot plegat no toqués gaire de peus a terra, com si tot fos pensat "en universal"... A diferència de molts altres lletristes, que ens parlen des d'una quotidianitat encisadora, amb cafès amb llet, tauletes de nit, llençols, o peces de vestir, Llach se sustenta com en un segon nivell, no menys encisador, però amb sentiments més d'acord amb el que succeeix "per dins" que no amb el que percebem en allò que toquem cada dia. En fi, com dic ja en parlarem un altre dia.

El fet d'esmentar dies de la setmana (o no fer-ho gaire gens, com és el cas de Llach) s'engloba també en aquest context. Llach no ens cita cap dimecres, ni cap divendres a la nit... Quan situa l'acció en algun dia només ho fa en diumenge, perquè és el dia que a ell li va millor per a la seva manera de fer cançons. El diumenge comporta una certa melangia, aquelles tardes tranquil·les amb les botigues tancades i les passejades silencioses entre arbres que es van desprenent de les fulles sobreres. És aquell dia de la sobretaula serena, el dia d'anar a veure la iaia o la tieta, o les hores detingudes per tombar-se al llit i llegir pausadament, o fer l'amor d'una forma diferent, sense haver-se de vestir de pressa per anar a treballar. Aquelles tardes d'hivern en que, si fa un fred com déu mana, un s'està calentó a casa, amb la manta a les cames i, si se'n té, la llar de foc vibrant que va consumint les branquetes amb el seu crec - crec particular... A molts no els agrada el diumenge, precisament per tot això; però precisament aquestes són característiques que marquen molt la manera de fer de Llach, si més no aquelles que mostra de cara enfora, aquesta serenor, aquesta pausa, aquesta tendresa amb algú que estimes, aquesta conversa entre persones, i no el córrer d'entre setmana...

Ell, el diumenge, l'aprofita per anar al Liceu amb la Roser ("... amb la Roser, que és diumenge", Esquizoclub); per recordar els balls ("... hi feien ball cada diumenge...", La Lira); per fer costat a la Tata mentre s'arregla ("... i si és diumenge mudes els teus ulls...", Tata); i, en resum, la seva adoració pel diumenge queda clara quan demana que "ens el facin" tots aquells que formen part del nostre cinema paradís:

"Hi ha un cinema dalt del cel
quan els somnis ens cremen, ens cremen.
Un cinema "Paradís"
perquè ens faci diumenge, diumenge,
on puguem netejar el cor
de tanta merda i "burreria" feta nord.
Tot l'univers com si fos
la sala immensa pels grans somnis que no...

....som cinema mut a les estrelles."