Potser el desig

"Potser el desig" és possiblement la cançó més interessant del treball "I.". Llach recupera el que en podríem dir la "sexualitat sensual", un tema del que no ha defugit mai però que tampoc ha cultivat de manera freqüent, possiblement per allò de no espantar les iaies, i de no passar-se podent semblar barruer. Així, els seus dos grans exemples de lletres de sexualitat sensual són "Onades" i aquesta "Potser el desig". També més o menys s'hi podria incloure "Dibuix".

A diferència de la primera, a "Potser el desig" aprofita un tema tan humà com és la temptació, el desig sexual, en definitiva les ganes de fer servir allò que tenim entre les cames, per a tocar directament la petitesa de l'ésser humà. Res que inventi ell i que no hagués explicat ja en altres cançons, però segurament ho fa de manera més precisa i més poètica que mai: "curiós aquest humà que es pensa centre del món quan ni tan sols es reconeix". I també diu: "Tenim ressons tant secrets dins nostre
i massa sovint no en sabem quasi res, pensem que anem per un camí plàcid on tot és ben previst i res no ens corprèn, però arriba el desig de sobte i ens trenca els motlles dels membres i sentiments". Cert, ens pensem que som la pera, la mar d'importants, i un simple desig que no ens esperàvem ens pot fer trontollar una vida estable o ens trastoca tots els plans. Fins i tot a l'íntegre Llach, que així com a la cançó Geografia ens diu que "mai no em voldria esclau de res", ara ens reconeix que "sóc esclau del desig quan m'acosto a la teva pell".

L'acompanyament musical en aquest cas s'adiu molt amb la lletra. Una música bolera, un mig temps una mica arrossegat que va marcant l'ànsia del desig, i en que aquesta paraula, "desig", pren un constant protagonisme, pronunciant-la fins a set vegades i de la manera tan bé que sap fer ell aquestes "tx" finals. Dóna joc i importància a tots els músics que l'acompanyaven, primer amb unes bastonades de violoncel precioses, després amb la força de percussió, baix i guitarres, i amb el solo de saxo.

Als concerts aprofitava aquest tema per a fer una de les presentacions més boniques i alhora entranyables, perquè no estava malament veure un home del voltant dels 60 anys deixant-se portar per aquestes qüestions. I és que segurament quan perdem el desig, i no només el sexual, sinó també cap a molts altres aspectes de la vida, segurament estem començant a morir.

Quan el desig fa el seu camí a soles
i el cor no li pot fer senyal de cap llei,
sovint llavors entrem en les ombres
quan el cos voluptuós no es vol sotmès.
Curiós aquest humà que es pensa centre del món
quan ni tan sols es reconeix
i mentre tot això t'escric
sóc esclau del desig quan m'acosto a la teva pell.

Tenim ressons tant secrets dins nostre
i massa sovint no en sabem quasi res,
pensem que anem per un camí plàcid
on tot és ben previst i res no ens corprèn,
però arriba el desig de sobte
i ens trenca els motlles dels membres i sentiments,
m'agrada així deixar-me anar pels carrers del desig
quan m'ofrenes la teva pell.

Quan el desig no fa el camí a soles
i busca company en la solitud,
el cor naufraga en un mar d'angoixes
i el cos neguiteja sense aixopluc.
Desig de passió extrema
que ens neix al sexe d'un somni mai satisfet,
si ara puc dir-m'ho no es perquè tinc en tu aquest desig
que em fa esclau del meu sentiment.

Anem vestint un gest rutinari
Però arriba de sobte el desig.

El públic de Llach: el fòrum del Cafè Antic

Una de les grans idees que va tenir Josep M. Vileu, l'autor de la pàgina web oficial de Lluís Llach, va ser la d'obrir un fòrum per tal que els seguidors "internautes" del de Verges es puguessin posar en contacte. Segurament ell devia ser el primer sorprès de la gran resposta que de seguida va tenir l'invent, i la constant arribada de missatges a la llista (com n'hi diuen) ininterrompudament, independentment que Llach estigués més o menys d'actualitat. Fins i tot a vegades un excés de correus electrònics i que feien que sovint algunes persones es donessin de baixa perquè no donaven l'abast...

Suposo que molts dels que llegiu aquest bloc esteu també en el fòrum del Cafè Antic, o hi heu estat algun temps, i per tant no m'extendré gaire més explicant quins temes s'hi han tractat, polèmiques, trobades que s'han organitzat, etc, entre d'altres coses perquè se'n podria fer tot un llibre. Però sí dir que en Vileu quan va obrir aquest espai de debat no s'imaginava pas les conseqüències que tindria per a molts dels que en un moment o altre s'hi van subscriure. Les coneixences entre alguns dels seus habituals contertulis ("lluïstaires") s'han fet molt intenses, i ja n'han sortit diversos aparellaments i d'altres relacions d'amistat ferma. Però independentment de les relacions personals que s'hi hagin pogut establir, col·lectivament mai s'ha perdut la raó de ser del grup, i les cançons i els concerts de Llach sempre són presents i en primera línia dels debats de la llista.

Han estat tantes les històries que ja ha comportat aquest punt de trobada... No conec gaires més fòrums, però dubto que l'ambient que es respira en el del Cafè Antic tingui gaires paral·lelismes.

El que sí m'ha vingut al cap en més d'una ocasió és el preguntar-me si Llach no ha tingut un grup diguem-ne més o menys organitzat i nombrós de seguidors (o fans, si ho voleu dir així, tot i que aquesta paraula sé que no agrada a molta gent) fins que no es va formar el del Cafè Antic. Els "lluïstaires" van començar a trobar-se i a anar a concerts de Llach de manera conjunta cap a finals de l'any 2000. Llach, per tant, ja portava més de tres dècades dalt dels escenaris, i amb un poder de convocatòria extraordinari. Per tant, m'extranyaria molt que des dels 70 fins al 2000 no hi hagués cap mena de grup de gent de diferents punts que el seguís arreu, que l'esperés sempre a l'acabar els concerts per a parlar amb ell, que fes trobades als voltants de Verges... és a dir, més o menys el que han estat fent molts dels membres del Cafè Antic aquests darrers temps, però en unes altres circumstàncies, i molts anys enrera. De ser així, on és ara aquesta gent? Els segueix agradant Llach? Hi ha algú d'entre els "lluïstaires" que això ho sap o en formava part i no ho vol explicar?

Certament, internet ha facilitat molt coses com aquesta, però a mi, repeteixo, em sorprèn que mai hi hagués hagut un grup de seguidors organitzats al voltant de Llach. Caldrà gratar una mica per veure què trobem...

De nou la mort

Em deixeu en un dia com avui fer un escrit una mica més personal?

Durant força anys vaig viure una mena de lluna de mel amb la mort. Estava lluny, no s'acostava als meus, voltava segurament per altres paratges i no acariciava a persones estimades. Però fa ja un temps que no és així, que em ronda i que s'emporta familiars i amics amb qui he compartit tants moments... Fa pensar molt, la mort. Per als que ens quedem, és un parell d'hòsties ben donades que fan despertar de tanta tonteria per la que ens preocupem cada dia. Entenem que fem el que fem no tenim escapatòria, i que tots anirem a parar allà mateix. Però mentre no ens ve a buscar, hem de conviure amb els buits que van deixant persones que havíem conegut des que vam arribar al món, i que d'un dia per l'altre saps que ja no podràs donar-li la mà, que no podràs consultar-li els dubtes, explicar-li les penes, que no podràs recolzar el front a la seva espatlla ni sentir la seva escalfor.

Quan se'ns en va gent com en Joan Baptista Humet i en Mikel Laboa tornen a sortir tot de sentiments que tenim just sota la pell, perquè tots, sense remei, anem perdent gent que estimem. Jo no m'entristeixo tant com quan se m'envà algú proper, perquè, tot i fer aquest bloc, crec que no sóc gens mitòman, i primer hi poso tots aquells que conec personalment. Però, com deia, sí que tornen a remoure's coses, i de nou les idees de que tots aquells que coneixem, siguin família, coneguts o simplement gent que admirem per la seva música o la seva obra, se n'aniran anant, si no ho fem nosaltres abans.

A vegades he pensat en el dia que mori Llach. Pot semblar dur, però és així, ell mateix ens hi convida a pensar amb algunes de les seves cançons. Especulo sobre com m'assabentaré de la notícia, quin espai li dedicaran els informatius i els diaris, si la seva música aleshores haurà caigut bastant en l'oblit o bé s'haurà revaloritzat... Hi he pensat algun cop, com també pensava fa anys com em quedaria quan anunciés que es retirava, o en quin estat anímic estaria jo en el seu darrer concert... En fi, són coses que, agradin o no, arriben, que passaran els anys i vindrà l'adéu, com ell mateix diu, mentre encara que no ho vulguem el cor se'ns ha d'anar endurint amb els cops que anem rebent.